Dies en què sentia com si estigués entre dues portes, amb un peu a dins del món adult i l'altre encara en la infantesa...(tant academicament com d'edat), un peu al món universitari, de la independència, de la total llibertat, de fer el que de debò t'interessa i trobar-te gent amb qui compartir gustos, aficions, estudis, filosofia; i l'altre encara aferrat a lo de sempre, els professors de sempre, els companys de sempre, les històries de sempre.
Em trobo completament al mig, i s'hi està bé, almenys per passar tres dies. Però el canvi s'acosta i en tinc ganes...! A cada examen veia una porta llunyana...amb el títol de "Periodisme polític, UPF", i només depenia de mi poder entrar-hi o quedar-me a les portes. Podria haver fet més, sí, però també molt menys, i sigui com sigui, estic plenament satisfeta amb el que he fet i tinc confiança d'aconseguir el que realment vull. Si no hi ha sort, doncs a seguir per un altre camí, però fins el dia 30 no es pot dir res.
-El primer dia vaig portar tres calçotets!
-I això??
-Doncs perquè no em fes tant mal quan em fotessin ple cul!
Mil anècdotes irrepetibles que s'han produit aquests dies, barrejades amb tensió, nervis, esperança, llibres i apunts, por, riures, emoció. Uns tres dies diferents, que mai més tornarem a viure, almenys amb la mateixa intensitat com és el primer cop. L'ambient de la gent nova, professors estranys, gent gran voltant per allà, aires universitaris, els comentaris de felicitat o d'agonia només sortir de l'aula, desitjant el millor per a tothom, coneguts o no (excepte aquells que volien fer periodisme a la UPF!), quedar-se estudiant fins tard, improvitzar en els exàmens, sentir que el cap t'explota, els últims instants tots junts. És el primer esglaó, en seguiran molts més d'aquí uns mesos...estic ansiosa per endinsar-m'hi, però no em vull perdre cap detall d'aquests dies, ni d'aquest estiu, que serà inoblidable, amb tots els meus amics, amb tothom, a tot arreu, disfrutar, estendre els braços i respirar el vent que passa en aquest precís instant. Res més.
***
¿Pero tan simples somos que sólo sabemos distinguir si una mujer es bella o fea? Una mujer, es mucho más...es alguien que no solamente soporta nuestros defectos, sino que encima, se enamora de ellos.
Tápate los oídos, fuerte, fuerte, fuerte, más fuerte todavía... ¿oyes lo mucho que te quiero?
No us ha passat mai que, amb una o certes persones determinades, us heu de reservar les paraules boniques, els elogis, per no arribar a cansar-la? És a dir....que us passaríeu el dia dient-li lo increïble que és, que l'estimes per sobre de tot, que sense ella no ets res, que l'únic que desitges és veure-la somriure, que la seva presència prop teu et dóna força i felicitat, que trobes magnífics fins i tot els seus defectes, que l'acceptes tal com és, que li tens tanta confiança que gairebé no tens secrets. Sóc partidària de dir el que es pensa, amb sinceritat, i més si es tracta de paraules maques, que enforteixen l'elogiat, però la bellesa d'aquestes paraules es perdria si les pronunciés cada dia a aquells qui penso. Com ja ho saben, tot això, es tracta de deixar anar petites dosis en el moment més inesperat, o quan ve més de gust, i així fer encara més fort el llaç que ens uneix, per si de cas se'ls ha oblidat. Puc comptar amb una mà les persones de qui penso això. Vers totes elles sento un tipus d'amor únic i diferent, amor de mare, amor de germana o amor del meu millor amic, per exemple. Tots ells tresors que, quan els trobes sota el mar i els treus la sorra del damunt, amaguen unes riqueses immesurables. Però com tots els tresors, no és bo quedar-se'ls, sinó que els has de deixar al mar, en llibertat, per tal que altres també puguin meravellar-se quan els trobin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada