i no saps per què però estàs content!

Una cançó. L'escoltes per primer cop...."ah, sí, està bé" o bé...."uau! M'encanta!" o també...."argggggggg quin horror!". Què fa que una cançó ens arribi o no? El moment i el lloc on l'escoltem? Amb qui estem? Depen, potser, del nostre estat d'ànim? De tot una mica, és a dir, de les circumstàncies. Hi ha una cançó que cada cop que l'escolto em transporta a un moment importantíssim de la meva vida, i em fa posar els pèls de punta. Una cançó que va sonar de fons mentre em van passar un vídeo fet per tots els meus amics l'últim dia d'escola a Vilassar. Si hagués escoltat aquesta cançó per la ràdio, a casa, un dia qualsevol, possiblement hagués canviat d'emissora o hagués anat al lavabo en canvi de posar-me sobre el sofà a ballar-la. Recentment, una de Manel, "Benvolgut", quan l'escolto, em remet als professors, a l'institut, a la festa de comiat de l'altre dia. I també se'm posen els pèls de punta. Hi ha cançons que tenen molt més que una bateria, una guitarra, un baix, una veu i una lletra. De fet, és aquesta la gràcia, no?


I...m'estava preguntant si no passaria el mateix amb les persones. Que et portis bé amb una persona o no, depen de les circumstàncies? Jo crec que sí. Conec gent que, estic seguríssima que si l'hagués conegut en un altre ambient, en una altra etapa de la meva vida, amb gent diferent al meu cantó, etc, ens portaríem realment bé. Som el que ens envolta, oi? Doncs això influeix en tot. A vegades és favorable, però a vegades és una merda. T'enrotlles amb algú una nit de festa, tot és molt fred, et sents buida, pares, no vols saber res més. I després, al cap de molt temps, et retrobes amb aquesta persona i cada dia vas veient com és una mica més. Un simple exemple, de com depen el moment i el lloc on coneixes algú. Potser això influeix en el fet que no cregui en les mitges taronges, sinó en moltíssimes mitges taronges. Quanta gent ens haurem perdut per conèixer-la en unes circumstàncies no gaire idònies? I viceversa. No sé si s'hi pot fer alguna cosa...crec que no. Temps. Les coses van canviant, inclòs nosaltres. I si ens capfiquem massa en algun aspecte, potser un dia que anem amb tren, amb el cap baix pensant en per què no ens avenim amb tal persona, no t'adones que el que està al teu cantó està llegint el teu llibre preferit, amb el qual podries haver entaulat una conversa, inclòs haver-li donat el teu telèfon, etc. Com sempre dic, la vida avança, no perdem el temps anclats. Moviment, senyors, moviment. I potser així, crees tu les circumstàncies. Uff....què idealista/utòpica...




http://www.youtube.com/watch?v=X4NuPihKkYk


Dies bons. Bons dies. Ja em vaig proposar aprofitar fins l'últim segon cada dia d'estiu que venia. Qui sap com seran tots els atres estius...amb qui seré? On seré? Però ara és ara, aquí, ells, elles. Festes, tradicions, amics, estiu.  Repetim com l'any passat. Un magnífic Sant Joan amb tots els teus allà on tens les teves arrels. I aprofitant la festa major, et quedes uns dies. T'hi sents completament a gust, però ja no et sents del poble, et sents com si visitessis un lloc molt proper, de molta confiança. Però és quan estàs fora de Vidreres que t'adones que ets una vidrerenca de cap a peus. Curiós, eh? La gran quantitat de vidrerencs que se sentiran vidrerencs més que mai un cop estiguin vivint a Barcelona.
T'és inevitable comparar els dos pobles, la gent, com parlen, les relacions que tenen, el que fan, les festes, fins i tot compares carrers, cada trosset, cada individu que passa per davant els teus ulls. A vegades busques cares conegudes per saludar, per notar que encara ets vilassarenca, però tot ha canviat, la gent, tot. Tot et queda gros. Busques comportar-te i relacionar-te amb els altres tal i com ho fas aquí, però és impossible. Què passaria si tornés a viure aquí? Em comportaria igual amb el meu entorn com faig a Vidreres ara? És la pregunta més freqüent que se'm passa pel cap cada cop que hi baixo. Mentre mirava el Correfoc, per exemple, em preguntava si formaria part si visqués allà, en quines activitats formaria part? En fi....tot de preguntes que mai tindran resposta. Millor. 
D'aquí uns mesos, em passarà el mateix amb Barcelona? Aniré fent comparacions amb cada cosa que veig i sento? Una mica complicat...I això que només m'he mudat un cop a la meva vida. Vale, d'aquí poc seran dos. I és que potser ens sentim d'un lloc depenent d'on estigui la nostra família, on compartim més estones amb tot el nostre entorn, tant natural com el de les relacions humanes (família, amics). Començo a patir crisis d'identitat? jajajaja no ho crec....és simplement adonar-se que malgrat ens movem i viatgem, al final sempre volem tornar a port segur, allà on pertanyem, on ens sentim bé, amb els nostres, amb el present, on hem anat construint el nostre camí i on valorem per on hem passat i d'on hem format part. 


Allà.... 

Aquí...

Una de les diferències és que allà sóc una simple espectadora de gairebé tot. Aquí, vaig construint el meu propi camí, formant part del que vull. I és normal, perquè el dia a dia el tinc aquí. I el millor de tot? Que tinc les dues coses, l'allà i, òbviament, l'aquí.

"Es una verdad universalmente reconocida que cuando un aspecto de tu vida empieza a ir bien hay otro que va desastrosamente mal."