Baixo a Barcelona, sí, em ve de gust, les vull veure, i així també estudiaré més, perquè aquí...no hi ha qui es concentri. Així, també, quan baixin demà ells ja estaré aquí per anar al musical.
Sembla mentida...baixar a la ciutat voluntàriament? Marxar de casa, del seu costat, dels camps, del cel pur i l'atmosfera de pau per trobar-me amb trànsit, estrés, soroll i grisor?
Doncs a mi, la ciutat no em sembla tan grisa, ni tan estressant, ni tan monòtona, ni tan dolenta. Cada vegada la trobo més atractiva i acolorida i excitant.
És cert, costa trobar paisatges o escenes en què em donin ganes de treure la càmera i congelar el moment tan bell que estic presenciant, però és una sensació diferent, és voler que ella, la ciutat, et capturi a tu, i no al contrari. Deixar-se portar, endinsar-se per carrers, olors, gent, sempre per primera vegada. Sentir el moviment a cada bategada, no aturar-se. Ja tindrem temps per descansar.
Sorprenentment, avui la ciutat està diferent, està descongestionada. No hi ha gairebé ningú pel carrer, les boques de metro estan buides, les botigues tancades, com a molt 4 cotxes a cada semàfor, l'entrada de la Pompeu deserta....Vale, és festa, però em pensava que Barcelona mai dormia. Doncs no. I baixar pels carrers escoltant la ràdio, on les cançons que sonen et semblen fantàstiques pel dia que fa, assoleiat i càlid...i et vénen ganes de tancar els ulls i sortir volant tot pedalejant. Cada carrer és un món. I em quedo amb el passeig lluís Companys, allà sempre hi ha alguna sorpresa preparada, alguna cosa diferent que et commou. Els matins d'entre setmana, molta gent, amunt i avall, caminant, amb bici, amb presses, gent fent footing, etc. Per les tardes, nens tornant de l'escola, algun que altre músic, parelles passejant i buscant intimitat rere les palmeres, pintors i artiste de tota mena, desenes de turistes fotografiant l'Arc de Triomf. Per la nit, moltíssima gent patinant i amb l'skate, fent girs i voltes i mil històries, encara més músics, els últims turistes, alguna que altra parella, i molta gent fent esport. I avui, m'he trobat amb un grup nombrós de musulamans representant una missa, com si fossin en una mesquita, tots ajaguts damunt una tela blanca, sense sabates, carregant una tomba, tot decorat amb inscripcions en àrab. I un músic. Idílic. Potser tot semblava idílic per la cançó que sonava...http://www.youtube.com/watch?v=hLQl3WQQoQ0&ob=av2e Tot i que seguidament ha començat una que ha reflectit millor el meu estat d'ànim...http://www.youtube.com/watch?v=2oX2FSv4Rys&ob=av2n
Barreja de sol, calidesa, bona música, sentiment d'independència i energia, i tranquil·litat per començar el dia.
Tot es tracta de buscar alicients que ens alimentin per encarar el dia amb optimisme. I per afrontar pàgines i pàgines denses de política, història, guerres, relacions internacionals, etc. Eh, doncs un dels llibres m'està agradant molt. Segurament mai me l'hagués comprat pel meu compte, però ara que ens el fan llegir, el trobo interessantíssim. Però alhora m'estressa saber que em faran preguntes sobre allò, i em posaran una nota, i que potser no aprovo, i s'acaba tot. Quina és la gràcia? I sempre el mateix: imposar llibres i matèria i contingut, per tal que ho empassem com burros i després ho vomitem, ens posin una nota, ho oblidem i al cap d'uns anys rebem el nostre títol universitari. Porto una hora a l'ordinador de la biblioteca de la Pompeu, ja són les 11 i pico del matí, quan m'he aixecat a les 8.30 per estudiar, però ja ho faré, a cas no és profitós escriure? Per què només els estudis? Ahir vaig anar a la biblioteca del cantó de casa, però sempre que hi vaig m'entretenc mirant llibres de filosofia, història, literatura, viatges....i al final em queda poc temps per fer el que anava a fer, "estudiar". M'emportaria desenes de llibres per llegir pel meu compte, però és clar!! ningú em podrà avaluar d'allò, i no em donaran cap reconeixement, malgrat hagi adquirit infinits coneixements, i no em quedarà temps per "lo important", els estudis. Les obligacions no ens agraden, està clar, i ho fem forçats, i al final acabem per no aprendre res, i no ens agrada ni ens motiva res. No ho sé, no podrien proposar-nos lectures, i si no ens agrada, tenir la possibilitat de deixar el llibre i agafar-ne un altre, i llavors, després, amb la resta de companys, debatre i comentar allò que em llegit. La lectura seria molt més agradable, no? No, sempre a competir, a fer-ho de la manera més individual possible i a fer que ens cansem de tot i acabem per odiar absolutament tot.
Va, a ser un més, com tots els del meu cantó, a empassar llibres, a llegir sense entendre, a memoritzar sense motivació, amb l'únic objectiu d'aprovar l'assignatura i poder sortir de festa quan acabin els exàmens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada