“Sufrimos demasiado por lo poco que nos falta y gozamos poco de lo mucho que tenemos”

Perquè és absurd ser tan exigent per trobar algú a qui estimar. El feeling sorgeix amb qui menys t'ho esperes, de cop, d'imprevist, no tens temps per pensar i valorar si ell s'adapta als requisits que tu t'has imposat. És massa irracional com per poder controlar-ho. I quan t'hi trobes, no t'ho has de pensar en res més, ni en el físic, ni en terceres persones (dependria molt del cas, no podem fer i desfer relacions al nostre gust com si res), simplement llançar-se a la piscina i aprofitar la connexió tan increïble que s'ha creat entre dos éssers. Potser és amb qui menys t'ho esperes, i el que menys encaixa amb les teves "expectatives" de parella ideal, però....i què? La vida real és molt millor. :)

No sé d'on nassos estic traient l'energia aquests dies per sentir-me així de bé, d'invencible, de forta, d'enèrgica, d'il·lusionada, d'alegre, de feliç. Qui ho diria, una setmana d'exàmens? Però és que fins i tot passan-te hores a la bilbioteca i no movent-te gaire, pots treure meravelles d'aquests dies! Mil riures a casa, mil moments intensos amb ella, amb qui se'm cau la baba a més no poder, mil anècdotes de portes de vidre, veïns, senyors amb problemes gastrointestinals, llargues converses ben entrada la nit, riures amb els companys, problemes de lavabo al tren, agradables trajectes d'anada i tornada amb algú especial al cantó, estudiar, estudiar estudiar.....fins i tot es fa agradable la rutina! Sembla increïble però....ha estat una de les millors setmanes del que portem de curs. Sí, el cervell treu fum, i a estones estic espessa, però són moments puntuals, que amb qualsevol cosa, queden enterrats. És el voltant que canvia el meu estat d'ànim o és el meu estat d'ànim que fa que vegi millor el meu entorn?
He dormit poc, molt poc, cada dia em sentia rebentada, i encara em queden bastantes coses a fer, però...no sé, hi ha una força superior! Sento que dormint perdo el temps, de tant bé que m'ho passo desperta.

I avui, dia rodó. De moment, el millor examen que he fet, després un bon dinar a un restaurant tibetà, després d'un trajecte amb el bicing mogudet, converses i atacs de riure fins arribar a l'estació i camí cap el poble.

Sí, per fi, una de les millors hores de la setmana, l'entreno de tenis, que avui ha sigut una classe particular. Per què una de les millors hores? Per molts motius! Primer perquè és l'únic moment en què faig esport degudament, quan corro, descarrego forces, m'activo, etc. A qui li agradi fer esport i el sentiment que provoca, ho entendrà. Em permet oblidar-me de toooooooooooota la resta de coses, sobretot dolentes, torno a estar en contacte amb el poble (l'única activitat que queda de la rutina d'abans: berenar, anar al poble, agafar la bici, marxar a entreno contemplant els camps de Vidreres i escoltant música), veig a gent que només veig els divendres, i el meu amic, que casualment és quan ens expliquem més coses i xerrem més, és diferent a quan quedem tot el grup, no ho sé, i m'agrada. I...per suposat, doncs ell. No sé si serien unes de les millors hores de la setmana, per no dir les millors, si ell no ens entrenés. De fet...crec que no m'importaria passar-me les dues hores sense tocar pilota si només estiguéssim xerrant i rient (bé, o almenys la majoria del temps). De fet, reconec que el que més em motiva de tot no és jugar a tenis en si (que també!), sinó l'estona que passem mentre juguem, que és el mateix que estar impacient per veure'l? No ho sé....és una d'aquelles persones que mica en mica s'ha anat infiltrant en la meva vida, que mica en mica les distàncies s'han anat escurçant, que mica en mica hi ha més confiança, i descobreixes una persona fantàstica, i és molt més que un entrenador de tenis, un cop de sort haver-la conegut :). Em sento bé al seu cantó, molt bé, i espero que sigui així durant molt de temps. I no em vull enrotllar més perquè tampoc sé com escriure tot el que penso i sento i tampoc ho acabo d'entendre gaire...
Després petita reunió d'un incipient projecte i cap a casa...que demà ens espera un dia complet! Bé, fins diumenge! Minicolònies esplaieres per organitzar i pensar i redefinir, que pinten mmmmmmmmmmmolt bé!

Perquè.....de la més infinita grisor i monotonia, sempre se'n pot extreure algun color ben viu.

20 segons!

Homes i dones, pensen de manera diferent, afronten els problemes de manera diferent, emfatitzen la importància de les coses de diversa manera i experimenten el món que els envolta a través d'uns filtres totalment diferents. Els propis sistemes que usem per produir idees i emocions, formar records, conceptualitzar i interioritzar experiències i resoldre conflictes, són diferents. I..per què no ens hem adonat abans? Perquè els científics només han estudiat fins fa poc els homes.

Ell pensa...Per què cada petit problema ha de convertir-se en un drama? Per què quan el problema s'ha solucionat ha de continuar parlant d'ell?
Ella pensa...Com no pot adonar-se que estic malament? No li importo res! Tant se li'n fa que sigui infeliç!

Homes--> capacitat de desconnexió
Dones--> estem en tot.

Motius? Hormona cortisol, que les dones tenim en més quantitat, fa que ens sentim més estressades que els homes en la mateixa situació.

Totes les diferències neurològiques i biològiques són qüestió d'hormones.

Tant homes com dones descartem mútuament excel·lents relacions perquè aquella persona és inadequada d'alguna manera: massa baixa, no gaire atractiva, no lo suficient ben vestida, no suficient rica o intel·lectual, massa jove, massa gran, d'una altra religió...Per què? Per la pressió social.
 Un consell? Despren-te de totes les velles idees que tinguis sobre l'aspecte del teu Príncep Blau: l'edat que tindrà, la roba que portarà, el que et dirà quan el coneguis...i així, tindràs moltes més possiblitats de trobar-lo. Que l'important és connectar amb la personalitat i el caràcter! Si hi ha feeling, que el físic no et faci enrere! i és que les dones caiem en l'error de perseguir un amor imaginari que vagi amb el nostre estil de vida. I no. La parella ens ha de complementar, no fer joc amb la nostra vida. Ens ha d'aportar el que no tenim.

Enamorament: cor a 100 per hora, mires constantment el correu, si tens un email nou el llegeixes cent mil cops per desxifrar cada paraula, tot en ell és perfecte, us passeu la nit xerrant i fent l'amor, i al dia següent, malgrat no haver dormit, vas flotant en un núvol a treballar.
Per què ens enamorem? Perquè ens sentim fenomenal! No és només un estat emocional, sinó un estat motivador, tan fonamental per la nostra supervivència com menjar, ens impulsa a connectar amb un altre ésser humà. Ens enamorem perquè és molt agradable i perquè el futur de la nostra espècie depen d'aquesta agradable sensació.
L'amor és un camp en el que els dos sexes es comporten d'una manera molt semblant, malgrat només sigui per un temps. Elimina les diferències entre nosaltres.

Ceguera amorosa. No advertim els defectes i mal hàbits de l'altre, si ho féssim, la majoria de parelles no passrien del primer mes. Quan "despertem", ens preguntem en què deuríem estar pensant! En realitat, no pensàvem, o almenys no ho feia la nostra part crítica del cervell. A vegades es diu en conya, però l'amor és una droga, és addictiu, ja que és quan actua la dopamina, un neurotransformador de benestar que crea motivació i plaer, el mateix que passa quan esnifem cocaïna. L'addició al plaer ens estimula al ment.

Les dones tenim més facilitat per escoltar les paraules pronunciades i descodificar el missatge que contenen. Usem més part del cervell a l'escoltar i crear paraules. La dopamina també controla el llenguatge.

Les dones, també, interpretem millor les senyals no verbals, per tant, es creen diferències de sensibilitat.

Els homes mai recorden, les dones mai obliden. Però malgrat totes aquestes diferències biològiques, saber com ens comportem -i com ens comportem junts- ajuda.

(I és que és molt més interessant entretenir-se a fullejar un llibre de psicologia que estudiar 100 pàgines d'història política i democràcies i estats del benestar, durant una relaxant tarda de biblioteca). Alhora que confirmo més que això, no és lo meu. No sé ben bé el que vull 8bé, sí, algun estudi més proper a l'ésser humà, a la reflexió, a la seva manera de ser, de comportar-se, de pensament, filosofia, història, humanitats, sociologia, antropologia....), però sé perfectament el que no vull, perquè, senzillament, no m'omple.

~  ~  ~

Obligo a tots els lectors d'aquest blog a veure aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=PAVbsjHsEIo&feature=player_embedded

Així és com hauríem de prendre'ns la vida, senyors, portant sempre un somriure a la cara, perquè, sense adonar-nos, alegrem la vida dels altres. I com deia en algun altre escrit, per què ens costa tant dir les coses bones de la gent? És que...quan ens ve un pensament bo al cap sobre una persona, no ens ho hem de pensar dues vegades, l'hem de vomitar, deixar-nos estar del què pensarà o de la reacció de l'altre. Crec que a tothom li agrada rebre afecte, amor i compliments, així que, per què no en donem? Som el que donem, està claríssim. Si sembres mal humor, enveja, falsedat...això serà el que rebràs. És tan senzill com això. Són un cúmul de subtileses que molts cops diem..."bah" per vergonya o pel que sigui, però són el més important que hi ha, jo crec, per tal que regni la felicitat entre tots nosaltres.

Una filosofia de vida que a mesura que passa el temps es va difuminant i costa més trobar, en un món amb presses, tecnologia punta i materialisme. Però si us plau, ompliu-vos el cap amb bons pensaments, mireu sempre amunt, regaleu, doneu sense esperar res a canvi, perquè tota la resta vindrà sol. Estimem una mica més, perquè regalar felicitat, ens farà alhora feliços a nosaltres.  No sabem mai qui es pot enamorar del nostre somriure. Siguem sincers, no costa tant. Canviem el xip. I quan ho fem, ens sentirem radiants. I serem invencibles.

