Camí cap a casa, es posà les mans a les butxaques, com tenia el costum de fer, i començà a caminar decidida, amb pas ferm i amb la mirada penetrant. Feia una brisa molt càlida, i la roba li pesava. De fet, tot li feia nosa, els texans que semblava que pesessin 3 quilos, la bossa que li penjava pel costat li era incòmode. I també estava estranya amb el seu cos. Se sentia estranya. Havia sentit tantes coses en tan poc temps. Era una estranyesa neutra, ni agradable ni desagradable, no sabia ben bé com definir-ho. Igual que la nit que deixava enrere, estranya, diferent, inesperada.
El vent bufava amb força, això l'alleugeria, respirava a fons, sentint com l'aire es filtrava pel seu interior. Potser així es netejaria de tot. Imaginava que aquesta brisa, també, faria empényer tots els malestars cap enrere, tot el que portava a les espatlles, cauria i es perdria rere seu.
I se sorprenia per la manera com tenia les coses de clares. Ja no veia el paisatge amb boira, tal i com succeïa uns mesos enrere, sinó ben clar, com l'aigua cristal·lina de les platges del Carib, com el cel blau d'un dia d'estiu. I amb la mirada penetrant i el pas ferm, va adonar-se del que volia i del que no. Del que podia tolerar més, i del que no. Del que havia de fer, i del que no. Del que es mereixia, i del que no. Decisió, claretat, sinceritat, confiança. Els valors bàsics per viure, per estimar i ser estimat.
Cap a on senyalaria la brúixula del capità Jack Sparrow si la tingués entre les meves mans?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada