Et deixes els punys intentant enderrocar murs a cops de puny, els dits intentant obrint caixes fortes...acabes sagnant, i tot per a res. No en tens prou amb una, dues, tres vegades? Sé que vas triar el camí difícil, però a què no pensaves que les espines dels arbres que et trobaries farien tant de mal?
Com vols enderrocar murs que s'han anat construint al llarg de tota una vida, com a defensa de tot, de tot el mal causat en èpoques dures? Com vols obrir caixes que mai ningú ha obert, pel simple fet que ningú ho ha intentat?
Cal matisar que en algunes ocasions ho has aconseguit, has contemplat les meravelloses vistes que hi ha a l'altra banda del mur i has pogut entrar en un món indescriptible de dins la caixa. El que crea més impotència és que el guardià d'aquestes fortaleses no sap lo meravellós que té en el seu interior.
Temps al temps. Ara toca un temps de rendir-se, de descansar. I potser tornar a començar amb el temps, o potser no, perquè al final et quedaràs sense punys, i sense dits. O potser t'aniràs fent immune a ell. Tot depèn de tu, és a dir, de mi.
Acceptar la situació no seria just, ja que no em mereixo, en absolut, rebre una patada al cul (o unes quantes) quan t'he tractat com t'he tractat, quan t'he dit tot el que t'he dit, quan som tot el que som. Però tampoc és just que jo em cregui capaç de penetrar en territori "sagrat" fent només un parell d'anys que sóc al teu cantó, combatent amb fantasmes que em porten més de 10 anys de ventatge. Sóc massa agosarada. Perdó per les molèsties, per creure'm capaç de fer treure coses que un mateix ha d'anar traient amb el temps, o no.
Així que...el temps trobarà el terme mig, com era tot al principi, per exemple. Només demano, que els dos siguem prou valents...tu ja m'entens.
I en aquestes ocasions, només queda un antídot prou eficaç: agafar la bici a mitja tarda, posar-te l'MP3 a tot volum, sentint com la música penetra en lo més profund de tu, notant que el cor se t'accelera i intentant controlar-te de no plorar. El fred aire que colpeja les teves molsudes galtes, tornant-les vermelles, congelant-te les mans perquè avui t'has deixat els guants, però no t'importa, no ho sents, és més, és el que et tornarà a la realitat. Només sents el teu interior, com batega, com es sacseja, no pas l'exterior, com tampoc els cotxes que et piten, ni la gent que passa pel teu cantó, que potser et saluden i ni t'adones. Anar a contemplar com el sol es va amagant, tímidament, rere els arbres, donant una brillantor al camp indescriptible, que et deixa sense alè. Aquest cop, però, no tornaràs a casa, aniràs a fer camí ben lluny d'aquí, carrer enllà, camp enllà, horitzó enllà. Fins que el camí no es divisi i et confonguin amb un puntet de la part baixa del cel. I brillaràs. I riuràs irònicament.
Temps de no pensar, de no escriure. Fins d'aquí uns dies. http://www.youtube.com/watch?v=qnn3pAjC8RU
Temps de pau. Temps de serenor. Temps per trobar-te. Temps per ser una mica egoista. Temps per tu. Estima't. Passa temps amb tu. Ja que nosaltres mateixos som els més pròxims a nosaltres. Els que més ens comprendrem. Els que més estimarem la nostre vida. Mai ningú ens podrà estimar tant com ens estimem nosaltres mateixos. I no és ser poc modest. D'això se'n diu estimar la vida, aquesta que se'ns fa tan personal i nostre.
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=U9wu-lAQBHw&feature=related