Jo, em sento invencible molts cops. Com avui, en què tot surt bé malgrat hagis fet un examen nefast. Però...senyors, hi ha vida més enllà d'un examen, o de qualsevol entrebanc! Sempre hi ha un altre esglaó esperant-te. Bf....és genial. No sé què em passa però em sento genial. Per ser sincera amb la gent? No ho sé. Per moltes coses! Com si estigués enamorada d'algú, o d'alguna cosa...potser ho estic de la vida. Tinc ganes d'escriure, de llegir llibres, menys els que haig de llegir per la uni, tinc ganes d'estimar, de donar més i més. Tinc ganes de sortir al carrer, passejar, mirar la gent, entrar a bars i pubs i escoltar música, tinc ganes de llevar-me d'hora i anar-m'en tard al llit per aprofitar el dia, tinc ganes de disfrassar-me i riure, i ballar, tinc moltes ganes de posar-me la música a tot volum i ballar, tinc ganes de fer somriure la gent, de dir-los coses bones, perquè al món hi ha molta gent que val la pena, tinc ganes d'anar a la uni per trobar-me amb tot de gent, coneguda i desconeguda, parlar amb ells, intimar més, descobrir coses, observar nois guapos simplement per entreteniment, tinc ganes de descobrir llocs nous de la ciutat, perdre'm amb algú, tinc ganes de fer coses amb els meus amics, que són millor que tot l'or d'un banc, tinc ganes de dir-los que els estimo, tinc ganes d'estimar, de sentir, sí , ja ho he dit, però és que en tinc moltes, de ganes. Sóc una afortunada...i s'ha d'aprofitar. Sóc completament feliç amb el que tinc i el que no tinc. Sóc feliç de viure amb la meva tieta i la Maria i la meva cosina. Cada dia és diferent, cada dia és millor que l'anterior, Infinites estones de riure a més no poder, però també de moments difícils que entre totes l'ajudem a superar. Perquè la vida pot ser complicada i injusta, però és fantàstica...hi ha més motius pels quals somriure que no pas pels que plorar, i molts més pels que lluitar que no per desanimar-se. Com, per exemple, obrir la porta de casa i que la porta del davant s'obri alhora i surti un noi guapo. Ara bé, s'ha de saber valorar.

Fes que cada dia sigui millor que  l'anterior.

Ara, marxar? bf....no voldria eh. Estudiar? Què? marxar a estudiar fora? Sí...però ara? l'any que ve? Potser...Però estic tant bé aquí...
En fi, CARPE DIEM.

 

pumba!

A vegades m'agradaria poder disparar un làser fulminant amb la mirada, o tenir un puny d'acer, per descarregar contra aquella gent imbècil que de tant en tant es creua en la teva vida. no per matar-los, sinó per donar-los un petit "toc" i avisar-los que així no poden anar per la vida.

L'altre dia al tren. Increïblement, trobem lloc, darrera uns seients de 4, on hi havia dos nois i una noia. Amics que xerraven, comentaven, etc. Amb un portàtil davant, anaven mirant fotos, del facebook crec, però no seves, sinó d'altra gent. Comentari aquí comentari allà. Bueno, el que molta gent fa, no? Però passar-se tot el punyetero trajecte (1h 10 minuts) dient frases com: Hòstia, aquesta és super lletja! Aquesta té algo, però bueno, no val gaire. Però què li trobes a aquella, amb el nas que té! muahahaha! Uaaaa! A la Pepeta no cal mirar-li la cara, només amb les tetes que té ja és suficient! Doncs jo aquesta sí que me la faria eh, és molt més guapa que la seva amiga, que sembla una... Si hagués de triar, em quedo amb aquesta. Però tiu, què li veus a a...

....

Es que llega un momento, es que te cansa...com algú va dir. M'havia de mossegar la llengua, perquè a sobre ho deien gairebé cridant. Com m'hagués agradat deixar anar algunes parauls tipo: Però us heu vist a vosaltres, carallots! Furcius! Abans de jutjar tant, mireu-vos al mirall! I per si no ho sabíeu...darrera una cara bonica o lletja, unes tetes o un nas gros, hi ha una persona, un caràcter, un món. Apa, descobriu-ho.

Imbècils.

Cas 2.
Estic a la biblioteca del barri, desconnectant una mica abans de posar-me a estudiar pel segon examen, de demà. Hi ha una noia al meu cantó, que ara la miro de reüll no fos cas que estigués llegint aquestes línies. Fa una estona li ha sonat vàries vegades el mòvil. Al final l'ha agafat però no he escoltat bé què deia. Al cap d'uns cinc minuts es presenta un home al seu cantó, la comença a cridar. Em pensava que era l'encarregat de la biblioteca que l'estava cridant l'atenció per alguna cosa. Però no, era algun conegut seu, amic o parella. L'ha començat a cridar, crec que deia que per què nassos no li agafava el mòvil, que portava no sé quanta estona no sé on, que què s'havia pensat, i finalment, li ha tirat un objecte a la taula amb força.
No em vull imaginar a casa com deuen ser algunes situacions on no es fa el que aquest home vol, perquè si en públic ja fa això. I a més, segur que no era per tant! No deu conèixer què són els modals i el respecte.


A tots ells, un bon cop de puny en tota la cara no els aniria malament!

En fi, tornem a posar-nos a l'estudi, que segur que és molt més fructífer que criticar la gent, però és que a vegades, aquestes coses em poden. Vinga va, que en queden 3 només. C'mon c'mon c'mon!

llei de vida?

Només cal un parell d'horetes per recordar més de 10 anys. I adonar-se que tothom ha agafat camins tan diferents i allunyats, però que en qualsevol moment es poden tornar a ajuntar, com ahir.

Persones que t'han marcat la infància i ara...tot és passat, records, imatges mig borroses. Trobar-te amb ells després de tants anys (les 4 o 5 trobades espontànies no compten gaire), ser present al seu aniversari, abraçar-les, dir-los felicitats i com si res hagués canviat. Però no, tot és fred, diferent. Les coses han canviat. Cadascú ha fet la seva, tots hem canviat.

Fins i tot trobar-te amb situacions incòmodes, veient fotos de quan éreu petits i no reconèixer-te. Moments que estan guardats amb pols ben endins de la caixa forta, fa massa que no es toquen, que no es recorden, que no se senten. I per molt que els camins s'ajuntin durant unes hores, després tot tornarà a ser igual, cadascú tornarà al seu camí, fins la pròxima, quedant els records més i més enfonsats. 

Mirant àlbums de fotos de vosaltres, i després els meus, veig com cada vegada cadascú fa més la seva.

 I per primer cop, sento que la distància sí influeix, sí importa, res és el mateix! La distància i el temps són com dues pedres a la sabata per mantenir les coses immovibles! Per molt que quan ens trobem sembli que mai ens haguem separat, ara que les nostres vides comencen a ser més complexes i hi va entrant més gent i anem fent més coses, tot canvia, i de debò, em sento lluny...i odio aquesta sensació. És com si fos una espectadora de les vostres vides, no un personatge d'elles, i que vosaltres no sapiguéssiu res de la meva...Potser és que estem en un moment complex, de noves etapes, de molts canvis, i tot trontolla, perquè no saps el que ve ni el que podràs mantenir, tot ve de cop. I fa massa que no compartim estones. I suposo i espero que quan passi més de dues hores al vostre cantó, deixi de ser una espectadora i visqui la vida al vostre cantó, com sempre hem fet, amb distància o no. Perquè....sou  i n c r e ï b l e s. I mai, mai mai mai mai en tindré prou d'estar amb vosaltres. Us estimo com no us podeu imaginar.

http://www.youtube.com/watch?v=CaBEYU4nNzI&feature=related

Ens en sortim...

Per què costa tant dir les coses boniques?! Per què ahir no els cridava que les he trobat tant a faltar, perquè no els explicava tot el que havia de dir-los, perquè no les abraçava tal i com tenia ganes de fer, aquelles ganes boges d'estrényer-les i cridar i riure sense parar, perquè no els deia que tenia por que m'oblidessin i que jo mai ho faria, i que jo sempre les estimaria, i que són....les millors? Per què?

unloading....

Quan, de bon principi, dius a tot que sí, després et veus obligada a dir un no en la majoria de coses. Simplement, perquè no arribes a tot i acabes per no fer res ben fet. Exàmens d'estudis i extres, concerts, festes d'aniversari, sortides, feina, cursos, extracció de queixal, família, amics, esplai, nous projectes......... Masses coses per a pocs dies. Se solapa tot i és llavors quan has de prioritzar. I voldries ser a tot arreu, dividir-te, si cal, però és impossible, i acabes per sentir-te malament, amb la sensació que res et surt bé i que acabaràs per defraudar a la gent i allunyar-la. Però...és que sona tan malament la paraula "no"! Bé, i tots els seus derivats...no puc, no em va bé, no en tinc ganes, no compteu amb mi, no tinc temps, no hi sóc....

I el més perillós, és que no trobis temps per lo realment important.

Felicitats Ivetinya! No m'oblido de tu. T'estimo molt molt molt. Ets d'aquelles persones...úniques? Sí, que costa trobar gent amb la teva manera de fer i pensar, i per aquest motiu et fas tan imprescindible cada vegada més a la meva vida. Cada moment que passem juntes, és com un esglaó més de confiança, riures i anècdotes. Fins aviat!

Els minuts van en caiguda lliure! I cada matí que obro els ulls m'agafa més vertigen, s'esgoten els segons, passen les hores i em sento absurda, amb mal de queixal, amb mal de cul d'estar al sofà i a la cadira, amb mal d'ulls i amb mal de cervell de llegir tant. Llegir coses que sé que pararé de fer-les, que no m'omplen. Però, a cas m'omple alguna cosa? Així com no agradar-te res és un problema, que t'agradin masses coses també ho és, perquè acabes per no profunditzar en res i fer tot a mitges, malament. No m'agrada la idea d'estar 4 anys fent una mateixa cosa, vull aprendre de tot, saber de tot, conèixer allò, i lo altre, influenciar-me de tot una mica. Però es veu que les coses no van així. Si no estem rodant en una roda de hamster, llavors ens preocupem per no seguir el ritme, i només els valents són capaços d'aturar-se, pensar i preguntar-se..."és això el que m'agrada?" "és això el que vull?" I només els valents són capaços de canviar el rumb de les seves vides, de fer un gir de 180 graus al timó del seu vaixell. I poder començar de nou. I quant som de fràgils i vulnerables! Subordinats a l'engranatge establert, sense poder de decisió ni canvi. Merda dies...Necessito aire pur que em renovi el cervell.

