totes al vaixell!! Que vénen cocodrils!

http://www.youtube.com/watch?v=0LqzsV-HJnI

Quant més temps passa que no escric, més coses tinc a dir, però més caòtic tinc el cap i no sé per on començar.
A vegades la teva identitat trontolla, mires al teu voltant, després et mires a tu, i penses..."què fots?" "tens un problema o el problema és dels altres?". Diuen que em ve del meu pare, el fet de reconèixer de seguida aquells amb qui pot haver-hi química i amb els que no. Quan toquen canvis, haig de reconéixer que ho passo malament. No vull ni puc fer-me amb tothom. Sí, potser sóc oberta, però amb qui vull, amb qui crec que podré connectar, per la manera de ser o de pensar o el que sigui. Tant a l'institut com ara a la universitat, sempre hi ha un grup de gent amb qui no em surt paraula alguna. I sé perfectament les característiques d'aquesta gent: el típic grup de "pijos" que ja tenen el seu grup fix des del primer moment, que volen caure bé a tothom, que es fan els simpàtics però després no intentis anar més enllà perquè et fotran una barrera, que et miren per sobre l'espatlla, que van amb aires de superior. I a mi això, em rebenta. Per molt que siguin bones persones, per molt que potser compartim interessos comuns, o tinguem una ideologia semblant, és que serà impossible que em surtin les ganes de relacionar-me amb ells. I jo almenys, noto a la primera aquest tarannà de superioritat que despren una persona. I ja està, només cal això. A l'institut hi havia el típic grupet, al viatge a Anglaterra d'aquest any, més del mateix, a la universitat, encara pitjor. I llavors, quan es fan sopars o coses socials, com aquest dimarts, tothom parla amb tothom, i jo m'ho miro, com si estigués a fora i mirés una obra de teatre, tot i que els que fan teatre són la majoria d'ells. Quina necessitat hi ha de fer un somriure fals, intercanviar quatre paraules i fer-se el simpàtic? Si després no hi haurà res més....no sé. Doncs bé, estic sentada a la punta de la supertaula, amb els de sempre. Però de cop arriben dues noies, em sonaven de vista, tot i ser de la classe, havíem coincidit a l'ocupació. No vam trigar ni 10 segons a començar a parlar. I no vam parar fins que vam marxar! Per què amb elles sí? Per què amb la majoria de la classe mai m'he ni saludat? Tampoc veig la necessitat....És com si els etiquetés, i em sento malament, per ser així de..."selectiva?"...però els requisits tampoc són tan exigents....simplement, ser natural. Em faig amb qui no em fa sentir incòmode quan hi parlo, amb qui no m'estarà somrient i després criticarà les sabates que porto o m'evitarà quan ens tornem a creuar pel carrer. Em faig amb qui puc ser jo mateixa, sense fingir res. Té lògica, no? Ara sembla molt fàcil, però quan veus tothom relacionant-se entre ells com si es coneixessin de tota la vida, i tu només amb aquells pocs que t'has fet, et sents una mica absurda, fora de lloc, sola, estúpida, antisocial. Potser vull trobar el meu ambient des del primer moment, i axò costa, es fa poc a poc. Perquè a vegades et pots sorprendre, i les aparences poden enganyar. I dia rere dia vas descobrint, encara que siguin només uns pocs, gent increïble. Per què cal més? :)

I la nit anà millorant....feia temps que no ballava tant i no m'ho passava tan tan tan tan bé! Fins al punt que et surtin butllofes als peus!!!!!!!!!!!!!!! Perquè després diguin que si no beus, és un avorriment. Doncs ho trobo penós. No el fet de beure alcohol, sinó la manera com ho fa tanta gent. Pots sortir de festa i beure el que sigui, per refrescar-te, perquè et ve de gust, perquè t'agrada, per beure alguna cosa, etc. Fantàstic, i si a sobre t'animes, doncs millor. Perquè és cert que molts cops, si beus, pots estar més actiu, et deixés anar més, etc. Però és penós beure "a la força" només per  posar-te a to, per poder gaudir de la festa, per transformar-te completament. No ho sé...jo al·lucino quan veig la gent empassant nosequina beguda amb cara de fàstig, perquè no els agrada, però és igual, ho han de fer de totes maneres per poder passar-s'ho bé, per poder fer i dir tot allò que són incapaços de fer quan són "normals". Tantes capes tenim que no podem mostrar-nos tal i com som i necessitem l'alcohol per anar-les traient? Però bé, tampoc vull semblar una iaia avorrida, que cadascú faci el que vulgui.

~ ~ ~ 

I continuem descobrint més i més raconets de la ciutat...és curiós veure que cada barri té les seves particularitats: un tipus de gent, un tipus de botigues, un tipus de carrers i edificis...

Carrers no gaire il·luminats, estrets i enrebessats, botiguetes artesanals de bijuteria, de coses de casa, de roba, un piló de botigues ecològiques i de comerç just, llibreries antigues (un llibre a 1'80€!!), fleques delicioses, supermercats amb menjar típic de tot el món, places pintoresques de novel·la, jovent amb skates, ambient de poble, tot molt bohemi. Sí, una tarda a Gràcia. És com el barri alternatiu, on et tornes boja mirant tots els colors de les botigues i tots els productes tan originals i diferents! I d'alguna manera, no sap tant de greu comprar i consumir, o almenys a mi, com si ho fessis al Zara o al Corte Inglés.

http://www.youtube.com/watch?v=CknuCTRAW_I&feature=related

Què faré tants dies sense vosaltres???????????????????????????????

Què faré sense els nostres vaixells, i les teves sessions de fotos, i els cocodrils i taurons i desfiles de modelo, i contes i sense els teus crits de bon matí? Què faré sense la cosa més preciosa del món?

Que aquesta alegria i innocència no s'esborri durant aquests dies en què tot és difícil i diferent de cada any. No deixeu mai de somriure, si us plau, per molt dur que sigui aquest Nadal. Us estimo.