què? com? ........improvitzarem :)

és el temps que has perdut amb la rosa el que la fa tan important

"más vinooooo!"

Marató de cap de setmana de sopars, esplai, bromes, frases mítiques, balls i infinits riures....."Maaaaaaaaás vino! Que el ritmo no pare! Grabulosa! Grabulosa! Les calces em fan nosaaaa! Ai si t'enganxo!" Anar amb ells és com estar dins una bombolla d'alegria, festa, bon rotllo....són increïbles.

http://www.youtube.com/watch?v=y6QBaZHltJw&feature=related
...

Sempre he dit que la meva princesa i pel·lícula preferida de Disney era Mulan, la guerrera, la que desobeeix el seu pare i s'endinsa en una gran aventura, la que lluita i s'arrisca per assolir un objectiu. Fixem-nos en les altres princeses, en què tot és rosa, perfecte, són maques, bones persones, amb cara de no haver trencat mai cap plat, obeeixen sempre, mig bledes, submises. Per exemple, la Ventafocs. Malgrat les seves germanastres la maltractin, la seva madrastra la domini com vulgui, la privin de tot, ella segueix obeint, callant, essent submisa. Traducció? Si et comportes bé, no fas gaire soroll, aguantes com un xaiet, ets bona persona, no et rebel·les, fas el correcte, el que has de fer, aconseguiràs el teu objectiu, casar-te amb el príncep, tot vindrà sol, per art de màgia, en forma de fada madrina, per exemple. Quins valors són aquests? On les princeses no es valen per sí soles i no criden el que senten i pensen? Així eduquem als nens? A treballar dur, a obeir, a dependre de forces superiors.....i nosaltres com a individus què? "Seu bé, això és dolent, no ho facis, fes els deures, no t'embrutis amb el bassal!" Els nens són una bomba de rellotgeria! Són energia pura! han de córrer, fer-se mal, caure, plorar, riure, abraçar, embrutar-se, jugar, trencar les normes....exterioritzar les emocions....sí, això que amb els anys es va perdent, una pena. "La literatura infantil normal i corrent, des de sempre, i fins actualment, tendeix a accentuar l'statu quo".

Un petit text on es recull el que intento explicar....sobre la literatura subversiva infantil, aquella que fa una crida al nen imaginatiu, interrogant i rebel que tots portem a dins, renovant la nostra energia instintiva i actuant com una força que ens impulsa al canvi, boníssim: http://www.epdlp.com/texto.php?id2=1691
I per qui en vulgui més i més complet....http://www.fundaciongsr.es/pdfs/nslc.pdf

...

Conflictes. Què és un conflicte? Un xoc de necessitats o/i interessos. Hi ha un món exterior del qual rebem informacions i estímuls, els quals processem, i d'aquest procés en surt una reacció. Per tal que no es generi un conflicte, podem canviar la informació que rebem del món? Què fa que reaccionem d'una manera o una altra? La por a no satisfer la necessitat que volem en aquell moment. Però sense por, no hi hauria acció. Llavors ens hem d'aturar i reflexionar si veritablment hi ha perill que la meva necesitat no es vegi satisfeta. Quan estem immersos en un conflicte hem de connectar-nos amb les nostres emocions. Mitjançant filtres processem la informació que rebem: experiències, la nostra cultura, els nostres valors i les zones sensibles.
Una dona arriba a casa a les 11 de la nit, després d'una llarga jornada de treball, cansada, obre la porta i es troba els nens encara jugant, el sopar encara per fer i l'home jugant a la play o mirant el partit de futbol. Les seves zones sensibles es comencen a activar, de què té por? Ella volia descansar i sopar, i té por que això no pugui fer-ho. Com reacciona? Hi ha dues possibilitats.

1. Per la via ràpida (autopista): actuar sense pensar. Començar a cridar i a enfadar-se amb el seu home.
2. Per la via més lenta (nacional): usant la part pensant, processant la informació i reflexionant sobre la decisió a prendre. D'aquesta manera es deixa de veure tot com una amenaça contínua.

Hem de verbalitzar les necessitats que tenim per tal que els altres ens entenguin i puguin tenir-les en compte.
D'altra banda, també hem d'estar nosaltres receptius i baixar una mica. Molts cops hi ha explicacions per a tot i no cal fer-ne un gra massa. L'exemple anterior. Hi ha causes biològiques! Des dels poblats prehistòrics, quina era la feina dels homes i les dones? Els homes sortien a caçar, havien de passar-se hores i hores mirant en un punt fix, a l'animal en qüestió, per caçar-lo. Només feien allò, observar, estar per una sola cosa, simple. Les dones es quedaven a casa, tenien cura dels fills, feien vida social amb les altres dones per tal de tenir bones relacions i que quan una faltés, les altres se'n poguessin fer càrrrec del seu fill o filla, tenien cura de l'espai on estaven, cuinaven....estaven pendents de més d'una cosa.  No trobo que sigui pas dolent, simplement es repartien la feina, tots treballaven per igual i punt. Doncs aquestes característiques perduren fins als nostres dies. Els homes són capaços d'estar pendents d'una pilota durant gairebé dues hores sense moure ni el cul ni els ulls d'allà, són capaços de centrar-se molt en una cosa, sense importar res més, sense estar pendent de res més ni amoinar-se. Les dones, no. Una dona si la poses a mirar un partit de futbol, potser sí que el mirarà, però també, de tan en tant, pensarà en el que farà després, o desviarà la mirada cap a un altre punt, o es posarà a parlar sobre una altra cosa amb la del cantó, etc. Estic generalitzant, segur que hi ha nois que detesten el futbol, però se centraran en altres coses i seran capaços de quedar-se aborts només en allò, i també hi ha dones que els agrada el futbol, és clar!, segur, i que es queden clavades mirant-lo. Però més o menys és així! Jo penso en el grup d'amics dels meus pares quan queden per sopar i mirar el futbol. Sempre és la mateixa història: sopen i quan comença el partit ells van al sofà i no es mouen fins que el partit acaba. Elles es queden a la taula, comencen miran-lo, però de seguida es posen a parlar sobre el seu fill, o sobre aquell producte tan bé de preu o el que sigui. I repeteixo....no trobo que sigui pas dolent. Sinó que és normal que siguem diferents, i això ens pot enriquir moltíssim. No som iguals (en drets i deures sí, òbviament). El nostre cervell està constituit de manera diferent, i moltes coses les fem i pensem diferent.

Tornant a l'exemple. Doncs si som una mica conscients d'això, d'aquestes diferències biològiques, podrem controlar més les nostres reaccions, ja que la dona, a l'obrir la porta i trobar-se el panorama, potser no comença a fotre tants crits, sinó que dialoga més, baixa una mica del seu emprenyament, perquè sap que l'home no ho fa expressament perquè ella no pugui descansar ni menjar. Ara bé, tampoc és qüestió de callar i aguantar cada dia el mateix i fer el que cadascú vulgui. Diàleg i comprensió. Entendre's un mateix i entendre els altres.

L'hipotàlam és la part del cervell que estimula la violència i la reproducció. Centrem-nos en aquesta última. Quan una dona abraça un home i comença tot un seguit d'actes carinyosos i d'afecte, automàticament a l'home aquesta part del cervell se li activa i es posa en marxa. A la dona, en canvi, no tant. L'home s'engrescarà i voldrà arribar fins al final. La dona, potser, només volia aquelles mostres d'afecte i res més. Llavors ve el típic discurs de: Només m'estimes per això! Una simple abraçada i petó i ja ho interpretes tot malament! Només penses amb allò d'allà baix!" I l'home no entendrà res...."si has sigut tu que has començat!". Altre cop estic generalitzant, però són només exemples. Altre cop, explicacions biològiques. L'home està preparat per reproduir-se cada dia si vol, la dona no, només 4 o 5 cops al mes. Dit en altres paraules, els homes poden deixar embaraçada una dona cada dia si volen, les dones, en canvi, només es poden quedar embaraçades quan estan en els dies fèrtils, que són uns 4 o 5 al mes. I això no ho vam triar, és així i punt, és la naturalesa. Per aquest motiu, l'hipotàlam dels homes està més "alerta" i sempre té ganes, mentre que el de les dones està més calmat. I no sempre s'encén quan hi ha mostres d'afecte. No vol dir que la dona només tingui ganes de fer-ho 4 o 5 dies al mes, en pot tenir ganes cada dia, també, però en molts casos potser en les dones costa més que s'encengui aquesta part del cervell, i té a veure amb aquestes causes ancestrals.
Sabent això, potser no pensarem que la nostra parella només ens vol per això, sinó que és un fet normal i ho hem d'acceptar. Altre cop, comprensió.

...

Les vegades que veiem que un dels nostres somnis es fan realitat són ben poques....potser per això costen d'assimilar. Però el gust que proporciona tocar amb la mà el núvol més dolç que feia tant de temps que contemplaves des d'abaix, és indescriptible. Està demostrat que res no bé sol, sinó que s'ha de sortir a buscar, fent el possible, per molt que molts cops costi i es vegi tot ennuvolat. No...encara no m'ho crec. Què diré quan us vegi les cares a l'aeroport? Quina cara posaré al veue-us? Ploraré? Plorarem? Tindrem temps d'explicar-nos 10 anys en un mes? Què portaré a la maleta? Tindré prou memòria a la càmera per emmagatzemar tots els moments? Què farem allà? On anirem? Què veurem? Ens portarem bé? Hi haurà feeling d'amics més enllà del de cosins? Em reconeixerà la meva àvia? Voldré marxar quan el meu avió surti el dia següent..........?

gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies gràcies !!

winter winds

http://www.youtube.com/watch?v=4i8ml0XnR4k&feature=relmfu

T'ATREVEIXES A VIURE?

Sí? I com?

"Nadie se sumerge en una aventura esperando resultados mediocres. La gente, pese a tener un chasco nueve de cada diez veces, desea tener al menos una experiencia suprema, aunque sólo sea una vez. Y eso es lo que mueve el mundo. Eso es el arte, supongo."

El otro problema de la felicidad referida al bienestar es la minimización del dolor, que implica el intento de eliminarlo: el dolor ni siquiera debe existir, debe desaparecer de la vida humana. Querer eliminarlo no sólo nos puede llevar a la pérdida de la experiencia adquirida por contraste, que es la que hace patente el placer, sino también a la pérdida total de orientación en la vida. (…) Pues el dolor es la espina que una y otra vez nos obliga a reflexionar sobre la vida entera, el dolor atrae necesariamente la preocupación que es capaz de volver a encauzar a un individuo. Esto no lo produce el placer.

...

Article d'aquells que s'han de guardar a la pàgina de favoritos i rellegir-los tants cops com faci falta...recomanable 1000%!!

http://www.lavanguardia.com/magazine/20120119/54245109494/lo-que-quiero-ahora-angeles-caso.html

"Tengo la sensación de que empiezo a entender un poco más de qué va esto llamado vida" Copiaria tantíssims fragments que crec que és millor clicar a l'enllaç i llegir-ho directament.

És genial veure com algú posa en paraules tots els sentiments i pensaments que ronden pel cap a tanta gent. Amb articles així es crea una cadena positiva entre la gent que pensa de la mateixa manera, i t'adones que estàs menys sol i que el món no és tan dolent com diuen...Una dosis d'humilitat, senzillesa, reflexió i amor per la vida.

El que realment importa són les persones. Però on s'apren a ser millor persona?

I've got my heart anywhere but here

http://www.youtube.com/watch?v=KA1LYTWtVQ0

This town is colder now, I think it's sick of us
It's time to make a move.


Stop and stare
I think I'm moving but I go nowhere


You start to wonder why you are here not there...


Estic dins un globus que ja ha efectuat la seva sortida...i s'enlaira i s'enlaira i s'enlaira. Mentrestant, només puc fer que observar el paisatge que es dibuixa als meus peus, captant els últims instants fins que tot desaparegui sota els núvols. Com una espectadora.

Sento que ja no pertanyo, sento que haig de marxar, sento que no m'omple agafar la bici i fer camí cap a la universitat, sento que l'ambient d'aquesta és una merda i haig de marxar. Ja no tinc la mentalitat oberta per intentar fer que les classes, la gent, els profes i l'ambient m'agradi, no puc. Ja no miro la gent amb curiositat, sinó amb estranyesa, com si fossin tots uns desconeguts. No tinc ganes de formar part del mateix lloc que ells, de parlar-hi. Em sento estranya i sola aquí. Ostres! Però què fas? Ei...que no passa res...que a la vida hem d'anar rere allò que ens ompli, i si no és així, hem de canviar, anar a la recerca de coses noves que ens facin sentir còmode. Els canvis fan por, perquè són desconeguts i incerts, però al final, en treus la part bona. Crec que per fi estic convençuda, sí. Almenys ho he intentat!! Trobaré a faltar tots els racons que he descobert de Barcelona, i tots els que em quedaven, però ella segueix aquí, i això em tranquil·litza.

FINS UNA ALTRA!

http://www.youtube.com/watch?v=c5d9SGuhnns

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó...

Cal que amb una esperança trenqui la tristor

create, live, love, get lost, travel, meet, help, feel....

getting lost will help you find yourself.

