Diuen que una veritable amistat entre un noi i una noia és gairebé impossible...que sempre s'acaben entrellaçant sentiments...confonent coses, cagant-la i perdent-ho tot. Un parell d'anys enrere potser pensava d'aquesta manera...però ara, estic en total desacord. I en part és per tu, per tots vosaltres, que m'heu fet veure que passi el que passi, una excel·lent amistat pot existir entre un noi i una noia.
No sé per què estic escribint tot això...no entenc per què estic plorant, només sé que em ve de gust parlar de tu, de nosaltres, de tot el que em fas sentir, del que som.
No hi ha dia que visquem un els nostres moments...o bé de bromes, o bé de porqueries sexuals de les teves, o bé els meus riures, o bé els nostres balls improvitzats enmig de la classe, o bé les nostres abraçades, o bé les nostres cançons...però aquests quatre dies a Madrid, no sé, ha sigut tot com molt intens.
Quan em poso a recordar moments del viatge....els millors moments...aquells que s'incrusten amb superglue a la teva ment, hi apareixes per allà. Per exemple? Doncs el trajecte amb bus de l'estació de Toledo fins al centre de la ciutat, cedent el lloc a dues persones grans i estant de peu, compartint música del meu MP3, cantant amb un somriure d'orella a orella les cançons en què coincidíem, amb tota l'altra gent que ens mirava i segur reien de la nostra "preciosa i afinada" veu. Però no importava.....
Cantant cada dia la cançó dels Stroke...engantxant-me-la quan ja me l'havia tret del cap!
Caminant abraçats per un dels carrers principals, en direcció a algun museu, un dia assolellat, i de cop et dic que no et vull perdre mai, que l'any que ve tot serà diferent, però que no hem de perdre el contacte, si us plau. I després de les teves bromes, aquell petó que em confirma que res canviarà, que sempre et tindré. Saps? en aquell moment m'hagués posat a plorar d'emoció, o de tristesa, no ho sé.
Aquella xerrada al Fresco amb en Marçal i en Toni...aquella conversa pujada de to que ens va fer treure tants riures...no sé...va ser especial. Igual que el dinar a Toledo...nosaltres quatre, gaudint d'un dinar casolà barrejat amb les tonteries i particularitats de cadascú de nosaltres que feien que tot tingués un gust més bo.
L'últim dia, al parc del Retiro, quan em vaig estirar a la gespa i vas fer servir les meves cuixes, després el meu culet, i després la meva esquena, de coixí. Un coixí una mica tremolós pels riures que no podia evitar, però únic! No m'ho negaràs! jijiji Escoltar música plegats, comentant les lletres i els instruments, cantant, i adormir-nos així...sentint-te aprop, agafats. Despertar i veure't allà....amb el teu posat sèrio, amb les ulleres posades, i fer un tímid somriure...No sé si et va passar el mateix...però mai havia estat tan...a gust al teu cantó com en aquella tarda. No sé...em vas fer treure altres pensaments no gaire agradables del cap, em vas fer veure, sense dir res, que erets allà, i que hi series per molt de temps, passés el que passés. Potser aquell va ser el millor moment del viatge...malgrat quedar-me afònica per agafar fred.
Recorda....som dues joies, Pere ;) I sense una, l'altra perdria brillantor!
No et canviaria per res del món. T'estimo t'estimo t'estimo t'estimo i t'estimo.
Les abraçades són l'única arma que tenim per fer fugir els dubtes i les incerteses.
***
Sóc de les que ho donen tot, encara que s'hi deixin la pell i es facin ferides. Calla'm amb un petó.
No sabeu la sort que arribeu a tenir tan un com l'altre de poder tenir-vos. :)
ResponEliminaCom molt bé dius Laura, és molt difícil trobar un noi amb qui poder tenir una gran relació només d'amistat, això sí, suposo que quan el trobes és genial!
:)