Ell pensa...Per què cada petit problema ha de convertir-se en un drama? Per què quan el problema s'ha solucionat ha de continuar parlant d'ell?
Ella pensa...Com no pot adonar-se que estic malament? No li importo res! Tant se li'n fa que sigui infeliç!
Homes--> capacitat de desconnexió
Dones--> estem en tot.
Motius? Hormona cortisol, que les dones tenim en més quantitat, fa que ens sentim més estressades que els homes en la mateixa situació.
Totes les diferències neurològiques i biològiques són qüestió d'hormones.
Tant homes com dones descartem mútuament excel·lents relacions perquè aquella persona és inadequada d'alguna manera: massa baixa, no gaire atractiva, no lo suficient ben vestida, no suficient rica o intel·lectual, massa jove, massa gran, d'una altra religió...Per què? Per la pressió social.
Un consell? Despren-te de totes les velles idees que tinguis sobre l'aspecte del teu Príncep Blau: l'edat que tindrà, la roba que portarà, el que et dirà quan el coneguis...i així, tindràs moltes més possiblitats de trobar-lo. Que l'important és connectar amb la personalitat i el caràcter! Si hi ha feeling, que el físic no et faci enrere! i és que les dones caiem en l'error de perseguir un amor imaginari que vagi amb el nostre estil de vida. I no. La parella ens ha de complementar, no fer joc amb la nostra vida. Ens ha d'aportar el que no tenim.
Enamorament: cor a 100 per hora, mires constantment el correu, si tens un email nou el llegeixes cent mil cops per desxifrar cada paraula, tot en ell és perfecte, us passeu la nit xerrant i fent l'amor, i al dia següent, malgrat no haver dormit, vas flotant en un núvol a treballar.
Per què ens enamorem? Perquè ens sentim fenomenal! No és només un estat emocional, sinó un estat motivador, tan fonamental per la nostra supervivència com menjar, ens impulsa a connectar amb un altre ésser humà. Ens enamorem perquè és molt agradable i perquè el futur de la nostra espècie depen d'aquesta agradable sensació.
L'amor és un camp en el que els dos sexes es comporten d'una manera molt semblant, malgrat només sigui per un temps. Elimina les diferències entre nosaltres.
Ceguera amorosa. No advertim els defectes i mal hàbits de l'altre, si ho féssim, la majoria de parelles no passrien del primer mes. Quan "despertem", ens preguntem en què deuríem estar pensant! En realitat, no pensàvem, o almenys no ho feia la nostra part crítica del cervell. A vegades es diu en conya, però l'amor és una droga, és addictiu, ja que és quan actua la dopamina, un neurotransformador de benestar que crea motivació i plaer, el mateix que passa quan esnifem cocaïna. L'addició al plaer ens estimula al ment.
Les dones tenim més facilitat per escoltar les paraules pronunciades i descodificar el missatge que contenen. Usem més part del cervell a l'escoltar i crear paraules. La dopamina també controla el llenguatge.
Les dones, també, interpretem millor les senyals no verbals, per tant, es creen diferències de sensibilitat.
Els homes mai recorden, les dones mai obliden. Però malgrat totes aquestes diferències biològiques, saber com ens comportem -i com ens comportem junts- ajuda.
(I és que és molt més interessant entretenir-se a fullejar un llibre de psicologia que estudiar 100 pàgines d'història política i democràcies i estats del benestar, durant una relaxant tarda de biblioteca). Alhora que confirmo més que això, no és lo meu. No sé ben bé el que vull 8bé, sí, algun estudi més proper a l'ésser humà, a la reflexió, a la seva manera de ser, de comportar-se, de pensament, filosofia, història, humanitats, sociologia, antropologia....), però sé perfectament el que no vull, perquè, senzillament, no m'omple.
~ ~ ~
Obligo a tots els lectors d'aquest blog a veure aquest vídeo:
Així és com hauríem de prendre'ns la vida, senyors, portant sempre un somriure a la cara, perquè, sense adonar-nos, alegrem la vida dels altres. I com deia en algun altre escrit, per què ens costa tant dir les coses bones de la gent? És que...quan ens ve un pensament bo al cap sobre una persona, no ens ho hem de pensar dues vegades, l'hem de vomitar, deixar-nos estar del què pensarà o de la reacció de l'altre. Crec que a tothom li agrada rebre afecte, amor i compliments, així que, per què no en donem? Som el que donem, està claríssim. Si sembres mal humor, enveja, falsedat...això serà el que rebràs. És tan senzill com això. Són un cúmul de subtileses que molts cops diem..."bah" per vergonya o pel que sigui, però són el més important que hi ha, jo crec, per tal que regni la felicitat entre tots nosaltres.
Una filosofia de vida que a mesura que passa el temps es va difuminant i costa més trobar, en un món amb presses, tecnologia punta i materialisme. Però si us plau, ompliu-vos el cap amb bons pensaments, mireu sempre amunt, regaleu, doneu sense esperar res a canvi, perquè tota la resta vindrà sol. Estimem una mica més, perquè regalar felicitat, ens farà alhora feliços a nosaltres. No sabem mai qui es pot enamorar del nostre somriure. Siguem sincers, no costa tant. Canviem el xip. I quan ho fem, ens sentirem radiants. I serem invencibles.
Jo, em sento invencible molts cops. Com avui, en què tot surt bé malgrat hagis fet un examen nefast. Però...senyors, hi ha vida més enllà d'un examen, o de qualsevol entrebanc! Sempre hi ha un altre esglaó esperant-te. Bf....és genial. No sé què em passa però em sento genial. Per ser sincera amb la gent? No ho sé. Per moltes coses! Com si estigués enamorada d'algú, o d'alguna cosa...potser ho estic de la vida. Tinc ganes d'escriure, de llegir llibres, menys els que haig de llegir per la uni, tinc ganes d'estimar, de donar més i més. Tinc ganes de sortir al carrer, passejar, mirar la gent, entrar a bars i pubs i escoltar música, tinc ganes de llevar-me d'hora i anar-m'en tard al llit per aprofitar el dia, tinc ganes de disfrassar-me i riure, i ballar, tinc moltes ganes de posar-me la música a tot volum i ballar, tinc ganes de fer somriure la gent, de dir-los coses bones, perquè al món hi ha molta gent que val la pena, tinc ganes d'anar a la uni per trobar-me amb tot de gent, coneguda i desconeguda, parlar amb ells, intimar més, descobrir coses, observar nois guapos simplement per entreteniment, tinc ganes de descobrir llocs nous de la ciutat, perdre'm amb algú, tinc ganes de fer coses amb els meus amics, que són millor que tot l'or d'un banc, tinc ganes de dir-los que els estimo, tinc ganes d'estimar, de sentir, sí , ja ho he dit, però és que en tinc moltes, de ganes. Sóc una afortunada...i s'ha d'aprofitar. Sóc completament feliç amb el que tinc i el que no tinc. Sóc feliç de viure amb la meva tieta i la Maria i la meva cosina. Cada dia és diferent, cada dia és millor que l'anterior, Infinites estones de riure a més no poder, però també de moments difícils que entre totes l'ajudem a superar. Perquè la vida pot ser complicada i injusta, però és fantàstica...hi ha més motius pels quals somriure que no pas pels que plorar, i molts més pels que lluitar que no per desanimar-se. Com, per exemple, obrir la porta de casa i que la porta del davant s'obri alhora i surti un noi guapo. Ara bé, s'ha de saber valorar.
Fes que cada dia sigui millor que l'anterior.
Ara, marxar? bf....no voldria eh. Estudiar? Què? marxar a estudiar fora? Sí...però ara? l'any que ve? Potser...Però estic tant bé aquí...
En fi, CARPE DIEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada