Però el que em fa més vergonya de tot és veure com hi ha gent que va gairebé cada cap de setmana a malgastar diners als centres comercials. I que cada dia hi hagi més nens obesos engulant galetes mentre miren dibuixos animats -si és que encara els nens d'avui en miren, d'això!-. I que gent de la meva escola llenci entrepans a les papereres. I que molta gent digui "quin fàstig d'aigua" o "quin fàstig de menjar!". I que critiquin al veí per ser d'un color de pell diferent!
Ja està, la Laura ja s'ha tornat a posar solidària amb els pobres nens de l'Àfrica, que mona ella, sempre pensant amb els altres. Doncs no. No cal anar tan lluny. No parlo dels milions de persones que passen gana arreu del món -des de l'Àfrica fins al nostre propi país-, sinó de gent que ha viscut en pobles on ara vivim nosaltres però en un temps llunyà. Durant la guerra civil, per exemple. Hem sentit tants cops aquestes dues paraules que al final han perdut la seva força, s'han tornat dèbils i quan les sentim tendim a pensar..."ah, sí, la guerra civil...amb aquell piltrafilla d'en Franco!" Però realment ens hem parat a pensar mínimament en tota aquella població silenciada? En tota aquella gent que havia de refugiar-se en passadissos d'un metre i poc d'amplada juntament amb moltíssimes altres persones? Gent que vivia atemorida cada minut de la seva vida per por a perdre-ho tot, per por a morir. Bombardejos, avions, soldats, misèria, guerra. Dies sense menjar, malvivint com podien. És que no em puc fer a la idea, per molt que ho intenti...Tenir el germà, o el pare, o el marit lluitant quisapaon i resant cada dia perquè torni sa i estalvi a casa....Milers de morts pel carrer, famílies trencades, nens orfes, exilis...morts innocents. Un dia vaig sentir que una persona normal només tenia la capacitat de matar (directament) a tres persones. Després de la tercera víctima, el seu cervell es paralitzava i no ho podia suportar. Amb armes tot canvia. Però no creieu que si això és cert, és que potser és com una senyal que els humans no estem fets per destruir-nos? En canvi...posaria la mà al foc que no hi ha límit en transmetre abraçades, per exemple. Per mi, em dedicaria només un dia a abraçar a la gent...Per què no canviem una mica els valors? De debò cal enviar ajuda militar a Líbia? Cal?
No sé gent....quan no és la guerra, és el racisme. I sinó una altra cosa. Estem tots una mica bojos, no? Ja ho diuen que només els humans ensopeguen dos cops amb la mateixa pedra. No veiem tots els errros que hem comès al llarg de la història? És que no ho veiem? És que a ningú li importa com va tot, com va el món? eoeoeoeoeoeoeoeo! L'altre dia a classe la profe va preguntar...."hi ha algú que es preocupi per l'escalfament global?". Silenci absolut. Només se sentia el vent...ah, i alguns riures burlescos. Ah, i algun "no" tímid...Això sí que em fa vergonya...És que no m'ho podia creure...Tant passotes ens em tornat? Tant egoistes? A ningú li importa el més mínim l'estat del món i el seu futur? Em resisteixo a creure que només hi ha odi en aquesta societat....m'hi resisteixo, però costa creure-ho. Continuaré pensant que un altre món és possible.
Refugi de Barcelona (on es refugiava la gent durant la guerra civil quan hi havia bombardejos)
http://www.solidaries.org/index.php?mact=News,cntnt01,detail,0&cntnt01articleid=1284&cntnt01detailtemplate=noticies&cntnt01returnid=180
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada