No ens hauríem de deixar impressionar per les aparences."L'home prudent extreu la llibertat del dolor, no pas del plaer" (Scopenhauer).
A la realització personal s'hi arriba reconeixent el dolor com a pas natural i inevitable del camí per aconseguir qualsevol cosa bona. Homes amb una vida plena: superhomes (p. ex. Montaigne, Goethe, Galiani, Stendhal...)--> curiosos, artísticament dotats i sexualment vigorosos. Malgrat el seu costat fosc, tenen coratge, ambició, dignitat, voluntat de caràcter, humor i independència, enamorament. Tots eren artistes.
NO divorciar-se de la vida, sinó CAPBUSSAR-S'HI. "L'art és el gran estimulant de la vida".
Els grans projectes humans no s'aconsegueixen sense un grau de patiment. Les fonts de les nostres alegries més grans i dels nostres dolors més intensos es toquen.
Ningú no és capaç de fer una gran obra d'art sense experiència. En l'espai entre allò que volem arribar a ser i allò que som en el present, ha d'haver-hi dolor, angoixa, enveja i humiliació. Patim perquè no podem aconseguir a la primera els constituents de la perfecció.
Rere una obra mestra, hauríem de fixar-nos en els patiments que va fer front l'autor.
La filosofia: fe extrema en el potencial humà (tots podem fer grans coses) + resistència extrema (superar els obstàcles del camí).
Tothom pot arribar al cim, però costa (metàfora de la muntanya):
"Només els pensaments que vénen al cap durant una caminada tenen valor".
El que fa que les persones arribin a la seva plenitud és l'actitud amb què accepten el dolor. "L'art de viure està a trobar utilitats a les adversitats" (Montaigne). És a dir, a interpretar sàviament el dolor. L'angoixa i l'enveja ens poden ensenyar coses. Fer que de les arrels de les dificultats brollin flors de bellesa i amor.
Nietzsche ens insta a resistir. En comptes de beure cervesa a les terres baixes, acceptem el dolor de pujar els cims, a viure perillosament. Tant el cristianisme com l'alcohol tenen el poder de convencer-nos que el que havíem pensat que era deficient en nosaltres mateixos i en el món, no demana atenció. Ens debiliten la voluntat de cultivar els problemes. Són els dos grans narcòtics d'Europa. Asseguren que les bases de les muntanyes són magnífiques. S'inventen un credo (dels dèbils) de conformisme, d'evitar el dolor, de no lluitar.
I és que abolir el dolor és una idiotesa. És com voler abolir el mal temps.
Lluitar per ser feliç, ser algú que ha deixat de negar.
Les dificultats són un requisit fonamental per a una vida acomplerta.
Els consols de sacarina són una crueltat, i no un ajut.
"No tot allò que ens fa sentir millor ens és bo. No tot allò que fa mal ha de ser dolent."
Nietzsche, ets el meu Déu (encara que sigui una paradoxa).
~ ~ ~
Els grans projectes humans no s'aconsegueixen sense un grau de patiment. Les fonts de les nostres alegries més grans i dels nostres dolors més intensos es toquen.
Sí...tinc un gran projecte, que m'està matant i enlairant alhora, per moments. Un projecte que no em deixa respirar, que em té amb una pressió a la panxa constantment, que em fa tremolar quan hi penso, que no em deixa dormir, que em fa somriure inconscientment, que m'accelera el cor al recordar paraules i imatges....no, no exagero, i això és el més greu de tot.
Boníssim cap de setmana, que m'ha donat unes boníssimes vibracions per tota la setmana. Plans d'última hora fallats però....no hi ha alegria sense patiment!!!!!!!!!!!!!!! El desig de l'estel fugaç va fallar, però...no deixaré de somiar. No sé si ara hi ha més certeses o no, però el que sí hi ha, són més ganes per lluitar pel que vull.
Sisisí! mira mira! un altre estel fugaç! ;)
ResponElimina