Avui m'he llevat amb un blau considerable a la cama, he tingut un malson, he sigut sonàmbula i he viscut de manera real el somni! Al·lucinant! Aguantant la paret que queia, i mig estant de llibres se m'ha caigut a sobre...sort que la meva germana ha dormit fora. Quan he obert els ulls i he vist el panorama, a altes hores de la matinada, he rigut i m'he tornat a dormir. Em passa això quan estic molt nerviosa, quan tinc un gran neguit dins meu...la meva part més inconscient es desperta sense avisar! Fot por...
Però el dolç despertar de la meva mare i el cel blau que es veia per la finestra m'ha fet oblidar tota la mala i estranya nit i començar el dia ben renovada i amb ganes de sortir a respirar aire de fora. M'agrada fer de dies insignificants, i de qualsevol cosa insignficant, algo especial. M'agrada recordar moments especials, fabricar-los, arribar a la gent amb tonteries, en resum, fer de qualsevol cosa insignificant, algo especial. I per què no, fer del dia del meu aniversari, un dia especial. No cal que m'ho proposi fer, ja que ha vingut tot sol...no gaire diferent als altres dies. De fet, m'he adonat que siguent el meu aniversari o no, els dies que visc i les persones amb qui comparteixo tot, són sempre les mateixes, i sempre és especial. D'això es tracta, no? De fabricar moments especials per tal que la mediocritat no ens consumeixi. L'única diferència és que avui s'accentua i gent que fa temps que no en sabes res, et truca. Fins fa una estona, cap allà la una, no m'he adonat de tot el que porto gestant des de dissabte: que he crescut, que s'ha obert un nou camí, que em trobo més sola, més independent, més lliure, però també amb més horitzons i amb més expriència.
Molt bé, és només un dia, un dia insignificant, que no vol dir res, pensaran molts, doncs per a mi no. I no ha estat la festa sorpresa, ni tots els regals, ni totes les activitats que he fet amb els meus amics i família aquests dies, els que m'han fet adonar que ja sóc major d'edat! Que puc fer el que realment vulgui! Que tot just comença una etapa! Tot això ho anava vivint...però una carta de molt lluny i una de més propera, m'ha fet veure que les coses estan canviant, i que res del passat tornarà, però que el futur és meu, i l'haig d'anar omplenant amb somnis tal i com he fet en els meus primers anys. El millor aliment, els somnis.
El regal número 18, per a mi, no ha sigut la pulsera (molt significativa, tot s'ha de dir), sinó les dues cartes. Les he llegit quan he arribat a casa després del sopar, una de part dels meus avis de Xile, l'altra de la meva família. Mai havia llegit cartes semblants. La primera, perquè mai havia rebut una carta d'ells. L'última vegada va ser quan vaig fer 11 anys, recordo perfectament la targeta, el dibuix, el que hi deia. Però aquesta és molt més profunda, d'aquelles que no pots acabar de llegir-les sense llàgrimes als ulls. Com la segona, aquesta encara més bèstia. Comença el meu pare...no pot ser, si té un poeta dins seu i tot! Comença a recordar els meus primers mesos...però s'atura per mirar el present i el futur. Enfi...increïble. No sé si mai havia llegit paraules tan profundes i sinceres del meu pare...consells, frases nostàlgiques, elogis típics d'un pare orgullós de la seva filla, etc, etc. "El mundo es maravilloso y no hay nada más bonito que ver un amanecer o un atardecer y esperar a que venga un nuevo día lleno de sorpresas".
Segueix la meva mare. Els valors de la família. Amor.
Per això van bé els aniversaris, perquè molts cops ens atrevim a fer coses que no estem acostumats a fer cada dia, sinó que ens deixem portar per la rutina i ens oblidem del més important.
Sigui com sigui, ni la meva germana ni jo seríem el que som si ells dos no ens haguessin transmès tot l'afecte i amor que ens han transmès durant tots aquests anys.
Dels braços del meu pare que cada nit turmentava amb els meus plors, a enlairar-me per enfilar el meu propi camí. Sembla mentida, però és així. Tot i que això és només el principi...que el camí és molt llarg.
I del del blau, el sol resplandent i la calor asfixiant del primer dia d'estiu, aquest acaba amb un dels meus paisatges preferits: contemplar la silueta del Montseny, ja fosca, amb una fina línia ben escarpada davant un fons dèbil, blavós, magnífic, que assenyala la fi d'un dia intens i l'inici d'un altre carregat amb més emocions. No hauríem de deixar mai de sentir...per la més mínima cosa...meravellem-nos davant de tot, no és tan complicat, només es tracta de deixar de banda les coses supèrflues, materials. I fer allò que volem. Assenyalant amb el dit els nostres somnis i no abandonant-los, sempre amb el recolzament dels teus. Va bé que t'ho recordin :)
No estic siguent capaç de transmetre tot el que vull transmetre en paraules. Potser és que no calen, sobren. Sí...sobren.
Però, malgrat tot, dins meu hi havia un petit però gran espai buit...com si alguna cosa em faltés...
Una mujer le puede atraer un hombre por tener una sonrisa encantadora, un buen corte de cabello y una mirada seductora. Pero una mujer, aunque no lo quiera admitir, se enamora únicamente de un hombre por los defectos que lo hacen sobresalir del resto.
Amar es arriesgarse a que no le quieran. Esperar es arriesgarse a sentir dolor. Intentar es arriesgarse a fracasar. Pero hay que arriesgarse. Porque lo más peligroso en esta vida es no arriesgar nada. (Leo Buscaglia)
Basta un poco de espíritu aventurero para estar siempre satisfechos, pues en esta vida, gracias a dios, nada sucede como deseábamos, como suponíamos, ni como teníamos previsto. (Noel Clarasó)
http://www.youtube.com/watch?v=dmzzFYzX4ko
I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar...
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cor altiu
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura
M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui
la nostra joia pel demà...
I cases enmig dels teus companys
o al trist exili o mar enllà
mai no ha mancat el teu alè, Laura.
I si l'atzar et porta lluny
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels.
I en un racó d'aquesta veu
mentre la pugui fer sentir
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
Com sempre, amb els teus textos et saps enlairar com ningú més ho sap fer. Encara no t'entenc quan dius que no expresses del tot bé el que sents. Llegint textos com el d'avui i com el d'ahir no puc evitar segons quines coses.
ResponEliminaNo fa ni un any, però és que sembla que et conegui des que érem petits. I que duri! No?