en vols? és gratis

"A veces uno es consciente de cuándo están produciéndose los grandes momentos de su vida y a veces los descubre al mirar el pasado. Tal vez suceda lo mismo con las personas."

Tot són escuses. Per escriure, per córrer, per volar, per estimar, per riure, per ballar, per nedar, per viure.
Passet a passet, tot s'aconsegueix, eh? Ets una crack, som tots uns cracks. Hip hip hurra!
He fumat alguna cosa? Estic amb una tonteria a sobre des de fa dies....potser els raigs de sol tenen substàncies especials, o potser m'injecto cada matí una llet massa caducada, o potser és que tot va bé, simplement. La droga de l'amor i la felicitat, disponible a cada cantonada de la vida. En vols? 100% recomanable i amb tot d'efectes secundaris positius. Shiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Vooooooooooooooooooooy! Espereu-me! Ara us atrapo! És que....és que....no em vull perdre res, saps? 

Sabeu què? Sentir-se feliç i amb optimisme per menjar-se el món és gratis! Però....al no estar a les botigues, ni fer-se publicitat a la tele, costa de trobar-ho. Però allò que costa, més s'aprecia, no? 

Per la millor persona del món mundial.

Ets....

sensible, atenta i carinyosa,

riallera, dolça i alegra,

preciosa també per fora,

esportista i enèrgica,

i sempre aconseguint reptes amb el teu somriure!

romàntica,

càlida i bona mare,

amb les teves tonteries, divertida (una mica cabra boja) i espontània,

familiar, 

i per a mi, més que la millor mare que es pot tenir, ets la millor persona qui es pot tenir al cantó.

I no ho dic només jo, també la Claudi, el nostre magnífic pare, tots els teus amics, fins i tot molts dels meus, els teus pares, els teus germans...tothom que intercanvia alguna paraula amb tu. Per alguna cosa serà, no? En resum, crec que més que escriure't 500 paraules amb tot el que sento i penso, millor resumir-te tot això en dir-te, simplement, que ets....increïble. Per a tota la resta, queda el dia a dia. I és que m'alegra saber que sempre ens diem el que pensem l'una de l'altra al moment, sense esperar a res. Sóc com sóc, per tu, per vosaltres, per tot l'amor que m'heu donat, el qual intento tornar-vos-el de la millor manera possible, perquè em surt. Per molt que marxi un mes, per molt que marxi 9 mesos a estudiar fora, sabem que ens tenim, i serà així per sempre sempre sempre. Sóc molt afortunada, ho saps, oi? 

T'estimo mami.

http://www.youtube.com/watch?v=l6PrJnqrb3s

Per moltíssims anys!! 

so far away from here

http://www.youtube.com/watch?v=BgA98iDA-dI


En un principi no em va agradar, però ara, quan l'escolto, em fa somriure i la seva melodia em transporta a imatges de sol, platja, amics, tranquilitat, relax, calor, música, estiu. Com aquests dies en què només fas que...gaudir, sense obligacions, sense presses. Això és vida! 

El meu passatemps preferit és anar a llocs on mai he estat i fer coses que mai he fet! A menjar-se els dies, que sinó aquests se'ns menjaran a nosaltres! Que tot és possible i tot està per fer, que som estiu estiuet.


http://www.youtube.com/watch?v=x1yOGhnmYfI


Nada ni nadie te pertenece, y todo está allí para que lo tomes o lo dejes tal y como está. No puedes comprar el aire, ni el sol, ni las estrellas, verdad? Tampoco puedes comprar una vida y transformarla a tu antojo. Dedícate a disfrutarla como parte de la naturaleza misma. Imagina un río, mete las manos en él... lo sientes? Sientes su cauce? ...No lo puedes atrapar. Solo puedes sentir el agua entre tus dedos y dejarlo seguir. Eso es disfrutar de la naturaleza de la vida. (Carina Farfán)


Si elegimos sentirnos bien, todos los días nos sobrarán motivos para sentirnos bien. Si elegimos sentirnos mal, todos los días nos sobrarán razones para sentirnos mal. Tal vez descubramos que lo importante y decisivo no es lo que pasa fuera de uno, sino lo que hacemos que suceda dentro de uno mismo, y que no son los otros, las cosas o los acontecimientos los que nos hacen sentir mal, sino nuestro modo de vivir frente a todo.

i no saps per què però estàs content!

Una cançó. L'escoltes per primer cop...."ah, sí, està bé" o bé...."uau! M'encanta!" o també...."argggggggg quin horror!". Què fa que una cançó ens arribi o no? El moment i el lloc on l'escoltem? Amb qui estem? Depen, potser, del nostre estat d'ànim? De tot una mica, és a dir, de les circumstàncies. Hi ha una cançó que cada cop que l'escolto em transporta a un moment importantíssim de la meva vida, i em fa posar els pèls de punta. Una cançó que va sonar de fons mentre em van passar un vídeo fet per tots els meus amics l'últim dia d'escola a Vilassar. Si hagués escoltat aquesta cançó per la ràdio, a casa, un dia qualsevol, possiblement hagués canviat d'emissora o hagués anat al lavabo en canvi de posar-me sobre el sofà a ballar-la. Recentment, una de Manel, "Benvolgut", quan l'escolto, em remet als professors, a l'institut, a la festa de comiat de l'altre dia. I també se'm posen els pèls de punta. Hi ha cançons que tenen molt més que una bateria, una guitarra, un baix, una veu i una lletra. De fet, és aquesta la gràcia, no?


I...m'estava preguntant si no passaria el mateix amb les persones. Que et portis bé amb una persona o no, depen de les circumstàncies? Jo crec que sí. Conec gent que, estic seguríssima que si l'hagués conegut en un altre ambient, en una altra etapa de la meva vida, amb gent diferent al meu cantó, etc, ens portaríem realment bé. Som el que ens envolta, oi? Doncs això influeix en tot. A vegades és favorable, però a vegades és una merda. T'enrotlles amb algú una nit de festa, tot és molt fred, et sents buida, pares, no vols saber res més. I després, al cap de molt temps, et retrobes amb aquesta persona i cada dia vas veient com és una mica més. Un simple exemple, de com depen el moment i el lloc on coneixes algú. Potser això influeix en el fet que no cregui en les mitges taronges, sinó en moltíssimes mitges taronges. Quanta gent ens haurem perdut per conèixer-la en unes circumstàncies no gaire idònies? I viceversa. No sé si s'hi pot fer alguna cosa...crec que no. Temps. Les coses van canviant, inclòs nosaltres. I si ens capfiquem massa en algun aspecte, potser un dia que anem amb tren, amb el cap baix pensant en per què no ens avenim amb tal persona, no t'adones que el que està al teu cantó està llegint el teu llibre preferit, amb el qual podries haver entaulat una conversa, inclòs haver-li donat el teu telèfon, etc. Com sempre dic, la vida avança, no perdem el temps anclats. Moviment, senyors, moviment. I potser així, crees tu les circumstàncies. Uff....què idealista/utòpica...




http://www.youtube.com/watch?v=X4NuPihKkYk


Dies bons. Bons dies. Ja em vaig proposar aprofitar fins l'últim segon cada dia d'estiu que venia. Qui sap com seran tots els atres estius...amb qui seré? On seré? Però ara és ara, aquí, ells, elles. Festes, tradicions, amics, estiu.  Repetim com l'any passat. Un magnífic Sant Joan amb tots els teus allà on tens les teves arrels. I aprofitant la festa major, et quedes uns dies. T'hi sents completament a gust, però ja no et sents del poble, et sents com si visitessis un lloc molt proper, de molta confiança. Però és quan estàs fora de Vidreres que t'adones que ets una vidrerenca de cap a peus. Curiós, eh? La gran quantitat de vidrerencs que se sentiran vidrerencs més que mai un cop estiguin vivint a Barcelona.
T'és inevitable comparar els dos pobles, la gent, com parlen, les relacions que tenen, el que fan, les festes, fins i tot compares carrers, cada trosset, cada individu que passa per davant els teus ulls. A vegades busques cares conegudes per saludar, per notar que encara ets vilassarenca, però tot ha canviat, la gent, tot. Tot et queda gros. Busques comportar-te i relacionar-te amb els altres tal i com ho fas aquí, però és impossible. Què passaria si tornés a viure aquí? Em comportaria igual amb el meu entorn com faig a Vidreres ara? És la pregunta més freqüent que se'm passa pel cap cada cop que hi baixo. Mentre mirava el Correfoc, per exemple, em preguntava si formaria part si visqués allà, en quines activitats formaria part? En fi....tot de preguntes que mai tindran resposta. Millor. 
D'aquí uns mesos, em passarà el mateix amb Barcelona? Aniré fent comparacions amb cada cosa que veig i sento? Una mica complicat...I això que només m'he mudat un cop a la meva vida. Vale, d'aquí poc seran dos. I és que potser ens sentim d'un lloc depenent d'on estigui la nostra família, on compartim més estones amb tot el nostre entorn, tant natural com el de les relacions humanes (família, amics). Començo a patir crisis d'identitat? jajajaja no ho crec....és simplement adonar-se que malgrat ens movem i viatgem, al final sempre volem tornar a port segur, allà on pertanyem, on ens sentim bé, amb els nostres, amb el present, on hem anat construint el nostre camí i on valorem per on hem passat i d'on hem format part. 


Allà.... 

Aquí...

Una de les diferències és que allà sóc una simple espectadora de gairebé tot. Aquí, vaig construint el meu propi camí, formant part del que vull. I és normal, perquè el dia a dia el tinc aquí. I el millor de tot? Que tinc les dues coses, l'allà i, òbviament, l'aquí.

"Es una verdad universalmente reconocida que cuando un aspecto de tu vida empieza a ir bien hay otro que va desastrosamente mal."

no title

Quan facis l'esforç de coneixer-te a tu mateix, quan sàpigues què vols, qui ets, cap a on vols anar i amb qui, llavors em vens a buscar. Segurament t'estaré esperant, perquè et trobo a faltar, però diuen que els humans ens acostumem a tot, no? No tinc ganes de moure'm jo, no, aquest cop no, jo tinc molt clar el significat d'amistat, crec que ho he demostrat dia rere dia durant aquests últims i intensos mesos. I sabeu? Si ens anclem a port, a lloc segur, i d'allà no ens movem, ja que és el que sempre hem volgut, el que sempre ens ha agradat, malgrat que el port no ens hagi correspost, ens perdrem tota aquella gent que està mar endins esperant la nostra arribada. Però clar...fa por el mar, i més fer un viatge tot sol, ple de perills i inseguretats. Què fàcil és quedar-se a port.

Només espero que tot el que haguem viscut i sentit, no sigui en va i es quedi en un no res. O, potser, si no ho saps valorar, si no t'arrisques i només veus el que vols veure, millor que ho bufi i se'n vagi pels aires, com si de pols es tractés.

La veritat és que la gent et sorpèn, algunes vegades cap a positiu, i altres cap a negatiu. I és bastant fotut veure que començaves a confiar en algú i....pammmmmmmm! I a sobre que no s'adonen de res xD o això fan veure....increïble. Flipant. Com podem arribar a ser de malvats...jo no ho entenc. Sort que al meu voltant les persones que predominen no són d'aquest tipus.

Anglaterra, vine ja, em moro de ganes de volar.....volar volar i marxar durant uns dies d'aquí.

***

In memoriam. "Don't cry because it's over, smile because it happened."

Irena Sendler. Els premis Nobel no sempre se'ls emporten els que més s'ho mereixen. La mare dels nens de l'Holocaust.

***

Ara sí, final d'una etapa. Ens trobem més sols, amb una buidor estranya per deixar enrere 6 anys intensos, però tots en tenim ganes. Això sí...no hem d'oblidar mai d'on venim, ni qui som ni gràcies a qui som així. Ahir ja ens van deixar pels núvols tots els profes...no cal dir res més.  De ben segur que el contacte amb molts d'ells, ja sigui companys o profes, no es perdrà. Sort, molta sort a tots! I és que la generació '93, és ÚNICA.

http://www.youtube.com/watch?v=1olAyKEV3Vg

I sentiu l'eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
Estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
I m'ho imagino -o ho intento- i t'asseguro que comprenc
Que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
Quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
Que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
I vas veient coses pel món que t'estan agradant tant
I agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.


Amagat en "som molt joves per tenir res massa clar",
Amagat en "no sé què és, però, nena, no puc respirar".

tempus fugit

Des de que va acabar la selectivitat, no he dormit més de 6 hores cada dia. Em quedo fins tard desperta, bé perquè estic de festa, bé perquè em poso a mirar coses i a escriure a través de l'ordinador. Com avui, i com els dies que vénen, carregats d'intensitat! Però m'és igual. Els ulls se'm tanquen, però tinc mil coses a fer, tinc mil sensacions a dins que vull treure. El temps està passant massa ràpid com per dormir tant. Necessito estar desperta.

Avui m'he llevat amb un blau considerable a la cama, he tingut un malson, he sigut sonàmbula i he viscut de manera real el somni! Al·lucinant! Aguantant la paret que queia, i mig estant de llibres se m'ha caigut a sobre...sort que la meva germana ha dormit fora. Quan he obert els ulls i he vist el panorama, a altes hores de la matinada, he rigut i m'he tornat a dormir. Em passa això quan estic molt nerviosa, quan tinc un gran neguit dins meu...la meva part més inconscient es desperta sense avisar! Fot por...

Però el dolç despertar de la meva mare i el cel blau que es veia per la finestra m'ha fet oblidar tota la mala i estranya nit i començar el dia ben renovada i amb ganes de sortir a respirar aire de fora. M'agrada fer de dies insignificants, i de qualsevol cosa insignficant, algo especial. M'agrada recordar moments especials, fabricar-los, arribar a la gent amb tonteries, en resum, fer de qualsevol cosa insignificant, algo especial. I per què no, fer del dia del meu aniversari, un dia especial. No cal que m'ho proposi fer, ja que ha vingut tot sol...no gaire diferent als altres dies. De fet, m'he adonat que siguent el meu aniversari o no, els dies que visc i les persones amb qui comparteixo tot, són sempre les mateixes, i sempre és especial. D'això es tracta, no? De fabricar moments especials per tal que la mediocritat no ens consumeixi. L'única diferència és que avui s'accentua i gent que fa temps que no en sabes res, et truca. Fins fa una estona, cap allà la una, no m'he adonat de tot el que porto gestant des de dissabte: que he crescut, que s'ha obert un nou camí, que em trobo més sola, més independent, més lliure, però també amb més horitzons i amb més expriència.
Molt bé, és només un dia, un dia insignificant, que no vol dir res, pensaran molts, doncs per a mi no. I no ha estat la festa sorpresa, ni tots els regals, ni totes les activitats que he fet amb els meus amics i família aquests dies, els que m'han fet adonar que ja sóc major d'edat! Que puc fer el que realment vulgui! Que tot just comença una etapa! Tot això ho anava vivint...però una carta de molt lluny i una de més propera, m'ha fet veure que les coses estan canviant, i que res del passat tornarà, però que el futur és meu, i l'haig d'anar omplenant amb somnis tal i com he fet en els meus primers anys. El millor aliment, els somnis.

El regal número 18, per a mi, no ha sigut la pulsera (molt significativa, tot s'ha de dir), sinó les dues cartes. Les he llegit quan he arribat a casa després del sopar, una de part dels meus avis de Xile, l'altra de la meva família. Mai havia llegit cartes semblants. La primera, perquè mai havia rebut una carta d'ells. L'última vegada va ser quan vaig fer 11 anys, recordo perfectament la targeta, el dibuix, el que hi deia. Però aquesta és molt més profunda, d'aquelles que no pots acabar de llegir-les sense llàgrimes als ulls. Com la segona, aquesta encara més bèstia. Comença el meu pare...no pot ser, si té un poeta dins seu i tot! Comença a recordar els meus primers mesos...però s'atura per mirar el present i el futur. Enfi...increïble. No sé si mai havia llegit paraules tan profundes i sinceres del meu pare...consells, frases nostàlgiques, elogis típics d'un pare orgullós de la seva filla, etc, etc. "El mundo es maravilloso y no hay nada más bonito que ver un amanecer o un atardecer y esperar a que venga un nuevo día lleno de sorpresas".
Segueix la meva mare. Els valors de la família. Amor.
Per això van bé els aniversaris, perquè molts cops ens atrevim a fer coses que no estem acostumats a fer cada dia, sinó que ens deixem portar per la rutina i ens oblidem del més important.
Sigui com sigui, ni la meva germana ni jo seríem el que som si ells dos no ens haguessin transmès tot l'afecte i amor que ens han transmès durant tots aquests anys.
Dels braços del meu pare que cada nit turmentava amb els meus plors, a enlairar-me per enfilar el meu propi camí. Sembla mentida, però és així. Tot i que això és només el principi...que el camí és molt llarg.

I del del blau, el sol resplandent i la calor asfixiant del primer dia d'estiu, aquest acaba amb un dels meus paisatges preferits: contemplar la silueta del Montseny, ja fosca, amb una fina línia ben escarpada davant un fons dèbil, blavós, magnífic, que assenyala la fi d'un dia intens i l'inici d'un altre carregat amb més emocions. No hauríem de deixar mai de sentir...per la més mínima cosa...meravellem-nos davant de tot, no és tan complicat, només es tracta de deixar de banda les coses supèrflues, materials. I fer allò que volem. Assenyalant amb el dit els nostres somnis i no abandonant-los, sempre amb el recolzament dels teus. Va bé que t'ho recordin :)

No estic siguent capaç de transmetre tot el que vull transmetre en paraules. Potser és que no calen, sobren. Sí...sobren.

Però, malgrat tot, dins meu hi havia un petit però gran espai buit...com si alguna cosa em faltés...

Una mujer le puede atraer un hombre por tener una sonrisa encantadora, un buen corte de cabello y una mirada seductora. Pero una mujer, aunque no lo quiera admitir, se enamora únicamente de un hombre por los defectos que lo hacen sobresalir del resto.


Amar es arriesgarse a que no le quieran. Esperar es arriesgarse a sentir dolor. Intentar es arriesgarse a fracasar. Pero hay que arriesgarse. Porque lo más peligroso en esta vida es no arriesgar nada. (Leo Buscaglia)


Basta un poco de espíritu aventurero para estar siempre satisfechos, pues en esta vida, gracias a dios, nada sucede como deseábamos, como suponíamos, ni como teníamos previsto. (Noel Clarasó)


http://www.youtube.com/watch?v=dmzzFYzX4ko


I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar...
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cor altiu
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui
la nostra joia pel demà...
I cases enmig dels teus companys
o al trist exili o mar enllà
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels.
I en un racó d'aquesta veu
mentre la pugui fer sentir
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

la vida és bonica però complicada

http://www.youtube.com/watch?v=jpt7RJUGpdE

Do you feel cold, and lost in desperation?

Tot allò que només et guardes per els dos, és com m'agrada!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Waiting on a suny day, gonna chase the shadows away!!! I feel good, parapapapa! 

Cançons cançons i més cançons. Fotos i fotos i més fotos....Moments moments i més moments. Dies i dies i més dies. Persones i persones i més persones. Tots tenim cançons preferides, fotos preferides, dies preferits, moments inoblidables, persones imprescindibles. Són immovibles totes aquestes coses? El que és ben cert és que cada dia, la vida et dóna una lliçó. I la pots aprofitar, o fer veure que no l'has vist passar, que ja ho saps tot i no necessites aprendre res.

Els segons estan passant volant....no tinc gairebé noció del temps, ja tinc 18 anys. Tinc tot el que puc demanar i més. Mil emocions em recorren les autopistes internes durant aquests dies...decepcions, alegries, sorpreses, tristesa, impotència, nostàlgia, emoció, felicitat. La festa. Les primeres hores....unes de les millors hores de la meva vida...sentir la calidesa de tots aquells que més estimo, tothom alegre, tothom era allà. Tota la gent important per a mi reunida! Em feia malt la boca de tant somriure, però no podia parar...les 3 primeres hores van passar més ràpid que un estel fugaç, i foren uns dels minuts més brillants que mai he viscut. Trobar-los tots allà. Impossible de definir amb paraules. Em quedo amb dos moments (entre molts molts altres): veure la meva germana agafant en braços la meva cosineta i les dues mirant-me amb una cara de....de....amor. Vaig explotar...no sé per què, feia temps que no m'emocionava tant, va ser tan ràpid i em va sortir tan de dins....i em vaig adonar que estimo la meva família més, molt més del que em pensava...i ja és molt dir. I l'altre moment....va ser a l'obrir el primer regal i trobar-me el meu peluix de TOTA la vida amb un barret de graduat. Un altre rampell em va pujar fins al coll i sortí en forma de llàgrima. Tampoc sé per què...són moments que te'ls trobes de sobte i la teva part més irracional es desperta. Potser vaig veure 18 anys de la meva vida en 5 segons, plasmats en aquell peluix. Coses ximples, que et toquen en lo més profund, com una fletxa que fa diana. 

No puc més....allò va ser increïble. Massa. I quan avui encara hi penso, m'haig d'aguantar la picor al coll que sento. Emocions a flor de pell.

I és que la vida sembla encara més meravellosa quan es té gent com la majoria d'ells al teu cantó. I en dies com aquests, t'ho demostren. Hi són, simplement. Tots ells són el millor regal que es pot tenir.

-Aquest moment segur que el recordarem demà, i sempre. Aquí assentats, parlant de tot. No sé, és especial.

- Doncs sí...totalment d'acord...

Xerrades espontànies que s'incrusten dins teu amb pegamento super glue. Res de l'altre món, però que s'infiltren en la memòria, per ser uns instants deliciosos, sincers, senzills, clars, honestos, amb gust de bondat i companyerisme, en un dia assenyalat. Quants moments insignificants trobaríem cadascú dins nostre que encara recordem ben vius, ben intensos, inesborrables amb el pas del temps. Penseu-hi, cadascun d'aquests records que teniu ben guardats...els bons moments, els dolents no calen- qui hi havia allà, no importa on éreu ni quan era, simplement si hi havia algú, o si estaveu sols en un lloc insignificant. No som res més que la suma de tots aquests moments insignificants, de totes aquelles persones que ens envolten.

http://www.youtube.com/watch?v=nQU6bSrfLuw&feature=related

Potser, l'alegria només són capaços de viure-la els que són incapaços de definir-la...

Remember all, the sadness and frustration, and let it go....let it go let it go  

L E T   I T    G O

gràcies.

do you believe in treasures under the sea?

Dies en què sentia com si estigués entre dues portes, amb un peu a dins del món adult i l'altre encara en la infantesa...(tant academicament com d'edat), un peu al món universitari, de la independència, de la total llibertat, de fer el que de debò t'interessa i trobar-te gent amb qui compartir gustos, aficions, estudis, filosofia; i l'altre encara aferrat a lo de sempre, els professors de sempre, els companys de sempre, les històries de sempre. 

Em trobo completament al mig, i s'hi està bé, almenys per passar tres dies. Però el canvi s'acosta i en tinc ganes...! A cada examen veia una porta llunyana...amb el títol de "Periodisme polític, UPF", i només depenia de mi poder entrar-hi o quedar-me a les portes. Podria haver fet més, sí, però també molt menys, i sigui com sigui, estic plenament satisfeta amb el que he fet i tinc confiança d'aconseguir el que realment vull. Si no hi ha sort, doncs a seguir per un altre camí, però fins el dia 30 no es pot dir res. 

-El primer dia vaig portar tres calçotets!

-I això??

-Doncs perquè no em fes tant mal quan em fotessin ple cul!

Mil anècdotes irrepetibles que s'han produit aquests dies, barrejades amb tensió, nervis, esperança, llibres i apunts, por, riures, emoció. Uns tres dies diferents, que mai més tornarem a viure, almenys amb la mateixa intensitat com és el primer cop. L'ambient de la gent nova, professors estranys, gent gran voltant per allà, aires universitaris, els comentaris de felicitat o d'agonia només sortir de l'aula, desitjant el millor per a tothom, coneguts o no (excepte aquells que volien fer periodisme a la UPF!), quedar-se estudiant fins tard, improvitzar en els exàmens, sentir que el cap t'explota, els últims instants tots junts. És el primer esglaó, en seguiran molts més d'aquí uns mesos...estic ansiosa per endinsar-m'hi, però no em vull perdre cap detall d'aquests dies, ni d'aquest estiu, que serà inoblidable, amb tots els meus amics, amb tothom, a tot arreu, disfrutar, estendre els braços i respirar el vent que passa en aquest precís instant. Res més. 

http://www.youtube.com/watch?v=f3t9SfrfDZM

***

¿Pero tan simples somos que sólo sabemos distinguir si una mujer es bella o fea? Una mujer, es mucho más...es alguien que no solamente soporta nuestros defectos, sino que encima, se enamora de ellos.

Tápate los oídos, fuerte, fuerte, fuerte, más fuerte todavía... ¿oyes lo mucho que te quiero?

No us ha passat mai que, amb una o certes persones determinades, us heu de reservar les paraules boniques, els elogis, per no arribar a cansar-la? És a dir....que us passaríeu el dia dient-li lo increïble que és, que l'estimes per sobre de tot, que sense ella no ets res, que l'únic que desitges és veure-la somriure, que la seva presència prop teu et dóna força i felicitat, que trobes magnífics fins i tot els seus defectes, que l'acceptes tal com és, que li tens tanta confiança que gairebé no tens secrets. Sóc partidària de dir el que es pensa, amb sinceritat, i més si es tracta de paraules maques, que enforteixen l'elogiat, però la bellesa d'aquestes paraules es perdria si les pronunciés cada dia a aquells qui penso. Com ja ho saben, tot això, es tracta de deixar anar petites dosis en el moment més inesperat, o quan ve més de gust, i així fer encara més fort el llaç que ens uneix, per si de cas se'ls ha oblidat. Puc comptar amb una mà les persones de qui penso això. Vers totes elles sento un tipus d'amor únic i diferent, amor de mare, amor de germana o amor del meu millor amic, per exemple. Tots ells tresors que, quan els trobes sota el mar i els treus la sorra del damunt, amaguen unes riqueses immesurables. Però com tots els tresors, no és bo quedar-se'ls, sinó que els has de deixar al mar, en llibertat, per tal que altres també puguin meravellar-se quan els trobin.

moving in our own way

And I can't wait to get on the road again. Goin' places that I've never been. Seein' things that I may never see again. Our way is on the road again. Feeling the wind blowing in my face, feeling the freedom. 


L'estiu arriba, som joves, mires endavant i només pots fer que somriure!  

http://www.youtube.com/watch?v=pquhYpGHrlw

"eres lo que tienes y tienes lo que mereces"

http://www.youtube.com/watch?v=nS6N6zq7DkU


De qué tienes miedo
A reir y a llorar luego
A romper el hielo
Que recubre tu silencio
Sueltate ya! y cuentame
Que aqui estamos para eso
Pa' lo bueno y pa' lo malo
Llora ahora y rie luego

Si salgo corriendo, tu me agarras por el cuello
Y si no te escucho, Grita !
Te tiendo la mano tu agarras todo el brazo,
Y si quieres mas pues, Grita

Fins i tot a les muntanyes més altes i més escarpades hi ha una senda que duu al cim

19 J

http://www.youtube.com/watch?v=m1Wkpfg5_Yk

I seguim....no importa si les places del territori han quedat buides, el que no està buit, en absolut, són els esperits de molts ciutadans que volen una democràcia real. Canvis, millores. Siguem on siguem...tots a preparar forces pel 19 de juny, a cridar ben fort, a seguir lluitant. Les revolucions no moren mai, sempre i quan els ideals es mantinguin vius dins l'ànima de cada individu. Ara toca unir-les.

nord sud est oest JO

http://www.youtube.com/watch?v=SKYWOwWAguk

Camí cap a casa, es posà les mans a les butxaques, com tenia el costum de fer, i començà a caminar decidida, amb pas ferm i amb la mirada penetrant. Feia una brisa molt càlida, i la roba li pesava. De fet, tot li feia nosa, els texans que semblava que pesessin 3 quilos, la bossa que li penjava pel costat li era incòmode. I també estava estranya amb el seu cos. Se sentia estranya. Havia sentit tantes coses en tan poc temps. Era una estranyesa neutra, ni agradable ni desagradable, no sabia ben bé com definir-ho. Igual que la nit que deixava enrere, estranya, diferent, inesperada.
El vent bufava amb força, això l'alleugeria, respirava a fons, sentint com l'aire es filtrava pel seu interior. Potser així es netejaria de tot. Imaginava que aquesta brisa, també, faria empényer tots els malestars cap enrere, tot el que portava a les espatlles, cauria i es perdria rere seu.
I se sorprenia per la manera com tenia les coses de clares. Ja no veia el paisatge amb boira, tal i com succeïa uns mesos enrere, sinó ben clar, com l'aigua cristal·lina de les platges del Carib, com el cel blau d'un dia d'estiu. I amb la mirada penetrant i el pas ferm, va adonar-se del que volia i del que no. Del que podia tolerar més, i del que no. Del que havia de fer, i del que no. Del que es mereixia, i del que no. Decisió, claretat, sinceritat, confiança. Els valors bàsics per viure, per estimar i ser estimat.

Cap a on senyalaria la brúixula del capità Jack Sparrow si la tingués entre les meves mans?

the world spins madly on

http://www.youtube.com/watch?v=L4sa2HoXpsE+

(prohibit llegir res sense escoltar la cançó)

Avui, mentre buscava una foto per reflectir "una cosa que et faci por" -sí, cadenes de xarxes socials ben absurdes- de primer havia pensat en posar alguna foto de la foscor, o de delinqüents, o de la solitud...no sé...coses que em fan por. Però dic....ves més enllà, exprimeix una mica més el teu cervell i trobaràs allò que realment et fa por. A vegades aquests jocs t'ajuden a veure coses que si no t'hi pares a pensar algun dia, costa trobar-les.
La por. Una paraula massa curta per tot el que significa. Podem tenir por a les serps, a la foscor, a navegar amb vaixell per alta mar, a anar amb bicicleta, el que sigui. Aquests, però, no deixen de ser uns temors menors. El que realment és una por, és tot allò que intentem evitar, allò que tenim ben guardat dins nostre en una caixa forta amb un codi secret. Allò que no es diu...Por a estimar, por a mostrar sentiments, por a confiar en els altres, por a perdre algú estimat. Territori misteriós al qual no gosem accedir. Nietzsche ens diria que hem de ser valents i afrontar-ho, també ho dic jo. I hi ha vegades, que tenim por a perdre allò que hem anat construint al llarg de tota la nostra vida. I aquí és quan pregunto....i què som? Simplificant molt...a cas no som tot allò que ens envolta? Dit d'una altra manera....ens construeixen els altres. Aquests marquen les pautes de com som. Des de la família i els amics amb qui compartim la nostra infància fins a aquells amb qui anem creixent. Tenir o no una infància dura marca.  He tingut sort que mai m'ha faltat de res...he crescut amb la millor família que es pot tenir: no som ni rics ni pobres, som senzills, humils, agradables, alegres, bons. Sí, tant la meva germana com jo hem respirat des de sempre aires de germanor, confiança, bondat i senzillesa. No m'estranya que els meus pares tinguin plans gairebé cada dia de la setmana. Després l'escola....tenia dues íntimes amigues des de la guarderia i fins tota la primària. Una la vaig perdre a 3r de primària, va marxar a un altre poble i poc més he sabut d'ella. L'altra, encara és una de les meves millors amigues. Després van entrar elles dues...fins a formar el nostre grup de quatre. Inseparables. Ens enfadàvem bastant, però qui no s'enfada a la primària per algun noi o per algun joc és que no té infància! L'ambient de l'escola era, també, de germanor, de bona companyia, de calidesa. Tant és així, que encara guardo ben latents moltíssims dels moments que vaig passar en aquella escola. La millor escoal del món. Érem diferents. A l'ESO tot va continuar igual...el grup d'amigues es va fer més gran. Érem ben diferents entre nosaltres, i ho continuem siguent, però també érem diferents de totes les altres, i això ens feia especials. Encara conservo la majoria d'amigues d'aquell grup, crec que amb això està dit tot.

Una nova etapa, canvi de casa, de poble, de comarca i d'escola. Amb això vaig comprovar que els humans podem adaptar-nos a tot, absolutament tot. Costa, sí, al principi, però.....amb els dies vas veient que....els canvis t'enriqueixen tant. I t'adones que gairebé tot el que t'han aportat són coses positives! La manera de ser de com sóc ara...no té res a veure en un 80%. Sí...la Laura innocent, senzilla i riallera de sempre. Això és l'únic que em queda. La immensa timidesa que m'invadia s'ha esfumat quasi per complet (haig de reconèixer que a vegades la trobo molt, molt a faltar...posar-me nerviosa quan algun noi o prefessor em parlava i que em tremolés tot el cos), tampoc era molt sociable que es digués....suposo que anava lligat. Era molt tancada. Aquí....no sé....em definiria com independent. Lliure. Que haig d'anar aquí sola? Doncs hi vaig. Si haig d'anar amb aquell o aquella? Doncs hi vaig, cap problema. Open minded, que diuen. He après a valorar tantes tantes coses....a confiar en mi mateixa més que mai, a somiar encara més, a viure la vida, a estimar el que tinc perquè res dura per sempre, a dir el que penso i com em sento sense embuts. Qui m'hauria dit que formaria un grup d'amics tots nois? Que són una de les millors coses que tinc. Qui m'hauria dit que aquí viuria el meu primer petó amb una persona molt especial entre els arbres d'una freda tarda d'hivern i seria el meu xicot durant 8 magnífics mesos? Petites coses que potser molta gent no sap apreciar si no ha fet cap canvi a la seva vida. Els canvis són necessaris. I és que el món és molt gran i hi ha molta gent fantàstica.

Amb tot això...ara per ara sóc com sóc per tot el camí que porto a les meves espatlles. I arribats a aquest punt...que què em fa por? Que tot aquest camí s'esborri. Sempre em pregunto si seria igual de feliç si no hagués patit aquest canvi. No ho sabré mai. Però el que sé segur és que en aquests moments, no voldria estar en cap altre lloc que no fos aquí i ara.
Em fa por que el sol que porto a dins s'acabi...que el somriure s'esborri. Em fa por anar en línia recta pel camí de la mediocritat, sense somnis, sense il·lusions, sense ganes, sense esperances, sense alegria. Perdre tot el que sóc, tot el que he construit, perdre la confiança en una mateixa.


Suposo que tot el que sóc ho dec a les meves amigues de sempre, als nous amics que he fet en la segona etapa de la meva vida i a la meva família. Llavors...perdre'ls significaria perdre'm jo també. 

Sempre s'ha d'anar a per més, amb noves metes, amb noves etapes per començar, això sí, sense perdre els orígens, perquè formen part de tu, són peces del teu trencaclosques.

Precisament, avui és l'últim dia oficial de classe. Pel facebook no paro de veure reflexions sobre gent parlant de l'últim dia, desitjant sort a tothom, recordant bons moments, etc. Fa llàstima, molta...però suposo que fins el dia 22 no trauré tot el que porto dins...tot el que he viscut en aquests 4 anys en aquest institut. Tota una adolescència. Es diu ràpid això. Però per avui ja he parlat bastant. Ja he vomitat prou dosis de nostàlgia i sentimentalisme. A viure nois, a acabar i començar etapes amb un somriure ben gran, a viure i a menjar-se el món, que aquest mai s'atura. Que cada final és un nou inici. 

http://www.youtube.com/watch?v=-iKGsvi6wm0

Ho torno a repetir....a viure. Tanqueu els ordinadors i aneu a fer un petó a la vostra família, o al vostre germà, o truqueu als amics per anar a fer un vol si no és massa tard. Això tan senzill....és viure.

i'm walking on sunshineeeeeeeeeeeee

I used to think maybe you love me, but now I don't care
I just want to feel good
I want sunshine baby
And that's all right!

Vull anar ballant pel carrer; vull cantar fins a quedar-me afònica amb qui sigui; vull fer un triatló; vull fer submarinisme i veure un tauró i sortir corrents; vull viatjar amb bicicleta per tot arreu; vull que plogui el dia menys assenyalat i quedar ben molla; vull fer excursions pels països nòrdics i per totes les muntanyes del món; vull viatjar a l'Àfrica i viure-hi molt de temps; vull que em facin plorar de tristesa i també d'alegria; vull viatjar fins a Xile i veure la meva família i abraçar-los; vull que em reconeguin el que faig bé; vull arribar lluny i canviar coses; vull estar-me tot un dia tancada a casa amb algú mirant pel·lícules tapats amb la manta; vull que algú vingui a buscar-me corrents només per abraçar-me o fer-me un petó; vull que em decepcionin; vull banyar-me al mar amb els meus amics tots despullats; vull córrer per la platja fins a no poder més; vull tenir sempre llibertat; vull llegir-me tots els llibres mai escrits; vull fer grans descobriments; vull estar al cim d'una muntanya i cridar; vull anar-me'n a un lloc perdut amb algú i fondre's fins que quedem gairebé esborrats; vull pujar dalt els núvols i anar-los saltant d'un en un; vull viure sense rellotge.......

Perdó per la meva ambició però.....només vull..............VIURE!

http://www.youtube.com/watch?v=4z_usl6i9IY&feature=related

no one's gonna love you more than I do

http://www.youtube.com/watch?v=o7_s9H0BRrU&NR=1

El contacte. Estar a prop seu. Sentir la seva respiració, els batecs del  seu cor. De tant en tant alguna mostra de contacte físic.
Massa sovint despreciem el poder d'una carícia, un somriure, una paraula amable, una persona que escolta, un elogi sincer o la més petita mostra d'afecte, i tots ells tenen el potencial de donar-li la volta a la vida. I és que les coses més simples són les més extraordinàries.
Massa sovint cometem l'error d'anar més enllà, de voler més, d'arribar com a una meta, quan la veritable essència de l'estimar recau, simplement, en estar al cantó de la persona, compartint tonteries, passant l'estona, desitjant no ser a cap altre lloc. "Cuando solo se saborea un placer porque se sabe que es efímero y único, una ya no tiene miedo de que le falte nada, se es feliz con el preciso instante." Desitjant el millor per ella...

I mica en mica, ho vaig aconseguint, vaig essent capaç, em vaig enfortint, confiant en mi mateixa, no deixant que els altres em dobleguin. Però també s'ha d'anar amb compte, suposo que inlfueix qui sigui la persona de que es tracti, perquè no hem d'oblidar que la vida és caure, i aixecar-se i preparar-se per a la pròxima caiguda. Si ens tanquem per por al dolor, si ens tanquem a no estimar, a no creure en les persones, acabarem per no ser estimats. Suposo que hi ha vegades que val més estar dreta i fer el teu camí deixant que les persones vinguin soles, que no forçant les coses i acabant esgotada. Hem de guardar forces pel que el futur ens prepara, i a vegades les hem de deixar anar totes, arriscar-ho tot, i a vegades, simplement, no val la pena. Equilibri que només el temps et pot oferir. Així m'agrada, així és lo millor, així sortirà tot bé, així sóc feliç amb mi, amb tu, amb nosaltres. t'estime

¿Qué les queda por probar a los jóvenes

en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente.

Benedetti

-No m'oblidis mai, eh...

-Tinc cara de poder oblidar-te o de voler fer-ho algun dia?