eo, hi ha algú?

Canvi de mentalitat, consciència....despertarem algun dia tots plegats?
M'agradaria tenir una vareta màgica i amb una simple sacsejada, arreglar una miqueta aquesta societat...posar ordre, justícia! Bah.....és que no em ve ni de gust escriure sobre totes les merdes que hi ha rere el que ens fan creure....és indignant.


http://www.tv3.cat/videos/3443930/Arcadi-Oliveres

forever young

Aterra Laura, aterra d'una punyetera vegada. Ja n'hi ha prou de volarrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! No veus que no tens ni temes per escriure!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Se t'envà tot cap a una cosa......................què està passant? Vols tocar a terra i netejar-te el cap......? Se t'anirà tot de les mans...i cauràs.....aterraràs amb turbulències, trencant-te el cap potser, i la cama, i el braç. Sí! Caiguda lliure....si no hi fas algu cauràs en caiguda lliure! A no ser que hi hagi algú avall que et reculli, o almenys posi algun matalàs. Bah...somiar és gratis. No faig mal a ningú. Només a mi mateixa, ben pensat. Bueno, no importa. Per més que ho intentés, no podria aterrar ara mateix....estic massa amunt. Massa. Joder. Putada. Ets massoca.

my ever best present

is hear you laughing.

"vergüensa me da"

Totes les guerres d'Àfrica, tant les del nord que tant ressò estan tenint en els mitjans de comunicació actualment, com les més oblidades que hi ha pel centre; el genocidi d'Armènia; la guerra d'Iraq i Iran, d'Afganistan...qui els subministra la gran majoria d'armes? Espanya, Alemania, Estat Units, òbviament...Davant la premsa els presidents de tals governs es fan els sants, mostrant la faceta més solidària amb tots aquests pobles, fent reunions per organitzar tropes que vagin a socòrrer aquests països en guerra, atenent els ferits immigrants...fent veure que busquen solucions, que envien l'OTAN, l'ONU i la mare que els va parir. I d'esquenes a les càmeres estan comptant els diners que guanyaran el pròxim mes amb la tungada d'armes i míssils i de tota aquesta merda que enviaran a aquests països. Mira..així podrem sortir de la crisi!!

Com podem ser tan hipòcrites? Tan inhumans? Tan insensibles? Tan fastigosament asquerosos? Indirectament estem acceptant totes aquestes matances...

Les despeses militars mundials són 12 vegades més altes que l'ajuda per al desenvolupament. És possible reduir aquestes despeses? Què passa si un país no té exèrcit? Doncs res. Costa Rica va triar invertir en educació, ecoturisme, fauna, etc., que en despeses militars. No té exèrcit.

quan no hi ets

Cau la tarda. Queda poca gent a la platja. Si miro a la dreta hi ha aquell home d'avançada edat recollint el que ha vingut a ser un dia de pesca. Crec que no ha tingut gaire sort, un altre dia serà. A la meva esquerra hi ha un grup de noies, amigues, petant la xerrada, en rotllana, i de tan en tan puc sentir els seus riures d'adolescents, parlant de nois, o de res, o d'elles. Trepitjant la línia de l'horitzó es divisa un transatlàntic...des d'aquí sembla petit i tot. On es dirigirà? A Amèrica? A les Canàries? Però la meva vista preferida és ell. No em cal mirar gaire lluny, el tinc aquí al cantó, amb el cap sobre les meves cuixes, amb els ulls tancats, potser dorm, potser es fa l'adormit per tal que no pari d'acariciar-lo. Moments eterns, perfectes. Tanco jo també els ulls i em deixo endur per l'olor de sal, de sorra, de primavera, de sol, de calma i d'ell. Magnífica combinació.

Quan no hi ets les altres coses no m'importen
Però no ignoro que els meus somnis no es compleixen
Quants més dies passen més difícil sembla..
Mentre jo et vaig esperant
I els records que em fan somriure se'n van amb tu
Maltractant el present i el futur..

I tu saps que no m'importa seguir esperant
Per només un moment d'estimar..

Quan no hi ets..
Et busco i no et trobo al camí
Que intenta apropar-me una mica més a tu

entre roses i llibres i amics

És entrar en contacte amb elles i tot allò preocupant que et rondava pel cap s'esvaeix. No pots treure't aquell somriure de tonta i no voldries marxar mai...Però, de fet, quan tornes a la teva vida, estàs renovada, sobretot emocionalment. T'has desafogat, has escoltat, has compartit, què importen ja aquelles tonteries? Res.Res res.

Sant Jordi...un dels meus dies preferits de l'any. Tradició, amor, amistat, cultura, elegància, catalanitat, felicitat. Així és cada 23 d'abril. De passeig amb elles per la ciutat comtal, "tsunamis de people", parades a vessar de gent, roses arreu, cares somrients, enamorats, solters, riures de tothom, balcons amb esperit català...fantàstic. Es respiraven aires de despreocupació, de tranquilitat, d'amor. Després a Girona...más de lo mismo...llibres, roses, amics. Ells. Tres roses inesperades que em van treure més d'un somriure. Perquè són genials. Passeig amunt passeig avall, pels increïbles carrerons de la ciutat..que cada cop m'enamoren més. Perfecte. Tot era perfecte. Ni el cansanci acumulat em va impedir gaudir al màxim del dia d'ahir fins a l'últim minut del dia...deixant-me portar...Gràcies.

Moments com el d'ahir em fan dubtar si realment no existeix el destí. Va ser casualitat veure't? Va ser el destí? No ho sé! Amb tota la gentada que hi havia.....va ser girar-me un moment per casualitat i veure't passar. Vaig obrir la boca per cridar-te, mentida, de la sorpresa, de l'emoció que sentia per veure't després d'aquella altra trobada inesperada a les afores del cine. Se'm va paralitzar tot: les cames, les paraules, tot. Tu no em vas veure, caminaves ràpid, et perdies entre la gentada. Al final vaig aconseguir moure'm i seguir-te...però estaves lluny....i et vaig deixar escapar, tampoc sabia què dir-te. Ls vergonya em va poder. Però et vaig veure, ja és massa. Vas fer-me tan tan feliç...sabia que quan vam deixar de parlar-nos pel treball de recerca no et perdria, que ens veuríem algun cop, més d'un cop. Doncs ja van tres. I segur que ahir no va ser l'últim. Ahir era el teu dia, et podria haver felicitat, però m'hagués conformat amb un somriure i un moviment de cap per dir-nos adéu. És que....la reacció que vaig tenir al veure't per primer cop...aquell impuls, aquella tallada de respiració...aquells pensaments...aquells primers intercanvis de paraules...sabia que alguna cosa passava. Diguu-me il·lusa...però això no em passa tots els dies. Un ha de lluitar pel que vol, no? Doncs seré una il·lusa que lluita per una cosa gairebé impossible però que de tan en tan es va trobant sorpreses pel camí, i amb això, ja em conformo.

***
Un blog que m'encanta, avui quan hi he entrat hi havia aquest escrit:

Hoy me gustaría dar un consejo, y espero que alguien lo lea, porque de verdad merece la pena. Allá va.

No nos tiene que dar miedo sentir, por muchas veces que la vida nos haya pegado una buena galleta y nos haya dicho "Te lo dije". De eso nos alimentamos, de sentimientos y emociones, y hay que permitirse sentir todo lo que podamos, incluso aquello que nos da miedo, es más, CON MÁS RAZÓN! ¿Que te enamoras como una subnormal y te rompen el corazón? Vale. ¿Que te dan la oportunidad de volver a ser feliz y no lo haces por si acaba como la vez anterior? Error. ¿Que aunque aprovechas la oportunidad te lo vuelven a romper? Vale, duele. ¿Que te vuelven a dar otra oportunidad de ser feliz? Esta si que sí! Porque llegará un día en el que haya algo que repare todo el mal causado, y merecerá la pena. En esta vida hay que arriesgar, señores. Porque quien quiere hacer algo, busca los medios para conseguirlo, y quien no quiere hacerlo, busca una excusa.

No me fío de la gente que cree tener muchos amigos. Es señal de que no conocen a los demás. (Carlos Ruiz Zafón)

http://www.youtube.com/watch?v=PJQKR0GwOoE&feature=fvwrel

PERSÉPOLIS

Las iraníes llevan siempre velo? Nunca has escuchado música pop? Es que en Irán todo el mundo es terrorista? Es verdad que allí las mujeres no pueden trabajar? Se puede esquiar en Irán? Yo creía que sólo había desierto!

Me hacen las mismas preguntas desde hace 13 años! Es como si cuanta más información se tiene, menos se supiera. Es lógico. Yo, por ejemplo, si veo demasiados cuadros en un museo, me olvido de todos enseguida. Demasiada información bloquea el cerebro, poca nos hace ignorantes. Pero lo peor es la información unidireccional. Todos sabéis que en el 79 hubo una revolución en Irán. La llamáis islámica. Pero lo que nunca os han contado es que se trató de una revolución democrática. Los iraníes se rebelaron contra el sha. Con éste en el poder, el país no era exactamente un paraíso. En un país como éste, enorme, el tercer productor mundial de petróleo, con sólo 35 millones de habitantes, no es normal que el 70% sean pobres!
El problema no era solamente la pobreza, sino también la libertad de expresión. Su promesa fue la democracia, y el nuevo régimen demostró mucha tolerancia desde el principio. Durante algunos mesos, los iraníes disfrutaron del derecho de expresarse abiertamente.

Pero a partir de 1980, el gobierno se endureció. En este año estalló, también, la guerra con Iraq, y fue cuando todo empezó a empeorar. En nombre del enemigo extrerior se exterminaba al enemigo interior. La guerra duró 8 años y provocó casi un millón de muertos. Cómo ha podido durar tanto esta guerra? Porque, para mantenerla, se necesitan armas. Algunos dicen que fueron los países occidentales los que armaron a ambos partidos, para mantener la guerra y vender por adelantado misiles y tanques. Incluso se ha dicho que Alemania había vendido armas químicas a Iraq durante esta guerra...y que después los heridos de Irán eran enviados a Alemania para que los curasen allí! --> si fuera cierto....significaría que fuimos reducidos a cobayas humanos. En fin, poco importa. Aunque así fuera, ésta es la visión actual del mundo:

Como si la gente adorase morir en explosiones! Como si vivir en paz fuese el privilegio de una parte del mundo! Hoy en día, en Irán, centenares de estudiantes, periodistas e intelectuales permanecen en prisión por haber soñado con la libertad. Eso tampoco os lo han contado! No es grave, creedme. Uno se acostumbra a todo.

http://www.youtube.com/watch?v=FGjcfGgVm64

...

The only thing important is what's under the skin... 

Ulleres de sol, maquillatge, barrets, per a què? Per a què serveix posar-nos tantes màscares? Arreglar-nos externament i degradar-nos per dins? Per què no ho fem al revés? Com va dir en Che..."la gent s'arregla cada dia el cabell, per què no el cor?" Doncs perquè, actualment, a la gent li importa més tenir un gra al nas, tenir les puntes del cabell obertes o lluir aquella samarreta que fer-se una mica més bonapersona. És demanar massa això ja...No fos cas que no ens acceptessin els altres. A vegades aquesta majoria t'empeny a ser com ells...a trencar els teus ideals...per què collons hauria de portar uns texans ajustats i botes amb què no em sento còmode en canvi de portar els meus texans estripats preferits? Per què de tan en tan em diuen que m'hauria d'arreglr més, com les altres? Per què només hi ha una línia a seguir? Hi ha infinites línies...però ens ensenyen que la millor és una, i que errats que van. I quan segueixis la línia on et sentis més còmode, descubriràs que pel camí hi ha gent, gent fantàstica. Sabeu? Em limito a arreglar-me per dins dia rere dia, i amb això ja en tinc més que suficient. I qui no ho sàpiga valorar, al caraju!

Albert Camus dixit...

No ser amado es una simple desventura. La verdadera desgracia es no saber amar. 

4 anys. 5 persones (o més..)

Una de les preguntes que més sovint em ronda pel cap és...com seria la meva vida, com seria jo, si no hagués vingut aquí? Millor o pitjor? Diferent. No ho sabré mai, i potser millor d'aquesta manera, però el que sé segur és que no seria com sóc. Quien te ha visto y quien te ve, com diu la dita. Haig de dir que m'he sorprès a mi mateixa, amb aquests quatre anys, el que he arribat a canviar, sempre cap a bé, crec. De la meva enorme timidesa ja no en queda pràcticament res...m'he espavilat, he madurat, m'he obert, no sé...tantes coses...que només els canvis t'aporten.

Avui és una de les dates més importants de l'any, sinó la que més. Sóc d'aquelles persones que m'agrada recordar moments, immortalitzar dates, fer dies especials, buscar cançons especials per relacionar-les amb la gent, sí, detallista, si es pot dir així. No em vull posar sentimental, per molt que m'hi senti, simplement és el meu racó on diposito tot el que és important per a mi.
Avui he volgut fer una cosa especial....ajuntar les dues coses que més m'agraden de la meva vida aquí: ells i l'entorn. Si em diguessin de tornar a la meva vida d'abans, no ho faria, senzillament per aquests dos motius. I per què aquest any i no l'anterior, ni l'altre? Doncs perquè potser serà l'últim que el passarem els 5 units, aquí. D'aquí uns mesos tothom tirarà per la seva banda...estic ansiosa per fer-ho, però també espantada...no pel que em trobaré, perquè ja he viscut aquesta situació i sempre te'n surts, sinó pel que deixo enrere, per allò que potser ja no tornarà a ser mai més. Sé que amb alguns l'amistat no es trencarà mai, que als 80 anys encara ens tindrem, recordant anècdotes, amb les nostres respectives vides...d'altres que potser ens evitarem al trobar-nos pel carrer...ajajajjaaj o d'altres que passarem de ser grans amics a simples amics/coneguts.
Ahir, al fer el lipdub, em vaig sentir....tan a gust....tan a casa, tan integrada...tan requetebé! Ser l'organitzadora d'un piló de coses, aturar-te a cada cantonada a parlar amb profes o alumnes que et saluden i et diuen nosequè...no sé...no sé com explicar-ho. És en aquests moments quan no voldria marxar mai d'aquí.

http://www.youtube.com/watch?v=bsVIVqmTjYw&feature=fvst

Entre paràgraf i paràgraf intento que no llisquin les llàgrimes galta avall, retenint aquella pressió a la gola, obrint molt els ulls per tal que la humitat s'evapori. Ho estic aconseguint.

Com va dir Hume, no som més que un cúmul d'experiències, de moments, de records. No som res. O ho som tot, depen com es miri.

Prou...ara toca viure el present i esperar el futur amb un somriure.

life goes on

Tinc por. Tinc por de no significar res per tu, quan per mi ho ets tot. Tinc por que em canviis a la primera de canvi, que no valoris res del que ha passat. Sempre els altres, i jo, res, com si fos invisible, inútil. I a vegades se'm fa un nus a la panxa que no puc suportar i ni et dignes a desfer-me'l. Com si cada dia se m'anessin clavant espines, tot i que de seguida sóc capaç de treure-me-les. Sí, hi ha tantes coses que em fan sentir bé al meu voltant que no em costa treure aquestes espines i llançar-les ben lluny, esperant que algun dia em llancin flors. Ara bé, la marca hi és, i serà per sempre.

Molt en el fons sé que no és així, però necessito, de tant en tant, certeses que m'ho demostrin. Abraça'm ben fort i diga'm a cau d'orella que no és així! Si us plau!

"Podem passar-nos la vida preguntant-nos com seria no necessitar res més, tenir tot el que volem, sentir-nos complets. I desesperem perquè quan més intentem aconseguir-ho, més lluny ho veiem. Però si et despistes, baixes la guàrdia i pares atenció a altres coses, quan aixequis el cap potser t'adonaràs que allò que buscaves no està tan lluny.."

perquè la vida continua! va...obrim els ulls d'una punyetera vegada!

com respirar aires nous..

Els fets vénen una mica perquè sí, sense pròlegs, sense interludis, i se'n van sense ni un epíleg, deixant al darrere només la petjada de l'env/belliment, del record.

És tan tan tan tan fàcil fer-me sentir bé....una cançó, una abraçada, unes paraules maques, anar amb bici contemplant el sol de les 5 de la tarda rere les muntanyes, xerrar una estona amb els companys, una intensa mirada de complicitat....però també és tan fàcil fer-me sentir avall de tot...amb un simple comentari, o també amb allò que no es diu. Costa acceptar una realitat que t'agradaria que no fos així...però aquest és el primer pas per intentar fer-hi alguna cosa. És evident, ara ho veig tan clar...i és injust.

-     es un don, ¿no crees?, el ser capaz de mirar adelante y no hacia atrás

-         para algunas cosas.

-         no, para todas las cosas

-         es terrible olvidar por completo el pasado.

-         ¿por qué?

-         porque entonces sería como si nunca hubiera sucedido.

-         pero sucedió, nada puede cambiar eso.

-         sí, pero tu no lo recordarías

-         ¿entonces?

-         entonces...necesitas de los recuerdos para mantener vivas las cosas del pasado.

-         eso es lo que digo, sin la memoria, todos podrían seguir adelante. continuar.

(después descubrió que su madre había muerto de cancer, a lomejor, por eso se aferraba tanto en olvidar las cosas).

***

"Algunos están dispuestos a cualquier cosa, menos a vivir aquí y ahora" (John Lennon)

"El tiempo es el mejor autor: siempre encuentra un final perfecto" (Charles Chaplin)

felicitat, que bé sones!

Remenant blogs d'assigantures de l'any passat, he trobat un en el qual ens van fer fer un escrit sobre 10 moments de felictat. M'ha fet gràcia llegir-lo altre cop i veure que no ha canviat gaire el que hi vaig escriure:


Si demanem la definició de "felicitat" a diverses persones, estic segura que totes elles tindran un concepte de felicitat ben diferent. Per a mi, aquests són només 10 possibles definicions del terme "felicitat".
Tal i com dic en el títol, aquí us deixo els meus 10 moments en què em sento plenament feliç, tots ells en escenes quotidianes del dia a dia.

1. El primer que em ve al cap quan penso en la paraula felicitat és el RIURE. És una cosa que jo, personalment, faig servir molt, sempre trobo una excusa per riure: recordant algun temps passat, algun comentari graciós d'aquell noi o noia, la caiguda d'algú, el gest d'aquell nen petit, etc. Cada moment en què esclato a riure (i no són pas pocs), ja em puc considerar feliç. Què hi ha més sincer i bonic que un somriure? I no cal ni parlar dels atacs de riure...

2. A mi, la música, com suposo que igual que a molta gent, em transmet alguna sensació molt profunda que no puc descriure molt bé amb paraules. No em puc imaginar la meva vida sense música, és per això que un dels molts moments en què sóc plenament feliç és quan escolto els meus cantant preferits, sobretot la Tracy Chapman i en Bruce Springsteen, a tot volum. Hi ha vegades, fins i tot, quan estic sola a casa, en què em poso a ballar pel menjador, saltant al sofà i sentint-me, per uns moments, com una artista. Només amb la seva veu i el so d'una guitarra són capaços d'hipnotitzar-me i traslladar-me lluny d'aquí...no sé ben bé a on...

3. Quan descrius un moment de felicitat no vol dir que només duri uns segons, sinó que poden ser un seguit de coses que fan que aquella part del dia et faci feliç. Per exemple, les tardes dels dimarts i dijous, quan vaig en bicicleta a l'academia d'anglès, després vaig a comprar el berenar i, finalment, a la biblioteca a fer deures o, simplement, a llegir aquell llibre que em té captivada i que amago entre els prestatges per tenir-lo localitzat. M'agrada aquesta rutina, no sé molt bé el perquè, però em sento com satisfeta i plenament feliç, però el toc que encara em fa sentir més feliç és mentre, durant tot el recorregut, vaig saludant a gent coneguda i no tan coneguda que em trobo pel camí. És el que té estar en un poble.

4. Després d'un dia estressant, m'encanta posar-me sota la dutxa, tancar els ulls i concentrar-me única i exclusivament en com les gotes d'aigua calenta entren en contacte i llisquen en la meva pell. Per uns moments, sembla que visqui en un món submarí on la paraula preocupació i estrés no hi tenen lloc.

5. Hi ha algunes nits, normalment entre setmana, dies qualsevols, en què, després de sopar, la meva mare i jo ens quedem xerrant durant una bona estona a taula sobre qualsevol cosa, sense tenir referència del temps, mentre el meu pare i la meva germana estan rient amb algun programa de televisió. M'adono, llavors, que la meva mare també és la meva millor amiga, la persona a qui tinc més confiança, la persona a qui més estimo en aquest món i la qual no només m'ajuda en els mals moments, sinó que SEMPRE hi és, al meu cantó, la que mai em fallarà. No canviaria aquestes nits per res del món.

6. Tothom en té, d'amics i amigues, però potser el que no té molta gent són amigues que no entenen ni de temps ni de distàncies. Encara avui, quan em retrobo després d'un o dos mesos amb les meves amigues de Vilassar i ens abracem i xerrem, sento com si mai hagués marxat del seu cantó, tot i 3 anys després de separar-me d'elles per una distància de més de 40 quilòmetres. No les veig cada dia, però quan ho faig, m'adono que res ha canviat i que aquesta amistat no es trenca amb el pas del temps ni amb la distància. I això em fa enormement feliç.

7. Algunes tardes, quan la meva germana i jo tenim estones lliures i l'ordinador no ens engoleix, ens tanquem a la nostra habitació i comencem a escoltar música, tot cantant les cançons i ballant com si fóssim cantants professionals. És més que una estona de diversió, és la veritable sort de tenir una germana, una amiga, i compartir coses tan senzilles com aquesta.

8. Llevar-me cada matí i, adormida, cansada o enèrgica, contemplo durant uns instants el camp de davant de casa meva que brilla com l'or. Llavors m'adono de la sort que he tingut al venir a viure en un poble com aquest. Llavors m'adono de que val la pena llevar-se i aprofitar el dia i la vida. Llavors m'adono que sóc feliç estant on estic.

9. En una nit gelada d'hivern, anar corrents al llit després de veure la televisió una estona i tapar-me amb els llençols fins a la punta del nas. Quant més freds tinc els peus més somric, perquè també em sento més protegida sota la meva cova.

10. Adonar-me, cada cop que penso en aquests 9 moments, que les coses més valuoses de la vida no es poden comprar amb diners. Potser, tristament, és l'única cosa."


Afegiria mil moments més, però val més no tocar el que ja vaig escriure en el seu moment.

***

I avui, per primer cop, he marxat de la reunió del comitè ambiental amb una sensació bona, amb energia positiva. Entrar al laboratori i veure tothom treballant, fent cartells per la jornada verda, prguntant coses a en Xavi, tots concentrats en el que realment importava en aquell moment: la jornada de divendres, el medi ambient. Potser...el món no va tan malament com ens capfiquem a pintar-lo, potser només és paciència i una mica de confiança amb la gent per veure petits canvis en aquesta. Perquè el que està clar és que una sola persona no aconseguirà res per ella sola. Tot recau en la confiança als altres.

Balls improvitzats amb elles dues enmig d'un dinar....aquests moments fan que el món s'aturi.

què serà de nosaltres? què serà de tot això?

És increïble com una cançó pot colar-se per racons tan profunds de la teva ànima...
Ja sigui per la lletra, el missatge que vol transmetre, o la melodia, o aquell instrument que et fa posar els pèls de punta...però t'entra, fins al fons.

"si tanque els ulls recorde tot el que vam fer
aquelles nits d'estiu que no teníem res
unes motxilles buides i uns bitllets de tren

les primeres cançons, les primeres emocions
la innocència a la cara i els somnis als pulmons
ballar entre la gent i llançar un crit al vent

tocar amb els dits al cel 
sentir-nos com un núvol en un mar d'estels"

(Si tanque els ulls, d'Obrint pas)

Quan escolto aquesta cançó a tot volum, una vegada i una altra, i tanco els ulls....només us veig a vosaltres, en cada racó de la meva ment hi ha records de moments d'estius...inolvidables.

No puc evitar la por que m'envaeix al pensar què serà, de nosaltres. Camins que se separaran? Alguns aniran sempre junts? D'altres es tornaran a trobar amb el temps?  No ho sé...però del que no hi ha cap dubte és que el que em compartit, no ens ho treu ningú! Com algú em va dir un cop, som el que ens envolta. Gent com vosaltres, gent que val la pena, gent que fa d'aquesta vida, una meravella.

http://www.youtube.com/watch?v=79foFSDoOxY

una motxilla buida i uns bitllets de tren

A vegades, quan miro documentals sobre la vertiginosa ciència o la imperant tecnologia, em quedo sorpresa amb tots els avenços que fem els éssers humans, amb la quantitat d'oficis que hi ha, en com un material quotidià nostre (una peça de roba, per exemple) passa per tantes mans, tants processos...és a dir, que hi ha tanta gent que col·labora per tal que el món funcioni...I tots són importants: un científic que investiga medicines per curar malalties inimaginables, doctors que cada dia salven vides, arquitectes que dissenyen tot el que ens envolta, enginyers aoeronàutics, etc. Llavors és quan m'avergonyeix la idea de voler estudiar periodisme. No ho sé, no em sembla tan important com els oficis anteriors. Em fa la sensació que perdré el temps, que no servirà de res en aquesta humanitat. Igual que qualsevol estudi de filologia, filosofia, etc.

Sí, és cert que la ciència i la tecnologia són les que ens fan avançar, però us imagineu una vida sense llibres, sense poesia, sense filosofar, fins i tot sense música? Que trist seria tot, seríem com robots. Poc a poc s'anirien oblidant els sentiments, tot s'aniria atrofiant. Som animals culturals i aquestes "tonteries" són les que ens mantenen vius. I, actualment, crec que ens fa falta avançar en aquest àmbit, fer-nos més humans, sentir més i decrèixer tecnològicament, equilibrar una mica la balança. No estem fets per fer-nos els durs. Com sempre dic, la nostra finalitat és estimar i se estimat. No hi ha més. Si a tu t'agrada una cosa, ja és útil, i és impossible de comparar-ho a qualsevol altre concepte.

Avui he visitat la seu de la coordinadora d'ONGs solidàries de Girona. Des del primer moment que he entrat he sabut que volia que allò fos el meu ambient en uns anys. Bé, no el lloc, si no l'aire que es respirava. Nombrosos llibres, pel·lícules i mil documents sota els títols de "Relacions internacionals", "Polítiques de cooperació", "Comerç just", "Desenvolupament sostenible", etc.  Tot de cartells penjats per les parets per tal de fer un món més just, etc. No dic que la feina que fan sigui la més correcta per fer d'aquest un món més just, però sens dubte, això és el pretenen, i ja és molt. L'experiència d'avui m'ha servit per confirmar tot lo anterior: un ha de fer el que el seu interior li mani, sense pensar en si és més important que allò altre...en aquesta vida cal de tot, sobretot una mica d'amor als homes, com va dir Marx.

"No olviden que a pesar de todo lo que les digan, las palabras y las ideas pueden cambiar el mundo (...). Les contaré un secreto: no leemos y escribimos poesía porque es bonita. Leemos y escribimos poesía porque pertenecemos a la raza humana; y la raza humana está llena de pasión. La medicina, el derecho, el comercio, la ingeniería... son carreras nobles y necesarias para dignificar la vida humana. Pero la poesía, la belleza, el romanticismo, el amor son cosas que nos mantienen vivos".


"Todo el mundo me dice que tengo que hacer ejercicio. Que es bueno para mi salud. Pero nunca he escuchado a nadie que le diga a un deportista; tienes que leer."

les paraules aturen les accions

Amor lliberal...aquell al qual no hi ha lligams, ni pressions, ni compromisos. És lliure. Quan ve de gust, quan sorgeix, amb qui tu vulguis, sense explicacions, deixar-se portar. Què bé sona tot això...sembla senzill i tot! I ho és, però quan saps quin és el moment per tenir alguna cosa més? Si jo avui tinc ganes de veure't, de menjar-te a petons i abraçades, del que sigui, però tu no. Si demà o al cap d'uns dies jo ja me n'he fartat i ara ets tu qui vol compartir alguna cosa més amb mi...com ho fem? Quan saps si a l'altre li vindrà de gust fer el que tu et mors de ganes de fer en aquell moment? Potser hi haurà dies en què no et voldré ni veure, que esatré agobiada, que voldré fer la meva vida...i dies en què et passarà a tu. Doncs ens ho hem de respectar, i quan coincidim, doncs perfecte. Suposo que això passa quan hi ha una gran amistat pel mig...que fa por fer segons quins coses, no fos cas que es perdés la confiança, o el que sigui. Però quan imagines moments i situacions i de cop es veuen trencades, com si una figureta de porcellana caigués a terra, fot. I molt. Allò que diuen....a vegades no tot surt com un desitjaria.

Malgrat aquests petits inconvenients....no canviaria aquesta llibertat per res del món...perquè un dia a tu et faran mal i et fotran, però un altre dia, seràs tu qui, sense mala intenció, fotràs a aquells que desitgin més del que tu vols donar. C'est la vie. Ara bé....no deixis mai d'expressar el que sentis en qualsevol moment....lluita, només així s'avança, només així es cau i només així et tornes a aixecar, amb més força, amb més valentia. Qui no arrisca no pisca, no?

http://www.youtube.com/watch?v=dl6yilkU1LI&NR=1

"Nunca se sabe qué pequeño acontecimiento puede convertirse en un recuerdo intenso que se te queda en la mente, tomando más y más significado con los años. "

Y después de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son. (Julio Cortázar)

Pero, cuando nada subsiste de un pasado antiguo tras la muerte de los seres, tras la destrucción de las cosas, solas, más frágiles pero más vivaces, más inmateriales, más persistentes, más fieles, el olor y el sabor quedan todavía largo tiempo, como almas, para memorizar, aguardar, esperar, sobre la ruina de todo el resto, para llevar sin doblegarse, en su gota impalpable, el edificio inmenso del recuerdo. (Marcel Proust)

like a natural woman

http://www.youtube.com/watch?v=G_raVBtLYnM&feature=related

Si aquell dia de fa dos anys no hagués tret aquell paperet a l'atzar, amb el número 21, i no m'hagués assagut al teu cantó...què hagués passat? O....què no hauria passat? Si ens arribar a no tocar-nos junts....què hauria sigut de la nostra història d'amor? Comences a recordar tot de moments en una data com la d'ahir, 8 d'abril, una data que mai més et serà indiferent, i t'adones que...va ser tan gran...cada dia al teu cantó, cada excursió que fèiem al camp, al bosc, cada carta que portava tones de sacarina, cada dinar improvitzat, cada pel·lícula que vèiem plegats només per tenir moments d'immensa intimitat, cada tot. Sí, una veritable història d'amor, la més especial que he tingut fins aleshores, la primera, aquella que mai s'oblida. Però el més increïble és remenar les primeres pàgines d'aquesta història plegats, al cap dels anys, i recordar simplement els moments bons i feliços que vam tenir i treure un gran somriure els dos. Podria plasmar tota la nostra història aquí, en un tros d'entrada per tal d'immortalitzar-la, però crec que quedarà immortalitzada per sempre més dins meu, tampoc ningú l'entendria, i si se m'oblida alguna cosa, espero que estiguis al meu cantó per fer-me memòria i riure plegats d'aquella història d'amor de dos adolescents que, ingènuament, assajaven això de l'amor a cada racó sense saber ben bé què volia dir. Només sabien que volien estar plegats i descobrir noves sensacions. Descobrir-ho tot al cantó d'una altra persona, jder, és...el més increïble que et pot passar, almenys un cop a la vida! Gràcies!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Les grans felicitats són les més temudes

