llei de vida?

Només cal un parell d'horetes per recordar més de 10 anys. I adonar-se que tothom ha agafat camins tan diferents i allunyats, però que en qualsevol moment es poden tornar a ajuntar, com ahir.

Persones que t'han marcat la infància i ara...tot és passat, records, imatges mig borroses. Trobar-te amb ells després de tants anys (les 4 o 5 trobades espontànies no compten gaire), ser present al seu aniversari, abraçar-les, dir-los felicitats i com si res hagués canviat. Però no, tot és fred, diferent. Les coses han canviat. Cadascú ha fet la seva, tots hem canviat.

Fins i tot trobar-te amb situacions incòmodes, veient fotos de quan éreu petits i no reconèixer-te. Moments que estan guardats amb pols ben endins de la caixa forta, fa massa que no es toquen, que no es recorden, que no se senten. I per molt que els camins s'ajuntin durant unes hores, després tot tornarà a ser igual, cadascú tornarà al seu camí, fins la pròxima, quedant els records més i més enfonsats. 

Mirant àlbums de fotos de vosaltres, i després els meus, veig com cada vegada cadascú fa més la seva.

 I per primer cop, sento que la distància sí influeix, sí importa, res és el mateix! La distància i el temps són com dues pedres a la sabata per mantenir les coses immovibles! Per molt que quan ens trobem sembli que mai ens haguem separat, ara que les nostres vides comencen a ser més complexes i hi va entrant més gent i anem fent més coses, tot canvia, i de debò, em sento lluny...i odio aquesta sensació. És com si fos una espectadora de les vostres vides, no un personatge d'elles, i que vosaltres no sapiguéssiu res de la meva...Potser és que estem en un moment complex, de noves etapes, de molts canvis, i tot trontolla, perquè no saps el que ve ni el que podràs mantenir, tot ve de cop. I fa massa que no compartim estones. I suposo i espero que quan passi més de dues hores al vostre cantó, deixi de ser una espectadora i visqui la vida al vostre cantó, com sempre hem fet, amb distància o no. Perquè....sou  i n c r e ï b l e s. I mai, mai mai mai mai en tindré prou d'estar amb vosaltres. Us estimo com no us podeu imaginar.

http://www.youtube.com/watch?v=CaBEYU4nNzI&feature=related

Ens en sortim...

Per què costa tant dir les coses boniques?! Per què ahir no els cridava que les he trobat tant a faltar, perquè no els explicava tot el que havia de dir-los, perquè no les abraçava tal i com tenia ganes de fer, aquelles ganes boges d'estrényer-les i cridar i riure sense parar, perquè no els deia que tenia por que m'oblidessin i que jo mai ho faria, i que jo sempre les estimaria, i que són....les millors? Per què?