Entrevistes en moments de la vida clau, on els entrevistadors es troben, al cap dels anys, amb persones que han passat de les inquietuds d'adolescència fins a persones immerses en el món laboral, amb hipoteques per pagar, amb mil i una històries personals viscudes, amb il·lusions pel futur, etc. Postadolescents o preadults? I en molts casos, veus com s'han complert els seus somnis, o com han hagut de patir, en resum, com han evolucionat amb els anys.
I el que sobta és veure que el jovent de fa 20 anys no ha canviat gens ni mica. Alguns on la seva màxima preocupació és anar a la moda, d'altres que pretenen canviar el món i critiquen el model consumista i superficial, d'altres més conformistes que només els preocupa trobar parella, d'altres que passen dels estudis i de la política, etc. Jovent de tot, com sempre ha estat, com sempre serà. Però potser és a partir d'aquest moment en què el jovent surt més "passota" i mediocre, ja que amb la democràcia instaurada, per què havien de lluitar? Els semblava que tot anava bé, no calien gires ideals, no interessava la política. Ho teníem tot tan fàcil i mastegat, aquell model de govern ja estava bé, comparat amb el franquisme que havien hagut de patir els seus predecessors. I mica en mica....el conformisme creix, i el ramat augmenta en nombre.
Però....tot i que cada edat tingui les seves inquietuds (ideals, política, família, economia, feina, amics...), hi ha un tema estrella que no canvia, que provoca les mateixes sensacions més enllà de l'edat i de l'epoca. L'amor. Només cal observar la cara dels entrevistats quan se'ls pregunta sobre això i comprovar que és el que més els toca, el que els remou per dins, el que ens fa estar vius, d'alguna manera. "Tens parella?", "Estàs enamorat?", "Què és per a tu l'amor?", "Creus en l'amor per a tota la vida?". I la cara adopta tons vermellosos.....les mans comencen a suar, el cor s'accelera i costa parlar clar i sense riure. I et ve al cap la imatge d'aquell noi o noia. I te'n surts del pas com pots, siguent més o menys sincer amb tu mateix.
Potser aquesta és la força que ens empenya a viure, més enllà de la moda, la feina, les ideologies...la que ens fa seguir endavant. De la que patim més, però també la que ens regala més coses i ens fa ser feliços. Un noi de 15 anys, a la primera entrevista, va confessar que mai havia tingut nòvia, i que no podia seguir així, que estava aterroritzat per quedar-se sol tota la seva vida. Després d'uns quants anys, d'uns quants desenganys amorosos, d'unes quantes experiències a la butxaca, es va casar i va tenir dos fills. És l'home més feliç del món. L'amour...que et fa venir ganes de plorar però alhora ets feliç, que t'encega fins a l'extrem i no ets capaç de veure res més. Sí, coses inexplicables, jo què sé, que surten de llocs inimaginables i et fan fer coses impensables.
Als 15 anys tot és increïble, als 23, tot és real.
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3TotsVideos.jsp?idint=196941238&seccio=video
(Últim vídeo a tv3 a la carta)
~ ~ ~
No crec en les casualitats. Podria estar vivint en un pis d'estudiants, sortint de festa cada setmana, fent torns de neteja i de cuina, convidant gent al pis a dormir, etc. Era el que tenia en ment des de feia molt de temps. Però les coses van anar com van anar, m'ho vas proposar i em va semblar perfecte. Ja tindré temps per fer la resta de coses, per ser el primer any....a veure com va. Reconec que els primers dies van ser durs, molt durs, negres, pesats, eterns, dolorosos. Sí, veure't m'enfonsava. Em transmeties soledat, angoixa, tristesa, pessimisme...Volia marxar corrents, temia obrir la porta i no saber què em trobaria. No tenia ganes de res, només de marxar. Van haver-hi extrems extremíssims. No sabia què fer per ajudar-te. No sabia si te'n sortiries algun dia, i allò em turmentava. Si tot plegat va ser una merda, no imagino com devies estar tu per dins, després del que et va passar, després que la vida et fes un gir de 190 graus. M'has ensenyat moltes coses...en què agafar-te quan la vida et fot una patada, en què el meu tiet és un pèl fill de puta, parlant clar, en què l'amor a vegades és complicat, però sobretot ara és quan més t'admiro. Des de fa uns dies que sembla que tot va millor, que es veu llum al final del túnel. No sé d'on has tret les forces, les ganes de tornar a fer coses, no sé com has pogut apretar el botó d'ON altre cop, ni com has pogut recuperar il·lusió per les coses tan ràpidament.
Potser aquesta coseta blava és un motiu. I el que deia....no crec en les casualitats. Si t'ha passat tot el que t'ha passat, és per algun motiu, i n'has d'extreure la part bona. Jo no seria a casa teva ara mateix, no faries totes les coses noves que fas, no tindries la relació que tens amb ella. Quan ens vam fer aquestes fotos, jugant tota una tarda a l'habitació, em vaig adonar de tot això. Era realment feliç, estar amb ella, explicant-li contes, jugant a marineres i vaixells i taurons i cocodrils, donant-li el iogur de postre, fent ioga sobre el llit, mullant-me amb les seves babes, contagiant-me amb el seu riure innocent, fent-nos pessigolles...i també estant amb tu. He descobert que més enllà d'una tieta de no sang, hi ha una persona increïble, meravellosa, amb qui puc compartir tot, perquè ens assemblem, tenim els mateixos ideals, ens ajudem mútuament amb els nostres problemes diaris, ens aconsellem, riem i fem broma sense parar, ens en fotem de tot i tothom. Fins al punt que....t'has convertit en una de les persones a qui més estimo del món. Fins al punt que quan sóc a Vidreres, et trobo a faltar, i quan sóc de camí del metro a casa, m'entra un somriure al pensar que us veuré. T'adones que no estàs sola? Ets increïble. I plegades, ens en sortirem, ens menjarem el món si cal. Perquè segurament, ens hem ajudat mútuament sense adonar-nos-en en coses diferents. Tinc la possibilitat d'estar més a prop de la meva família i ser feliç, compartint mil moments, i potser jo a tu t'he transmès una mica de companyia, esperança i ànims per seguir endavant. La meva segona casa, la meva segona família.
Que les coses meravelloses no es tornin una monotonia. Que no se'ns oblidi l'important. Regalar abraçades i paraules sinceres a qui de debò ho sentis. Em proposo fer-ho més sovint. Algú s'anima? Tenir algú així al cantó no té preu...i molts cops ni m'adono, només quan no hi és, sento que em falta alguna cosa. Sí, aquella ànima bessona, que som diferents però alhora iguals, que alguna força superior ha fet que ens unissim, i ha fet un llaç massa fort....que no hi ha qui el trenqui. Diuen que d'això se'n diu "millor amic", però és que...és molt més que això. És com....un germà? Una expressió que es diu molt però pocs cops és totalment real. I jo, només m'atreveixo a dir-la amb tu.
Crec que sempre ens quedarem curts per dir-nos-ho tot. Per moltes imatges i paraules que fem servir. Però....que no es dongui res per suposat. Okei?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada