(prohibit llegir res sense escoltar la cançó)
Avui, mentre buscava una foto per reflectir "una cosa que et faci por" -sí, cadenes de xarxes socials ben absurdes- de primer havia pensat en posar alguna foto de la foscor, o de delinqüents, o de la solitud...no sé...coses que em fan por. Però dic....ves més enllà, exprimeix una mica més el teu cervell i trobaràs allò que realment et fa por. A vegades aquests jocs t'ajuden a veure coses que si no t'hi pares a pensar algun dia, costa trobar-les.
La por. Una paraula massa curta per tot el que significa. Podem tenir por a les serps, a la foscor, a navegar amb vaixell per alta mar, a anar amb bicicleta, el que sigui. Aquests, però, no deixen de ser uns temors menors. El que realment és una por, és tot allò que intentem evitar, allò que tenim ben guardat dins nostre en una caixa forta amb un codi secret. Allò que no es diu...Por a estimar, por a mostrar sentiments, por a confiar en els altres, por a perdre algú estimat. Territori misteriós al qual no gosem accedir. Nietzsche ens diria que hem de ser valents i afrontar-ho, també ho dic jo. I hi ha vegades, que tenim por a perdre allò que hem anat construint al llarg de tota la nostra vida. I aquí és quan pregunto....i què som? Simplificant molt...a cas no som tot allò que ens envolta? Dit d'una altra manera....ens construeixen els altres. Aquests marquen les pautes de com som. Des de la família i els amics amb qui compartim la nostra infància fins a aquells amb qui anem creixent. Tenir o no una infància dura marca. He tingut sort que mai m'ha faltat de res...he crescut amb la millor família que es pot tenir: no som ni rics ni pobres, som senzills, humils, agradables, alegres, bons. Sí, tant la meva germana com jo hem respirat des de sempre aires de germanor, confiança, bondat i senzillesa. No m'estranya que els meus pares tinguin plans gairebé cada dia de la setmana. Després l'escola....tenia dues íntimes amigues des de la guarderia i fins tota la primària. Una la vaig perdre a 3r de primària, va marxar a un altre poble i poc més he sabut d'ella. L'altra, encara és una de les meves millors amigues. Després van entrar elles dues...fins a formar el nostre grup de quatre. Inseparables. Ens enfadàvem bastant, però qui no s'enfada a la primària per algun noi o per algun joc és que no té infància! L'ambient de l'escola era, també, de germanor, de bona companyia, de calidesa. Tant és així, que encara guardo ben latents moltíssims dels moments que vaig passar en aquella escola. La millor escoal del món. Érem diferents. A l'ESO tot va continuar igual...el grup d'amigues es va fer més gran. Érem ben diferents entre nosaltres, i ho continuem siguent, però també érem diferents de totes les altres, i això ens feia especials. Encara conservo la majoria d'amigues d'aquell grup, crec que amb això està dit tot.
Una nova etapa, canvi de casa, de poble, de comarca i d'escola. Amb això vaig comprovar que els humans podem adaptar-nos a tot, absolutament tot. Costa, sí, al principi, però.....amb els dies vas veient que....els canvis t'enriqueixen tant. I t'adones que gairebé tot el que t'han aportat són coses positives! La manera de ser de com sóc ara...no té res a veure en un 80%. Sí...la Laura innocent, senzilla i riallera de sempre. Això és l'únic que em queda. La immensa timidesa que m'invadia s'ha esfumat quasi per complet (haig de reconèixer que a vegades la trobo molt, molt a faltar...posar-me nerviosa quan algun noi o prefessor em parlava i que em tremolés tot el cos), tampoc era molt sociable que es digués....suposo que anava lligat. Era molt tancada. Aquí....no sé....em definiria com independent. Lliure. Que haig d'anar aquí sola? Doncs hi vaig. Si haig d'anar amb aquell o aquella? Doncs hi vaig, cap problema. Open minded, que diuen. He après a valorar tantes tantes coses....a confiar en mi mateixa més que mai, a somiar encara més, a viure la vida, a estimar el que tinc perquè res dura per sempre, a dir el que penso i com em sento sense embuts. Qui m'hauria dit que formaria un grup d'amics tots nois? Que són una de les millors coses que tinc. Qui m'hauria dit que aquí viuria el meu primer petó amb una persona molt especial entre els arbres d'una freda tarda d'hivern i seria el meu xicot durant 8 magnífics mesos? Petites coses que potser molta gent no sap apreciar si no ha fet cap canvi a la seva vida. Els canvis són necessaris. I és que el món és molt gran i hi ha molta gent fantàstica.
Amb tot això...ara per ara sóc com sóc per tot el camí que porto a les meves espatlles. I arribats a aquest punt...que què em fa por? Que tot aquest camí s'esborri. Sempre em pregunto si seria igual de feliç si no hagués patit aquest canvi. No ho sabré mai. Però el que sé segur és que en aquests moments, no voldria estar en cap altre lloc que no fos aquí i ara.
Em fa por que el sol que porto a dins s'acabi...que el somriure s'esborri. Em fa por anar en línia recta pel camí de la mediocritat, sense somnis, sense il·lusions, sense ganes, sense esperances, sense alegria. Perdre tot el que sóc, tot el que he construit, perdre la confiança en una mateixa.
Suposo que tot el que sóc ho dec a les meves amigues de sempre, als nous amics que he fet en la segona etapa de la meva vida i a la meva família. Llavors...perdre'ls significaria perdre'm jo també.
Sempre s'ha d'anar a per més, amb noves metes, amb noves etapes per començar, això sí, sense perdre els orígens, perquè formen part de tu, són peces del teu trencaclosques.
Precisament, avui és l'últim dia oficial de classe. Pel facebook no paro de veure reflexions sobre gent parlant de l'últim dia, desitjant sort a tothom, recordant bons moments, etc. Fa llàstima, molta...però suposo que fins el dia 22 no trauré tot el que porto dins...tot el que he viscut en aquests 4 anys en aquest institut. Tota una adolescència. Es diu ràpid això. Però per avui ja he parlat bastant. Ja he vomitat prou dosis de nostàlgia i sentimentalisme. A viure nois, a acabar i començar etapes amb un somriure ben gran, a viure i a menjar-se el món, que aquest mai s'atura. Que cada final és un nou inici.
Ho torno a repetir....a viure. Tanqueu els ordinadors i aneu a fer un petó a la vostra família, o al vostre germà, o truqueu als amics per anar a fer un vol si no és massa tard. Això tan senzill....és viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada