4 anys. 5 persones (o més..)

Una de les preguntes que més sovint em ronda pel cap és...com seria la meva vida, com seria jo, si no hagués vingut aquí? Millor o pitjor? Diferent. No ho sabré mai, i potser millor d'aquesta manera, però el que sé segur és que no seria com sóc. Quien te ha visto y quien te ve, com diu la dita. Haig de dir que m'he sorprès a mi mateixa, amb aquests quatre anys, el que he arribat a canviar, sempre cap a bé, crec. De la meva enorme timidesa ja no en queda pràcticament res...m'he espavilat, he madurat, m'he obert, no sé...tantes coses...que només els canvis t'aporten.

Avui és una de les dates més importants de l'any, sinó la que més. Sóc d'aquelles persones que m'agrada recordar moments, immortalitzar dates, fer dies especials, buscar cançons especials per relacionar-les amb la gent, sí, detallista, si es pot dir així. No em vull posar sentimental, per molt que m'hi senti, simplement és el meu racó on diposito tot el que és important per a mi.
Avui he volgut fer una cosa especial....ajuntar les dues coses que més m'agraden de la meva vida aquí: ells i l'entorn. Si em diguessin de tornar a la meva vida d'abans, no ho faria, senzillament per aquests dos motius. I per què aquest any i no l'anterior, ni l'altre? Doncs perquè potser serà l'últim que el passarem els 5 units, aquí. D'aquí uns mesos tothom tirarà per la seva banda...estic ansiosa per fer-ho, però també espantada...no pel que em trobaré, perquè ja he viscut aquesta situació i sempre te'n surts, sinó pel que deixo enrere, per allò que potser ja no tornarà a ser mai més. Sé que amb alguns l'amistat no es trencarà mai, que als 80 anys encara ens tindrem, recordant anècdotes, amb les nostres respectives vides...d'altres que potser ens evitarem al trobar-nos pel carrer...ajajajjaaj o d'altres que passarem de ser grans amics a simples amics/coneguts.
Ahir, al fer el lipdub, em vaig sentir....tan a gust....tan a casa, tan integrada...tan requetebé! Ser l'organitzadora d'un piló de coses, aturar-te a cada cantonada a parlar amb profes o alumnes que et saluden i et diuen nosequè...no sé...no sé com explicar-ho. És en aquests moments quan no voldria marxar mai d'aquí.

http://www.youtube.com/watch?v=bsVIVqmTjYw&feature=fvst

Entre paràgraf i paràgraf intento que no llisquin les llàgrimes galta avall, retenint aquella pressió a la gola, obrint molt els ulls per tal que la humitat s'evapori. Ho estic aconseguint.

Com va dir Hume, no som més que un cúmul d'experiències, de moments, de records. No som res. O ho som tot, depen com es miri.

Prou...ara toca viure el present i esperar el futur amb un somriure.