entre roses i llibres i amics

És entrar en contacte amb elles i tot allò preocupant que et rondava pel cap s'esvaeix. No pots treure't aquell somriure de tonta i no voldries marxar mai...Però, de fet, quan tornes a la teva vida, estàs renovada, sobretot emocionalment. T'has desafogat, has escoltat, has compartit, què importen ja aquelles tonteries? Res.Res res.

Sant Jordi...un dels meus dies preferits de l'any. Tradició, amor, amistat, cultura, elegància, catalanitat, felicitat. Així és cada 23 d'abril. De passeig amb elles per la ciutat comtal, "tsunamis de people", parades a vessar de gent, roses arreu, cares somrients, enamorats, solters, riures de tothom, balcons amb esperit català...fantàstic. Es respiraven aires de despreocupació, de tranquilitat, d'amor. Després a Girona...más de lo mismo...llibres, roses, amics. Ells. Tres roses inesperades que em van treure més d'un somriure. Perquè són genials. Passeig amunt passeig avall, pels increïbles carrerons de la ciutat..que cada cop m'enamoren més. Perfecte. Tot era perfecte. Ni el cansanci acumulat em va impedir gaudir al màxim del dia d'ahir fins a l'últim minut del dia...deixant-me portar...Gràcies.

Moments com el d'ahir em fan dubtar si realment no existeix el destí. Va ser casualitat veure't? Va ser el destí? No ho sé! Amb tota la gentada que hi havia.....va ser girar-me un moment per casualitat i veure't passar. Vaig obrir la boca per cridar-te, mentida, de la sorpresa, de l'emoció que sentia per veure't després d'aquella altra trobada inesperada a les afores del cine. Se'm va paralitzar tot: les cames, les paraules, tot. Tu no em vas veure, caminaves ràpid, et perdies entre la gentada. Al final vaig aconseguir moure'm i seguir-te...però estaves lluny....i et vaig deixar escapar, tampoc sabia què dir-te. Ls vergonya em va poder. Però et vaig veure, ja és massa. Vas fer-me tan tan feliç...sabia que quan vam deixar de parlar-nos pel treball de recerca no et perdria, que ens veuríem algun cop, més d'un cop. Doncs ja van tres. I segur que ahir no va ser l'últim. Ahir era el teu dia, et podria haver felicitat, però m'hagués conformat amb un somriure i un moviment de cap per dir-nos adéu. És que....la reacció que vaig tenir al veure't per primer cop...aquell impuls, aquella tallada de respiració...aquells pensaments...aquells primers intercanvis de paraules...sabia que alguna cosa passava. Diguu-me il·lusa...però això no em passa tots els dies. Un ha de lluitar pel que vol, no? Doncs seré una il·lusa que lluita per una cosa gairebé impossible però que de tan en tan es va trobant sorpreses pel camí, i amb això, ja em conformo.

***
Un blog que m'encanta, avui quan hi he entrat hi havia aquest escrit:

Hoy me gustaría dar un consejo, y espero que alguien lo lea, porque de verdad merece la pena. Allá va.

No nos tiene que dar miedo sentir, por muchas veces que la vida nos haya pegado una buena galleta y nos haya dicho "Te lo dije". De eso nos alimentamos, de sentimientos y emociones, y hay que permitirse sentir todo lo que podamos, incluso aquello que nos da miedo, es más, CON MÁS RAZÓN! ¿Que te enamoras como una subnormal y te rompen el corazón? Vale. ¿Que te dan la oportunidad de volver a ser feliz y no lo haces por si acaba como la vez anterior? Error. ¿Que aunque aprovechas la oportunidad te lo vuelven a romper? Vale, duele. ¿Que te vuelven a dar otra oportunidad de ser feliz? Esta si que sí! Porque llegará un día en el que haya algo que repare todo el mal causado, y merecerá la pena. En esta vida hay que arriesgar, señores. Porque quien quiere hacer algo, busca los medios para conseguirlo, y quien no quiere hacerlo, busca una excusa.

No me fío de la gente que cree tener muchos amigos. Es señal de que no conocen a los demás. (Carlos Ruiz Zafón)

http://www.youtube.com/watch?v=PJQKR0GwOoE&feature=fvwrel