A vegades només necessitem algú que tanqui bé la boca i obri bé els seus braços

elle

Estava descansant uns minuts prenent el sol a la terrassa quan, de sobte, em sembla sentir algú plorar. Al treure el cap pel balcó veig una noia caminant molt de pressa, encenent-se un cigar, sanglotant. No sé, m'ha impactat veure aquell panorama tant trist. La segueixo, mig d'amagat, fins on es dirigeix i veig que gira la cantonada per anar a buscar el camí que porta al camp. Vaig corrents a la meva habitació per continuar el seguiment d'aquella ànima en pena que "deambula" pel camí, segurament sense rumb. Caminava amb força, com si volgués córrer, fugir, i continuava sanglotant i plorant. Mentre l'observava imaginava quina era la causa d'aquell sentiment tan impotent...una mala notícia? La mort d'algú? El final d'una història amorosa? Un desengany? Diners? Amics? No ho sabria mai.

El camí era llarg així que tindria una bona estona per admirar-la. Va passar un cotxe i ella va girar el cap per tal que el conductor no li veiés la cara. S'acostava un altre i va decidir amagar-se rere una caseta abandonada fins que aquest hagués passat. Em va fer gràcia....si sabéssis que t'estic mirant, pensava jo!
Només feia que augmentar el ritme del seu pas, fumar i tocar-se el cabell que el vent li canviava de lloc. Cap on es dirigia? Crec que ni ella mateixa ho sabia. Segur que s'hagués posat a córrer en totes direccions, i a cridar, per fer treure tot el que portava a dins, en algun lloc on ningú la veiés, on estigués sola amb els seus sentiments i fer-los fora. Jo, des de la finestra, li donava ànims...li passés el que li passés. Quan et sents tan tan avall i només veus foscor, hi ha un petit pensament que et pot fer veure la llum: a partir d'aquell moment, com res pot ser pitjor, les coses no faran més que millorar, tot és qüestió de paciència. A més, sense lo amarg, lo dolç no seria tan dolç. M'haurà sentit? I la vaig seguir amb la mirada fins que es va difuminar entre la bella vegetació primaveral. La imatge era curiosa: aquella persona impotent, deprimida, trista, fosca, envoltada d'aquells colors tan verds, grocs i blaus. Foscor envoltada de vitalitat. Veus, fins i tot quan penses que no hi ha ningú, allà hi ha algú, mirant-te, preocupant-se per tu.
Perquè en el món hi ha molts motius per somriure que no pas per entristir-se, i tot i que a vegades costi veure'ls, acaben apareixent sols. Mentrestant, a l'habitació sonava http://www.youtube.com/watch?v=pY9b6jgbNyc

And the tears come streaming down your face
When you lose something you can't replace
When you love someone, but it goes to waste
Could it be worse?


Semblava que la noia hagués escrit la cançó. I aquesta continua...lights will guide you home.



"Me he dado cuenta que lo que uno hace en la vida es la mitad de la ecuación, la otra mitad, la mitad más importante, es con quien estas mientras lo haces."

i amb això, t'ho dic tot.

http://www.youtube.com/watch?v=z7C6NsbQPe0

Per tu. SEMPRE. T'estime t'estimo t'estim.

-L'africanista

last night

Per ser principis d'abril feia una nit massa calorosa, com si el sol encara no hagués marxat, i enlloc se sentia aquella brisa primaveral agradable que es cola sota la fina jaqueta.

Era l'última nit i tothom buscava diversió al cantó dels seus i semblava que tothom ho aconseguia, excepte tu. Alguna cosa fallava...masses dies rodejada de tius, et senties fora de lloc, com si en alguns moments sobressis, desplaçada. Una sensació de solitud. Què podies fer si només et senties còmode amb ells? Aguantar. No es pot dir que no hagis intentat relacionar-te amb les altres noies, i ho fas, però en els moments més íntims només et sents a gust amb ells, son senzills, com tu, amb una mateixa filosofia de vida que s'allunya tant de la resta de gent d'aquí...malgrat alguns cops et sentis decepcionada per algun dels teus.
I allà et trobaves, en aquell pub envoltada de gent coneguda, rient, ballant, bebent...tu feies el mateix, intentant no pensar en res més, simplement en aquell moment...però com ho podies aconseguir si aquell local feia pudor a superioritat incontrolada?! "aquelles" passant per davant de tothom amb aires de superioritat i cregudesa, com si es creiessin les reines del bambo, fent-te sentir invisible, absurda, com una merda. Com pot existir gent així? Potser t'afecta tant perquè no pots amb la gent que es creu superior, és una de les coses que més odies, que més t'irrita. I allà n'estava a petar. Per donar un parell de bofetades a cadascuna i fer-les baixar al planeta Terra. I ben cregut que s'ho tenen! El matí següent, una noia estava a l'ordinador de l'hotel i de cop, una d' "aquestes" li diu que ha de mirar un moment el seu Facebook, i en menys de 10 segons ja està al seu ordinador. Jo estava davant, observant, flipant. No veus que hi ha una altra persona que l'està fent servir? No et pots esperar a que acabi? No li va ni preguntar, simplement ho va afirmar, descaradament, i l'altra com una submisa, deixant-li. Jo...és que no ho puc entendre. Com aquestes, tantes tantes coses...a veure qui pot més, a veure qui trepitja més fort...però sembla ser que ningú ho veu, osigui que...sht, no sigui cas que et titllin de boja.

Quan aquesta tristesa s'apodera de tu i et sents completament sola enmig de molta gent, penses quanta gent s'està sentint de la mateixa manera que tu en aquell moment, en qualsevol part del món, parelles que acaben de tallar al país veí, algú que acaba de perdre un amic en un accident de cotxe a la ciutat d'allà...qui sap. Mil casos...això sí, pasatjers, que algun dia o altre s'esvairan. I quan penses això...en tota aquesta gent que se sent nostàlgica, sensible, com tu, sembla com si aquest sentiment es dividís.

És en aquests moments quan voldries desaparèixer, sortir corrents, fer sonar els dits (txác) i convertir-te en pols. Voldries avançar el temps per tal d'acabar amb aquell moment, de veure't en un altre lloc, amb altra gent, a la universitat...per exemple...fugir de tot allò podrit. I de sobte, sembla que això es compleix. Et trobes amb tres dels teus i se t'emporten d'allà, et presenten un grup que han conegut i tot el malestar es disol en qüestió de segons. Aquell grup ens va portar per tot el centre de Madrid, vam estar buscant llocs on anar, però tot estava tancat, així que vam seure en una plaça i vam estar xerrant fins a nosequinahora, rient, coneixent-nos, fent farsa -tot s'ha de dir!- que èrem univeristaris, etc. Era un grup senzill, com nosaltres, amb una única noia, com jo, divertits, peculiars, amb qui ens vam entendre molt bé. I així és com acabà aquella nit...estirant-me morta de cansanci al llit amb un boníssim gust de boca. Ah, i amb noves cares de persones i experiències al pot de records. http://www.youtube.com/watch?v=jrmtySpO3Fs

fins a l'infinit....i més....més enllà.....................

Diuen que una veritable amistat entre un noi i una noia és gairebé impossible...que sempre s'acaben entrellaçant sentiments...confonent coses, cagant-la i perdent-ho tot. Un parell d'anys enrere potser pensava d'aquesta manera...però ara, estic en total desacord. I en part és per tu, per tots vosaltres, que m'heu fet veure que passi el que passi, una excel·lent amistat pot existir entre un noi i una noia. 

No sé per què estic escribint tot això...no entenc per què estic plorant, només sé que em ve de gust parlar de tu, de nosaltres, de tot el que em fas sentir, del que som.

No hi ha dia que visquem un els nostres moments...o bé de bromes, o bé de porqueries sexuals de les teves, o bé els meus riures, o bé els nostres balls improvitzats enmig de la classe, o bé les nostres abraçades, o bé les nostres cançons...però aquests quatre dies a Madrid, no sé, ha sigut tot com molt intens. 

Quan em poso a recordar moments del viatge....els millors moments...aquells que s'incrusten amb superglue a la teva ment, hi apareixes per allà. Per exemple? Doncs el trajecte amb bus de l'estació de Toledo fins al centre de la ciutat, cedent el lloc a dues persones grans i estant de peu, compartint música del meu MP3, cantant amb un somriure d'orella a orella les cançons en què coincidíem, amb tota l'altra gent que ens mirava i segur reien de la nostra "preciosa i afinada" veu. Però no importava.....

Cantant cada dia la cançó dels Stroke...engantxant-me-la quan ja me l'havia tret del cap!

Caminant abraçats per un dels carrers principals, en direcció a algun museu, un dia assolellat, i de cop et dic que no et vull perdre mai, que l'any que ve tot serà diferent, però que no hem de perdre el contacte, si us plau. I després de les teves bromes, aquell petó que em confirma que res canviarà, que sempre et tindré. Saps? en aquell moment m'hagués posat a plorar d'emoció, o de tristesa, no ho sé.

Aquella xerrada al Fresco amb en Marçal i en Toni...aquella conversa pujada de to que ens va fer treure tants riures...no sé...va ser especial. Igual que el dinar a Toledo...nosaltres quatre, gaudint d'un dinar casolà barrejat amb les tonteries i particularitats de cadascú de nosaltres que feien que tot tingués un gust més bo.

L'últim dia, al parc del Retiro, quan em vaig estirar a la gespa i vas fer servir les meves cuixes, després el meu culet, i després la meva esquena, de coixí. Un coixí una mica tremolós pels riures que no podia evitar, però únic! No m'ho negaràs! jijiji Escoltar música plegats, comentant les lletres i els instruments, cantant, i adormir-nos així...sentint-te aprop, agafats. Despertar i veure't allà....amb el teu posat sèrio, amb les ulleres posades, i fer un tímid somriure...No sé si et va passar el mateix...però mai havia estat tan...a gust al teu cantó com en aquella tarda. No sé...em vas fer treure altres pensaments no gaire agradables del cap, em vas fer veure, sense dir res, que erets allà, i que hi series per molt de temps, passés el que passés. Potser aquell va ser el millor moment del viatge...malgrat quedar-me afònica per agafar fred.

Recorda....som dues joies, Pere ;) I sense una, l'altra perdria brillantor!

No et canviaria per res del món. T'estimo t'estimo t'estimo t'estimo i t'estimo. 

Les abraçades són l'única arma que tenim per fer fugir els dubtes i les incerteses.

http://www.youtube.com/watch?v=fCD8gN8esa8&feature=fvst

***

Sóc de les que ho donen tot, encara que s'hi deixin la pell i es facin ferides. Calla'm amb un petó.