the Boss

Nou rècord en el trajecte uni-casa en bici. Les cames, les quals han estats sis hores i mitja de peu, passant fred, quietes, amb nervis, avui han pedalejat com mai, com si hagués de donar la volta al món en un sol dia. Havent dormit unes quatre hores i poc, m'he aixecat al sonar el despertador i cap a fer cua. Sense gens de mandra, sinó més aviat amb ganes. Ha estat el primer cop que he fet una bogeria així, però la causa ho mereixia. S'ha col·lapsat tot, però la gent aguantava, i cada minut que passava, més glòria senties per estar allà. I per fi, al comprar l'entrada, adrenalina pura i dura per tot el cos, satisfacció i felicitat per un acte una mica consumista (però un capritx és un capritx! i un dia és un dia!). Costa expressar tota la barreja de sentiments...per fi el veuré. Per fi sentiré les seves cançons en directe, una cosa de la llista que podré tatxar. És massa! No és un concert qualsevol, és el concert del meu cantant preferit, al primer que hi vaig! Emoció emoció i emoció!!!!
Tornant a casa, amb les entrades a la motxilla, amb el solet acariciant-me la cara, escoltant la ràdio, em sentia una privilegiada, tenia el cap a mil indrets menys a Barcelona, i les cames m'anaven soles.  Em sentia no només capaç de pujar una muntanya corrents, sinó de travessar oceans i pedalejar fins a l'últim racó de terra del planeta! Per què? Òbviament perquè se m'ha complert un gran somni, i també, no ho neguem, perquè les coses, últimament, estan sortint massa bé...en tots els aspectes.
Aquella sensació de sentir-te destrossada físicament però radiant per dins, i veure que la teva força de dins, pot més que el cansanci i la son.

http://www.youtube.com/watch?v=TiCxqhu9cio&ob=av3n

See u soon.

smashing pumpkins

Consol per a les dificultats (sentir-se desgraciats)...Nietzsche dixit:

No ens hauríem de deixar impressionar per les aparences."L'home prudent extreu la llibertat del dolor, no pas del plaer" (Scopenhauer).

A la realització personal s'hi arriba reconeixent el dolor com a pas natural i inevitable del camí per aconseguir qualsevol cosa bona. Homes amb una vida plena: superhomes (p. ex. Montaigne, Goethe, Galiani, Stendhal...)--> curiosos, artísticament dotats i sexualment vigorosos. Malgrat el seu costat fosc, tenen coratge, ambició, dignitat, voluntat de caràcter, humor i independència, enamorament. Tots eren artistes.
NO divorciar-se de la vida, sinó CAPBUSSAR-S'HI. "L'art és el gran estimulant de la vida".

Els grans projectes humans no s'aconsegueixen sense un grau de patiment. Les fonts de les nostres alegries més grans i dels nostres dolors més intensos es toquen.
Ningú no és capaç de fer una gran obra d'art sense experiència. En l'espai entre allò que volem arribar a ser i allò que som en el present, ha d'haver-hi dolor, angoixa, enveja i humiliació. Patim perquè no podem aconseguir a la primera els constituents de la perfecció.

Rere una obra mestra, hauríem de fixar-nos en els patiments que va fer front l'autor.
La filosofia: fe extrema en el potencial humà (tots podem fer grans coses) + resistència extrema (superar els obstàcles del camí).
Tothom pot arribar al cim, però costa (metàfora de la muntanya):

"Només els pensaments que vénen al cap durant una caminada tenen valor".

El que fa que les persones arribin a la seva plenitud és l'actitud amb què accepten el dolor. "L'art de viure està a trobar utilitats a les adversitats" (Montaigne). És a dir, a interpretar sàviament el dolor. L'angoixa i l'enveja ens poden ensenyar coses. Fer que de les arrels de les dificultats brollin flors de bellesa i amor.

Nietzsche ens insta a resistir. En comptes de beure cervesa a les terres baixes,  acceptem el dolor de pujar els cims, a viure perillosament. Tant el cristianisme com l'alcohol tenen el poder de convencer-nos que el que havíem pensat que era deficient en nosaltres mateixos i en el món, no demana atenció. Ens debiliten la voluntat  de cultivar els problemes. Són els dos grans narcòtics d'Europa. Asseguren que les bases de les muntanyes són magnífiques. S'inventen un credo (dels dèbils) de conformisme, d'evitar el dolor, de no lluitar.

I és que abolir el dolor és una idiotesa. És com voler abolir el mal temps.

Lluitar per ser feliç, ser algú que ha deixat de negar.

Les dificultats són un requisit fonamental per a una vida acomplerta.

Els consols de sacarina són una crueltat, i no un ajut. 

"No tot allò que ens fa sentir millor ens és bo. No tot allò que fa mal ha de ser dolent."

Nietzsche, ets el meu Déu (encara que sigui una paradoxa).

~  ~  ~

Els grans projectes humans no s'aconsegueixen sense un grau de patiment. Les fonts de les nostres alegries més grans i dels nostres dolors més intensos es toquen.

Sí...tinc un gran projecte, que m'està matant i enlairant alhora, per moments. Un projecte que no em deixa respirar, que em té amb una pressió a la panxa constantment, que em fa tremolar quan hi penso, que no em deixa dormir, que em fa somriure inconscientment, que m'accelera el cor al recordar paraules i imatges....no, no exagero, i això és el més greu de tot.

Boníssim cap de setmana, que m'ha donat unes boníssimes vibracions per tota la setmana. Plans d'última hora fallats però....no hi ha alegria sense patiment!!!!!!!!!!!!!!! El desig de l'estel fugaç va fallar, però...no deixaré de somiar. No sé si ara hi ha més certeses o no, però el que sí hi ha, són més ganes per lluitar pel que vull.

arual

[...]Parlant d'enveja, bé, més que enveja és respecte, els Joves tenim un gran referent, si ens diguessin: "què voleu ser de grans?", respondríem sense cap dubte: "volem ser el Grup Esplai Vidrerenc". Aquesta gent són Déu, són capaços de fer venir gent de tot el món a treure pedres del Castell de Vidreres i, a sobre, cobrar-los per fer-ho!

(Missatge urgent al Sr Camps, contracti ràpidament algú de l'Esplai com a promotor econòmic de Vidreres. A partir d'aquell moment la paraula crisi desapareixerà de la vila).

(Extret del Rec clar)

       

                


Poc a poc m'hi vaig endinsant....sense voler-ho, sorpreses que et té preparada la vida. I a cada passa, quedo més meravellada. Veure grups de gent, de joves, que són molt més que una entitat de lleure o esportiva. Són una família. Hi ha unió, alegria, vitalitat, il·lusió, esforç per assolir els seus objectius. Només cal estar uns minuts al seu cantó i totes les preocupacions o estats d'ànims negatius surten volant. Potser és perquè hi tinc algun que altre amic dins de cada entitat, però no exagero cada paraula que dic. Només cal comprovar-ho passant pel pavelló un dia de partit o pel local del Grup d'Esplai Vidrerenc un dissabte després de dinar. I arribar a casa al vespre amb un somriure a la cara, amb ganes de ballar, i córrer. Ser feliç amb gent així. Cert, els conec poc, però l'atmosfera que es crea només entrar en contacte amb ells és més que suficient per sentir-te radiant. Arribar amb una mica de por, sentir-te fora de la seva colla, sentir-te petita en els dos sentits, però ràpidament aquests pensaments se'n van, parles amb un, amb l'altre, i ja ets un més.
Mirant fotos de la web de l'Esplai, no he pogut treure'm de sobre el somriure....i només se'm passava pel cap..."Per què no els he "descobert" abans!!". A dia d'avui, Vidreres encara m'agrada més ( i ja és difícil), i els vidrerencs, encara els trobo més vius que mai, més genials.
I tinc ganes d'estar encara amb més contacte amb el poble, unir-me a més entitats, ser una vilatana encara més activa, donar encara més pel meu poble, ser de la comissió del Ranxo, de la Fira de Tractoristes, de l'Esplai, del Tenis, del Grup Excursionista! I portar la banda de pubilla amb orgull, perquè m'estimo el meu poble, i tota la seva gent.

Cada classe del curs....és un nou descobriment de facetes interioritzades que estaven amagades. Com no les fem servir, no saps com les tens des de l'últim moment en què les vas fer servir. Pujar a una tarima i actuar. Quan m'ho feien fer a la primària, m'amagava entre la gent perquè no se'm veiés, em posava vermella, no volia parlar, ho passava realment malament. Avui, després d'un piló d'anys, hi he tornat. He fet de narradora, m'he tirat pels terres, he creat una història. La primera que s'ha quedat bocabadada he estat jo. No sabia que podia fer tot això, no sabia com he canviat. Allò que diuen....fins que no ho proves, no ho saps!
I avui totes elles m'han regalat: una màquina de fer realitat els somnis, un somriure, dues guitarres.....gens malament.

There's no more time for today. Retalls d'altres etapes ens esperen a Can Magí.

square one

"No pensar en el futur, no oblidar el passat i viure el present, l'únic temps verbal realment útil"

http://www.youtube.com/watch?v=f-fYcpxmvrk

"Si vols conèixer realment una persona, dóna-li molt de poder"

***

Per això ens creem rutines, per no pensar, per no equivocar-nos, per caminar sense pensar on anem i què volem, per no tenir temps per lo important, per no tenir temps per ser originals i fer coses diferents. Ni per dir les coses importants.

Veure com una classe del curs de monitors de lleure pot ser més enriquidora que dos mesos de Ciència política. Vale, impossible comparar-ho, però per què ha de ser tant semblant? Per què una ha de ser tan freda i distant i objectiva, i l'altra tan propera, real i càlida? A cas no estudiem el nostre comportament, el dels humans? Un es basa durant el temps de lleure, mentre que l'altre és més "professional". Poques classes, et deixen anar un rotllo, t'obliguen a anar a seminaris merda on fas 4 coses a corre-cuita, et posen una nota sense ni saber qui ets, examen final i una altra tungada d'assignatures. Què aprens, així? A anar a la teva bola, fer 4 coses relacionades amb la "política", assistir a seminaris on el més preocupant és la nota, poc debat,  i adéu. Quina merda és, aquesta? Se suposa que som els futurs politòlegs, polítics, administratius, del país. Així creixem, en un ambient fred i individual. On queda la recerca, la investigació, la cooperació en grup, els debats (vale, en fem un cada dimarts, si és que es pot dir debat, on a corre-cuita abans no acabi la classe d'una hora parlen 4 persones diuen la seva opinió per tal que els compti la nota de participació, les agulles marquen les 3 i adéu. Tot com un engranatge. I així arribem a l'últim dia de classe del trimestre, amb la sensació de no haver cardat res, aprendre 4 coses comptades i amb una relació amb els companys gairebé nul·la. Ara a empollar com una aspiradora tot el contingut de les matèries, vomitar-ho, i passem al trimestre següent. Sincerament, no m'ho imaginava així. Sincerament, gaudia molt més fent feina a batxillerat que aquí, fins i tot els professors eren més entregats, hi havia més contingut!

Espero que depengui del grau, o de la universitat, i no sigui tot així.

http://www.youtube.com/watch?v=qe2JmhjeQBY

I l'altra cara de la moneda, els dijous tarda i dissabtes matí. Tornar a revifar la imaginació, la creativitat, alguns valors i maneres d'expressar. Són activitats per nens, però primer les hem d'aprendre nosaltres. Plasmació de valors en l'art, fàcil dir-ho però difícil de fer. Dibuixar els moviments d'una persona ballant, pensar una paraula important i després dibuixar allò que et transmet. Activitats on les paraules queden buides, es passa a l'acció, s'actua no amb el cap, sinó amb els impulsos. Posar-se a ballar, a dibuixar, a pintar, a modelar fang...activitats que totes teníem ofegades als racons de les nostres ments i les hem anat traient a poc a poc, sense vergonya. M'he sentit llunyana, rovellada...dubtant què dibuixar i pintar i el més trist, dubtant de les meves capacitats. I si no em surt bé? I si no és així? I si se'n riuen? Tot d'interrogants que aturen les accions i cada dia ofeguen més la nostra creativitat. Com deia en una entrada de fa poc, ens ensenyen que només hi ha un camí, una manera de fer bé les coses, un mal i un bé, i tots els camins alternatius queden ofuscats. Doncs no. Alliberem-los! Els nens tenen tots els sentiments a flor de pell, diuen el que pensen i senten, ploren, riuen, fan tot quan els ve de gust, sense pensar-s'ho massa. Nosaltres....mica en mica anem guardant-nos allò més profund dins nostre, ens fa vergonya dir-ho, treure-ho...què pensaran de nosaltres? Per què ens costa tant dir "t'estimo", o començar a trepar un arbre, o començar a ballar sense motiu, o dir coses bones a algú? Ens tallen les ales, i nosaltres molts cops les talles als altres, inconscientment. Els valors bàsics van quedant en segon terme. I no hauria de ser així, no creieu?

Família, amor, somnis, serenitat, sol, alegria, música, salut, felicitat, profunditat, autonomia, pluja.

Són les paraules que entre totes hem dit. Paraules molt importants per a nosaltres, cadascú amb el seu motiu. M'ha impactat la paraula "pluja". No ho entenia. Quan la noia ho ha explicat, la veritat és que no m'he quedat gens indiferent...L'ha escollit una dona que ve de l'Índia. Fa un any que és aquí, i per cert, per parlar el català que parla, deu haver fet un esforç immens, i el motiu de la seva paraula era ben senzill: sense pluja no hi ha menjar. No sé com devia viure aquesta dona al seu país, ni els motius pels que es va traslladar a Catalunya, però sí es veu com els seus valors se situen molt més a prop de la humilitat que de la resta de totes nosaltres. Bàsic. El menjar, poder conrear, poder sobreviure. Les altres paraules estan molt lluny de la seva. Felicitat, salut, alegria....és inútil si no tens què menjar. Ho donem per suposat i comprovem que no tothom pot pensar el mateix.

Bff....si ja m'agraden els caps de setmana a Vidreres, ara encara més. Sortir cada dissabte com nova, malgrat hagis tingut una mala setmana. Tres hores són suficients. L'ambient que es respira....de ganes, d'il·lusió, de senzillesa, d'innocència, de bondat. Per alguna cosa tothom eleva pels núvols l'esplai de Vidreres. Ara començo a entendre-ho tot.

~      ~

Las personas recuerdan aquello que quieren recordar y no lo que en verdad ha sucedido. Pues cada individuo la tiñe del color que más le conviene y prepara en su crisol particular su propia mezcla. De ahí que sea imposible desentrañar el pasado tal como realmente fue; sólo podemos acceder a sus muchas variantes, a versiones más o menos verosímiles o que mejor se ajusten a nuestras expectativas. El pasado no existe. Sólo existen sus infinitas interpretaciones.


El hombre medio no muestra especial interés por el mundo. A él ha venido y en él se ve obligado a vivir, y no tiene más remedio que afrontar este hecho lo mejor que pueda y sepa: cuanto menos esfuerzo le exija, tanto mejor. Mientras que la absorbente empresa de conocer el mundo requiere un esfuerzo gigantesco y una dedicación absoluta. La mayoría de la gente tiende más bien a desarrollar habilidades contrarias: mirar para no ver y escuchar para no oír.


Personas como él [Heródoto], útiles para los demás, en el fondo son muy desgraciadas, porque a la hora de la verdad están condenadas a la más absoluta de las soledades. Es cierto que buscan a otros congéneres; pero incluso cuando -a veces- les parece que los han encontrado en tal país o ciudad, cuando ya los han conocido a fondo, un buen día se despiertan con la sensación de que nada les une a ellos, que pueden marcharse de ese lugar en cualquier momento, pues de pronto descubren que las ha deslumbrado otro país y otra gente, y que el acontecimiento que ayer mismo las fascinaba ha palidecido, perdiendo todo sentido e importancia.


Dime cómo te vistes, cómo te comportas, qué costumbres tienes, a qué dioses adoras y te diré quién eres. El ser humano no sólo crea cultura y vive en su seno. El ser humano la lleva dentro, él escultura.


Al fin y al cabo, el viaje no empieza cuando nos ponemos en ruta ni acaba cuando alcanzamos el destino. En realidad empieza mucho antes y prácticamente no se acaba nunca porque la cinta de la memoria no deja de girar en nuestro interior por más tiempo que lleve nuestro cuerpo sin moverse de sitio. A fin de cuentas, lo que podríamos llamar “contagio de viaje” existe, y es, en el fondo, una enfermedad incurable.


Escuchar, recordar y tal vez apuntar. Así es como, a partir de una situación como ésta, nace el reportaje.

"mal de mar"

Consol per als mals d'amor...Scopenhauer dixit:

Si vols obtenir plaers de la vida, has de donar valor al món.

El cos mana sobre la ment, no som tan racionals com creiem.

L'home té una voluntat de viure, una força inherent de l'ésser humà, l'impulsa a estar viu i reproduir-se, lluitar per la supervivència malgrat les malalties, etc. I en aquests casos, la raó no hi té lloc.

El romanticisme domina la vida, més enllà dels fracassos i de l'estabilitat i la reproducció.

Hem de tenir una postura més tolerant vers l'amor.

"Per què ell?" "Per què ella?" Per què valorem una persona per sobre de totes les altres, per què fixem el nostre desig en una? I encara que no tinguem els mateixos interessos, continuem obsessionats? "No som lliures d'enamorar-nos de qualsevol". La nostra voluntat de viure ens condueix cap a gent que pugui augmentar les nostres possibilitats de produir descendència maca i intel·ligent, i ens separa d'aquella que reduiria aquestes possibilitats.

L'amor és la manifestació conscient de la descoberta d'un co-pare ideal per part de la nostra voluntat de viure.

La persecució de la felicitat individual i la persecució de tenir descendència sana són dos conceptes que s'oposen, i l'amor ens fa entendre el contrari. El més perfecte no et farà més feliç (la majoria de vegades).

Rebuig i fracassos:

Quedar esbalaïts per la profunditat de les ferides que causa el rebuig és ignorar el que implica l'acceptació. No hem de pensar que hi ha alguna cosa entre nosaltres que ens fa indignes de ser estimats. Simplement, es fracassa perquè no encaixàvem amb una persona en particular per fer un fill equilibrat. No hem d'odiar-nos. Amb el temps trobarem algú que li semblarem meravellós. Potser nosaltres hauríem estat feliços amb la persona estimada, però la natura no: una raó més poderosa per afluixar el nus amb què lliguem l'amor.

Els artistes i els filòsofs donen forma a aspectes de les nostres vides que reconeixem com a propis, però que per nosaltres mateixos no els hauríem entès amb tanta claredat. Quan els llegim, ens sentim menys sols i confusos. Ens ajuden a convertir el dolor en saviesa.

És un consol, també, veure que el nostre cas és un, d'entre milers. Històries d'amor i desamors. El nostre patiment no és una maledicció individual, es fa més comprensible.

Tranformem les nostres llàgrimes en coneixement.

La vida es como una montaña rusa, tiene bajadas y subidas, pero es tu elección gritar o disfrutar del paseo.

fisions

sempre intentant encaixar, agradar els altres, unir-nos a la majoria, buscar ser acceptats per quants més millor, participar en tots els percals per fer-nos veure, alçar la veu innecessàriament, fer somriures falsos, expulsar paraules buides, anar en ramat, tot, per a què? De debò creiem que així serem més feliços?
Tenim por de ser ànimes lliures, de fer el que realment volem, ofeguem els nostres desitjos més profunds i els nostres pensaments més innats per tal d'adaptar-los als dels altres. Oblidem per què som especials i ens centrem en competir amb els altres per ser millors, per ser iguals. Si tothom fa això, potser que jo també ho faci, no? Si tothom pensa així, serà per alguna cosa, no?
Tenim por de ser originals, és molt més fàcil ser una fotocòpia, així, si algun cop actues malament, no seràs l'únic. Tenim tanta por a fallar, que no arrisquem, no fos cas que ens tractin d'inútils. Ens horroritza la idea de ser diferents i traiem tot allò que no va amb la majoria de la nostra realitat quotidiana, titllant-ho de "raro". Prou...siguem nosaltres mateixos. No cal tenir milers d'amics, portar-se bé amb tothom, encaixar a tot arreu, sortir de festa constantment...la felicitat és molt més senzilla....es troba en aquelles accions que tenim amagades en la nostra essència i que molts cops encara no hem descobert.

Per què des de que naixem ens ensenyen que només hi ha un camí? Aniquilem la creativitat i l'originalitat. I així anem...en una societat de consum, on tots som productes, on l'art i la filosofia i les literatures queden marginades, ja que no serveixen per a res, en canvi, l'economia, les empreses, etc., són hipervalorades, és el que es vol. Seguir models establerts, crear crear segons les lleis, produir, competir, vendre, uniformar, passar de llarg....ser una peça més de l'engranatge.
Vigila no et mullis! No surtis de la línia quan pintis! Des de petits els manem que hi ha una cosa que està bé, i una altra que està malament. Quin mal hi ha en què un nen surti a trepitjar bassals? Què passa si el nen o nena vol sortir-se de la línia perquè vol pintar més enllà del dibuix? Límits innecessaris que inconscientment imposem al nostre voltant, perquè nosaltres mateixos hem estat educats així. I és d'aquesta manera quan creixem sense saborejar la diversió que comporta trepitjar els bassals, i no ens atrevim a dibuixar i pintar per por a fer-ho malament. Moltes vegades, segur que hem pensat que els petits són més valents que nosaltres per fer moltíssimes coses. A més edat, menys creativitat...

Consol per a la incapacitat...Montaigne dixit:

Estem molt lluny de ser criatures racionals i serenes (com es creia a l'Antiguitat). Som criatures histèriques i inconscients, ànimes vulgars i pertorbades. Els animals, són, moltes vegades, un exemple de seny.
El cos està en contraposició absoluta amb la dignitat i la intel·ligència de la ment--> hem d'acceptar el nostre embolcall físic com un fet de la nostra condició, que no podem canviar. I deixar d'estar en guerra amb ell.

La veritable saviesa s'ha de conformar sense prescindir del nostre jo més innoble, ha de contemplar amb senzillesa el paper que tenen la intel·ligència i l'alta cultura a la vida de qualsevol i acceptar les exigències vigents del nostre cos.

Coneixement:

• Erudició: llatí, grec, gramàtica, literatura...
• Saviesa: tot allò que podria ajudar la persona a viure millor.

Només allò que millora la nostra vida val la pena entendre-ho.
Les preguntes dels exàmens haurien versat sobre els reptes de la vida quotidiana: amor, sexe, mort, malaltia, fills, diners, ambició --> utilitzar paraules senzilles, del carrer, ja que no s'és més savi per usar paraules difícils i avorrides!
Portar una vida corrent i virtuosa que lluita per ser sàvia però sense allunyar-se gaire de la follia, és fita suficient. Un pagès pot ser molt més savi que un erudit catedràtic.

• 
  

d'aquí uns anys

s'avorreixen de ser nens i volen créixer ràpid, per després tornar a voler ser nens.
desperdicien la seva salut per fer diners i després perden els diners per recuperar la salut
anhelen el futur i s'obliden del present i així no viuen ni el present ni el futur
viuen com si mai anessin a morir, i moren com si no haguessin viscut mai

I no entenen que...
no poden fer que ningú els estimi, sinó deixar-se estimar, que el més valiós a la vida no és el que tenim, sinó a qui tenim, que una persona rica no és qui més té, sinó qui menys necessita
que el físic atrau, però la personalitat enamora
qui no valora el que té, algun dia s'empenedirà del que ha perdut i qui actua malament, algun dia rebrà el seu càstig
si vols ser feliç fes feliç a algú, si vols rebre, dona una mica de tu
envolta't de bones persones i sigues una d'elles
a vegades, a qui menys esperes, és qui et farà viure bones experiències!
mai arruinis el teu present per un passat que no té futur
una persona forta sap com mantenir l'ordre a la seva vida
***

us pensaveu qe la vostra sorpreseta m'havia passat desapercebuda????????jijijijiji
porto tot el dia pensant què dir-vos, quines paraules utilitzar per agrair-vos-ho i mostrar el qe sento, però no em vénen paraules...qe puguin estar mínimament al vostre nivell. no sé què dir-vos, quan alhora us diria de tot. sí! heu sentit bé! la laura no té paraules!!!!!!!!!!!!!!! jajajajajajajajaja

no sé pq ho heu fet.....vale sí, rconec qe m'ha ENCANTAT, i m'heu fet emocionar, però no........no sóc més q ningú per rebre tot això. Sona molt típic, però mentre anava descobrint totes les sorpresetes, era el qe em passava pel cap..."perque? perqe a mi? No, no cal nois!"

ja us ho he dit, no estic gaire insiprada (deuen ser les primeres radiacions mortíferes del nou govern), però alhora m'agradaria expressar-ho tototototoot!! bé.....suposo qe ho intento fer dia rere dia, lluitant per cadascun d vosaltres, pq sou el meu tresor.

Us heu parat a reflexionar sobre el nostre grup (potser hauria d dir família, ja jajaja)? Mireu-nos. SOm diferents, som especials, som únics. Cadascú d nosaltres valem or, imagineu-vos si estem units! Som tonelades de riquesa! I això es nota, es transmet. Som independents, inteligents, honestos, bons, vitalistes...som una passada, us n'adoneu? Què ens importa el que diran d nosaltres? Què ens importa no anar cada dissabte d festa loka? Ens conformem amb la presència duna part o tot el grup per fer qualsevol totneria: estar 3 hores dins un cotxe xerrant, mirar les estrelles, mirar pelicules, estar una estona al pub....el lloc el creem nosaltres, i sempre és perfecte.
I encara mireu més enllà. Com, mica en mica, ens hem anat consolidant, i és que els amics es van "formant" poc a poc. El meu 1r contacte va ser amb en pol, tmb amb en pere, en toni, l'arià va venir després....l'angel estava per allà, però fins fa uns mesos no teníem aquesta relació, després en sergi, qe com sempre diem, una d les millors coses del 2010, i per últim l'altra noia, la sandra, l'últim ingredient per fer un plat exquisit, complet. I tots som el nucli, quan falta algú, ja no és le mateix, pq cadascú d nosaltres té la seva essència que fa qe els altres ens enriquim. La felicitat només és real quan es comparteix, q diuen.

M'he llegit només un cop totes les vostres cartes, ho tornaré a fer, i tinc frases de cadascú d vosaltres incrustades al cervell. Alguns m'heu sorprès, cap a bé, altres m'heu tret somriures, altres alguna llàgrima, però tots tots tots, m'heu fet sentir, mentre ho llegia, la persona més feliç de l'univers. Si hi hagués alguna manera per calcular-ho, segur que el màxim l¡hauria assolit jo. I no precisament pq m'elevaveu pels núvols, sinó pq és increible com puc tenir gent així al meu cantó. Gent qe és capaç de dir-te tot això, de ser tan sincera i fidel. Ja ho sabia q per a mi ho ereu tot, però esqe encara m'ho heu confirmat més. Mireu, si us sóc sincera, aquesta setmana a la pompeu, em vaig sentir molt feliç, vivint a bcn, i vaig conèixer gent fantàstica, i el meu cap va volar...inconscientment em vaig apartar d tots vosaltres, i potser se m'havien oblidat algunes coses, ja no em sentia tan dependent d vosaltres....havia perdut una mica la fe, però....què equivocada anava. Com diu en toni, anem construiunt melodies i tons a la cançó d la nostra vida, però el groove és sempre el mateix, és la peça fixa, la q no es mou, les teves arrels, i auqestes, sou vosaltres. Pq passi el qe passi, canviem com canviem, anem on anem, poso la mà al foc qe costarà trencar aquestes arrels, serà gairebé impossible. Pq.....tenim masses records, massa coses bones per oblidar-ho. i els qe ens queden....

Ja queden enrere auqells dies en qe em sentia pels terres, perduda i amb por de construir el meu propi camí. Pq havia d fer-ne un d nou si ja m'encantava elq e tenia? Doncs bé....poc a poc m'heu donat la confiança per canviar el xip, i seguir endavant, pq m'heu demostrat qe passi el qe passi, allà hi sereu. 

Com sempre dic, som el qe ens envolta, així qe, si sóc com sóc, en gran gran gran part és gràcies a vosaltres. 

De debò nois.....sou....l'hòstia. Crec que amb aquesta frase resumeixo tot. Agafeu aire per l'abraçada que us espera a aquells qe encara no us he vist!

Encara escriure tantes coses més!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Però....tenim tota una vida per anar-les recordant 

Bona nit malpariiiiiiiiiiiiiiiiiiiits!

El meu groove. Ni per tot l'or d'un banc ho canviaria. Awesome.

***

"Ei! Tot millor o què? Sí....ja t'ho noto, amb aquest somriure que tens avui, ja l'has recuperat altre cop!"
I per dins et volia dir "És clar! Com vols que no somrigui amb aquesta cara de tonta quan et tinc al davant!"
M'agradaria  mirar-te fixament, agafar-te la cara i dir-te, sense presses..."Ets increïble, noi".
Els primers dies després de conèixe't, quan pensava en tu tot se'm removia per dins, sentia un sentiment de pau interior brutal, com mai amb ningú m'havia passat. No sentia els típics nervis, o vergonya, o incomoditat, o gelosia....sinó pau. Per haver-te trobat. Saps? Tenir-te al cantó ja és suficient. I sé que tot just ara comença tot.

una bombolla dins la pompeu

Són una minoria
Són reals
Són diferents
Són propers
Són ambiciosos
Són somiadors
Són desperts
Són idealistes
Són lluitadors
Són actius
Són valents
Són intel·ligents
Són solidaris
Són el motor
Són els que fan història
Són els transformadors
Són capaços de tot
Són el futur.

Dels vents d'Amèrica Llatina venien les paraules..."El més bonic d'un revolucionari és que sigui capaç de sentir en el més profund del seu ésser qualsevol injustícia comesa, aquesta és la qualitat d'un autèntic revolucionari". Injustícies properes o llunyanes, petites o grans, legals o il·legals.

Miren més enllà de les seves sabates de marca i el seu futur egoïsta en una empresa. Volen un futur decent i digne, just i lliure. Molts els criticaran, els rebutjaran, els menyspreuaran, però no abandonen, saben el que volen, i lluitaran fins el final.
Gent així és la que per a mi, val la pena, la que organitza, es mou, es qüestiona, reflexiona durant hores i hores després d'una jornada de feina intensa, gent que ajuda, coopera, fa dubtar els altres, busca alternatives. Gent amb contingut, sense carcassa, sense res a amagar, sense exteriors superflus. És difícil ser així en un ambient com el d'aquesta universitat. Amb només dos mesos, ja m'estava deprimint veient l'ambient individualista, conformista i fred de la gent d'aquí, sense aquesta bombolla  hauria estat molt còmode deixar-me endur i ser una conformista més, sense alçar la veu per res, sent una multitud, un ramat que només busca el seu benestar. Formar part del rovell de l'ou, de la gent activa, conscienciada i amb ideals ha sigut una calada d'aire fresc.

Naixem revolucionaris o ens hi tornem?
D'on surten les ganes de lluitar de la gent? De ben endins de cadascú. Hi ha qui les té, i qui simplement, no les té. Hi ha a qui li crema la sang per dins quan veu una injustícia, i a qui li rellisca. Es pot canviar? No ho sé.
Personalement, a casa no m'han inculcat aquest ideals de lluitar per les injustícies. Fins als 16 anys no vaig envoltar-me de gent amb una mica de tarannà revolucionari.
Per què amb només 7-8 anys ja volia treballar en ONGs?
Per què sempre m'ha importat conservar el medi ambient?
Per què mai m'ha agradat vestir roba de marca ni seguir les modes?
Per quèen plena adolescència vaig decidir no comprar-me més roba (mesura anticapitalista)?
Per què mai m'ha agradat la música comercial, la que tothom escolta?
Per què mai m'ha agradat anar a les discos i arreglar-me?
Per què mai he acostumat a comprar-me grans objectes de tecnologia sofisticada?

El més important és veure que mai he deixat aquests principis, mai m'he deixat influenciar, per molt que a vegades costi. Potser és que tothom neix original, amb ganes de tot, però la societat ens ofega, oprimeix la nostra creativitat, els nostres valors, i imposa els seus, i ens despista amb coses supèrflues. Ens aparta de la lluita.
No ha sigut fins fa poc que no m'ha importat ser així, un pèl diferent a la resta del jovent. Però he vist que hi ha gent així, que li importa més arreglar-se el cor abans que el cabell cada matí.

Tot això ho vaig escriure dimecres a la tarda, mentre feia el curs de les Nacions Unides. Com pretenien que escoltés totes les tonteries de si EUA té dret a veto perquè nosequè, o que en conjunt hi ha uns 57.000 funcionaris (molts d'ells innecessaris) treballant a les NU, etc. Ximpleries, incredulitats, tot sense contingut, sense ímpetu, tot llunyà...què diferent del que va venir després! Vaig sortir pitant cap on estàvem ocupant la pompeu. I em vaig afegir a un debat sobre l'educació. Escoltar coses que de debò ens afecten, coses reals, gent amb veritables ganes de canviar coses, de pensar, i no d'obsessionar-se a arribar a dalt i no cardar res. Arguments molt interessants sobre com hauria de ser el sistema educatiu, sobre com la creativitat queda ofegada, sobre que hi ha més món més enllà del títol universitari. Com si tota aquella gent m'anés llegint els meus pensaments, tot el que deien, coincidia. I tot el que vam fer després....més debats, xerrades, tallers per treure'ns la por del cos, assemblees, elaboració de pancartes, repartiment de la feina, etc. I dijous...el gran dia.

Potser pensareu que aquesta gent són 4 gats "hippiecolgaos", amb rastes, bruts, sense res millor a fer, que xerren una mica i se'n van a fumar quatre porros i a beure cervesa, que aprofiten aquestes situacions per fer merder. Doncs què equivocats. He vist gent que dormia 2 o 3 hores per la nit perquè es quedava fent feina, escribint octavetes, organitzant coses, pensant, etc. No hem parat de treballar, de proposar, d'arribar a consensos en debats de més de 3 hores...Organització i voluntat de fer coses al 100%.
Acabar rebentats però aixecar-se amb la cançó de "Bon dia" i començar un nou dia amb les mateixes il·lusions. És només l'inici, Queda molt camí, i no hem de desistir. Per aconseguir una política més propera, per buscar camins alternatius, perquè així no podem seguir, per alçar la veu i convèncer. És difícil, però no anem desencaminats. Fa falta pujar d'esglaó.

Un seguit d'empreses (Banco Santander, Telefònica...) han posat de relleu les tendències que han de seguir les universitats de Xarxa Universia (unes 1.070 universitats d'11 països d'Iberoamèrica) cap a un "model universitari nordamericà", ja que es considera que les universitats espanyoles careixen de la cultura empresarial i de la rendibilitat pròpia de la societat nordamericana. Totes les retallades en educació, són realment necessàries? Què volen? Que només els rics puguin accedir a la universitat? Els estudiants no hem creat aquesta crisi. Cada cop més s'estan privatitzant més les universitats, incrementant els preus, destruint el finançament públic, aplicant el pla de Bolonya, que no et permet treballar, sinó que obliga a assistir a classe, a no veure més enllà de la nota, a obsessionar-se en ser el millor i rendir al màxim, per tal que puguis tenir assegurat un lloc de treball en alguna bona empresa. Farsa. No som màquines, som estudiants als qui se'ls està traient veu i vot, que pensen que hi ha més vida entre classe i classe, però que no deixen d'esforçar-se. El sistema de seminaris ha reduit l'experiència universitària a una continuïtat de amb l'ensenyament secundari: sortir de classe per fer una pila de deures. Quan farem recerca? Quan estudiarem els continguts de l'asseignatura?

http://www.youtube.com/watch?v=nMqFUaQXCbM

Prendre consicencia de la situació de la institució on estudiem, posar en comú els nostres greuges, realitzar debats sobre la universitat i el món que ens envolta.

PENSAR ÉS FÀCIL. ACTUAR ÉS DIFÍCIL. I ENCARA ÉS MÉS DIFÍCIL ACTUAR DE LA MANERA QUE UN PENSA

Experiències d'aquelles que et deixen una mica en estat de shock....de com t'han omplert, cada racó de la teva ànima, fent-te millor persona, i que no pots parar de recordar, cada moment, cada cara, cada paraula, cada fet. Imatges que es congelen, per sempre més.

la va trobar a una sala mig buida

 L'únic que m'interessa del diari que regalen:

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20111108/54237644117/lo-triste-es-no-haber-sido-capaz-de-amar-a-mas-personas.html

"Hay demasiada gente en el mundo que vive en condiciones miserables y se acepta tranquilamente; es espeluznante. A la crisis financiera se suma la crisis moral, esa incapacidad de mostrar sensibilidad hacia los demás, y tiene consecuencias catastróficas."

"En las sociedades en las que vivimos, cada vez es más difícil hacer esa distinción entre las necesidades esenciales y las que no lo son. Nos proponen cosas por todas partes, los objetos nos estorban. Nos creamos necesidades artificiales de las que somos cada vez más dependientes. Nos rodeamos de obstáculos que paradójicamente nos impiden llevar una buena vida."

"No fue un sacrificio. A los 20 años me tentó la carrera política, pero comprendí que no podría. Se trata de un oficio en el que hay que mentir constantemente. Es el caso de los partidos que están ahora en el poder en Europa; todos pretenden hacernos creer que ellos tienen soluciones. Me cuesta mucho creer en la política."

"...rebelarse contra los aspectos de la realidad que son intolerables. Hay que estar dispuesto a trabajar seriamente en nuestro mundo interior."

***

Consol per a la frustració... (Sèneca)
Quan el desig topa amb el mur de la realitat, es produeix la còlera. Com reaccionem a les frustracions? Depenen del que entenem per normalitat. Si plou, no ens agrada, però no ens enfurismem extramadament, perquè estem familiaritzats, sabem que algun dia o altre ha de ploure, que és un fet natural. En canvi,  si creiem que tenim dret a obtenir una cosa i ens la neguen, topem amb la crua realitat i ens ofusquem. Per tant, la còlera la causa la convicció.

Hem d'estar més preparats a les decepcions, ja que l'existència no és perfecta i ho hem d'acceptar.
Ens enfadem menys, quan esperem menys. Res no ens hauria d'agafar d'imprevist. La nostra ment ha d'estar atent a qualsevol desgràcia. Pensem que el Bé ens donarà una recompensa, i el Mal comportarà un càstig. I és que no sempre podem relacionar el destí amb els nostres valors morals.

És tan fàcil caure en l'equivocació d'acceptar l'innecessari i refusar el possible, com en la de refusar el necessari i anhelar l'impossible.
La raó ens permet entendre quan els nostres desigs entren en conflicte amb la realitat i ens ofereix la possibilitat de sotmetre'ns, de manera voluntària i no pas de mal humor, a les necessitats. No podem triar els fets, però sí l'actitud amb què els encarem.

Creiem que podem alterar els nostres destins i confiem i patim en funció d'això. Estem subjectes a coses inevitables, hi ha forces superiors als nostres desigs.

***
Una de las partes más difíciles de la vida es decidir si alejarte o intentarlo un poco más...

No importa cuento tiempo piensas que has perdido o desperdiciado, nunca es tarde para aprovechar lo mejor de cada momento.

Esperar poc i donar molt és un bon mètode per trobar l'equilibri interior.

És trist posar un punt i final als capítols de la vida, però si no ho fas, és impossible redactar més històries.


M'encanta l'olor del poble a primera hora del matí i cap al vespre....quan els carrers encara estan prou buits, quan el terra és moll de la humitat, quan les llars de foc es comencen a encendre o a apagar-se, quan pots escoltar el caliu de la nit a dins les cases, mentre tu ets a fora, sentint el gèlid aire que et congela les galtes, olorant l'arribada de l'hivern a cada passa.

en tinc ganes, moltes. Em sento prou forta.
No importen els obstàcles, si al cap i a la fi, tornes a ser tu mateixa.
Em sento que res em pot fer mal, capaç de donar-ho tot, amb ganes de fer tot.

Tinc ganes de redactar més i més i més històries...

everybody needs somebody (to love) !!

Dijous a les 7 de la tarda. Aconseguiré la feina. L'aconseguiré, l'aconseguiré, l'aconseguiré. Em sents? Em pots sentir?????????????? Sí, l'aconseguiré! I guanyaré uns quants diners, pocs o molts, no ho sé, només vull els suficients per pagar 1.200€. I et vindré a veure, primer a tu, i després a tots els altres. T'ho prometo. Però tu m'has de prometre que aguantaràs, sigues forta, sents? Només et demano uns dies....és qüestió de dies, ja veuràs. Aguanta si us plau.......

Quan tot són bones notícies i les coses van tant bé....t'entra una por al cos per saber que tard o d'hora les coses començaran a baixar. Sí, només començar el dia ja ha aparegut una mala notícia. Però bé, queda tot compensat amb el dia d'ahir...

24 hores sense parar. Aquests són els dies que m'agraden a mi. Gent aquí, gent allà, cares noves, cares amigues, en cotxe cap aquí, cap allà....crec que en la tarda d'avui vaig conèixer més gent que en els 4 anys que porto a Vidreres. Gent jove, vull dir. On és la gent jove? Pensava sempre....doncs ja està. Primer tota la gent de l'esplai. Em vaig presentar amb les mans buides, amb incerteses...què havia de fer? M'acceptarien? Doncs ja em veieu traginant caixes amunt i avall, netejant terrers, muntant armaris....xerrant amb l'un, amb l'altre...com si portés tota la vida. Capacitat d'algunes persones de fer-te sentir bé de seguida.

I després, amb els nervis a la panxa, començar la nit tan esperada des de feia dies. Sincerament, no tinc gaires paraules...sona típic, però és la veritat. Nits que es viuen, no es descriuen. Conèixer gent tan al·lucinant no té preu. Gent que et sona de vista, com a molt, que els veus llunyans, intercanviar paraules per primer cop i sentir-te, al cap d'un parell de minuts, com si els coneixessis de tota la vida. Gent senzilla, natural, agradable, divertida, honesta....no sé, em sentia feliç, realment feliç entre tots ells. El meu somriure era permanent, no podia posar la cara sèria, mirés on mirés, trobava algun motiu per somriure. Increïble.

http://www.youtube.com/watch?v=Tblreo4pGn8

Els nervis de ser la petita van anar desapareixent, gràcies a la confiança i calidesa que em transmetien tots, que feien que em deixés anar i m'incorporés còmodament a les seves converses i mil bromes. No cal anar gaire lluny per trobar gent així, no cal estar a Barcelona, ni marxar a fer la volta al món, gent que val la pena està per tot arreu, però a vegades costa coincidir. Però com sempre dic...el temps sempre et porta a tot arreu, sempre posa les coses al seu lloc. Sempre i quan siguis tu mateix i avancis sense pors.

No vaig atrevir-me a fer cap foto...volia emmagatzemar aquells moments, però és igual no crec que se m'oblidin. Acabar sentint-te un d'ells, acabar abraçant-te amb algun d'ells, emocions a flor de pell, el regal, la música, els balls, les mirades, les petites confessions...tot. Hi haurà pròxima? Qui sap. Però saber que existeix gent així ja em fa sentir feliç, saber que estan molt a prop, i que quan me'ls trobi, podrem intercanviar 4 paraules i algun que altre riure, ja és suficient.

GRÀCIES. A TU EN ESPECIAL, I A TOTS.

A vegades, els records no ens deixen veure amb claredat el que tenim davant, el present. Com si el cos estigués al present però el cap i el cor en el passat. Et donaria tot si et pogués estimar. I cannot stop dreaming.

I like the way this is going

I quan la setmana laboral arriba a la seva fi, inconscientment començo a fer balanç sobre els últims dies, amb el balanceig del tren i el canvi gradual del paisatge, que va del gris al verd.
Recordo tot allò que he anat retenint al cap durant la setmana: fets interessants explicats a classe; riures entre classe i classe, i també fora d'aquestes; a casa, mil i una anècdotes enmig d'un ambient peculiar però més que agradable; xerrades interessants de gent encara més interessant; passejades per llibreries d'un altre món; immersions en llibres al·lucinants; mil pensaments i reflexions entorn el que m'envolta; cares de gent diversa que em creuo anant en bici, o pel passadís, o a l'ascensor de casa, d'imprevist, que alegren la vista!; enamoraments platònics de mil nois que no veuràs mai més.
I començar a somiar, a sentir-me bé amb el present i a imaginar-me el meu futur. Sentir que tot va bé....i témer caure un altre cop....però bé, c'est la vie.

http://www.youtube.com/watch?v=0qlcXTjogJY

-On és la Laura?
-Fent la volta al món!

Sempre en moviment, sempre rient, sempre amb il·lusió, sempre aixecant-se, sempre regalant i esperant amor, sempre somiant.

Una setmana awesome.

Agafar el tren del migdia, arrossegant la maleta atrotinada i somriure tot pensant: m'encanta! (I...no em faria quedar-me aquí!)
Ni els dies grisos ni la pluja han pogut amb la capa de llum que porto a sobre....no sé quant aguantarà, però què més dóna?! Hic et nunc.

Per fi....

I sempre cap amunt, superant-ho tot. Arribant al cim, que les vistes són fantàstiques.

***

Pots llegir per llegir (plaer, aïllar-te del món, sentir...) o llegir per saber, per conèixer, no limitar-te a només sentir. Anar més enllà. I és que poder conèixer és poder fer, que és poder canviar.

Ahir vaig veure per primera vegada en tota la vida que porto llegint els diaris (vale...no és gaire, però és igual) i mirant les notícies per al tele, una notícia veritablement important. Cal dir que aquesta ocupava un espai considerablement petit, però bé, més val això que res. "Al ritme actual, farien falta tres planetes Terra per cobrir les necessitats al 2.050". Ni recordo quant va ser el primer cop que vaig llegir aquesta dada-tot i que no costa gaire d'imaginar, només cal mirar al nostre voltant-, fa massa temps! Per què surt ara, això, en un diari més o menys important? Per què mai es parlen d'aquests problemes? Massa catastròfics? Per no incloure més males notícies? Només interessen els morts de l'Àfrica quan s'accentua la sequera, després s'oblida la notícia, igual que amb les víctimes de terratrèmols o tsunamis. Se'n parla un, dos tres o quatre dies. I mai més. La política abunda. I sempre és el mateix. Les línies de les borses, amunt i avall...avall i amunt. Què hi ha d'impactant, vivint en un model capitalista?
La meva tieta es va quedar amb la boca oberta quan va llegir la notícia. I com ella, segur que milions de persones. Molta gent no s'adona. Simplement perquè no s'informa lo suficient. Només es troba en llibres i revistes especialitzades titulars així. No arriba al públic en general com arriben les notícies de política i economia anteriors. I hauria de ser al revés. Informar que no estem superpoblats, que si els africans no es desenvolupen és per culpa nostra, que si hi ha escalfament global, és per culpa nostra, informar sobre el que es gasta el govern en armament, sobre com robem peix del llac de Tanzània i ens el mengem nosaltres.....potser així la gent es mouria més, aixecaria més la veu, seria més conscient. Sabria com actuar. No perdré mai la fe en les persones. Som capaços de canviar les coses. Però primer ha de saber.
Crec que aquest és un dels motius pels quals vaig decidir estudiar periodisme.

***

La filosofia per a consolar diverses situacions de la vida quotidiana d'abans, d'ara i del futur.

Consol per a la manca de popularitat...

Convencionalismes. Ens sembla impensable que la societat pugui anar tan errada i alhora que nosaltres siguem els únics d'adonar-nos-en. Apaivaguem els nostres dubtes i seguim el ramat, perquè no ens podem imaginar a nosaltres mateixos com a pioners de veritats difícils i fins aleshores desconegudes.
Associem el que és popular amb el que és correcte.

Tinguem opinions pròpies! Qüestionem-ho tot, fins i tot el que sembla de sentit comú, com feia Sòcrates.

Consol per a la manca de diners...

El que és necessari i essencial per a la felicitat i el que no:
-Natural i necessari--> amics, llibertat, reflexió, aliment, roba, aixopluc.
-Natural però innecessari--> casa gran, banys privats, banquets, carn, peix, servents.
-Ni natural ni necessari--> fama, poder.

Per què si les coses cares no ens aporten la veritable felicitat, ens atrauen tant? Perquè els objectes cars ens semblen solucions plausibles a necessitats que no entenem. L'art ens pot ajudar a corregir això.
I jo afegeixo....un dels descobriments més apassionants de la vida...és adonar-se d'això, que la veritable felicitat es troba amagada en una posta de sol, o en una conversa amb un amic, o en un petó, o en menjar un exquisit pastís de xocolata, o en llegir un magnífic llibre, o en escoltar cançons, és a dir, estimar les coses "petites". Sembla fàcil però....amb els temps que corren, es fa cada cop més difícil, i a sobre, ens fan creure que amb totes les coses superflues que ens posen als televisors, serem més feliços.

I tot això, ho va dir un antic, Sèneca. Segurament sempre serà així.

benvinguts altre cop

Wow..................em torno a sentir capaç de pujar una muntanya corrents. Com trobava a faltar aquest sentiment que abans era tan present. Em sento jo, altre cop, viva, desperta, alegre, amb forces, amb ganes, amb tot. Capaç de tot. Independent, optimista. No vull tancar els ulls, hi ha massa coses a veure, i més en una ciutat. Des que he arribat que els ulls i la llibreta treuen fum. Queden 7 minuts per les dotze, per que acabi el dia. Un dia complet, actiu, un dia dels meus, un dia normal però a la vegada especial. Tinc ganes d'aprendre més i més i més...pel meu compte, investigar, llegir, escriure....Ràfagues que et fan sentir bé...d'on respires un aire més que pur. I vénen de tot arreu!!!!!!!!!!!!!! D'amics, d'amigues, de tietes, de llibreries, de passeigs en bici, de classes anormals.

5 minuts. Podria escriure parrafades i parrafades de coses que he anat anotant avui a la llibreta. No vull que se m'escapi res. Però avui és només dia de sensacions, d'emmagatzemar dins meu, de quedar-m'ho per a mi.

4 minuts. S'acosten bons dies, però tampoc vull espatllar-ho. Així que prou dosis d'optimisme.

3, 2, 1...Avui ha sigut un bon dia, i punt. Ja tocava. El cel està clar, blau blau blau, amb un gran sol que brilla amb força, i sembla que es reparteix entre la demés gent. Oh.