"Si vols conèixer realment una persona, dóna-li molt de poder"
***
Per això ens creem rutines, per no pensar, per no equivocar-nos, per caminar sense pensar on anem i què volem, per no tenir temps per lo important, per no tenir temps per ser originals i fer coses diferents. Ni per dir les coses importants.
Veure com una classe del curs de monitors de lleure pot ser més enriquidora que dos mesos de Ciència política. Vale, impossible comparar-ho, però per què ha de ser tant semblant? Per què una ha de ser tan freda i distant i objectiva, i l'altra tan propera, real i càlida? A cas no estudiem el nostre comportament, el dels humans? Un es basa durant el temps de lleure, mentre que l'altre és més "professional". Poques classes, et deixen anar un rotllo, t'obliguen a anar a seminaris merda on fas 4 coses a corre-cuita, et posen una nota sense ni saber qui ets, examen final i una altra tungada d'assignatures. Què aprens, així? A anar a la teva bola, fer 4 coses relacionades amb la "política", assistir a seminaris on el més preocupant és la nota, poc debat, i adéu. Quina merda és, aquesta? Se suposa que som els futurs politòlegs, polítics, administratius, del país. Així creixem, en un ambient fred i individual. On queda la recerca, la investigació, la cooperació en grup, els debats (vale, en fem un cada dimarts, si és que es pot dir debat, on a corre-cuita abans no acabi la classe d'una hora parlen 4 persones diuen la seva opinió per tal que els compti la nota de participació, les agulles marquen les 3 i adéu. Tot com un engranatge. I així arribem a l'últim dia de classe del trimestre, amb la sensació de no haver cardat res, aprendre 4 coses comptades i amb una relació amb els companys gairebé nul·la. Ara a empollar com una aspiradora tot el contingut de les matèries, vomitar-ho, i passem al trimestre següent. Sincerament, no m'ho imaginava així. Sincerament, gaudia molt més fent feina a batxillerat que aquí, fins i tot els professors eren més entregats, hi havia més contingut!
Espero que depengui del grau, o de la universitat, i no sigui tot així.
I l'altra cara de la moneda, els dijous tarda i dissabtes matí. Tornar a revifar la imaginació, la creativitat, alguns valors i maneres d'expressar. Són activitats per nens, però primer les hem d'aprendre nosaltres. Plasmació de valors en l'art, fàcil dir-ho però difícil de fer. Dibuixar els moviments d'una persona ballant, pensar una paraula important i després dibuixar allò que et transmet. Activitats on les paraules queden buides, es passa a l'acció, s'actua no amb el cap, sinó amb els impulsos. Posar-se a ballar, a dibuixar, a pintar, a modelar fang...activitats que totes teníem ofegades als racons de les nostres ments i les hem anat traient a poc a poc, sense vergonya. M'he sentit llunyana, rovellada...dubtant què dibuixar i pintar i el més trist, dubtant de les meves capacitats. I si no em surt bé? I si no és així? I si se'n riuen? Tot d'interrogants que aturen les accions i cada dia ofeguen més la nostra creativitat. Com deia en una entrada de fa poc, ens ensenyen que només hi ha un camí, una manera de fer bé les coses, un mal i un bé, i tots els camins alternatius queden ofuscats. Doncs no. Alliberem-los! Els nens tenen tots els sentiments a flor de pell, diuen el que pensen i senten, ploren, riuen, fan tot quan els ve de gust, sense pensar-s'ho massa. Nosaltres....mica en mica anem guardant-nos allò més profund dins nostre, ens fa vergonya dir-ho, treure-ho...què pensaran de nosaltres? Per què ens costa tant dir "t'estimo", o començar a trepar un arbre, o començar a ballar sense motiu, o dir coses bones a algú? Ens tallen les ales, i nosaltres molts cops les talles als altres, inconscientment. Els valors bàsics van quedant en segon terme. I no hauria de ser així, no creieu?
Família, amor, somnis, serenitat, sol, alegria, música, salut, felicitat, profunditat, autonomia, pluja.
Són les paraules que entre totes hem dit. Paraules molt importants per a nosaltres, cadascú amb el seu motiu. M'ha impactat la paraula "pluja". No ho entenia. Quan la noia ho ha explicat, la veritat és que no m'he quedat gens indiferent...L'ha escollit una dona que ve de l'Índia. Fa un any que és aquí, i per cert, per parlar el català que parla, deu haver fet un esforç immens, i el motiu de la seva paraula era ben senzill: sense pluja no hi ha menjar. No sé com devia viure aquesta dona al seu país, ni els motius pels que es va traslladar a Catalunya, però sí es veu com els seus valors se situen molt més a prop de la humilitat que de la resta de totes nosaltres. Bàsic. El menjar, poder conrear, poder sobreviure. Les altres paraules estan molt lluny de la seva. Felicitat, salut, alegria....és inútil si no tens què menjar. Ho donem per suposat i comprovem que no tothom pot pensar el mateix.
Bff....si ja m'agraden els caps de setmana a Vidreres, ara encara més. Sortir cada dissabte com nova, malgrat hagis tingut una mala setmana. Tres hores són suficients. L'ambient que es respira....de ganes, d'il·lusió, de senzillesa, d'innocència, de bondat. Per alguna cosa tothom eleva pels núvols l'esplai de Vidreres. Ara començo a entendre-ho tot.
~ ~
El hombre medio no muestra especial interés por el mundo. A él ha venido y en él se ve obligado a vivir, y no tiene más remedio que afrontar este hecho lo mejor que pueda y sepa: cuanto menos esfuerzo le exija, tanto mejor. Mientras que la absorbente empresa de conocer el mundo requiere un esfuerzo gigantesco y una dedicación absoluta. La mayoría de la gente tiende más bien a desarrollar habilidades contrarias: mirar para no ver y escuchar para no oír.
Personas como él [Heródoto], útiles para los demás, en el fondo son muy desgraciadas, porque a la hora de la verdad están condenadas a la más absoluta de las soledades. Es cierto que buscan a otros congéneres; pero incluso cuando -a veces- les parece que los han encontrado en tal país o ciudad, cuando ya los han conocido a fondo, un buen día se despiertan con la sensación de que nada les une a ellos, que pueden marcharse de ese lugar en cualquier momento, pues de pronto descubren que las ha deslumbrado otro país y otra gente, y que el acontecimiento que ayer mismo las fascinaba ha palidecido, perdiendo todo sentido e importancia.
Dime cómo te vistes, cómo te comportas, qué costumbres tienes, a qué dioses adoras y te diré quién eres. El ser humano no sólo crea cultura y vive en su seno. El ser humano la lleva dentro, él escultura.
Al fin y al cabo, el viaje no empieza cuando nos ponemos en ruta ni acaba cuando alcanzamos el destino. En realidad empieza mucho antes y prácticamente no se acaba nunca porque la cinta de la memoria no deja de girar en nuestro interior por más tiempo que lleve nuestro cuerpo sin moverse de sitio. A fin de cuentas, lo que podríamos llamar “contagio de viaje” existe, y es, en el fondo, una enfermedad incurable.
Escuchar, recordar y tal vez apuntar. Así es como, a partir de una situación como ésta, nace el reportaje.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada