la pel·lícula de la setmana

Durant tota la setmana he anat veient l'anunci sobre la pel·lícula de la setmana de TV3, que en aquest cas era Sempre al teu costat, Hachiko. Molts cops em proposo de mirar-les, però sempre acabo per no fer-ho, ja sigui per cansanci, perquè se m'oblida, perquè em surten altres coses....Però avui ha sigut diferent. Estava sola a casa, he arribat abans de tenis, i tenia en ment que volia mirar la pel·lícula. Perfecte. Alguna cosa de l'excessiva publicitat que n'han fet aquests dies em deia que la mirés. És d'aquelles pel·lícules que no tenen gaire d'emocionant, però hi ha alguna cosa que fa que no te'n puguis anar ni al lavabo ni a la cuina a buscar algo de fruita. No pots, et té captivada, malgrat la poca acció, però saps que passarà alguna cosa que no et pots perdre de cap de les maneres.

A tothom qui llegeixi això, mireu-la, si us plau. El més segur és que no us agradi i us avorreixi. És extremadament senzilla. Simplement narra la història d'un gos. Un gos que el traslladen del Japó a Estats Units i un cop a una estació dels Estats Units, surt de la caixa i es perd. Un home, professor de música d'una universitat, el troba. Després de molts estira i arronsa se'l queda a casa seva, amb la seva dona i la seva filla. El gos acompanya dia sí dia també el seu amo a l'estació, on agafa el tren per anar a la feina, fent sempre el mateix recorregut, i el ve a buscar a la tarda, quan el tren arriba. És la seva rutina.  La pel·lícula és simplement això. Fins que passa una cosa. Que fa que tot canvii, o no.

No vull continuar, tampoc vull descriure més detalls, perquè és tan preciosa que no vull espatllar-la amb paraules supèrflues.

Simplement....és un exemple, una lliçó de lleialtat, de l'amor més sincer i pur, i ens recorda que mai hem d'oblidar a aquells a qui estimem. Bé, però cadascú pot treure les lliçons que cregui, que no són pas poques.

No hi ha pel·lícula que no m'emocioni, per la més mínima cosa, però arribar a plorar, ja és una altra cosa. Em costa més, em fa vergonya, perquè normalment hi ha gent al cantó. Però quan la miro jo sola, quan els ulls se'm posen borrosos m'espanto, però no hi ha cap fre que aturi tot el que està a punt de sortir. I efectivament, avui l'habitació s'ha convertit en un veritable llac. No exagero, mai havia plorat tant amb una pel·lícula, ha superat a Diamants de sang, ha sigut una cosa....m'he quedat uns cinc minuts post crèdits mirant la televisió sanglotant i retenint imatges de la pel·lícula. I a sobre quan et diuen que està basada en fets reals! Que una història així ha passat de veritat! Com pot ser? Com pot ser que existeixin sentiments tan profunds? Com pot un gos arribar a fer això? És és....simplement increïble.

Estàtua commemorativa del cas real de la pel·lícula, a l'estació de Shibuya, Japó.

Segur que quan torni a llegir això en fred, demà, riuré i em semblarà una xorrada, però és el que té escriure el que sents al moment, que surten els sentiments tal i com són, sense deixar pas a la part més racional. Per què avergonyir-se?

Quan ens adonarem realment que ens podem morir en qualsevol moment? Quan valorarem el que tenim i viurem la vida al màxim, com si fos l'últim dia? Per què callar els sentiments i pensament? Per què fingir? Per què moderar-se? Per què no fer el que realment volem? Per què??????????????????????????????? Que tot vola, senyors.....tot. Efímer.