Tenim por de ser ànimes lliures, de fer el que realment volem, ofeguem els nostres desitjos més profunds i els nostres pensaments més innats per tal d'adaptar-los als dels altres. Oblidem per què som especials i ens centrem en competir amb els altres per ser millors, per ser iguals. Si tothom fa això, potser que jo també ho faci, no? Si tothom pensa així, serà per alguna cosa, no?
Tenim por de ser originals, és molt més fàcil ser una fotocòpia, així, si algun cop actues malament, no seràs l'únic. Tenim tanta por a fallar, que no arrisquem, no fos cas que ens tractin d'inútils. Ens horroritza la idea de ser diferents i traiem tot allò que no va amb la majoria de la nostra realitat quotidiana, titllant-ho de "raro". Prou...siguem nosaltres mateixos. No cal tenir milers d'amics, portar-se bé amb tothom, encaixar a tot arreu, sortir de festa constantment...la felicitat és molt més senzilla....es troba en aquelles accions que tenim amagades en la nostra essència i que molts cops encara no hem descobert.
Per què des de que naixem ens ensenyen que només hi ha un camí? Aniquilem la creativitat i l'originalitat. I així anem...en una societat de consum, on tots som productes, on l'art i la filosofia i les literatures queden marginades, ja que no serveixen per a res, en canvi, l'economia, les empreses, etc., són hipervalorades, és el que es vol. Seguir models establerts, crear crear segons les lleis, produir, competir, vendre, uniformar, passar de llarg....ser una peça més de l'engranatge.
Vigila no et mullis! No surtis de la línia quan pintis! Des de petits els manem que hi ha una cosa que està bé, i una altra que està malament. Quin mal hi ha en què un nen surti a trepitjar bassals? Què passa si el nen o nena vol sortir-se de la línia perquè vol pintar més enllà del dibuix? Límits innecessaris que inconscientment imposem al nostre voltant, perquè nosaltres mateixos hem estat educats així. I és d'aquesta manera quan creixem sense saborejar la diversió que comporta trepitjar els bassals, i no ens atrevim a dibuixar i pintar per por a fer-ho malament. Moltes vegades, segur que hem pensat que els petits són més valents que nosaltres per fer moltíssimes coses. A més edat, menys creativitat...
Consol per a la incapacitat...Montaigne dixit:
Estem molt lluny de ser criatures racionals i serenes (com es creia a l'Antiguitat). Som criatures histèriques i inconscients, ànimes vulgars i pertorbades. Els animals, són, moltes vegades, un exemple de seny.
El cos està en contraposició absoluta amb la dignitat i la intel·ligència de la ment--> hem d'acceptar el nostre embolcall físic com un fet de la nostra condició, que no podem canviar. I deixar d'estar en guerra amb ell.
La veritable saviesa s'ha de conformar sense prescindir del nostre jo més innoble, ha de contemplar amb senzillesa el paper que tenen la intel·ligència i l'alta cultura a la vida de qualsevol i acceptar les exigències vigents del nostre cos.
Coneixement:
- Erudició: llatí, grec, gramàtica, literatura...
- Saviesa: tot allò que podria ajudar la persona a viure millor.
Les preguntes dels exàmens haurien versat sobre els reptes de la vida quotidiana: amor, sexe, mort, malaltia, fills, diners, ambició --> utilitzar paraules senzilles, del carrer, ja que no s'és més savi per usar paraules difícils i avorrides!
Portar una vida corrent i virtuosa que lluita per ser sàvia però sense allunyar-se gaire de la follia, és fita suficient. Un pagès pot ser molt més savi que un erudit catedràtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada