la simplicitat és la que em manté viva.

Sentir una cançó que t'agrada i ballar com una boja; veure que plou i sortir disparada al carrer; veure aquelles grans amigues que fa temps que no veus i abraçar-les intensament; estar davant d'ell i llençar-te als seus braços sense pensar-t'ho; dir "t'estimo" cada cop que ho sentis; insultar la gent que s'ho mereix; reflexionar sobre el que penses i dir-ho en veu alta; aturar-te enmig del carrer, estirar-te i cridar d'alegria, o plorar.

Fer tot això sense importar-te fer el ridícul al ballar, ni de mullar-te els cabells i la roba, ni d'ofegar-te al fer una abraçada, ni del risc que aquell noi s'aparti quan t'hi llencis, ni de que ell no senti el mateix, ni d'emportar-te una bofetada per haver insultat, ni que se'n riguin de tu per la manera com penses i fas segons quins comentaris, ni de patir per si ve un cotxe o t'embrutes la roba a l'asseure't al carrer.

Fer tot allò que sents en un impuls d'irracionalitat sense pensar en el que vindrà després. Per a mi, això és viure, viure intensament. Que quan estiguis a la tomba a l'edat que sigui, amb 10, 18 o 100 anys, estiguis somrient, perquè sempre vas fer allò que senties, aprofitant cada moment, sense malgastar el temps, vencent els dubtes i la por. Ja n'hi ha prou. Despertem. Fes coses simples, com cridar, riure, cantar, ballar, saltar, abraçar, escriure, córrer..coses que no costen molt i ens fan sentir vius. Busca l'essència de cada cosa, aprèn d'ella, aprèn de tot el que et vas trobant. I cada cop que et trobis amb un mur, tira'l a terra. Quan portis 3, 4, 5 murs derribats, els sisè no et costarà gens.


Hauríem de fer una llista de les coses que ens agraden de la gent que apreciem i donar-los-la. Així, quan estiguin tristos, se la podran llegir i almenys, els treuràs un somriure. Per què costa tant dir les coses bones de la gent i tant poc les dolentes? Por a mostrar els sentiments, Com sempre. Per això hem de derribar murs, el mur de la por, el mur de la frustració, el mur de la fragilitat, etc.


I recorda, tot el que facis, fes-ho sempre perquè tu tens ganes de fer-ho, perquè et ve de gust i t'agrada, no per agradar els altres.

Dies que semblen normals i corrents, però que marquen un abans i un després. Sí, avui és un dia d'aquests. 





Estic enamorada.....es diu Llibertat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

one more time. One more chance

http://www.youtube.com/watch?v=tujOgnbnfc4


Inestabilitat emocional nivell 10. Miro fotografies de molts mesos enrere, recordo tot el que va ser, tot el que no és ara, tinc ganes d'estimar a tothom, de plorar, d'abraçar, de fer un petó apassionat, de que m'abracin, de dir el que sento sense por a res, de dir "t'estimo" a aquells que m'importen, amb majúscules, d'estirar-me a la sorra de la platja, o del camp, tancar els ulls, que el sol em faci pessigolles a la cara, de mullar-me sota la pluja, de recordar moments, d'imaginar i somiar amb el que podria ser, de créixer com a persona, de patir, de cridar. Tinc ganes de tot. Tinc ganes de viure. Tinc ganes de tu.


Nostàlgia, satisfacció, felicitat, enyorança, tristesa...no sé per què sento tot això en un mateix instant. Només sé que...hem d'anar pas a pas, fixant-nos en els detalls, sense presses, sense tenir-ho previst, simplement gaudint de les vistes, de les coses espontànies, perquè són les millors.

T

Et diré un dels molts problemes que tens: ets totalment incapaç de posar-te al lloc dels altres, d'intentar compendre què senten, què pensen, què els passa ni que sigui una mica. Totalment incapaç. El teu egoïsme i la teva amargura arriba a un punt tan extrem que estàs buit d'empatia, d'amistat, d'amor. Potser ni saps el que significa. Per això totes les dones et semblen unes putes, per això no tens ningú en qui realment confiar, per això ets un ésser repugnant. Tant de bo t'haguéssis ennuagat amb aquell pastís. Perquè t'ho mereixes.

Em sento tan estúpida...tot el que he arribat a fer per tu (que segurament ni t'has adonat del 60%), totes les menjades de cocu que he arribat a tenir per tu, tots els comentaris que he hagut d'escoltar/aguantar de la teva rídicula llengua. Qui t'ha convidat tants cops a dinar o sopar quan estaves sol, fins i tot pels caps d'anys, quan tothom estava amb amics i família i jo m'oferia a donar-te companyia, qui t'ha escrit cartes i escrits per tal de conservar l'amistat i estar de bon rotllo, qui t'ha fet petites sorpreses el dia del teu aniversari, venint-te a veure, portant-te l'esmorzar?
Ei, sí, jo, la que està darrera aquesta màscara de "bruixa" que només t'ha fet que portar problemes pel que sembla. Ets tan incapaç de fer l'esforç de posar-te en la meva situació...d'entendre que acabava de sortir d'una relació de 8 mesos, que estava confusa, sola, trista, i només et tenia a tu...que t'ho prens com si m'hagués proposat fer-te mal, fer-te creure coses que no eren. Després de mil perdons, de parlar-ho mil i mil cops, tu em vas girar la cara, no em dirigies la més mínima paraula, em miraves amb uns ulls plens d'odi quan et deia bon dia...
I qui ets tu per saber el que penso o sento actualment si fa segles que no em preguntes res d'això? Com pots estar tan segur dels sentiments dels altres? No tens ni idea de res. En canvi de jutjar tant les altres persones, millor que facis un cop d'ull al teu interior, que fa tant que no ho fas, que ho tens podrit.

Recordo un dia, exactament el vint i picu de gener de l'any passat, al tren, tornant de Barcelona amb l'Arià, que et vaig dir que havia sortit al diari (per uns premis als que havia quedat finalista) i saps què em vas dir? "Ah, molt bé." amb una cara de fàstig immensa. Jo em vaig quedar una mica parada i vas afegir: "és que Laura...què vols que et digui?".
Doncs amb allò ho vas dir tot. Per tot això em sento estúpida, de creure que tenia un bon amic al meu cantó.

I que et quedi clar, que les dones no som unes PUTES ni unes BRUIXES, i com les meves orelles tornin a sentir això, et juru que no em podré aguantar la mà. Després del teu comportament, com t'atreveixes a queixar-te que una noia no et contesta pel xat al cap de segons? Serà que no hi ha nois que juguen amb les noies! Va, per favor! És que és increïble! No entenc com pots generalitzar en aquest tema! Quins pebrots...

Que no t'estranyi si estic una temporada sense dirigir-te la més mínima paraula. Tampoc et sabria què dir. De fet, no sé ni com mirar-te a la cara, de la pena que em fots.

time to think a little bit

La classe de literatura catalana d'avui ha sigut un pèl diferent a la normalitat...ja per lo que parlàvem, ja per lo que la professora ens ha fet sentir amb les paraules d'un llibre. Ella és una de les millors professores que he tingut mai, la veritat és que en sap, i molt. I transmet aquella satisfacció d'agradar-li el que està explicant. El llibre en qüestió és K.L Reigh, de Joaquim Amat-Piniella. El va escriure entre 1945 i 1946 a Andorra, després de sortir supervivent del camp de concentració de Mauthausen, on hi va estar durant 5 anys. La novel·la no és res més que una declaració de la seva vivència en aquest horripilant indret. Cal dir que aques home va lluitar al bàndol republicà, ja que era membre d'Esquerra Republicana de Catalunya. Amb això, quan va sortir del camp, no el van deixar entrar a Catalunya fins anys més tard, així com tampoc li van deixar publicar la novel·la fins el 1963, en castellà. Mesos més tard la pogué publicar en català.


Hem sentit a parlar tants i tants cops de l'Holocaust, dels camps de concentració i d'extermini, de la Segona Guerra Mundial, del feixisme...s'han fet tantes pel·lícules, s'han escrit tants llibres, que quan tornem a sentir-ho, diem: "ah sí, aquelles barbaritats". Però és que mai, mai, mai, mai podrem arribar a entendre ni imaginar-nos ni un 10% el que allò significà realment. I...sabem el que realment significa un camp de concetració o d'extermini, el que s'hi feia allà dins, com vivien les víctimes? No ho sé...potser sabem coses que ens han arribat del llibre d'història, o de pel·lícules, però no gaire cosa més. Potser tampoc ens interessa massa, ja tenim prous problemes actualment com per sensibilitzar-nos amb uns fets del passat. 
Sigui com sigui, encara avui, molts dels soldats que s'allisten a l'exèrcit del seu país, són gent sense feina, que troben una solució a la seva situació fent-se soldats, on només els interessa guanyar un sou. La majoria d'aquests marines, militars i demés, no tenen cervell. Els soldats de l'ONU, per exemple, els anomenats cascs blaus, quan van als països en guerra, a part de, suposadament, impartir pau, justícia i ordre, violen i maten a qui troben. Això ens ho ha dit la profe, i no crec que s'ho hagi inventat. Ens ha dit que aquests piltrafilles de l'ONU, quan van anar a Kosovo, varen matar quantitats de gent enormes i van violar sense escrúpols. 
Als soldats de les SS, en el context de la Segona Guerra Mundial, passa exactament el mateix: quan més fill de puta ets, més esglaons puges. Es creuen que tenen el control de tot, només pel fet de posseir una arma sota el braç. Quan algun presoner, per exemple, s'entrebancava, venia un soldat i li cardava un tret. Sense manies. I se sentia orgullós. Semblava aquell joc de picar amb un martell els animals que sortien pel forat que posen sempre a les fires. Quan més víctimes, més orgullós se sentia el soldat i més reconeixement obtenia.


A les càmares de gas, mentre tancaven tots els presos allà dins i els ruixaven amb gas, i es recargolaven del dolor, i es posaven els dits a la boca per intentar respirar aire pur, i es tiraven uns sobre els altres mossegant-se els cabells i les ungles, i s'anaven apilonant, morts, els uns sobre els altres, amb els cossos de color groc, els soldats s'ho miraven des de la finestreta.


Quan no els obeïen, els pegaven amb qualsevol cosa, i obligaven al màrtir a comptar les fuetades amb veu alta.


No seguiré. No puc. Un dia em van dir que una persona normal (sense cap malaltia, etc) no pot matar més de tres persones, és incapaç. I aquí què passa? Bé...aquests soldats no són persones, més aviat són animals, i encara pitjor, inhumans fins al moll de l'òs. Per això no s'immutaven en absolut. 


A mesura que vas escoltant tot això...no sents una ràbia que córre per dins teu, alguna cosa que es mou, que els punys se t'estrenyen, que les cames et tremolen, que tens ganes de plorar i parlar amb un micròfon al carrer, i que absolutament tot el món et senti cridar: ENS HEM TORNAT BOJOS?????????????!!!!!!!!!!!!!! PER QUÈ NO ENS DONEM UN COP CONTRA LA PARET I PENSEM?
Sí...aquesta sensació s'anomena impotència. I és una de les pitjors que es poden sentir.
Jo sóc de les que dic que ens hem de preocupar per les coses realment importants, que al món hi ha moltes injustícies i preocupar-te pel teu pentinat i pels colors de la teva roba és perdre el temps. Doncs bé, aquest és un motiu més que suficient per aturar-nos i pensar.


Bé...deixo aquesta cançó per contrarrestar els efectes de pessimisme que he deixat avui (sort tenim de les cançons!!!!!!!!!!!):


http://www.youtube.com/watch?v=6tuPBrSl9Nw


"I'm free to be whatever I want and whatever I choose..." 




El món és com una funció, però el mal és que ningú no pot veure 
com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van
fent com si no hagués passat res. -Mercè Rodoreda-

menys és més

Si t'hi pares a pensar, quan menys desitges, més fàcil és ser feliç. Quan menys depenem dels altres, també és més fàcil se feliç. Per exemple, hi ha gent que es conforma en tenir salut i una família. Amb només això, ja és feliç. D'altres, però, això no els complau, necessiten més, necessiten èxit, popularitat, diners, joies o qualsevol altra cosa material. I aconseguir això, ningú em negarà que és difícil. Doncs li serà més difícil sentir-se bé, ser feliç. Desviant el tema als països del tercer món, no és estrany veure nens i nenes pels carrers de Bombai regalant-te mil somriures; o famílies que no tenen res que t'ofereixen el millor quan els visites; o veïns d'un barri pobre de centreamèrica fent balls i festes cada nit. Ells ja són feliços. Són pobres econòmicament, però rics d'humanitat i alegria. Malgrat no tenir res, per ells ja ho tenen tot. En canvi...quantes persones entren amb depressió o se suïciden al món occidental? Per acomiadament de la feina, per no poder pagar la hipoteca, perquè la seva parella l'ha deixat, per no aconseguir guanyar en el que sigui...Som realment feliços, envoltats d'aquesta bombolla materialista i individualista? Es diu que hi ha una illa, Vanuato, la qual té l'índex de felicitat més elevat de tot el món. No hi ha gairebé cotxes, ni violència, ni contaminació. Els habitants viuen d'allò que cultiven, i malgrat no tenir gaires instal·lacions mèdiques modernes, viuen molts i molts anys. Tenen sol, platges, companyia, i poca cosa més. No es tracta d'un país gaire industrialitzat, però tenen el número 1 del rànquing de felicitat. 

Estic generalitzant, ho sé, però alguna cosa de cert hi haurà, en tot això...

No sé...a mi abans em faria més feliç contemplar una posta de sol dalt una muntanya que comprar-me qualsevol xuminada a les rebaixes. Recordeu que la vida es mesura pels moments que et deixen sense alè.

Hem de fer coses a la vida que més tard tinguem ganes de recordar. Mirar enrere i sentir que ha valgut la pena. Repassar la nostra història i sentir que no s’assembla gaire a cap altra, que és pròpia, que ens l’hem inventada. Som joves. És ara que ho hem de fer. És ara. Fem el que fem, acabarem morint. Val la pena fer el que desitgem, no? 

Entre ciutat i ciutat...

Per fi!! Una tarda de dijous sense absolutament res a fer! Ni substitucions al tenis, ni deures, ni exàmens...res de res, només entreno de volei al cap de dues hores. Així que he acabat anglès a les 5, i després de prendre'm el berenar, he anat a la biblio fins les 6:45. En tota aquesta estona només he llegit tres revistes de viatges. M'hagués agradat anar a dalt i mirar altres coses, però el temps se m'ha anat volant. Una d'aquestes revistes parlava sobre la Patagònia, Périgord (França rural), Takayama, Himeji, Kamakura (Japó rural) i molts altres llocs. Les fotografies eren tan espectaculars...tan precioses...que em donaven ganes d'entrar dins les pàgines. Tots aquests llocs eren inexistents per a mi abans d'avui, uns indrets tan inhòspits i pintorescs...que costa de creure que existeixen de veritat, a uns quants quilòmetres d'on sóc. Un poblet perdut dels Alps, covert de neu i amb un fons muntanyenc impressionant; un altre de la França més rural, amb casetes de pedra i balcons plens de vistoses flors; un recorregut pels pobles més antics i culturals del Japó, etc.

Sembla mentida que puguin haver racons tan bonics sobre la terra, i em pregunto si amb una vida es pot veure, almenys, la meitat d'aquests llocs. Crec molt que no, ens caldrien 3 o 4 o 5 vides per recórrer cada raconet amb el seu encant tan particular.
I al llegir aquests meravellosos articles, em sap tant de greu la gent que només viatja a capitals europees o americanes, on hi ha gent, museus, botigues, tràfic, extensos parcs, etc. No saben el que es perden...perquè no saben el que hi ha. Jo sóc la primera que m'agradaria visitar Londres, i Dublín, i Roma i París i NY...però això no ho és tot. I hi ha (molta) gent que només es queda amb aquesta idea. Només cal endinsar-se una mica més en el país que es visita...treure's les ulleres de sol de turista i deixar de mirar per la finestra de l'hotel o del bus turístic...i caminar al cantó de la gent autòctona. No cal res més, només obrir els ulls...i la ment.

Gràcies a la tarda d'avui he aconseguit, també, trobar la inspiració per escriure al certamen literari de Maçanet, tot i que no em queda gaire temps...un dia i mig, per ser exactes. Però bé, almenys ja tinc la idea, l'esquelet de la història, i no està gens malament...només diré que té a veure amb l'entrada d'avui, amb aquests racons del món que et deixen sense alè.

és així i punt.

Ajudar a algú amb els deures, deixar un mocador, col·laborar amb ONGs...
Sovint es diu que la gent fa bones accions per sentir-se bé amb ella mateixa, per rebre beneficis posteriorment...No sé, ho trobo tan absurd. No trobeu que són coses que s'han de fer i punt? Que haurien de sortir de cadascú sense que ens ho penséssim gaire, com un impuls? Però la realitat és que costa molt veure això, sí, almenys aquí, que estem en una bombolla d'egoïsme i individualisme. No és lògic que si tu tens alguna cosa que l'altre no té, ja siguin diners, o un mocador, o més capacitat intel·lectual, donguis una mica a l'altre que ho necessita? És tan senzill com això. Per què ens hem de rebuscar jutjant a la gent altruista d'interessada? És tan estrany veure accions d'aquest tipus que sentim la necessitat de buscar un motiu immoral. Que trist. I aquests que ho diuen, són els primers a qui MAI els sortirà res altruistament. Mai.

només això

M'encanta quan em vénen records de sobte, imatges d'un temps llunyà barrejades amb alguna que altra paraula, quan mensy m'ho espero, sense ni tan sols proposar-m'ho .És increíble com s'incrusta en la meva ment i em diu que d'allà no surtirà mai més. Un d'aquests moments que de tant en tant apareix i que el guardo amb un candau ben fort, és quan, un dia, anava del braç amb el meu pare, caminant per un carrer, i jo jugava a anar al mateix ritme, al mateix compàs. Volia moure el peu dret justament quan ell el movés, i el mateix amb l'esquerre. Només fèiem que riure i em va explicar que a la mili, quan un d'ells anava descordinat amb la resta, havia de fer un saltiró i automàticament ja agafava el ritme. No sé per què, però allò se'm va quedar gravat, i ara, sempre que agafo algú pel braç i intentem anar al compàs, em ve la seva imatge quan m'ho explicava, i faig el saltiró, tal i com ell em va dir.
Un altre record que guardo ben protegit és quan, no fa gaire, de nit, estava amb el meu millor amic (almenys aleshores ho era, ara no ho sé) asseguda a l'escala d'una fusteria prop de casa meva, un lloc on solíem asseure'ns quan la botiga tancava i on ningú ens molestava per parlar durant hores. Allà, recordo especialment una tarda-nit que estàvem xerrant, i li vaig explicar un munt d'historietes de la meva infància, i ell va fer el mateix, i no sé quanta estona vam estar així, parlant de nosaltres, del nostre passat, rient, compartint una agradable estona. Em va fer sentir tan feliç...tan a gust. Feia fred, però no ens importava en absolut, perquè estàvem tan còmodes. És una sensació tan agradable passar-te hores parlant amb algú a qui aprecies sense importar-te res més, ni el temps, ni el clima, ni la resta del món. Només aquella persona i aquell moment.

 És curiós que, de tots dos records, donaria el que fos per tal que es repetissin de semblants més sovint, justament amb aquestes dues persones. Potser és aquest el motiu pel qual els conservo tan dins meu, perquè sé que costa aconseguir-los i sé que difícilment es repetiran, per molt que els ho demani.

feel it.

Sovint diem, inconscientment: "No entenc com aquells dos poden estar junts..." o bé "no sé què li veu aquella noia a aquell noi..." o també "com una tia com ella pot estar amb un tio com ell (i viceversa)!".

Entre nosaltres, entre els humans, tots som molt molt diferents, tenim aficions diferents, caràcters diversos que sovint s'oposen -eus aquí tots els problemes mundials, al meu parer-, preferències diferents, ideals diferents, gustos diferents i un llarg etcètera. Però...al cap i a la fi, només vivim aquesta vida per sentir, i concretament per sentir-nos tocats pels altres, ja que així ens mantenim vius, encesos. Sentir-se estimat és una necessitat, potser la més vital, qui sap.

Per això, fins i tot les persones més oposades poden sentir-se atretes, com molts cops se'ns presenta a les pel·lícules, en què tot és perfecte. Què més dóna ser totalment oposats a l'altre?...al cap i a la fi, tots busquem el mateix, sentir. Suposo que això ja justifica les absurdes afirmacions de l'inici de l'entrada, en què creiem que hi ha algú adequat per a cadascú de nosaltres. Mentida podrida. I encara em fa més gràcia aquells que diuen...Què fas amb aquest/-a, si tu pots aspirar a molt més! jajajajajajajajajajajaj Que hi ha estaments fins i tot en la tria de parella, que cadascú tenim algú assignat de la nostra "categoria"? Potser el que s'assembli més a tu serà un malparit, i aquell a qui no dirigiries la paraula, t'acabes enamorant només en intercanviar quatre frases.  Sé que sona molt tòpic allò de...tots som iguals, però ben cert que és. M'estic adonant que m'agraden pràcticament tots els tòpics!! No sé si serà bo o dolent això...
En fi, no sé ben bé per què escric aquesta entrada...avui estava a volei esperant per sacar, i m'ha vingut un flash de sobte, quan he vist no sé què, i m'he inspirat. Suposo que no dic res de nou, però tampoc res de fals. Cada dia em fa més gràcia, i por alhora, la debilitat dels humans, de lo vulnerables que som per sentir coses a la més mínima per qualsevol persona...sigui la persona més diferent a nosaltres o la nostra "mitja taronja". Crec que mai entendrem com funciona això de sentir, i molt menys de l'amor. Però més val així, només faltaria tenir-ho tot controlat, com em dóna la sensació molts cops quan llegeixo articles de ciència o tecnologia.

Bob Marley dixit...

No visquis per tal que la teva presència es noti, sinó perquè la teva absència se senti.

una gerra s'omple gota a gota

Em fa gràcia quan la gent em diu: "què ingènua, només faràs que perdre el temps intentant arreglant el món. Preocupa't per altres coses, tu sola no faràs res, és impossible acabar amb la fam, és impossible aturar l'escalfament global, és impossible acabar amb les injustícies. No perdis el temps."
Sí, tenen raó...sé que no aconseguiré tot això. És inhumà que un sol ésser humà solucioni totes les injustícies causades per milions d'éssers humans durant milions d'anys. I molts cops em desanimo pensant en aquesta idea, i penso que seria millor invertir el meu temps en altres coses, preocupant-me per altres assumptes com fa la resta de la gent, sent una mica més egoísta. Però no.
Quan m'hi paro a pensar en el que de debó vull fer el més aviat possible, que és endinsar-me en el món de la cooperació i el desenvolupament, no tinc al cap la idea d'acabar amb la pobresa, sinó la de garantir una vida una mica més digna a un pocs, a aquells a qui pugui ajudar. Tot i que només pogués ensenyar a nens i nenes en una escola d'un poblet perdut d'Àfrica, ja huaria servit d'alguna cosa. A un grup de 20 o 30 nens i nenes. Ja és alguna cosa, no? O si només pogués ajudar en la construcció d'una vivenda per a una família de refugiats, també és alguna cosa, no? Se'n beneficia una diminuta proporció de tota la gent desafavorida del món, ho sé, però a cas no hauré solucionat la vida o, com a mínim, millorar-la, d'algú? Doncs ja està. A partir d'aleshores hi haurà algú més al món que viurà sota un sostre decent, i també hi haurà un petit grup de nens i nenes amb l'educació bàsica per intentar sortir-se'n en aquest món. No és aquest, motiu suficient per aportar el teu granet de sorra? Jo crec que sí, sens dubte. Mentre puguis treure un somriure, el teu treball no ha estat en va.

És com quan juguem a la loteria. És una fe cega en què et pot tocar i, malgrat mai o quasi mai toqui, hi juguem sempre, amb l'esperança que algun dia tinguem sort. Sempre toca, a algú o altre, no? I mentre uns pensem que és una pèrdua de temps, que no serveix per a res, altres s'han beneficiat.

"Tot el que faci serà insignificant, però és molt important que ho faci". -Gandhi-

"un amic és aquell que ve quan ho necessites sense ser cridat"

I es pot saber què collons et passa amb mi? Tu creus que és normal que a dies em parlis i estiguis bé amb mi i altres m'ignoris i ni em dirigeixis la més mínima paraula, ni gosis mirar-me i només fas que esquivar-me com si et fes ràbia o fàstig? Em fas tornar boja. Per mi ets com un germà, ets el meu gran suport, ets amb qui més confio per explicar-te absolutament tot, i quasi mai et trobo. Quan et vull explicar coses importants que m'afecten i quan més necessito que em recolzin i m'ajudin, o simplement quan no tinc dies gaire bons, no et trobo, enlloc. En aquests moments t'odio, no saps quant, penso que ets deplorable, fastigós, injust, innhumà, malapersona. No sents com et crido? Només vull tenir-te com a amic al meu cantó, per als bons i als mals moments! Potser és que no t'importa en absolut aquesta amistat, que penses que sóc una pesada i una agobiant, com una tonta darrere teu tot el dia explicant-te coses, intentant fer-te somriure, fer-te veure que ets especial per a mi. No sé què pensar. És un cercle, això...d'on mai vols treure el cap. I jo com una tonta vaig aguantant, dient-me que és igual, que tu m'aprecies encara que no m'ho diguis, que no passa res, que espero massa de la gent...però és que arriba un cert punt en què exploto, perquè sempre és el mateix. No t'atreveixes a trucar-me per dir-me que no podràs venir a casa? Vinga va, què és això? No veus que porto tot el dia volent explicar-te una cosa important i no trobo les teves orelles enlloc? Al final he tirat pel meu compte, com sempre. I saps què em fa por? Que poc a poc, vagi trobant gent a qui no cal que cridi com una desesperada perquè em dediqui un minut del seu dia a parlar tranquil·lament amb mi, sinó que vindrà ella sola, i m'adonaré que el que tu no et dignes a fer mai, altres ho fan, i potser quan t'adonis serà massà tard. Si saps que ets de les poquíssimes persones amb qui estic a gust aquí i amb qui confio plenament i amb qui no em sento sola....per què et comportes així? Crec que no és gaire el que demano...o si almenys em diguessis el motiu pel qual sembla que a vegades fugis de mi...
No et dic que expressis tot això amb paraules....amb gestos ja es pot dir, tot això...però és que ni això. De debó t'ho dic, em fa por perdre't, perquè crec que no aguantaré gaire temps més amb aquestes estupideses d'amistat. Avui, quan més et necessitava, quan he tingut una tarda asquerosa....ha aparegut gent que m'ha fet somriure amb la més mínima cosa...una trucada per parlar sobre res (aquestes són les millors!), els nens petits que he entrenat a tennis, ell, que amb dues frases ja m'ha fet riure i que m'ha trucat després per preguntar-me simplement com havia anat l'entreno i per quedar per sopar....tonteries...però que em fan sentir que no estic sola.

 Potser que mirem definicions del terme "amistat".

és molt fàcil fer-me feliç

Sí, m'agrada com sóc aquí. Ho podria resumir amb la paraula independent. No em fa res fer el canvi de classe tota sola, o anar al lavavo sola, o anar a comprar alguna cosa al poble sola, o anar a la biblio sola, o parlar amb qui sigui, sense necessitat de que ningú m'acompanyi, o tornar de l'escola sola, o quedar amb aquells, després amb els altres, etc. En resum, anar a la meva bola. Em sento viva, lliure, i m'agrada.

Però...quan de cop, algú a qui aprecies t'acompanya a casa sense haver-ho planejat, així de sobte, i ve a casa teva a estudiar el que sigui, o que algú et truqui per demanar-te qualsevol cosa, o vulgui acompanyar-te a la biblio...mai està de menys. Al contrari, m'encanta, perquè ho trobo a faltar una miqueta. Trobo a faltar caminar carregant la motxila i anar xerrant amb l'amic que tens al cantó sobre tonteries, repassant el dia, rient de les anècdotes que ens han passat, fent plans per l'endemà, etc. I fins que no ho tornes a tenir, no t'adones que ho has trobat a faltar. Amb nois és difícil d'aconseguir tot això, o no, no ho sé, però la veritat és que amb les noies d'aquí, tampoc ho és gaire, de fàcil. No sé...avui de cop i volta, he trobat tantíssim a faltar el so del timbre de casa quan la Mimi em venia a buscar cada matí a les 7:50, que sempre s'havia d'esperar perquè m'estava pentinant els meus cabells horrorosos que no es volien ficar rectes, els 10 minuts de trajecte, la nostra típica frase: "Crusem?", el retrobament amb les altres a la porta de l'escola...Aquí ningú m'està esperant. I jo com una tonta esperant dissimuladament a algun d'ells per entrar tots junts...Només entrar junts! Això ja em faria feliç. Avui no és un dia de regla, de hipersensibilitat, i malgrat tot, sento melancolia per tenir el que tenia i ara no tinc. Per el que podria ser aquí i no és.

nothingman

Quanta raó tens quan em dius que no analitzi cada moment que estic amb tu, que em limiti a sentir el moment enlloc de parlar i parlar pels descosits. Tinc la mala costum d'expressar tot el que porto dins amb paraules, també amb gestos. I tu, exclusivament amb aquests últims (potser massa pocs!). I ho admiro, però és que no sóc capaç. Per molt que em prometi a mi mateixa que sí que ho seré, em costa molt. Això no vol dir, però, que no senti, més aviat tot al contrari. Sentir el moment és lo primer...però no em conformo, necessito estar segura que saps el que sento, i jo vull saber el mateix de tu, com si no em refiés de la teva mirada, o de les teves carícies, necessito que m'ho confirmin. Què absurd...si les coses més importants no es poden descriure amb paraules...s'espatlla tot, ho sé.

Però saps? Estic tan enamorada de la vida, que cada instant en el que em sento plenament feliç, necessito guardar-me'l, col·leccionar-lo per més endavant treure'l i recordar-lo. Vull fer etern cada moment que passo i sento. Les millors sensacions que mai he sentit, com pujar dalt una muntanya, o passar una estona amb aquella persona especial, o abraçar la meva família, o contemplar una posta de sol, o estar rodejada dels meus amics, o el que sigui...sento la necessitat de fotografiar-ho i, després, plasmar allò que he sentit amb paraules, per tal que el moment quedi immortalitzat. Això no vol dir, en absolut, que no visqui el moment, que no el senti, sinó al contrari...desplego al màxim els cinc sentits i no em limito a pensar en res més, tret de lo feliç que sóc. Res més. Res. Potser crec que immortalitzant-ho, allargaré totes aquestes sensacions efímeres que ens ofereix la vida. Què ingènua.

En fi...que m'encanta sentir que poc a poc vaig tornant a entrar en aquella part de tu que tan poc deixes mostrar i que em té totalment captivada. I alhora em fa una por immensa. Suposo que per la possibilitat de perdre-ho.

Nits com la d'ahir, és quan dius "què meravellosa és la vida, que t'ofereix passar estones tan bones i simples com la d'ahir".

***
Mentre he anat escribint aquesta entrada, he estat escoltant cançons del grup Pearl Jam. En una d'elles, Nothingman, hi ha un comentari genial: "creo que es increíble que los mismos sentimientos lleguen a los corazones de tantas personas aunque sus historias nunca serán exactamente las mismas. creo que ese es el mayor logro de obras maestras como esta." http://www.youtube.com/watch?v=IXX_zL51zGk&feature=related          


És una cançó increïble, que parla de com una persona arruina una relació amoroso per no haver-se esforçat suficient a conservar-la. Sí, coses quotidianes, que ens han passat a tots o que algun dia ho passarem. I és increïble la manera en com ho expressa el cantant. Frases com "el futur està a dalt, però en el passat ell s'enfonsa" o "I aquell que oblida està destinat a recordar". Cançons que ens ajuden, a vegades, a entendre com ens sentim, a comprovar com no som éssers exclusius del patiment. Que tots patim de la mateixa manera. I t'adones que, a vegades, les paraules no són tan supèrflues.


Quan una cançó t'agrada de debó, no et costa respirar? Només amb les cançons, però? No, no ho crec. 

en la vuelta de la esquina

Aquests són dies en els que s'acostuma a fer balanç i mirar cap al futur. Tot i que sigui de reüll i amb les mans tapant-nos la cara. com fem amb les pel·lícules de por. Abans de menjar el turró i haver-me begut tots els licors de la taula. voldria dir que el món no és tan dolent, ni tan lleig, ni tan perillós com ens hem capficat a veure'l. No pot ser. Tots aquells temors són la destil·lació de les nostres ambicions, el fruit amarg de la part més sòrdida dels homes i no s'aguanta per enlloc. Surtin de la ciutat, deixin-se meravellar per la naturalesa, contemplin sense presses una muntanya mil·lenària i després tornin a la ciutat. Què? No hi havia per tant, oi? Doncs això. Que la felicitat (tan sol·licitada al nou any), està allà fora, en lo senzill, com sempre ha sigut. 




Text d'Andreu Buenafuente, a El dominical.


És...EXCEL·LENT, comparteixo totalment la seva visió de la felicitat.

I parlant de felicitat....qui m'anava a dir que avui TU faries que em sentís la noia més afortunada del món. Després de...6 mesos? I apareixes així, de cop, sense avisar. Ha passat tot rapidíssim i només un simple "adéu", però que el guardaré ben fort, per molt de temps, fins que tornem a coincidir, no sé quan, per casualitat. És increïble les petites sorpreses que té guardada la vida.

un polsim de romanticisme mai va malament

Él la miró en la penumbra. Simone tenía los ojos cansados. Para Michael, seguía siendo tan encantadora e invulnerable como siempre.

-¿Qué?- dijo ella sonriendo; esa tierna sonrisa de Simone que Michael conocía tan bien.

Londres. Florencia. Moscú. Felicidad. Amor. Michael se encogió de hombros. Se seguía maravillando ante la curiosa fuerza que lo había arrastrado con descaro al extraño y maravillosos mundo de Simone.

-¿Qué?- Ella alzó un poco la voz, apoyándose en el antebrazo de Michael. Una promesa de afecto y algo más.

-Eres increíble- dijo él, sin poder apartar la mirada de su rostro-. Te adoro. Nunca en mi vida amaré a nadie como a ti.

Ella se le había acercado, con el rostro crispado por el dolor de la felicidad, se le aferraba, susurrándole algo al oído, algo que él no alcanzaba a entender entre el murmullo ambiental. Le besaba el cuello, la oreja, la mano, otra vez el cuello, tiraba de su manga, sonriendo y susurrando otra vez, ajena a los demás. Michael volvió a reconocer en ella todo lo que había amado: el suave contorno de su expresivo rostro, las negrísimas pestañas, su bufanda al cuello, la postura desenfadada, la avidez con qué vivía, sentía y se expresaba. Simone lo devoraba todo.

-Eso es exactamente lo que siento por ti, ya me entiendes- dijo ella volviendo hacia él su cabeza gacha.

-Conspiración Octopus-