por

Tarda de diumenge de pluja.
Les preocupacions i remordiments de nits passades semblen que s'esvaeixen quan està amb ell. La consola.
Refugiats al cotxe observen com cau la pluja, com s'entelen els vidres, com es reflecteixen borrosos llums dels cotxes, escolten la ràdio, que està al volum perfecte. Bé, tot era perfecte. Infinits intercanvis de tot tipus que els dos desitjarien fossin eterns.

Sense cap motiu, notes com la por a perdre aquella persona va augmentant, com si es tractés d'una esponja que es va inflant. Voldrà dir el mateix que trobar-la encara més imprescindible, valorar-la més,  estimar-la més. No ho sé. És una por diferent, molt més profunda, que no sap ben bé com desxifrar-la. Quan vivim els moments més bells, suposo que és inevitable que surti la por a no tornar a repetir situacions d'aquell tipus. Perquè sabem que són moments efímers.

Temps de sensacions noves...d'aprendre, de caure, de reflexionar, de patir, de fer patir, de plorar, de riure, d'aconsellar, de demanar ajuda, de sentir, de deixar-se portar, de demanar perdó...bé, de fet, quan deixi de fer totes aquestes coses, no valdrà gaire la pena viure.