Dies emocionants, dies sincers, dies especials, dies que toquen la perfecció.

Després d'una trucada i de penjar el cartell, se n'anà al llit, amb aquella sensació de satisfacció, de felicitat per saber que demà seria un gran dia per a dues persones molt, molt importants per a ella.

Quan veus que la gent que estimes és feliç, res no pot aturar el teu somriure, res et pot omplir tant. 

Estava al llit, estava esgotada, però el cap li donava voltes, pensava en aquestes dues persones, en lo tant que signifiquen per a ella, com les apreciava, els desitjava, en silenci, el millor d'ara endavant, perquè nous camins es divisen i ningú sap què passarà. I una fina llàgrima lliscà galta avall. No sabia ben bé per què. Perquè el temps passava i es feien grans? De l'emoció de tenir unes amigues com elles? D'adonar-se que la vida pot ser magnífica si dones el millor de tu mateix? Per tot...perquè les persones van entrant en la teva vida, i et modelen, igual que tu modeles els altres, i acaben fent de tu, el que ets en el present. I amb els ulls tancats, pensava en que demà, quan les veiés, el primer que faria en veure-les, seria abraçar-les el més fort que pogués per tal de transmetre tota l'emoció que sentia aquella nit plasmada en una abraçada. Per tal de transferir més que emoció, sinó agraïment, confiança i felicitat.

El dia abans, havia vist una de les imatges més boniques que mai veuria en aquesta vida: anava en bici, amb la música a tot volum, amb presses perquè feia tard a entreno, queien quatre gotes però també hi havia sol. El temps estava boig. Primavera. Quan es disposava a girar la cantonada,  clavant els ulls cap on estava el sol, va veure com una finíssima cortina d'aigua queia davant els seus ulls. El sol il·luminava la pluja d'una manera tan tan tan bella...que aquesta semblava or. Era com si el cel plorés...però d'emoció. Era una bona metàfora de la vida, aquella imatge: el contrast entre la llum i la foscor, la fusió d'aquests dos aspectes en un. Se m'escapa de les mans descriure aquestes coses tan sublims, no sóc capaç, no trobo ni adjectius ni la manera per plasmar el més fidelement allò que tinc al cap. Ni m'hi acosto. Però bé...suposo que cadascú trobarà la seva metàfora un dia o un altre, en qualsevol cosa que només allò més simple pot oferir. El sol...la pluja....el mar....qui sap. Tot és qüestió de fixar-s'hi, d'anar amb calma. Quantes coses belles ens deuen passar desaparcebudes mentre anem amb presses a l'escola o a la feina, mentre pitem al cotxe de davant perquè s'afanyi, o mentre pensem en el que farem demà.

Sí...dies en què les llàgrimes que em cauen, no són de tristesa ni impotència, sinó d'emoció. Per tot allò que m'envolta: el lloc i la gent que estimo. wonderful.

Mostres d'afecte que traspassen la pell i arriben fins als indrets més inhòspits del teu ésser...

It is a risk to love. What if it doesn't work out? Ah, but what if it does? 
Peter McWilliams


Es fácil comprender a un niño que le teme a la oscuridad, pero la gran "tragedia" de la vida es cuando los adultos tienen miedo a la luz. (Plató)


El amor abre todas las puertas, no importa cuan firmemente cerradas puedan estar, no importa qué oxi­dadas por falta de uso. Tu trabajo es traer unidad y armonía, para abrir todas aquellas puertas que han estado cerradas durante largo tiempo. Ten paciencia y tolerancia. Abre tu corazón todo el tiempo. Ama. Ama. Ama. (Eileen Caddy)