Una visita inesperada que necessitaves en el moment oportú d'aquella persona a qui tant aprecies, a qui feia tant que no veies a qui t'explica coses -les quals confirmes rotundament!-, a qui li expliques coses...bé, et poses al dia. Et diu de marxar, que has de fer feina -ell sempre tan responsable i preocupat pels altres- però saps que allò significa un "no vull marxar, vull quear-me més, vull aturar el temps". I t'hi quedes més. Abraçats. No cal res més, la presència i prou. T'ha donat com vitamines, ja que per anar a tenis en bici, has pedalejat com mai ho havies fet, com si les cames es moguessin soles! No entendré mai el perquè a vegades em costa tant pujar la pujada del pont i a vegades ni m'adono i ja l'he travessada. Avui era un d'aquests dies en el que ni m'he adonat, malgrat sentir-me rebentada físicament. Ja ho diuen que el cap és més fort que tot.
L'hora de tenis, bé, sempre és agradable anar-hi...desconectar de tot, rebentar-te més els canell donant cops que envien la pilota a l'altra banda de la xarxa exterior i que van a 100 km per hora. Desestrés, barrejat amb riures i intercanvi de paraules amb ell i l'altre mister. Tampoc cal res més.
Hora i mitja parlant amb...una persona especial, enmig del carrer, fosc, amb fred, i què? Hem arreglat el món, ens hem arreglat a nosaltres mateixos. No hem parlat de res, però alhora de tot, i al cap i a la fi, és el que compte, no? El qui, no el què. Quant feia que no teníem una conversa així? Molt, massa temps. I improvitzadament, ha sorgit, sí, aquests petits detalls que trenquen amb la rutina són els millors. No sé tu, però jo m'he buidat, m'he netejat, i encara que no haguem arribat a cap conclusió amb res del que dèiem, jo he marxat amb un somriure ben gros, un bon gust de boca i una serenitat i felicitat increïbles. Converses on el més important és allò que es transmet amb els riures i les mirades i no amb les paraules. Gràcies. Les cames, altre cop, pedalejaven soles -també devien estar alegres- i amb dos minuts m'he plantat a casa. A vegades m'agradaria que el camí fos molt més llarg, ja que la sensació que em produeix pedalejar a través de la llarga nit, sense ni una ànima al carrer, amb un fred gèlid xocant contra la meva cara i escoltant música a tot volum per l'MP3 és....bf...indescriptible. Sents cada melodia, cada nota, cada toc de bateria, cada veu, com es filtra pel teu interior i et fa tremolar. I no és de fred. Avui, per exemple, quan m'he posat els cascs sonava aquesta http://www.youtube.com/watch?v=_LS_k7_VG_w
No és res de l'altre món, però quan l'escoltes en aquestes circumstàncies i a tot volum, et sembla la millor cançó del món.
Un cop a casa, més sorpreses. A tu encara no t'he esmentat mai al blog, però crec que ha arribat l'hora de fer-ho, crec que mereixes un petit raconet en aquesta petita entrada. Sí, tu, el de les sortides que tens que em fan pixar de riure. Feeling, bon rotllo, diga-ho com vulguis, però no sé com ho hem fet però amb poc temps sembla que fossim amics de sempre. Vale, ho reconec, m'agrada parlar amb tu, sí, encara que siguis un bon fisherman -tot i que m'agraden més els comentaris que estan en mode OFF, els que no són tan "bonics", com dius tu però que m'alegren els dies no gaire bons- i intentis fer-me caure en lo del número de mòvil! jojojojo Les (bones) estones que passem xerrant, de res i alhora de tot, no ens les treu ningú. I com tu sempre em dius, això té un bon futur, sí, si res es torça.
I vale...3 o 4 minuts parlant del metge del cap amb tu tampoc han estat de menys. :)
"I a vegades, només necessites algú que tanqui la boca i que obri bé el cor" Sí, com tots vosaltres m'heu transmès avui. I és que com ja he dit, l'importnat és el qui, no el què.
jo, per més que ho miro...sí que ho és sí!! Veus? Jo més aviat no... i t'ho puc demostrar!! (OFF TOTAL) XD
ResponElimina