Són reals
Són diferents
Són propers
Són ambiciosos
Són somiadors
Són desperts
Són idealistes
Són lluitadors
Són actius
Són valents
Són intel·ligents
Són solidaris
Són el motor
Són els que fan història
Són els transformadors
Són capaços de tot
Són el futur.
Dels vents d'Amèrica Llatina venien les paraules..."El més bonic d'un revolucionari és que sigui capaç de sentir en el més profund del seu ésser qualsevol injustícia comesa, aquesta és la qualitat d'un autèntic revolucionari". Injustícies properes o llunyanes, petites o grans, legals o il·legals.
Miren més enllà de les seves sabates de marca i el seu futur egoïsta en una empresa. Volen un futur decent i digne, just i lliure. Molts els criticaran, els rebutjaran, els menyspreuaran, però no abandonen, saben el que volen, i lluitaran fins el final.
Gent així és la que per a mi, val la pena, la que organitza, es mou, es qüestiona, reflexiona durant hores i hores després d'una jornada de feina intensa, gent que ajuda, coopera, fa dubtar els altres, busca alternatives. Gent amb contingut, sense carcassa, sense res a amagar, sense exteriors superflus. És difícil ser així en un ambient com el d'aquesta universitat. Amb només dos mesos, ja m'estava deprimint veient l'ambient individualista, conformista i fred de la gent d'aquí, sense aquesta bombolla hauria estat molt còmode deixar-me endur i ser una conformista més, sense alçar la veu per res, sent una multitud, un ramat que només busca el seu benestar. Formar part del rovell de l'ou, de la gent activa, conscienciada i amb ideals ha sigut una calada d'aire fresc.
Naixem revolucionaris o ens hi tornem?
D'on surten les ganes de lluitar de la gent? De ben endins de cadascú. Hi ha qui les té, i qui simplement, no les té. Hi ha a qui li crema la sang per dins quan veu una injustícia, i a qui li rellisca. Es pot canviar? No ho sé.
Personalement, a casa no m'han inculcat aquest ideals de lluitar per les injustícies. Fins als 16 anys no vaig envoltar-me de gent amb una mica de tarannà revolucionari.
Per què amb només 7-8 anys ja volia treballar en ONGs?
Per què sempre m'ha importat conservar el medi ambient?
Per què mai m'ha agradat vestir roba de marca ni seguir les modes?
Per quèen plena adolescència vaig decidir no comprar-me més roba (mesura anticapitalista)?
Per què mai m'ha agradat la música comercial, la que tothom escolta?
Per què mai m'ha agradat anar a les discos i arreglar-me?
Per què mai he acostumat a comprar-me grans objectes de tecnologia sofisticada?
El més important és veure que mai he deixat aquests principis, mai m'he deixat influenciar, per molt que a vegades costi. Potser és que tothom neix original, amb ganes de tot, però la societat ens ofega, oprimeix la nostra creativitat, els nostres valors, i imposa els seus, i ens despista amb coses supèrflues. Ens aparta de la lluita.
No ha sigut fins fa poc que no m'ha importat ser així, un pèl diferent a la resta del jovent. Però he vist que hi ha gent així, que li importa més arreglar-se el cor abans que el cabell cada matí.
Tot això ho vaig escriure dimecres a la tarda, mentre feia el curs de les Nacions Unides. Com pretenien que escoltés totes les tonteries de si EUA té dret a veto perquè nosequè, o que en conjunt hi ha uns 57.000 funcionaris (molts d'ells innecessaris) treballant a les NU, etc. Ximpleries, incredulitats, tot sense contingut, sense ímpetu, tot llunyà...què diferent del que va venir després! Vaig sortir pitant cap on estàvem ocupant la pompeu. I em vaig afegir a un debat sobre l'educació. Escoltar coses que de debò ens afecten, coses reals, gent amb veritables ganes de canviar coses, de pensar, i no d'obsessionar-se a arribar a dalt i no cardar res. Arguments molt interessants sobre com hauria de ser el sistema educatiu, sobre com la creativitat queda ofegada, sobre que hi ha més món més enllà del títol universitari. Com si tota aquella gent m'anés llegint els meus pensaments, tot el que deien, coincidia. I tot el que vam fer després....més debats, xerrades, tallers per treure'ns la por del cos, assemblees, elaboració de pancartes, repartiment de la feina, etc. I dijous...el gran dia.
Potser pensareu que aquesta gent són 4 gats "hippiecolgaos", amb rastes, bruts, sense res millor a fer, que xerren una mica i se'n van a fumar quatre porros i a beure cervesa, que aprofiten aquestes situacions per fer merder. Doncs què equivocats. He vist gent que dormia 2 o 3 hores per la nit perquè es quedava fent feina, escribint octavetes, organitzant coses, pensant, etc. No hem parat de treballar, de proposar, d'arribar a consensos en debats de més de 3 hores...Organització i voluntat de fer coses al 100%.
Acabar rebentats però aixecar-se amb la cançó de "Bon dia" i començar un nou dia amb les mateixes il·lusions. És només l'inici, Queda molt camí, i no hem de desistir. Per aconseguir una política més propera, per buscar camins alternatius, perquè així no podem seguir, per alçar la veu i convèncer. És difícil, però no anem desencaminats. Fa falta pujar d'esglaó.
Un seguit d'empreses (Banco Santander, Telefònica...) han posat de relleu les tendències que han de seguir les universitats de Xarxa Universia (unes 1.070 universitats d'11 països d'Iberoamèrica) cap a un "model universitari nordamericà", ja que es considera que les universitats espanyoles careixen de la cultura empresarial i de la rendibilitat pròpia de la societat nordamericana. Totes les retallades en educació, són realment necessàries? Què volen? Que només els rics puguin accedir a la universitat? Els estudiants no hem creat aquesta crisi. Cada cop més s'estan privatitzant més les universitats, incrementant els preus, destruint el finançament públic, aplicant el pla de Bolonya, que no et permet treballar, sinó que obliga a assistir a classe, a no veure més enllà de la nota, a obsessionar-se en ser el millor i rendir al màxim, per tal que puguis tenir assegurat un lloc de treball en alguna bona empresa. Farsa. No som màquines, som estudiants als qui se'ls està traient veu i vot, que pensen que hi ha més vida entre classe i classe, però que no deixen d'esforçar-se. El sistema de seminaris ha reduit l'experiència universitària a una continuïtat de amb l'ensenyament secundari: sortir de classe per fer una pila de deures. Quan farem recerca? Quan estudiarem els continguts de l'asseignatura?
http://www.youtube.com/watch?v=nMqFUaQXCbM
Prendre consicencia de la situació de la institució on estudiem, posar en comú els nostres greuges, realitzar debats sobre la universitat i el món que ens envolta.
PENSAR ÉS FÀCIL. ACTUAR ÉS DIFÍCIL. I ENCARA ÉS MÉS DIFÍCIL ACTUAR DE LA MANERA QUE UN PENSA
Experiències d'aquelles que et deixen una mica en estat de shock....de com t'han omplert, cada racó de la teva ànima, fent-te millor persona, i que no pots parar de recordar, cada moment, cada cara, cada paraula, cada fet. Imatges que es congelen, per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada