Do you feel cold, and lost in desperation?
Tot allò que només et guardes per els dos, és com m'agrada!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Waiting on a suny day, gonna chase the shadows away!!! I feel good, parapapapa!
Cançons cançons i més cançons. Fotos i fotos i més fotos....Moments moments i més moments. Dies i dies i més dies. Persones i persones i més persones. Tots tenim cançons preferides, fotos preferides, dies preferits, moments inoblidables, persones imprescindibles. Són immovibles totes aquestes coses? El que és ben cert és que cada dia, la vida et dóna una lliçó. I la pots aprofitar, o fer veure que no l'has vist passar, que ja ho saps tot i no necessites aprendre res.
Els segons estan passant volant....no tinc gairebé noció del temps, ja tinc 18 anys. Tinc tot el que puc demanar i més. Mil emocions em recorren les autopistes internes durant aquests dies...decepcions, alegries, sorpreses, tristesa, impotència, nostàlgia, emoció, felicitat. La festa. Les primeres hores....unes de les millors hores de la meva vida...sentir la calidesa de tots aquells que més estimo, tothom alegre, tothom era allà. Tota la gent important per a mi reunida! Em feia malt la boca de tant somriure, però no podia parar...les 3 primeres hores van passar més ràpid que un estel fugaç, i foren uns dels minuts més brillants que mai he viscut. Trobar-los tots allà. Impossible de definir amb paraules. Em quedo amb dos moments (entre molts molts altres): veure la meva germana agafant en braços la meva cosineta i les dues mirant-me amb una cara de....de....amor. Vaig explotar...no sé per què, feia temps que no m'emocionava tant, va ser tan ràpid i em va sortir tan de dins....i em vaig adonar que estimo la meva família més, molt més del que em pensava...i ja és molt dir. I l'altre moment....va ser a l'obrir el primer regal i trobar-me el meu peluix de TOTA la vida amb un barret de graduat. Un altre rampell em va pujar fins al coll i sortí en forma de llàgrima. Tampoc sé per què...són moments que te'ls trobes de sobte i la teva part més irracional es desperta. Potser vaig veure 18 anys de la meva vida en 5 segons, plasmats en aquell peluix. Coses ximples, que et toquen en lo més profund, com una fletxa que fa diana.
No puc més....allò va ser increïble. Massa. I quan avui encara hi penso, m'haig d'aguantar la picor al coll que sento. Emocions a flor de pell.
I és que la vida sembla encara més meravellosa quan es té gent com la majoria d'ells al teu cantó. I en dies com aquests, t'ho demostren. Hi són, simplement. Tots ells són el millor regal que es pot tenir.
-Aquest moment segur que el recordarem demà, i sempre. Aquí assentats, parlant de tot. No sé, és especial.
- Doncs sí...totalment d'acord...
Xerrades espontànies que s'incrusten dins teu amb pegamento super glue. Res de l'altre món, però que s'infiltren en la memòria, per ser uns instants deliciosos, sincers, senzills, clars, honestos, amb gust de bondat i companyerisme, en un dia assenyalat. Quants moments insignificants trobaríem cadascú dins nostre que encara recordem ben vius, ben intensos, inesborrables amb el pas del temps. Penseu-hi, cadascun d'aquests records que teniu ben guardats...els bons moments, els dolents no calen- qui hi havia allà, no importa on éreu ni quan era, simplement si hi havia algú, o si estaveu sols en un lloc insignificant. No som res més que la suma de tots aquests moments insignificants, de totes aquelles persones que ens envolten.
Potser, l'alegria només són capaços de viure-la els que són incapaços de definir-la...
Remember all, the sadness and frustration, and let it go....let it go let it go
L E T I T G O
gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada