(Missatge urgent al Sr Camps, contracti ràpidament algú de l'Esplai com a promotor econòmic de Vidreres. A partir d'aquell moment la paraula crisi desapareixerà de la vila).
(Extret del Rec clar)
Poc a poc m'hi vaig endinsant....sense voler-ho, sorpreses que et té preparada la vida. I a cada passa, quedo més meravellada. Veure grups de gent, de joves, que són molt més que una entitat de lleure o esportiva. Són una família. Hi ha unió, alegria, vitalitat, il·lusió, esforç per assolir els seus objectius. Només cal estar uns minuts al seu cantó i totes les preocupacions o estats d'ànims negatius surten volant. Potser és perquè hi tinc algun que altre amic dins de cada entitat, però no exagero cada paraula que dic. Només cal comprovar-ho passant pel pavelló un dia de partit o pel local del Grup d'Esplai Vidrerenc un dissabte després de dinar. I arribar a casa al vespre amb un somriure a la cara, amb ganes de ballar, i córrer. Ser feliç amb gent així. Cert, els conec poc, però l'atmosfera que es crea només entrar en contacte amb ells és més que suficient per sentir-te radiant. Arribar amb una mica de por, sentir-te fora de la seva colla, sentir-te petita en els dos sentits, però ràpidament aquests pensaments se'n van, parles amb un, amb l'altre, i ja ets un més.
Mirant fotos de la web de l'Esplai, no he pogut treure'm de sobre el somriure....i només se'm passava pel cap..."Per què no els he "descobert" abans!!". A dia d'avui, Vidreres encara m'agrada més ( i ja és difícil), i els vidrerencs, encara els trobo més vius que mai, més genials.
I tinc ganes d'estar encara amb més contacte amb el poble, unir-me a més entitats, ser una vilatana encara més activa, donar encara més pel meu poble, ser de la comissió del Ranxo, de la Fira de Tractoristes, de l'Esplai, del Tenis, del Grup Excursionista! I portar la banda de pubilla amb orgull, perquè m'estimo el meu poble, i tota la seva gent.
Cada classe del curs....és un nou descobriment de facetes interioritzades que estaven amagades. Com no les fem servir, no saps com les tens des de l'últim moment en què les vas fer servir. Pujar a una tarima i actuar. Quan m'ho feien fer a la primària, m'amagava entre la gent perquè no se'm veiés, em posava vermella, no volia parlar, ho passava realment malament. Avui, després d'un piló d'anys, hi he tornat. He fet de narradora, m'he tirat pels terres, he creat una història. La primera que s'ha quedat bocabadada he estat jo. No sabia que podia fer tot això, no sabia com he canviat. Allò que diuen....fins que no ho proves, no ho saps!
I avui totes elles m'han regalat: una màquina de fer realitat els somnis, un somriure, dues guitarres.....gens malament.
There's no more time for today. Retalls d'altres etapes ens esperen a Can Magí.
Em sembla que ara sí que sí m'has acabat de convéncer! :)
ResponElimina