trepitjant fort

La música. Segurament una de les coses més poderoses que existeix, seguida de l'amor. Uneix persones, canvia estats d'ànim, fa recordar moments, espanta totes les preocupacions, emociona, arriba, se sent. Després d'un concert, o d'un musical, tothom sembla feliç, recarregat, com nou. Ahir mirant Cop de Rock em venien ganes de saltar damunt l'escenari i posar-me a ballar, sentir cada cop de bateria, la guitarra, les veus....les llums, el so. I encara que la trama sigui simple i cutre, emociona, no pots deixar de moure les cames, la gallina de piel, la respiració s'accelera, et sents capaç de tot! El que remou la música és incapaç de fer-ho qualsevol altra cosa. Igual que la literatura. No entén de fronteres, ni sexe, ni edat, ni color, ni religió, ni ideologies. Simplement...et fa volar, somiar, sentir. Tocar de peus a terra pero amb el cap i el cor ben amunt...!

http://www.youtube.com/watch?v=mZuEyn8Abho&feature=related

~ ~ ~

Casualitats? Atzar? Sort? Coincidències? Accidents? Bah. Recollim el que sembrem. El que importa són les nostres decisions i les nostres accions, som responsables de la nostra vida, només nosaltres, som el timoner del vaixell, el pilot de l'avió, som qui dirigim la nau, no hi ha més. Fa por eh? És més fàcil ser una marioneta en mans de l'atzar, doncs no, tot el que ens succeeix, bo o dolent -perquè, està clar, no vol dir que si actues bé, tot surti bé, ja que al món no estem sols-, és una lliçó per aprendre coses de nosaltres mateixos. No només estem en aquesta vida per treballar, consumir i divertir-nos, hi ha molt més, molt molt molt.

~ ~ ~

La burocràcia estatal organitza, administra i controla la vida social en el seu conjunt; des del naixement a la mort, l'home està sotmès a l'Estat; però, a més, ja que la divisió social del treball ha portat a la desigualtat, a una distribució desigual dels productes del treball, l'Estat compleix la funció de mantenir i perpetuar aquesta desigualtat, és a dir, manté la relació de domini d'unes classes sobre les altres, l'explotació de l'home per l'home.

Marxisme...moviment ideològic, paraules de caire ètic i transformador, que actuen més com a un ingredient crític de rebuig de molts aspectes de la realitat fàctica que no pas com a un model pròpiament alternatiu.

I és ben cert que les coses bones de la vida sorgeixen de forma natural. Quan ens centrem en ser feliç per un mateix, la resta ve sol; quant més lliure i independent ets, més unit estàs als demés.

Diverses maneres de prendre's un matí assoleiat d'estudi...lluny de sostres i parets i llibres.

tout le reste est littérature

Baixo a Barcelona, sí, em ve de gust, les vull veure, i així també estudiaré més, perquè aquí...no hi ha qui es concentri. Així, també, quan baixin demà ells ja estaré aquí per anar al musical.
Sembla mentida...baixar a la ciutat voluntàriament? Marxar de casa, del seu costat, dels camps, del cel pur i l'atmosfera de pau per trobar-me amb trànsit, estrés, soroll i grisor?
Doncs a mi, la ciutat no em sembla tan grisa, ni tan estressant, ni tan monòtona, ni tan dolenta. Cada vegada la trobo més atractiva i acolorida i excitant.
És cert, costa trobar paisatges o escenes en què em donin ganes de treure la càmera i congelar el moment tan bell que estic presenciant, però és una sensació diferent, és voler que ella, la ciutat, et capturi a tu, i no al contrari. Deixar-se portar, endinsar-se per carrers, olors, gent, sempre per primera vegada. Sentir el moviment a cada bategada, no aturar-se. Ja tindrem temps per descansar.

Sorprenentment, avui la ciutat està diferent, està descongestionada. No hi ha gairebé ningú pel carrer, les boques de metro estan buides, les botigues tancades, com a molt 4 cotxes a cada semàfor, l'entrada de la Pompeu deserta....Vale, és festa, però em pensava que Barcelona mai dormia. Doncs no. I baixar pels carrers escoltant la ràdio, on les cançons que sonen et semblen fantàstiques pel dia que fa, assoleiat i càlid...i et vénen ganes de tancar els ulls i sortir volant tot pedalejant. Cada carrer és un món. I em quedo amb el passeig lluís Companys, allà sempre hi ha alguna sorpresa preparada, alguna cosa diferent que et commou. Els matins d'entre setmana, molta gent, amunt i avall, caminant, amb bici, amb presses, gent fent footing, etc. Per les tardes, nens tornant de l'escola, algun que altre músic, parelles passejant i buscant intimitat rere les palmeres, pintors i artiste de tota mena, desenes de turistes fotografiant l'Arc de Triomf. Per la nit, moltíssima gent patinant i amb l'skate, fent girs i voltes i mil històries, encara més músics, els últims turistes, alguna que altra parella, i molta gent fent esport. I avui, m'he trobat amb un grup nombrós de musulamans representant una missa, com si fossin en una mesquita, tots ajaguts damunt una tela blanca, sense sabates, carregant una tomba, tot decorat amb inscripcions en àrab. I un músic. Idílic. Potser tot semblava idílic per la cançó que sonava...http://www.youtube.com/watch?v=hLQl3WQQoQ0&ob=av2e Tot i que seguidament ha començat una que ha reflectit millor el meu estat d'ànim...http://www.youtube.com/watch?v=2oX2FSv4Rys&ob=av2n
Barreja de sol, calidesa, bona música, sentiment d'independència i energia, i tranquil·litat per començar el dia.

Tot es tracta de buscar alicients que ens alimentin per encarar el dia amb optimisme. I per afrontar pàgines i pàgines denses de política, història, guerres, relacions internacionals, etc. Eh, doncs un dels llibres m'està agradant molt. Segurament mai me l'hagués comprat pel meu compte, però ara que ens el fan llegir, el trobo interessantíssim. Però alhora m'estressa saber que em faran preguntes sobre allò, i em posaran una nota, i que potser no aprovo, i s'acaba tot. Quina és la gràcia? I sempre el mateix: imposar llibres i matèria i contingut, per tal que ho empassem com burros i després ho vomitem, ens posin una nota, ho oblidem i al cap d'uns anys rebem el nostre títol universitari. Porto una hora a l'ordinador de la biblioteca de la Pompeu, ja són les 11 i pico del matí, quan m'he aixecat a les 8.30 per estudiar, però ja ho faré, a cas no és profitós escriure? Per què només els estudis? Ahir vaig anar a la biblioteca del cantó de casa, però sempre que hi vaig m'entretenc mirant llibres de filosofia, història, literatura, viatges....i al final em queda poc temps per fer el que anava a fer, "estudiar". M'emportaria desenes de llibres per llegir pel meu compte, però és clar!! ningú em podrà avaluar d'allò, i no em donaran cap reconeixement, malgrat hagi adquirit infinits coneixements, i no em quedarà temps per "lo important", els estudis. Les obligacions no ens agraden, està clar, i ho fem forçats, i al final acabem per no aprendre res, i no ens agrada ni ens motiva res. No ho sé, no podrien proposar-nos lectures, i si no ens agrada, tenir la possibilitat de deixar el llibre i agafar-ne un altre, i llavors, després, amb la resta de companys, debatre i comentar allò que em llegit. La lectura seria molt més agradable, no? No, sempre a competir, a fer-ho de la manera més individual possible i a fer que ens cansem de tot i acabem per odiar absolutament tot.
Va, a ser un més, com tots els del meu cantó, a empassar llibres, a llegir sense entendre, a memoritzar sense motivació, amb l'únic objectiu d'aprovar l'assignatura i poder sortir de festa quan acabin els exàmens.

el temps passa, les coses canvien. Però no tot.

Entrevistes cada 7 anys a un grup de persones nascuts al final del franquisme. Els van entrevistar quan eren adolescents per primer cop, amb 15, 16 o 17 anys, i així successivament, fins que han arribat a la quarentena. Són gent normal, res d'extraordinari. I llavors, on és la gràcia, es podria pensar? Doncs a vegades, amb la gent normal és amb la que més ens identifiquem, la que més ens arriba. L'objectiu d'aquest reportatge generacional? Saber què pensa aquesta gent del món, quines són les seves preocupacions, ideologies, somnis...I veure la seva evolució. Una generació que va viure els primers anys de la democràcia, que no van haver de patir el que van patir els seus pares i avis, on ho van tenir tot fet, on no hi havia gairebé res pel que lluitar, com molts diuen, on tot estava a l'abast, on el sistema capitalista i de consum s'instaurava amb força.

Entrevistes en moments de la vida clau, on els entrevistadors es troben, al cap dels anys, amb persones que han passat de les inquietuds d'adolescència  fins a persones immerses en el món laboral, amb hipoteques per pagar, amb mil i una històries personals viscudes, amb il·lusions pel futur, etc. Postadolescents o preadults? I en molts casos, veus com s'han complert els seus somnis, o com han hagut de patir, en resum, com han evolucionat amb els anys.

I el que sobta és veure que el jovent de fa 20 anys no ha canviat gens ni mica. Alguns on la seva màxima preocupació és anar a la moda, d'altres que pretenen canviar el món i critiquen el model consumista i superficial, d'altres més conformistes que només els preocupa trobar parella, d'altres que passen dels estudis i de la política, etc. Jovent de tot, com sempre ha estat, com sempre serà. Però potser és a partir d'aquest moment en què el jovent surt més "passota" i mediocre, ja que amb la democràcia instaurada, per què havien de lluitar? Els semblava que tot anava bé, no calien gires ideals, no interessava la política. Ho teníem tot tan fàcil i mastegat, aquell model de govern ja estava bé, comparat amb el franquisme que havien hagut de patir els seus predecessors. I mica en mica....el conformisme creix, i el ramat augmenta en nombre.

Però....tot i que cada edat tingui les seves inquietuds (ideals, política, família, economia, feina, amics...), hi ha un tema estrella que no canvia, que provoca les mateixes sensacions més enllà de l'edat i de l'epoca. L'amor. Només cal observar la cara dels entrevistats quan se'ls pregunta sobre això i comprovar que és el que més els toca, el que els remou per dins, el que ens fa estar vius, d'alguna manera. "Tens parella?", "Estàs enamorat?", "Què és per a tu l'amor?", "Creus en l'amor per a tota la vida?". I la cara adopta tons vermellosos.....les mans comencen a suar, el cor s'accelera i costa parlar clar i sense riure. I et ve al cap la imatge d'aquell noi o noia. I te'n surts del pas com pots, siguent més o menys sincer amb tu mateix.
Potser aquesta és la força que ens empenya a viure, més enllà de la moda, la feina, les ideologies...la que ens fa seguir endavant. De la que patim més, però també la que ens regala més coses i ens fa ser feliços. Un noi de 15 anys, a la primera entrevista, va confessar que mai havia tingut nòvia, i que no podia seguir així, que estava aterroritzat per quedar-se sol tota la seva vida. Després d'uns quants anys, d'uns quants desenganys amorosos, d'unes quantes experiències a la butxaca, es va casar i va tenir dos fills. És l'home més feliç del món. L'amour...que et fa venir ganes de plorar però alhora ets feliç, que t'encega fins a l'extrem i no ets capaç de veure res més. Sí, coses inexplicables, jo què sé, que surten de llocs inimaginables i et fan fer coses impensables.

Als 15 anys tot és increïble, als 23, tot és real.

http://www.tv3.cat/ptv3/tv3TotsVideos.jsp?idint=196941238&seccio=video

(Últim vídeo a tv3 a la carta)

~   ~   ~

No crec en les casualitats. Podria estar vivint en un pis d'estudiants, sortint de festa cada setmana, fent torns de neteja i de cuina, convidant gent al pis a dormir, etc. Era el que tenia en ment des de feia molt de temps. Però les coses van anar com van anar, m'ho vas proposar i em va semblar perfecte. Ja tindré temps per fer la resta de coses, per ser el primer any....a veure com va. Reconec que els primers dies van ser durs, molt durs, negres, pesats, eterns, dolorosos. Sí, veure't m'enfonsava. Em transmeties soledat, angoixa, tristesa, pessimisme...Volia marxar corrents, temia obrir la porta i no saber què em trobaria. No tenia ganes de res, només de marxar. Van haver-hi extrems extremíssims. No sabia què fer per ajudar-te. No sabia si te'n sortiries algun dia, i allò em turmentava. Si tot plegat va ser una merda, no imagino com devies estar tu per dins, després del que et va passar, després que la vida et fes un gir de 190 graus. M'has ensenyat moltes coses...en què agafar-te quan la vida et fot una patada, en què el meu tiet és un pèl fill de puta, parlant clar, en què l'amor a vegades és complicat, però sobretot ara és quan més t'admiro. Des de fa uns dies que sembla que tot va millor, que es veu llum al final del túnel. No sé d'on has tret les forces, les ganes de tornar a fer coses, no sé com has pogut apretar el botó d'ON altre cop, ni com has pogut recuperar il·lusió per les coses tan ràpidament. 

Potser aquesta coseta blava és un motiu. I el que deia....no crec en les casualitats. Si t'ha passat tot el que t'ha passat, és per algun motiu, i n'has d'extreure la part bona. Jo no seria a casa teva ara mateix, no faries totes les coses noves que fas, no tindries la relació que tens amb ella. Quan ens vam fer aquestes fotos, jugant tota una tarda a l'habitació, em vaig adonar de tot això. Era realment feliç, estar amb ella, explicant-li contes, jugant a marineres i vaixells i taurons i cocodrils, donant-li el iogur de postre, fent ioga sobre el llit, mullant-me amb les seves babes, contagiant-me amb el seu riure innocent, fent-nos pessigolles...i també estant amb tu. He descobert que més enllà d'una tieta de no sang, hi ha una persona increïble, meravellosa, amb qui puc compartir tot, perquè ens assemblem, tenim els mateixos ideals, ens ajudem mútuament amb els nostres problemes diaris, ens aconsellem, riem i fem broma sense parar, ens en fotem de tot i tothom. Fins al punt que....t'has convertit en una de les persones a qui més estimo del món. Fins al punt que quan sóc a Vidreres, et trobo a faltar, i quan sóc de camí del metro a casa, m'entra un somriure al pensar que us veuré. T'adones que no estàs sola? Ets increïble. I plegades, ens en sortirem, ens menjarem el món si cal. Perquè segurament, ens hem ajudat mútuament sense adonar-nos-en en coses diferents. Tinc la possibilitat d'estar més a prop de la meva família i ser feliç, compartint mil moments, i potser jo a tu t'he transmès una mica de companyia, esperança i ànims per seguir endavant. La meva segona casa, la meva segona família.

http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&NR=1&v=6QyVil0dwhk

Que les coses meravelloses no es tornin una monotonia. Que no se'ns oblidi l'important. Regalar abraçades i paraules sinceres a qui de debò ho sentis. Em proposo fer-ho més sovint. Algú s'anima? Tenir algú així al cantó no té preu...i molts cops ni m'adono, només quan no hi és, sento que em falta alguna cosa. Sí, aquella ànima bessona, que som diferents però alhora iguals, que alguna força superior ha fet que ens unissim, i ha fet un llaç massa fort....que no hi ha qui el trenqui. Diuen que d'això se'n diu "millor amic", però és que...és molt més que això. És com....un germà? Una expressió que es diu molt però pocs cops és totalment real. I jo, només m'atreveixo a dir-la amb tu. 

Crec que sempre ens quedarem curts per dir-nos-ho tot. Per moltes imatges i paraules que fem servir. Però....que no es dongui res per suposat. Okei?

the Boss

Nou rècord en el trajecte uni-casa en bici. Les cames, les quals han estats sis hores i mitja de peu, passant fred, quietes, amb nervis, avui han pedalejat com mai, com si hagués de donar la volta al món en un sol dia. Havent dormit unes quatre hores i poc, m'he aixecat al sonar el despertador i cap a fer cua. Sense gens de mandra, sinó més aviat amb ganes. Ha estat el primer cop que he fet una bogeria així, però la causa ho mereixia. S'ha col·lapsat tot, però la gent aguantava, i cada minut que passava, més glòria senties per estar allà. I per fi, al comprar l'entrada, adrenalina pura i dura per tot el cos, satisfacció i felicitat per un acte una mica consumista (però un capritx és un capritx! i un dia és un dia!). Costa expressar tota la barreja de sentiments...per fi el veuré. Per fi sentiré les seves cançons en directe, una cosa de la llista que podré tatxar. És massa! No és un concert qualsevol, és el concert del meu cantant preferit, al primer que hi vaig! Emoció emoció i emoció!!!!
Tornant a casa, amb les entrades a la motxilla, amb el solet acariciant-me la cara, escoltant la ràdio, em sentia una privilegiada, tenia el cap a mil indrets menys a Barcelona, i les cames m'anaven soles.  Em sentia no només capaç de pujar una muntanya corrents, sinó de travessar oceans i pedalejar fins a l'últim racó de terra del planeta! Per què? Òbviament perquè se m'ha complert un gran somni, i també, no ho neguem, perquè les coses, últimament, estan sortint massa bé...en tots els aspectes.
Aquella sensació de sentir-te destrossada físicament però radiant per dins, i veure que la teva força de dins, pot més que el cansanci i la son.

http://www.youtube.com/watch?v=TiCxqhu9cio&ob=av3n

See u soon.

smashing pumpkins

Consol per a les dificultats (sentir-se desgraciats)...Nietzsche dixit:

No ens hauríem de deixar impressionar per les aparences."L'home prudent extreu la llibertat del dolor, no pas del plaer" (Scopenhauer).

A la realització personal s'hi arriba reconeixent el dolor com a pas natural i inevitable del camí per aconseguir qualsevol cosa bona. Homes amb una vida plena: superhomes (p. ex. Montaigne, Goethe, Galiani, Stendhal...)--> curiosos, artísticament dotats i sexualment vigorosos. Malgrat el seu costat fosc, tenen coratge, ambició, dignitat, voluntat de caràcter, humor i independència, enamorament. Tots eren artistes.
NO divorciar-se de la vida, sinó CAPBUSSAR-S'HI. "L'art és el gran estimulant de la vida".

Els grans projectes humans no s'aconsegueixen sense un grau de patiment. Les fonts de les nostres alegries més grans i dels nostres dolors més intensos es toquen.
Ningú no és capaç de fer una gran obra d'art sense experiència. En l'espai entre allò que volem arribar a ser i allò que som en el present, ha d'haver-hi dolor, angoixa, enveja i humiliació. Patim perquè no podem aconseguir a la primera els constituents de la perfecció.

Rere una obra mestra, hauríem de fixar-nos en els patiments que va fer front l'autor.
La filosofia: fe extrema en el potencial humà (tots podem fer grans coses) + resistència extrema (superar els obstàcles del camí).
Tothom pot arribar al cim, però costa (metàfora de la muntanya):

"Només els pensaments que vénen al cap durant una caminada tenen valor".

El que fa que les persones arribin a la seva plenitud és l'actitud amb què accepten el dolor. "L'art de viure està a trobar utilitats a les adversitats" (Montaigne). És a dir, a interpretar sàviament el dolor. L'angoixa i l'enveja ens poden ensenyar coses. Fer que de les arrels de les dificultats brollin flors de bellesa i amor.

Nietzsche ens insta a resistir. En comptes de beure cervesa a les terres baixes,  acceptem el dolor de pujar els cims, a viure perillosament. Tant el cristianisme com l'alcohol tenen el poder de convencer-nos que el que havíem pensat que era deficient en nosaltres mateixos i en el món, no demana atenció. Ens debiliten la voluntat  de cultivar els problemes. Són els dos grans narcòtics d'Europa. Asseguren que les bases de les muntanyes són magnífiques. S'inventen un credo (dels dèbils) de conformisme, d'evitar el dolor, de no lluitar.

I és que abolir el dolor és una idiotesa. És com voler abolir el mal temps.

Lluitar per ser feliç, ser algú que ha deixat de negar.

Les dificultats són un requisit fonamental per a una vida acomplerta.

Els consols de sacarina són una crueltat, i no un ajut. 

"No tot allò que ens fa sentir millor ens és bo. No tot allò que fa mal ha de ser dolent."

Nietzsche, ets el meu Déu (encara que sigui una paradoxa).

~  ~  ~

Els grans projectes humans no s'aconsegueixen sense un grau de patiment. Les fonts de les nostres alegries més grans i dels nostres dolors més intensos es toquen.

Sí...tinc un gran projecte, que m'està matant i enlairant alhora, per moments. Un projecte que no em deixa respirar, que em té amb una pressió a la panxa constantment, que em fa tremolar quan hi penso, que no em deixa dormir, que em fa somriure inconscientment, que m'accelera el cor al recordar paraules i imatges....no, no exagero, i això és el més greu de tot.

Boníssim cap de setmana, que m'ha donat unes boníssimes vibracions per tota la setmana. Plans d'última hora fallats però....no hi ha alegria sense patiment!!!!!!!!!!!!!!! El desig de l'estel fugaç va fallar, però...no deixaré de somiar. No sé si ara hi ha més certeses o no, però el que sí hi ha, són més ganes per lluitar pel que vull.