Amor lliberal...aquell al qual no hi ha lligams, ni pressions, ni compromisos. És lliure. Quan ve de gust, quan sorgeix, amb qui tu vulguis, sense explicacions, deixar-se portar. Què bé sona tot això...sembla senzill i tot! I ho és, però quan saps quin és el moment per tenir alguna cosa més? Si jo avui tinc ganes de veure't, de menjar-te a petons i abraçades, del que sigui, però tu no. Si demà o al cap d'uns dies jo ja me n'he fartat i ara ets tu qui vol compartir alguna cosa més amb mi...com ho fem? Quan saps si a l'altre li vindrà de gust fer el que tu et mors de ganes de fer en aquell moment? Potser hi haurà dies en què no et voldré ni veure, que esatré agobiada, que voldré fer la meva vida...i dies en què et passarà a tu. Doncs ens ho hem de respectar, i quan coincidim, doncs perfecte. Suposo que això passa quan hi ha una gran amistat pel mig...que fa por fer segons quins coses, no fos cas que es perdés la confiança, o el que sigui. Però quan imagines moments i situacions i de cop es veuen trencades, com si una figureta de porcellana caigués a terra, fot. I molt. Allò que diuen....a vegades no tot surt com un desitjaria.
Malgrat aquests petits inconvenients....no canviaria aquesta llibertat per res del món...perquè un dia a tu et faran mal i et fotran, però un altre dia, seràs tu qui, sense mala intenció, fotràs a aquells que desitgin més del que tu vols donar. C'est la vie. Ara bé....no deixis mai d'expressar el que sentis en qualsevol moment....lluita, només així s'avança, només així es cau i només així et tornes a aixecar, amb més força, amb més valentia. Qui no arrisca no pisca, no?
"Nunca se sabe qué pequeño acontecimiento puede convertirse en un recuerdo intenso que se te queda en la mente, tomando más y más significado con los años. "
Y después de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son. (Julio Cortázar)
Pero, cuando nada subsiste de un pasado antiguo tras la muerte de los seres, tras la destrucción de las cosas, solas, más frágiles pero más vivaces, más inmateriales, más persistentes, más fieles, el olor y el sabor quedan todavía largo tiempo, como almas, para memorizar, aguardar, esperar, sobre la ruina de todo el resto, para llevar sin doblegarse, en su gota impalpable, el edificio inmenso del recuerdo. (Marcel Proust)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada