"Però tu mai demanes ajuda... No sé perquè. Potser et fa vergonya. Potser prefereixes que tot el que et dic jo ara, doncs t’ho digués algu altre, i poder-te desfogar amb aquest altre. Potser prefereixes passar-ho malament tota sola. No sé.. en això sí que no t’entenc. I ja em sap greu...
Saps una cosa? No t’espantis... el que et diré ara, ho saps de fa temps. Però t’ho vull repetir. T’estimo. I molt. I ho saps de sobres. I també et dic que si no estigués enamorat de tu t’estimaria igual. Perquè, estimar a una persona no es tracta d’estar-ne enamorat i prou. Estimar a alguna persona es trobar-la imprescindible. És trobar-la a faltar si fa temps que no la veus. És tenir ganes de parlar-hi, de riure i fins i tot de plorar. Estimar és tenir ganes de compartir. Estimar és tantes coses!"
Espero que no et faci res que posi aquest fragment aquí, no sé per què, però em resulta més fàcil contestar-te indirectament i fent com si fos un monòleg que no pas escribint com a resposta d'un increïble missatge.
Avui els he dit a dues persones molt molt importants per a mi que no sabia com s'ho feien però sempre treien el cap per algun foradet quan més ho necessitava. Sempre hi són. Sempre. Doncs tu, ja saps qui ets, el del missatge, un dels que llegeixes aquest blog, et podria dir el mateix. Em fa gràcia, perquè tots tres sou persones que no us veig cada dia, com a molt un cop per setmana i encara gràcies. I malgrat aquesta distància física, sempre noteu quan necessito unes paraules, encara que siguin tres, encara que sigui un "m'agrada" del facebook, encara que sigui una simple cançó. Aquestes coses donen ànims per a seguir endavant quan et sents avall. Noteu si em passa alguna cosa, i no dubteu en fer-me sentir amunt altre cop. En canvi, gent que veig cada dia, és incapaç de notar res, al contrari, ells com si res, indiferents a tot. Quina paradoxa, no? Crec que aquí es demostren moltes, moltes, moltes coses. Això que dius que preferiria que tot el que em dius tu ara m'ho digués una altra persona, és simplement que fa mal, molt de mal, veure que tu dones tot per certa persona, que l'aprecies, i que quan a tu et passi alguna cosa, sigui incapaç de venir sense que el cridi. És això el que em fot, cada dia més, o cada dia menys, depèn com m'ho miri. Però en absolut rebutjo tot el que em dius, el que fas, el que no dius....és que...no tinc ni paraules per agrair-t'ho, no sé, no puc demanar res més. Em deixes, cada cop més, en blanc. I si et dono la sensació que no m'agrada que em diguis això, vas molt molt errat, vale?
Em costa molt explicar com em sento a les persones quan no són coses gaire bones...no és per vergonya, sinó simplement perquè no les vull avorrir, no vull vomitar-ho tot a algú, em sap greu, no sé, em costa molt, tot i que m'ho estiguin suplicant. Prefereixo que m'animin a seguir endavant que que em preguntin per què estic avall. No oblidis mai que tot el que has fet i fas per a mi, no s'anirà mai de mi, no és en va, i és que tots aquests gestos els recordes sempre. Si et dic gràcies, seria repetir-me una mica, no? Doncs, millor dir-te t'estimo.
Ja t'ho he dit...m'encanta la definició que has fet d'estimar...no sé...és genial. No puc dir res més!!!! Bé, de fet, ets genial. I cada dia m'ho demostres més.
***
I....efectivament, em sap greu l'entrada d'ahir. No la borraré, ja que de tant en tant també va bé mostrar facetes més fosques, però quan la rellegeixes en fred, et fas por a tu mateixa, i veus que no és per tant, i a tota la gent que deixo malament, series la primera a qui consolaries si se sentissin afectades, sense cap mena de dubte. Perdó.
Sí, segons la descripció, la dona de la meva vida es diu Estrella. T'estimo Damm!
ResponElimina