spongebob

Diuen que els humans sempre esperen alguna cosa a canvi després de les accions que fan, ja siguin bones o dolentes (en altres paraules, que l'altruisme és inexistent). Jo sempre he cregut que no és necessari que sigui així. Però potser anava errada. Ara bé, a què ens referim amb "alguna cosa a canvi"? Si et sents bé realitzant una determinada acció, és el sentiment de satisfacció el que busques, sentir-te bé. Si dónes o regales desinteressadament, potser el que pretens és veure somriure la gent, fer-la feliç, perquè la seva felicitat en part és la teva felicitat. I si dónes a gent desconeguda, potser el que busques és que la gent valori el que fas, i et regali paraules maques, i et doni les gràcies. I jo em pregunto, què hi ha de dolent, en tot això? Molta gent critica la gent que busca tot això, i llavors per ells ja no són altruistes. Però a cas interfereixen (fereixen o violen o el que sigui) en els sentiments dels altres? Són feliços els que reben, i els que donen, amb coses molt simples. Quin problema hi ha?
Durant aquest últim mes tinc ganes de regalar, de regalar tot (abraçades, paraules maques i sinceres, postals, fotos...), de fer feliç, perquè últimament ho estic jo al 100%.  I m'espanto. Què buscaré jo a canvi? Doncs no ho sé ni jo. Segur que deu haver-hi alguna cosa, per petita que sigui. Potser el que he escrit abans, veure somriure tota aquella gent amb qui em volco? Que se sentin bé? Escoltar un "gràcies Laura!!"? Rebre una abraçada d'agraïment?

Què collons?! Per què ens estranya tant veure la gent feliç i fent feliç els altres?! Tot és un bucle...si ets bo, sincer, regales, dones, estimes, ajudes....tot això ho reps tu a canvi. Perquè som el que donem. Llavors ja no sabem si tot és causa o conseqüència! La felicitat és un estil de vida, i cada dia té un grau diferent, i cada dia t'has d'aixecar amb la intenció d'assolir el grau màxim del termòmetre de la felicitat, i cada dia has d'intentar ser millor, ser més bona persona, i abans de passar-nos un quart d'hora al mirall del lavabo, l'hauríem de passar estirats al llit, pensant què pots canviar dins teu perquè lo de fora canvii a millor. Cada dia hauríem d'estimar més, demostrar més, fins que acabem odiant-ho tot, i llavors tornar a començar. Res de reservar-se. És només un estil de vida. Jo procuro tenir-lo, i és recomanable al 100%. Ara bé,  no intentis d'imposar-lo, perquè molts cops topes amb murs i surts escaldada. I molts cops també hi haurà fortes devallades, per sentir tant, però és part de la vida, no? Si procurem tenir només moments bons, acabarem per tenir moments mediocres. La vida és massa curta per ser moderat.

Dies sensibles. Tinc ganes de plorar. Trobo a faltar coses i persones. M'emociona tenir certes coses i persones a prop meu. Estic satisfeta d'haver aprofitat cada oportunitat, cada petita tonteria, que m'ha portat on sóc. Que m'ha aportat tantes coses, tantes emocions. Treballar sis hores cada dia i no voler que acabi la jornada, i començar-la amb il·lusió, agradar-te el que fas, i amb qui estàs, no poder dormir dels nervis, aprendre tantíssimes coses...no ho sé. Cada dia arribo a casa amb uns quants quilos de més, de tot el que m'he enriquit com a persona. I malgrat tot el cansanci, tenir una energia inexplicable per fer lo possible i l'impossible. I és que a la vida hem de ser com una esponja, absorbint cada minut, cada moment. I diria tantes coses més....que no sé com començar, aixíque millor acabo, que és més fàcil.

http://www.youtube.com/watch?v=cHlf08yTPiU