Era l'última nit i tothom buscava diversió al cantó dels seus i semblava que tothom ho aconseguia, excepte tu. Alguna cosa fallava...masses dies rodejada de tius, et senties fora de lloc, com si en alguns moments sobressis, desplaçada. Una sensació de solitud. Què podies fer si només et senties còmode amb ells? Aguantar. No es pot dir que no hagis intentat relacionar-te amb les altres noies, i ho fas, però en els moments més íntims només et sents a gust amb ells, son senzills, com tu, amb una mateixa filosofia de vida que s'allunya tant de la resta de gent d'aquí...malgrat alguns cops et sentis decepcionada per algun dels teus.
I allà et trobaves, en aquell pub envoltada de gent coneguda, rient, ballant, bebent...tu feies el mateix, intentant no pensar en res més, simplement en aquell moment...però com ho podies aconseguir si aquell local feia pudor a superioritat incontrolada?! "aquelles" passant per davant de tothom amb aires de superioritat i cregudesa, com si es creiessin les reines del bambo, fent-te sentir invisible, absurda, com una merda. Com pot existir gent així? Potser t'afecta tant perquè no pots amb la gent que es creu superior, és una de les coses que més odies, que més t'irrita. I allà n'estava a petar. Per donar un parell de bofetades a cadascuna i fer-les baixar al planeta Terra. I ben cregut que s'ho tenen! El matí següent, una noia estava a l'ordinador de l'hotel i de cop, una d' "aquestes" li diu que ha de mirar un moment el seu Facebook, i en menys de 10 segons ja està al seu ordinador. Jo estava davant, observant, flipant. No veus que hi ha una altra persona que l'està fent servir? No et pots esperar a que acabi? No li va ni preguntar, simplement ho va afirmar, descaradament, i l'altra com una submisa, deixant-li. Jo...és que no ho puc entendre. Com aquestes, tantes tantes coses...a veure qui pot més, a veure qui trepitja més fort...però sembla ser que ningú ho veu, osigui que...sht, no sigui cas que et titllin de boja.
Quan aquesta tristesa s'apodera de tu i et sents completament sola enmig de molta gent, penses quanta gent s'està sentint de la mateixa manera que tu en aquell moment, en qualsevol part del món, parelles que acaben de tallar al país veí, algú que acaba de perdre un amic en un accident de cotxe a la ciutat d'allà...qui sap. Mil casos...això sí, pasatjers, que algun dia o altre s'esvairan. I quan penses això...en tota aquesta gent que se sent nostàlgica, sensible, com tu, sembla com si aquest sentiment es dividís.
És en aquests moments quan voldries desaparèixer, sortir corrents, fer sonar els dits (txác) i convertir-te en pols. Voldries avançar el temps per tal d'acabar amb aquell moment, de veure't en un altre lloc, amb altra gent, a la universitat...per exemple...fugir de tot allò podrit. I de sobte, sembla que això es compleix. Et trobes amb tres dels teus i se t'emporten d'allà, et presenten un grup que han conegut i tot el malestar es disol en qüestió de segons. Aquell grup ens va portar per tot el centre de Madrid, vam estar buscant llocs on anar, però tot estava tancat, així que vam seure en una plaça i vam estar xerrant fins a nosequinahora, rient, coneixent-nos, fent farsa -tot s'ha de dir!- que èrem univeristaris, etc. Era un grup senzill, com nosaltres, amb una única noia, com jo, divertits, peculiars, amb qui ens vam entendre molt bé. I així és com acabà aquella nit...estirant-me morta de cansanci al llit amb un boníssim gust de boca. Ah, i amb noves cares de persones i experiències al pot de records. http://www.youtube.com/watch?v=jrmtySpO3Fs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada