No sé d'on nassos estic traient l'energia aquests dies per sentir-me així de bé, d'invencible, de forta, d'enèrgica, d'il·lusionada, d'alegre, de feliç. Qui ho diria, una setmana d'exàmens? Però és que fins i tot passan-te hores a la bilbioteca i no movent-te gaire, pots treure meravelles d'aquests dies! Mil riures a casa, mil moments intensos amb ella, amb qui se'm cau la baba a més no poder, mil anècdotes de portes de vidre, veïns, senyors amb problemes gastrointestinals, llargues converses ben entrada la nit, riures amb els companys, problemes de lavabo al tren, agradables trajectes d'anada i tornada amb algú especial al cantó, estudiar, estudiar estudiar.....fins i tot es fa agradable la rutina! Sembla increïble però....ha estat una de les millors setmanes del que portem de curs. Sí, el cervell treu fum, i a estones estic espessa, però són moments puntuals, que amb qualsevol cosa, queden enterrats. És el voltant que canvia el meu estat d'ànim o és el meu estat d'ànim que fa que vegi millor el meu entorn?
He dormit poc, molt poc, cada dia em sentia rebentada, i encara em queden bastantes coses a fer, però...no sé, hi ha una força superior! Sento que dormint perdo el temps, de tant bé que m'ho passo desperta.
I avui, dia rodó. De moment, el millor examen que he fet, després un bon dinar a un restaurant tibetà, després d'un trajecte amb el bicing mogudet, converses i atacs de riure fins arribar a l'estació i camí cap el poble.
Sí, per fi, una de les millors hores de la setmana, l'entreno de tenis, que avui ha sigut una classe particular. Per què una de les millors hores? Per molts motius! Primer perquè és l'únic moment en què faig esport degudament, quan corro, descarrego forces, m'activo, etc. A qui li agradi fer esport i el sentiment que provoca, ho entendrà. Em permet oblidar-me de toooooooooooota la resta de coses, sobretot dolentes, torno a estar en contacte amb el poble (l'única activitat que queda de la rutina d'abans: berenar, anar al poble, agafar la bici, marxar a entreno contemplant els camps de Vidreres i escoltant música), veig a gent que només veig els divendres, i el meu amic, que casualment és quan ens expliquem més coses i xerrem més, és diferent a quan quedem tot el grup, no ho sé, i m'agrada. I...per suposat, doncs ell. No sé si serien unes de les millors hores de la setmana, per no dir les millors, si ell no ens entrenés. De fet...crec que no m'importaria passar-me les dues hores sense tocar pilota si només estiguéssim xerrant i rient (bé, o almenys la majoria del temps). De fet, reconec que el que més em motiva de tot no és jugar a tenis en si (que també!), sinó l'estona que passem mentre juguem, que és el mateix que estar impacient per veure'l? No ho sé....és una d'aquelles persones que mica en mica s'ha anat infiltrant en la meva vida, que mica en mica les distàncies s'han anat escurçant, que mica en mica hi ha més confiança, i descobreixes una persona fantàstica, i és molt més que un entrenador de tenis, un cop de sort haver-la conegut :). Em sento bé al seu cantó, molt bé, i espero que sigui així durant molt de temps. I no em vull enrotllar més perquè tampoc sé com escriure tot el que penso i sento i tampoc ho acabo d'entendre gaire...
Després petita reunió d'un incipient projecte i cap a casa...que demà ens espera un dia complet! Bé, fins diumenge! Minicolònies esplaieres per organitzar i pensar i redefinir, que pinten mmmmmmmmmmmolt bé!
Perquè.....de la més infinita grisor i monotonia, sempre se'n pot extreure algun color ben viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada