Però ella...malgrat el clima humid i gris, sortia cada matí al carrer, amb un somriure matinal sense motiu algun, potser s'alegrava d'estar viva un dia més, de tenir l'oportunitat de viure un dia més; i no de que li quedés un dia menys, fet que provocava cares de mala gana enlloc de somriures a tanta gent. Deixava els braços morts per tal que les mànigues de l'abric li cobrissin els canells i els dits i tenir les mans protegides. Abans, però, es cordava fins al màxim la cremallera, es col·locava bé el seu preuat buf blau per tal que no li entrés l'aire fred pel coll -uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuix com l'irritava això!- i sacsejava les espatlles.
Sí, mlagrat el fred i el gris de fora, ella se sentia viva per dins, càlida i activa. El sol no es veia aquells dies perquè ella el portava a dins, i volia estar un temps així, tenia ganes de ser egoïsta i escalfar-se ella sola.
A la merda el temps de "no escriure"! Entre examen i examen, escriure va de conya.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada