passet a passet

"Qui de nosaltres no somia? Tots tenim desitjos i il·lusions. N'hi ha que volen fer-se rics i ser poderosos i altres anhelen un futur de pau, amistat, justícia i llibertat. Són dos universos diferents. El món actual està dominat pel primer. És un imperatiu de la societat capitalista, que prefereix consumidors enlloc de ciutadans, i una política de gestió de mitjans i no de finalitats. Un univers així està destinat a perpetuar les desigualtats, la fam, la misèria i la guerra. Però existeix una altra manera de somiar. Aquella que confia en un món millor on tothom té el dret a viure dignament. Les persones que tenen el poder polític, econòmic i militar argumenten que un somni així és irrealitzable. Però va més enllà. No només somia, sinó que proposa mesures concretes, com il·legalitzar la pobresa o crear un llistat de bens públics mundials. Són mesures que l'autor converteix en factibles i necessàries. Aquí radica la importància del llibre. Ens dóna força i ens justifica que un futur millor és possible. I ens ensenya que hem de seguir somiant, sempre, pel bé de tothom".

Sí, somiar. És molt bonic somiar, però si no es corre rere els somnis, de què serveix? Somiar, per a mi, no és estirar-me al llit, amb música dels Teràpia de Shock de fons, deixar el cap volar i pensar en aquell noi, o en qui sigui. Això és somiar contes de fades. Si de debó vols aconseguir el que més desitges, has de sortir a fora. Per a mi, somiar és esforç, dedicació, caure, aixecar-se, córrer, treballar, currar-s'ho. I molts més verbs i adjectius! Aquests dies em fa la sensació que estic avançant per un camí molt molt molt empinat on al final de tot es divisa la meta. Bé, perdó, la primera meta. És el somni d'arribar a entrar a la UPF i que m'acceptin com a futura periodista. Podria dir que és l'inici del meu gran somni. Perquè sé que rere aquesta meta, hi haurà una altra, i després una altra, i així fins que deixi d'existir. El que sento en aquests moments és satisfacció. http://www.youtube.com/watch?v=3a7cHPy04s8

Durant tota la setmana m'han donat les notes d'aquest trimestre i per poc no em poso a cridar d'alegria enmig de la classe. Em passo la setmana més hores fora de casa que a dins, arribo cada dia tard a casa però faig la feina igual, dies que dormo poc, estic cansada, que em vénen ganes de deixar-ho tot. Però sé que no puc, que necessito una nota molt i molt alta per entrar allà on vull entrar. I no puc baixar la guàrdia en cap moment. Doncs bé...tot l'esforç emprat comença a donar els seus fruits (dolços). Pensava que a batxillerat no podria treure les notes que treia a l'ESO, però anava ben errada. Puc fer-ho, i de sobres. Només és qüestió de voler. Fins i tot la meva mare deia que no rendiria al màxim a causa de totes les activitats que faig. Doncs demà tindrà els resultats a la seva pròpia mà. Sóc feliç. Estic contenta, satisfeta, plena, etc. I el més important és que m'he sorprès a mi mateixa...no sabia que podia aconseguir tot això en les circumstàncies en què em trobo. Però he pogut, i ara toca continuar en aquesta línia.

Per a mi no és només entrar a la universitat i fer periodisme. Significa molt més que això. És endinsar-me en un món en el qual vull estar immersa la resta de la meva vida. Escriure, divulgar, investigar, descobrir, proposar, canviar, innovar, difondre, millorar...Són tantes coses! Entrar al grau de periodisme és només el primer esglaó de tota una llarga escalinata, potser tan llarga com la de la catedral de Girona. Quina gràcia té quedar-se en les primeres escales? No veus que quan més alt pugis, més maques seran les vistes? Aspirar al més alt, encara que costi i arribis a dalt de tot traient la llengua, i què? Però arribaré. Treure aquestes notes m'ha fet adonar que tot és possible si hi dediques esforç i il·lusió. Jo al món hi sóc per caure una vegada i una altra, però també per aixecar-me amb encara més força. Suposo que això vol dir estimar la vida...i viure-la al màxim.

A l'escriure aquesta entrada, m'ha fet pensar en una que vaig fer fa bastant temps sobre un dels meus grans somnis, el de treballar en una ONG. Doncs bé, tot va lligat. I potser aquest se situaria en un dels últims esglaons. No és només treballar, sinó dirigir-la, tenir inlfuències internacionals, moure fils, intentar canviar coses...només intentar-ho...Si cal, vull topar amb la (crua) realitat, però no em serveix l'escusa dels perdedors de..."no podràs canviar mai el món, és així d'injust i punt!" Serà que no hi ha hagut petits canvis al llarg de la història, bé que els ha hagut de fer algú, no? El que no puc fer....és quedar-me de braços plegats...seria molt trist adoptar aquesta postura amb només 17 anys. Des del moment en què sóc ciutadana d'aquest món, sóc responsable d'aquest. No hi ha més.

Recordo a 2n d'ESO, una (divertidísima) professora de música que tenia la qual va comentar un dia, mentre estàvem al pati i hi havia altres profes i altres alumnes..."Yo, dentro de unos años, estaré atenta de los diarios y la tele por si sale la Laura Marés, seguro que hará algo importante para el mundo".

Són unes de les paraules que més marcades se m'han quedat. Ni s'imagina fins a quin punt em van arribar a tocar. I...intentaré no decebre-la.

Només es fracassa quan es deixa d'intentar

***

Saps? Quan vas acumulant les pedres a la sabata, arriba un punt en què al final les notes i et fan mal. De debò és molt demanar que em diguis alguna cosa bona que faig o tinc? És tan complicat dedicar-me unes paraules agradables o algun gest que em demostri que allò ho he fet bé, que te n'alegres per a mi com a bon amic que ets. Però no...cap elogi anirà mai per a mi, sempre per a les altres. En aquestes, tot és perfecte, només la Laura s'emporta els mocs. Sé com ets, i t'ho accepto, i t'estimo com ets, però a vegades necessito treure les pedres que em vas posant i que aguanto sense dir res. Si et portessis així amb mi perquè jo també et tracto així, doncs encara ho podria entendre. Però crec que és tot al contrari...i aquí em perdo. Si vols que un dia t'ensenyi totes les pedretes que em vas posant a les sabates, crec que quedaries parat, crec que ni t'adones.

por

Tarda de diumenge de pluja.
Les preocupacions i remordiments de nits passades semblen que s'esvaeixen quan està amb ell. La consola.
Refugiats al cotxe observen com cau la pluja, com s'entelen els vidres, com es reflecteixen borrosos llums dels cotxes, escolten la ràdio, que està al volum perfecte. Bé, tot era perfecte. Infinits intercanvis de tot tipus que els dos desitjarien fossin eterns.

Sense cap motiu, notes com la por a perdre aquella persona va augmentant, com si es tractés d'una esponja que es va inflant. Voldrà dir el mateix que trobar-la encara més imprescindible, valorar-la més,  estimar-la més. No ho sé. És una por diferent, molt més profunda, que no sap ben bé com desxifrar-la. Quan vivim els moments més bells, suposo que és inevitable que surti la por a no tornar a repetir situacions d'aquell tipus. Perquè sabem que són moments efímers.

Temps de sensacions noves...d'aprendre, de caure, de reflexionar, de patir, de fer patir, de plorar, de riure, d'aconsellar, de demanar ajuda, de sentir, de deixar-se portar, de demanar perdó...bé, de fet, quan deixi de fer totes aquestes coses, no valdrà gaire la pena viure.

my little suns

"When I walk beside her I am a better man"

http://www.youtube.com/watch?v=jpkeJWXY4ZA

I'm not a man. I'm just her friend, but when I walk beside them, I feel better. I'm a better person. And I will never stop walking beside them. Never. They are my sun, my big sun.

un dia diferent

Sí, avui és un d'aquells dies en què et sents diferent, pel simple fet que has fet coses que trenquen amb la rutina i la monotonia de la setmana. Saltar-te una hora de classe, aixecar-te amb la cançó Crazy little thing called love, esmorzar, vestir-te...tot al teu ritme, la casa sola per a tu, ja que tots havien marxat a aquella hora, encendre la ràdio, i marxar amb la bici. I quan et poses els cascs, sona una de les teves cançons preferides http://www.youtube.com/watch?v=u0xtEmv-67w.

Classes light, amb poca gent, que compensen amb els tres últims dies, i respires un ambient diferent, no saps ben bé per què. Però t'agrada, i molt. I tampoc saps per què però tens ganes d'abraçar a tothom, de regalar abraçades. Et sents viva, alegre, feliç, relaxada, afortunada. I això que plou! Com ja vaig dir, tens el sol ben guardadet dins teu, tot i que avui l'has compartit amb molta gent. (molt millor!)

Acaben les classes i tornes a casa amb bici -una altra cosa diferent d'avui, anar amb bici al cole, almenys feia dies que no ho feies- i justament avui plou. Molt bé. I justament a les 14:45 es posa a ploure fort. Més i més i més. No pares de riure per dins, els cotxes també riuen al veure les pintes que fas, amb la caputxa de la jaqueta, la cara de bleda i xopa, i una tia amb bici plovent. Ole tu, oleee tu! T'emportes tots els sots del pavelló, ple de fang, fins a quedar marró gairebé. Una petita aventura. Ha sigut genial! Quan he trucat a la porta i m'ha obert la meva mare, no ha pogut evitar fer-me una foto....

I tenir la sensació d'estar de puntetes, tocant el cel, però així pots perdre l'equilibri. Es tracta d'estar amb els peus plans, però a dalt de tot. Almenys, la patacada no serà tan bèstia.

sorpresas te da la vida!

Comences el dia estudiant la pitjor assignatura a les 6:45, després d'una llarga nit, no t'ho saps, et deixes un piló de coses a l'examen, els dos següents podrien haver anat millor. Acabes els trimestrals, surts de classe i fas un crit, i corres. I a partir d'aleshores el dia....no para de millorar...

Una visita inesperada que necessitaves en el moment oportú d'aquella persona a qui tant aprecies, a qui feia tant que no veies a qui t'explica coses -les quals confirmes rotundament!-, a qui li expliques coses...bé, et poses al dia. Et diu de marxar, que has de fer feina -ell sempre tan responsable i preocupat pels altres- però saps que allò significa un "no vull marxar, vull quear-me més, vull aturar el temps". I t'hi quedes més. Abraçats. No cal res més, la presència i prou. T'ha donat com vitamines, ja que per anar a tenis en bici, has pedalejat com mai ho havies fet, com si les cames es moguessin soles!  No entendré mai el perquè a vegades em costa tant pujar la pujada del pont i a vegades ni m'adono i ja l'he travessada. Avui era un d'aquests dies en el que ni m'he adonat, malgrat sentir-me rebentada físicament. Ja ho diuen que el cap és més fort que tot.

L'hora de tenis, bé, sempre és agradable anar-hi...desconectar de tot, rebentar-te més els canell donant cops que envien la pilota a l'altra banda de la xarxa exterior i que van a 100 km per hora. Desestrés, barrejat amb riures i intercanvi de paraules amb ell i l'altre mister. Tampoc cal res més.

Hora i mitja parlant amb...una persona especial, enmig del carrer, fosc, amb fred, i què? Hem arreglat el món, ens hem arreglat a nosaltres mateixos. No hem parlat de res, però alhora de tot, i al cap i a la fi, és el que compte, no? El qui, no el què. Quant feia que no teníem una conversa així? Molt, massa temps. I improvitzadament, ha sorgit, sí, aquests petits detalls que trenquen amb la rutina són els millors. No sé tu, però jo m'he buidat, m'he netejat, i encara que no haguem arribat a cap conclusió amb res del que dèiem, jo he marxat amb un somriure ben gros, un bon gust de boca i una serenitat i felicitat increïbles. Converses on el més important és allò que es transmet amb els riures i les mirades i no amb les paraules. Gràcies. Les cames, altre cop,  pedalejaven soles -també devien estar alegres- i amb dos minuts m'he plantat a casa. A vegades m'agradaria que el camí fos molt més llarg, ja que la sensació que em produeix pedalejar a través de la llarga nit, sense ni una ànima al carrer, amb un fred gèlid xocant contra la meva cara i escoltant música a tot volum per l'MP3 és....bf...indescriptible. Sents cada melodia, cada nota, cada toc de bateria, cada veu, com es filtra pel teu interior i et fa tremolar. I no és de fred. Avui, per exemple, quan m'he posat els cascs sonava aquesta http://www.youtube.com/watch?v=_LS_k7_VG_w

No és res de l'altre món, però quan l'escoltes en aquestes circumstàncies i a tot volum, et sembla la millor cançó del món.

Un cop a casa, més sorpreses. A tu encara no t'he esmentat mai al blog, però crec que ha arribat l'hora de fer-ho, crec que mereixes un petit raconet en aquesta petita entrada. Sí, tu, el de les sortides que tens que em fan pixar de riure. Feeling, bon rotllo, diga-ho com vulguis, però no sé com ho hem fet però amb poc temps sembla que fossim amics de sempre. Vale, ho reconec, m'agrada parlar amb tu, sí, encara que siguis un bon fisherman -tot i que m'agraden més els comentaris que estan en mode OFF, els que no són tan "bonics", com dius tu però que m'alegren els dies no gaire bons- i intentis fer-me caure en lo del número de mòvil! jojojojo Les (bones) estones que passem xerrant, de res i alhora de tot, no ens les treu ningú. I com tu sempre em dius, això té un bon futur, sí, si res es torça.

I vale...3 o 4 minuts parlant del metge del cap amb tu tampoc han estat de menys. :)

"I a vegades, només necessites algú que tanqui la boca i que obri bé el cor" Sí, com tots vosaltres m'heu transmès avui. I és que com ja he dit, l'importnat és el qui, no el què.

divins contrastos

Dies grisos, de núvol i pluja. Monòtons. Bé, la descripció que sempre es fa del temps però que en realitat describim el nostre interior. El temps és l'escusa, com també és el tema de conversa quan no sabem què dir.  Sort en tenim, del temps!

Però ella...malgrat el clima humid i gris, sortia cada matí al carrer, amb un somriure matinal sense motiu algun, potser s'alegrava d'estar viva un dia més, de tenir l'oportunitat de viure un dia més; i no de que li quedés un dia menys, fet que provocava cares de mala gana enlloc de somriures a tanta gent. Deixava els braços morts per tal que les mànigues de l'abric li cobrissin els canells i els dits i tenir les mans protegides. Abans, però, es cordava fins al màxim la cremallera, es col·locava bé el seu preuat buf blau per tal que no li entrés l'aire fred pel coll -uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuix com l'irritava això!- i sacsejava les espatlles. 

Sí, mlagrat el fred i el gris de fora, ella se sentia viva per dins, càlida i activa. El sol no es veia aquells dies perquè ella el portava a dins, i volia estar un temps així, tenia ganes de ser egoïsta i escalfar-se ella sola.

A la merda el temps de "no escriure"! Entre examen i examen, escriure va de conya.....

everybody hurts sometimes

No n'aprendràs mai, eh Laura?
Et deixes els punys intentant enderrocar murs a cops de puny, els dits intentant obrint caixes fortes...acabes sagnant, i tot per a res. No en tens prou amb una, dues, tres vegades? Sé que vas triar el camí difícil, però a què no pensaves que les espines dels arbres que et trobaries farien tant de mal?
Com vols enderrocar murs que s'han anat construint al llarg de tota una vida, com a defensa de tot, de tot el mal causat en èpoques dures? Com vols obrir caixes que mai ningú ha obert, pel simple fet que ningú ho ha intentat?
Cal matisar que en algunes ocasions ho has aconseguit, has contemplat les meravelloses vistes que hi ha a l'altra banda del mur i has pogut entrar en un món indescriptible de dins la caixa. El que crea més impotència és que el guardià d'aquestes fortaleses no sap lo meravellós que té en el seu interior.

Temps al temps. Ara toca un temps de rendir-se, de descansar. I potser tornar a començar amb el temps, o potser no, perquè al final et quedaràs sense punys, i sense dits. O potser t'aniràs fent immune a ell. Tot depèn de tu, és a dir, de mi.

Acceptar la situació no seria just, ja que no em mereixo, en absolut, rebre una patada al cul (o unes quantes) quan t'he tractat com t'he tractat, quan t'he dit tot el que t'he dit, quan som tot el que som. Però tampoc és just que jo em cregui capaç de penetrar en territori "sagrat" fent només un parell d'anys que sóc al teu cantó, combatent amb fantasmes que em porten més de 10 anys de ventatge. Sóc massa agosarada. Perdó per les molèsties, per creure'm capaç de fer treure coses que un mateix ha d'anar traient amb el temps, o no.
Així que...el temps trobarà el terme mig, com era tot al principi, per exemple. Només demano, que els dos siguem prou valents...tu ja m'entens.

I en aquestes ocasions, només queda un antídot prou eficaç: agafar la bici a mitja tarda, posar-te l'MP3 a tot volum, sentint com la música penetra en lo més profund de tu, notant que el cor se t'accelera i intentant controlar-te de no plorar. El fred aire que colpeja les teves molsudes galtes, tornant-les vermelles, congelant-te les mans perquè avui t'has deixat els guants, però no t'importa, no ho sents, és més, és el que et tornarà a la realitat. Només sents el teu interior, com batega, com es sacseja, no pas l'exterior, com tampoc els cotxes que et piten, ni la gent que passa pel teu cantó, que potser et saluden i ni t'adones. Anar a contemplar com el sol es va amagant, tímidament, rere els arbres, donant una brillantor al camp indescriptible, que et deixa sense alè. Aquest cop, però, no tornaràs a casa, aniràs a fer camí ben lluny d'aquí, carrer enllà, camp enllà, horitzó enllà. Fins que el camí no es divisi i et confonguin amb un puntet de la part baixa del cel. I brillaràs. I riuràs irònicament.


Temps de no pensar, de no escriure. Fins d'aquí uns dies. http://www.youtube.com/watch?v=qnn3pAjC8RU

Adéu món

Vull hivernar i despertar al cap d'una setmana. Vull no sentir cap mal físic i no físic. Adéu!

love again for the first time

"Però tu mai demanes ajuda... No sé perquè. Potser et fa vergonya. Potser prefereixes que tot el que et dic jo ara, doncs t’ho digués algu altre, i poder-te desfogar amb aquest altre. Potser prefereixes passar-ho malament tota sola. No sé.. en això sí que no t’entenc. I ja em sap greu... 

Saps una cosa? No t’espantis... el que et diré ara, ho saps de fa temps. Però t’ho vull repetir. T’estimo. I molt. I ho saps de sobres. I també et dic que si no estigués enamorat de tu t’estimaria igual. Perquè, estimar a una persona no es tracta d’estar-ne enamorat i prou. Estimar a alguna persona es trobar-la imprescindible. És trobar-la a faltar si fa temps que no la veus. És tenir ganes de parlar-hi, de riure i fins i tot de plorar. Estimar és tenir ganes de compartir. Estimar és tantes coses!"


Espero que no et faci res que posi aquest fragment aquí, no sé per què, però em resulta més fàcil contestar-te indirectament i fent com si fos un monòleg que no pas escribint com a resposta d'un increïble missatge.
Avui els he dit a dues persones molt molt importants per a mi que no sabia com s'ho feien però sempre treien el cap per algun foradet quan més ho necessitava. Sempre hi són. Sempre. Doncs tu, ja saps qui ets, el del missatge, un dels que llegeixes aquest blog, et podria dir el mateix. Em fa gràcia, perquè tots tres sou persones que no us veig cada dia, com a molt un cop per setmana i encara gràcies. I malgrat aquesta distància física, sempre noteu quan necessito unes paraules, encara que siguin tres, encara que sigui un "m'agrada" del facebook, encara que sigui una simple cançó. Aquestes coses donen ànims per a seguir endavant quan et sents avall. Noteu si em passa alguna cosa, i no dubteu en fer-me sentir amunt altre cop. En canvi, gent que veig cada dia, és incapaç de notar res, al contrari, ells com si res, indiferents a tot. Quina paradoxa, no? Crec que aquí es demostren moltes, moltes, moltes coses. Això que dius que preferiria que tot el que em dius tu ara m'ho digués una altra persona, és simplement que fa mal, molt de mal, veure que tu dones tot per certa persona, que l'aprecies, i que quan a tu et passi alguna cosa, sigui incapaç de venir sense que el cridi. És això el que em fot, cada dia més, o cada dia menys, depèn com m'ho miri. Però en absolut rebutjo tot el que em dius, el que fas, el que no dius....és que...no tinc ni paraules per agrair-t'ho, no sé, no puc demanar res més. Em deixes, cada cop més, en blanc. I si et dono la sensació que no m'agrada que em diguis això, vas molt molt errat, vale?
Em costa molt explicar com em sento a les persones quan no són coses gaire bones...no és per vergonya, sinó simplement perquè no les vull avorrir, no vull vomitar-ho tot a algú, em sap greu, no sé, em costa molt, tot i que m'ho estiguin suplicant. Prefereixo que m'animin a seguir endavant que que em preguntin per què estic avall. No oblidis mai que tot el que has fet i fas per a mi, no s'anirà mai de mi, no és en va, i és que tots aquests gestos els recordes sempre. Si et dic gràcies, seria repetir-me una mica, no? Doncs, millor dir-te t'estimo.


Ja t'ho he dit...m'encanta la definició que has fet d'estimar...no sé...és genial. No puc dir res més!!!! Bé, de fet, ets genial. I cada dia m'ho demostres més. 


***
I....efectivament, em sap greu l'entrada d'ahir. No la borraré, ja que de tant en tant també va bé mostrar facetes més fosques, però quan la rellegeixes en fred, et fas por a tu mateixa, i veus que no és per tant, i a tota la gent que deixo malament, series la primera a qui consolaries si se sentissin afectades, sense cap mena de dubte. Perdó.

FED UP OFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFF ALL!

Rotundament tinc cara d'estúpida i em deixo trepitjar, sí.
Laura mira'm això, Laura truca aquí i parla tu, Laura passa'm això, Laura corregeix-me allò, Laura, Laura Laura!


Uns em diuen que si sempre vull organitzar-ho tot, que sóc fins i tot plasta i estressant per fer coses i coses i organitzar-les al màxim. L'altre se'm queixa que perquè no l'avisem que anem aquí o allà o fem això o allò. 


És que és tot tan fàaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaacil!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Què fàcil és no moure ni un putu dit! Que els altres t'ho facin tot! Apa, a gratar-nos la panxa!
I quan demanes tu alguna cosa....ep! Tothom amaga el cap sota l'ala!!!!


Perdó per les floretes, però....si no fos per mi, faríem alguna cosa? NO! reeeeeeeeeeeees de reeeeeeeeeeeeeeees! Ni viatges, ni concursos, ni a Bcn ni a reeeeeeeeeeeeeeeeees! I a sobre m'ho pagueu així! Va home va! però que cullons us heu cregut que sou? Jo aquí donant-ho tot per vosaltres?


I és que ningú, absolutament ningú es digna a mirar com cullons podem arribar a la UAB, tenint amics i germans que hi van? Per favooooooooooooooor! que ho ha de fer tot la Laura? I una merda amb cacauets! Arg! Estic farta! 
Sembla com si no tingués prou amb totes les activitats que faig que vinga....a fer favors als altres a tort i a dret! És tan còmode que t'ho donguin tot mastegat....sí clar! Doncs aneu malament per la vida, així, eh. Ja us fotreu, ja, i us enrecordareu de mi.


S'acosten dos sortides i.......ningú es digna a fer un missatge! Exacte....l'hauré de fer jo. Què...ho deixem per última hora? doncs no, així no es fan les coses....m'és igual que em digueu que no cal que em posi així, que em preocupo per coses que no calen...clar, com sabeu que ho acabaré fent jo, tse. 


Merda tarda i nit dels pebrots. Estic cansada, ningú ho veu? M'ha de venir la regla, tinc les defenses baixes, em fan un mal els canells terrible, el cap, malgrat això, malgrat no dormir, malgrat no parar de fer coses, doncs faig bona cara i punt! Sé que no em servirà de res estar de mal geni...però que a sobre et vinguin i et bombardegin a favors, que et parlin malament (a sobre!!!), que et culpin per no avisar, que se't posin borde amb tu!!! A tumar pel sant cuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuul!!!!


Arriba un punt en què explotes, ja n'hi ha prou. És el que té preocupar-se tant per la gent, per tot. Doncs sí, sóc així, i què? O és també us en fotreu per això? Preferixo ser així que no un vagu, que no carda ni brot, despreocupat, etc. sisi...sona super guai això...però ja m'ho direu en un futur, xatus. q us donguin.


en fi....ja està fora....demà me'n penediré de tot això, fare "borrón i cuenta nueva" perquè a mi el mal geni em dura menys que un tros de gel al desert però bé, s'havia de treure per la vàlvula d'escape.


Perdoneu si ofenc a algú, no és la meva intenció. Apa, que vagi bé. I apreneu a mirar més enllà del vostre cap, no us aniria malament, i si pot ser,  a pensar una miqueta més en els altres, eei, si no és molt demanar eh!




I a sobre.....és que has de veure comentaris de gent estúpidament estúpida que només volen ficar-se a la teva vida perquè és creuen...mmmm...interessants? I sembla ser que ningú ho veu, i uff....quina puta ràbia.  Tu tia, em treus dels nervis, et tinc clixada, sí, i sé molt bé per on vas, que les noies això ho agafem de seguida!!!! bruixa, que ets una bruixa! Limita't a viure la teva vida, amb la teva gent (si realment en tens, és clar), i deixa'm una mica en pau. T'estaré molt agraida. Mooooooooolt! Et creus guai o superfashion i no arribes ni a la G! Vols semblar que coneixes tots els meus amics, oi? (gent que no has vist mai en te vida, és flipant), vols semblar que escoltes música bona, no? que fas frases super profundes, que parles super intimament amb amics meus qe només has vist un o dos dies, enviantme fragments de llibres qe llegeixes per semblar...mm...ioqese! (i a sobre, llibres cutres a més no poder! però que per a tu ja són suficients)! Em fas pena. Surt de la meva vida, i mira que et vaig "donar una oportunitat", com faig amb la gent qe no em cau bé, per veure si ho podia portar bé i deixar-me de mals rotllus, perqe no magraden, però es qe no...sabia que no eres aigua clara. M'estic passant ho sé, però sé molt bé el que dic (demà ja voldré borrar aquesta entrada i em sentiré fatal), però de tant en tant ja va bé treure això qe vas aguantant a dins, per boja que sembli. Noia, no es pot anar per la vida com si fossis al reina del mombou. I atenta a aquest consell/advertiment: "La gente con poca imaginación, no hace más que copiar el estilo de vida de alguien más interesante". Va, tira, no m'intentis imitar, piltrafilla.

res

Quants cops sentim notícies de gent que mor en accidents de cotxe, o per drogues, o per qualsevol accident! Quants cops ens ha xocat la notícia de que aquell conegut del teu amic s'ha quedat paralític o bé li han detectat un càncer, o el que sigui.

Sona molt tràgic tot això, però no sé, a mi em fa reflexionar de que som tan fràgils....ningú pot salvar-se de totes aquestes coses....És en aquestes ocasions quan es diu que la vida és molt curta i que no saps quan pots sortir d'ella. Però nosaltres continuem fugint de les pors, amagant sentiments, no dient allò que realment volem per por a fer el ridícul o simplement per desconfiança en nosaltres mateixos. No seria millor fer tot allò que se't passés pel cap sense importar res més? No seria millor dir tot allò que penses a qui penses on sigui? No sé...fer el que sentis en cada moment. Per tal que després no acabis el dia amb un mal regust de boca, penedint-te d'allò que podries haver fet i no vas fer. Per a mi, aquesta és una de les pitjors frases que pot passar pel cap d'algú.

Fora pors, fora murs, fora tot!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! FEM-HO I PUNT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Si tinc ganes de fer un petó a algú, és igual si és molt tard, o si fa fred, o si creus que a ell no li vindrà de gust o el que sigui! Ho faig i punt! No hi ha més. I quan per fi t'atreveixes i fas tot allò que portes hores pensant, et sents...........oh. Feliç. Satisfeta. I en aquell precís moment, penses que és igual morir, perquè vas fer allò que realment et venia de gust. I res més importa, ni el fred a la cara quan vas en bici, ni si un cotxe et pita impacient perquè vas pel mig del carrer, ni.......res. Absolutament res.

Només mentre visquem farem tot allò que volem, morts, no. I de vida, només se'n viu una.

si sempre ens hem tornat a trobar, és que mai ens hem separat del tot

El meu pare em va despertar quan faltaven uns deu minuts per les set del matí. A un quart de vuit  havíem de sortir de casa. Ja tenia la roba preparada, com de costum, però aquest cop sabia què em posaria des de feia molt, molt de temps: els meus texans preferits, la millor samarreta i les meves indispensables Converse. Com qualsevol adolescent de 13 anys, volia donar una bona primera impressió. Vaig esmorzar tot i tenir un nus a la panxa i, després de pentinar-me els meus rínxols, vam marxar. Abans, però, quan estava acabant de fer totes aquestes accions tan quotidianes, vaig adonar-me que aquest seria l’últim cop que feia tot allò en aquella casa.

El trajecte durà 40 minuts. Un cop vam arribar al poble, indret on a partir d’aleshores viuria durant els pròxims anys, vam restar un quart d’hora dins el cotxe esperant que obrissin les portes d’aquell estrany institut. Quan per fi les varen obrir, el meu pare em va acompanyar fins a dins, una situació que em va fer sentir incòmode i avergonyida, alhora que notava els ulls de tots aquells adolescents clavats al meu clatell. En un tres i no res ja em trobava davant de més de vint mirades encuriosides. Sens dubte, aquell dia no vaig passar desaparcebuda. Em van fer seure a primera fila, amb una noia, la qual em va introduir al seu grup d’amigues a l’hora del pati. En aquests 30 minuts d’esbarjo vaig haver de repetir el meu nom i fer un somriure mig fingit a més de deu persones que em volien conèixer o, si més no, saber el meu nom.

A l’hora de dinar vaig anar amb el meu pare a un restaurant bastant conegut del poble. Les dues hores de la tarda no van ser gaire rellevants: jo seguia una mica en estat de shock, sentint-me fora de lloc, com si d’un arbre es tractés, al qual arranquen del seu hàbitat i el col·loquen enmig d’un desert.

Quan sonà el timbre vaig marxar ràpidament a trobar el cotxe del meu pare a fora l’institut i vam fer el mateix camí que al matí, però ara de tornada, per trobar-nos amb la meva mare i la meva germana. Vaig entrar per últim cop a la casa on havia viscut durant els últims 12 anys. No hi havia res, tot estava al camió de mudances. Mai havia sentit un sentiment de buidor tan profund com aquell, i no només el de la casa. Per tornar-me a omplir d’alguna cosa, allà m’estaven esperant dues de les millors persones que mai he conegut, les meves millors amigues, l’Àngela i la Míriam. Ens vam abraçar com mai ho havíem fet i vam estar xerrant sobre com m’havia anat el primer dia en el que seria, a partir d’ara, la meva nova vida. Vam estar xerrant i rient fins que arribà l’hora de marxar. Era el segon cop que feia aquell trajecte de 40 minuts en un dia, tot i que aquesta segona vegada fou un pèl diferent. Aquest cop anava amb la meva mare, ja que la meva germana havia preferit anar amb el meu pare. Fou un trajecte amb pocs intercanvis de paraules però ple de sensacions, ja que cada quilòmetre que avançàvem eren records que deixàvem enrere. Tenia la mirada clavada a la finestra i de tant en tant veia els edificis i les muntanyes borroses, llavors m’havia de controlar, respirar a fons, pensar en una altra cosa i amagar aquella tristesa. Van ser els 40 minuts més llargs i horribles de la meva vida. Un munt de records em bombardejaven el cap, així com també les imatges dels últims adéus amb la meva gent: l’últim dia de classe amb aquell vídeo sorpresa de tots els meus companys, ple de fotografies i escrits, les abraçades d’aquests, dels professors, etc. Per què m’havia de separar d’allò tan perfecte? Per què havia d’anar-me’n del costat de les meves amigues, si ens apreciàvem tant i tant? Hauria saltat per la finestra i hauria corregut cap enrere, cridant i plorant, però no ho podia fer, havia de callar, serenar-me i aguantar. Si aquell moment hagués tingut música de fons, sense cap mena de dubte hauria sonat la cançó de Hope there’s someone, dels Anthony & The Johnsons. http://www.youtube.com/watch?v=gldE3NRL0TM&feature=related

A la nit, en aquell pis sense mobles, ens les vam manegar com vam poder: els quatre al menjador, amb alguna cadira, sopant al terra i dormint en matalassos improvitzats, ja que fins l’endemà no tindríem els nostres mobles. Quan vaig entrar a la dutxa, vaig explotar. Havia arrossegat aquell nus a la gola i a la panxa durant tot el dia i en aquest racó em vaig desafogar tant com vaig poder. Les llàgrimes es barrejaven amb l’aigua calenta que queia de sobre el meu cap, alhora que el soroll d’aquesta ocultava els sanglots. Estava rabiosa, amb els ulls ben vermells, impotent. Aquestes llàgrimes es van repetir cada nit durant gairebé dos mesos, les quals les ofegava amb l’aigua de la dutxa o bé amb el coixí.  I és que una bona dutxa pot netejar molt més que la pell i el cabell.

Han passat quatre anys des d’aleshores i m’atreveixo a dir que, ara per ara, no canviaria absolutament res del que he viscut. Diuen que per saber si de debó t’importa una cosa, t’has d’allunyar un temps i comprovaràs si hot robes a faltar. Doncs bé, haig de dir que conservo perfectament totes i cadascuna de les amigues que vaig deixar enrere i, a més a més, aquí he conegut gent increïble. Tots els canvis t’aporten alguna cosa positiva i tot i que al principi facin por, després ho acabes agraint, així com també modelen la teva manera de ser, et fan madurar i, sobretot, et fan valorar molts aspectes, com l’amistat. Mentre escric aquestes línies em trobo en el terrat de casa meva, amb el meu nou millor amic al cantó, qui s’ha convertit en una de les persones més importants i indispensables de la meva vida. El sol s’està ponent amb el camp davant nostre. Què més puc demanar? En aquest moment, si hi hagués música de fons com a les pel·lícules, estaria sonant, per exemple, la cançó de Viva la vida, de Coldplay. http://www.youtube.com/watch?v=9yeGHyRavAA

***

És curiós...crec que és el primer cop que trec tot això, després de gairebé quatre anys. Poca gent entendrà al 100% el que significa allunyar-te d'allò que més estimaves. Però a vegades s'ha de anviar, innovar, moure, per trobar més pedres precioses en la superfície terrestre. Això sí, quan en trobis de noves, no llencis, en cap cas, les que ja tenies al sac. Qui sap el valor que tindran amb els anys...

chasing cars

Sembla que m'agradi anar pel camí difícil, el que està ple d'obstacles, el més amarg però que a mesura que vaig caminant em vaig trobant fruits molt dolços. Però també vaig escoltant i veient coses que no m'agraden, que em fan venir avall, que em fan patir, que em fan sentir sola. Sé que m'haig d'aguantar, sinó, haguéssis triat un altre camí! No sé on em durà aquest camí, ni quant durarà, només sé que vull deixar-me portar totalment pel que els meus instints em diuen. I si caic, aixecar-me.

Ja ho diuen, sense lo amarg, lo dolç no seria tan dolç. :)

P.S. Com costa escriure en primera persona!

P.S 2. Vaja merda text. El pròxim serà millor, ho asseguro, almenys per a mi. Serà la primera vegada que parlo sobre aquell dia de fa 4 anys. I sí, en tinc ganes, és l'hora de treure-ho a fora, tot i que serà un escrit insignificant per a molta gent.

wonderwall

Es va traient la roba a poc a poc, deixant al descobert les seves suaus espatlles, les petites sines, les cuixes, els peus. Mentre ho fa pensa en el que li ha passat durant el dia, els problemes que té, tot allò que la preocupa, tot el que l'ha fet riure, etc. Fa un resum, una repassada de la jornada. Fa fred, i fins que no surt l'aigua calenta, tremola. Entrar a la dutxa és com entrar en una bombolla, aillar-se de tot, de tothom. Posa l'aigua ben calenta, bullint, i s'hi posa sota. Després d'ensabonar-se es queda sota el raig d'aigua durant llargs minuts, deixant que aquesta li rellisqui per tot el cos. Just en aquest moment es limita a sentir cada gota d'aigua, com entren en contacte amb la seva pell i baixen poc a poc. Tanca els ulls, no pensa en res més i respira a fons. No existeix res més. No hi ha més món que aquest moment, que aquestes petites i càlides gotes. És, segurament, l'únic moment del dia en què aconsegueix tenir el cap in albis i sentir-se alliberada, despreocupada, en pau.

A vegades, quan ha callat massa, o bé perquè ha parlat massa, o també perquè, simplement, no ha sigut un bon dia, les gotes d'aigua es confonen amb les seves llàgrimes, que van caient lentament, mentre fa força amb els ulls tancats per esgotar tota l'aigua que porta dins, per treure fora tot el que la preocupa. Per netejar-se anímicament i sortir com nova. Una bona dutxa pot netejar molt més que la pell i el cabell.