A vegades és una merda saltar tan amunt, perquè caiem bastant fort per una simple brisa, però aquí estem, sents? Ets meravellosa, som meravellosos, i estem junts, en les baixades i en les pujades. Quan estiguis trista...només has d'escoltar aquella cançó que ens fa posar els pèls de punta i recordar que no estàs sola i que tens gent al teu voltant que t'estima per lo meravellosa que ets. T'estimo. I recorda, rere cada núvol sempre està el sol, només has de fer l'esforç de voler-lo veure.

Que no se me'n vagi aquella sensació....que tant m'agrada.

És increïble com una coseta tan petita i senzilla et pot transformar per complet l'estat d'ànim en una tarda. Increïble. T'adones que tot és molt simple, i que les complicacions i preocupacions les creem nosaltres. Necessitava una dosis seva!

if I could only disappear...

Només vull posar-me al llit, tapar-me amb la manta, tancar els ulls, arronsar les cames i dormir. Desperteu-me quan tot hagi passat, quan torni a sortir el sol. Sabeu ? Tinc por a les tempestes i ara hi ha una de bastant forta. Intento treure el cap però fa por, s'està millor a dins. Només em surt ser covarda, què hi farem. No tinc ganes de riure, ni de veure a ningú, però alhora crido silenciosament per dins que algú m'ajudi i em porti el sol en una safata. Quan miro a fora, veig algo negre...i sé que és tasca meva pintar-ho de colors, però...no puc. No sé ni quins colors fer servir. Com podia anar tan errada? El vaixell està a la deriva, i cau en picat en picat en picat en picat........................fins al fons del mar.
No saber quina direcció prendre, ni què fer i què no. Em sento lligada a moltíssimes coses. No veus que fas tot sense pensar? Et guies per impulsos, per sentiments, pel cor....i no amb el cap. Així vius, al màxim, aquí allà, això allò, aquest aquell. Tot. Ho vols fer tot, ho vols tot. I pum. Xoques amb la realitat. No vas escollir bé perquè no vas pensar-ho bé. I si no vas aconseguir allò, perquè no vas marxar? Aleshores tenies diners, ara no. I ara vols marxar. I quà faràs listilla? Els diners no cauen del cel, saps? Treballar? Quan? Al matí? Ho deixo tot ja? Deixo el pis? Les classes? Deixo de viure a Barcelona? Però és que també m'agrada saps? A les tardes? Ja faig coses, cursos i tallers i històries. Renuncio? A què? A les classes, a viure a Barcelona, o a les activitats de la tarda? Treballo? De què?  A on? Marxo? Sí, és una de les poques coses que tinc clara. Quan? I després què? Quan ho parlo amb els meus pares si no paro per casa? Haig de parar, aturar-me, i pensar una mica amb el cap. I si marxo per evadir-me? I si...i si....quina merda més fastigosa. Però per altra banda em sento egoïsta per preocupar-me tant i que m'afectin aquestes "tonteries". Tinc família, salut, amics, menjar i sostre....i m'enfonso per tan poca cosa...sempre igual. Fa fàstig tenir-ho tot, fem fàstig els humans, sempre volent allò que no tenim. Odio ser tan sentimental, per molts cops que digui que és la millor manera de viure. Merda de crisis existencials. I el que més em fot és veure que estic com al principi, com aquells dos primers mesos negres....i pensava que la cosa havia anat millorant, però l'únic que he fet és tapar la foscor amb parxes, és a dir, fent tot de coses que m'omplissin el buit que tenia a causa d'haver estat decepcionada amb la universitat i la carrera. Sempre tapant buits, inconscientment, per tapar el dolor. Però és que aquesta merda setmana no he tingut ganes de res, només de perdre'm pels carrers de Barcelona, com si alguna cantonada o algun desconegut em pogués donar la resposta a tot. No entenia aquest malestar, creia que era per motius sentimentals, que potser també, però no era la causa principal. Fins avui, que començo a parlar del tema amb la meva mare i exploto. I fins que no he explotat, no m'he adonat que es tractava d'això: d'estar perduda i no tenir les coses clares, i voler-ho fer tot però veure que és impossible. Avui divendres, pràcticament l'únic dia a la setmana que tinc lliure i relaxat per estar a casa, còmode, tranquil·la, sense horaris, per reflexionar amb mi mateixa i amb la meva mare. Sí, avui ho he vist bastant clar. I ja és alguna cosa. Bona nit.

http://www.youtube.com/watch?v=JS8m44KjGGU&feature=related

I'm not here
This isn't happening
I'm not here, I'm not here

http://www.youtube.com/watch?v=FodfkqfJrhQ

Cançons que em fan tremolar...i fan també que el meu món tremoli.

paciència, força i empenta

Reconec que molts cops em fa pal anar al curs de monitors els dijous a la tarda. Em quedaria a Barcelona, faria coses amb els amics, potser sortiria de festa, i pujaria el dia següent sense cap mena de presses. Però quan són les 21.45 del dijous i torno a casa amb bici, no canviaria aquest curs ni l'horari ni cap cosa per res del món. Ahir no feia gaire fred, així que els pensaments no se'm congelaven amb l'aire fred que impactava contra la meva cara quan tornava cap a casa, sinó més aviat el contrari, dins meu era un volcà d'emocions i reflexions, amb un nus a la panxa i a la gola que em torturava. "Estàs bé, Laura?" Sí sí....és que estic molt cansada -era cert-, i la classe d'avui m'ha...impactat? Emocionat? Encantat? Tot...

És curiós, sempre arribo a casa i vomito a la meva mare tot el que hem fet amb pèls i senyals, tot el que em rigut,  totes les anècdotes, si alguna cosa no m'ha agradat...però ahir no podia. No podia parlar, no em sortia res. Potser el meu cap encara estava paint-ho tot.

El professor ens havia avisat, "serà una classe un pèl tostón, de llegir les diapositives i escoltar, amb no gaire activitats, només les que heu portat preparades vosaltres que les anirem fent intercaladament amb la teoria". La classe tractava sobre les discapacitats psíquiques dels nens i nenes (autisme, hiperactivitat, síndrome de down, síndrome d'angelman, de rett...) i com hem de treballar amb aquest col·lectiu quan ens hi trobem en un esplai, menjador, etc. En Marcos, el professor, potser va estar un parell d'hores parlant sense parar, només escoltant els nostres comentaris i intervencions, i de tant en tant deia "Perdoneu per tota la teoria eh, sé que es pot fer pesat". Però és que totes el vam contradir. Estàvem embadalides mirant la pantalla i escoltant-lo, fent comentaris de vivències personals del tema. Mai havia vist en les seves cares tanta admiració i interès per alguna cosa. M'incloc. Reconec que a vegades havia de desconnectar i intentar desfer el nus de la gola que sense poder evitar-ho em pujava cap als ulls. No sé...m'emocionaven les seves paraules, algunes de les crueltats que deia sobre gent que no sabia acceptar aquests col·lectius, exemples de casos reals de la seva filla, discapacitada mental, etc. El nostra obectiu? Fer que aquestes persones se sentin integrades dins el col·lectiu de nens i nenes sense cap discapacitat. Com ell deia, "vosaltres sou les persones extraordinàries que heu d'evitar la marginació d'aquests col·lectius, ensenyant-los les seves virtuts i talents, ensenyant també a la resta de nens i nenes "normals" que són com ells, etc. Com? Amb paciència, força i empenta. Molta, molta paciència. Anar al seu ritme, a poc a poc, estar-te quatre mesos per fer una figura de fang, corrent el risc que un dia al nen o nena li agafi una rabieta i et tiri totes les figures que heu fet al terra. I mossegar-te la llengua. I amagar la ràbia i la impotència i les llàgrimes. Tot el que deia....se'm feia com una muntanya amunt. De 20 persones que volen treballar amb aquest col·lectiu, només 4 o 5 tenen la força sufucient per fer-ho. Només la voluntat, no és suficient, i no tothom val per això.

És realment complicat. I et canvia bastant la vida. Tots hem pensat alguna vegada en la possibilitat de que el nostre fill o filla ens sortís amb alguna discapacitat, ja sigui mental, sensorial o motriu. Què faríem? El tindríem o no? Sabríem que no seria com la resta, que és un pèl diferent, llavors, estaríem disposats a volcar-nos i fer que aquestes diferències s'escurcin dia a dia? Tindríem la paciència i la força i l'empenta necessàries? Com deia en Marcos......és que....et canvia la vida, referint-se als valors i als costums i a la visió de la vida..."Un dia un pare em va dir que la seva filla va agafar una pedra i la va tirar contra una farola i la va trencar, i és clar, es va posar com una moto. El que donaria jo perquè la meva filla NOMÉS agafés una pedra, la tirés a una farola i la trenqués. Crec que la felicitaria."

Vam fer una activitat sobre com actuar amb un nen o nena amb paràlisi cerbral. Sí, aquelles persones que només es poden comunicar mitjançant moviments oculars. Ens vam haver d'imaginar que una dia estàvem fent una activitat amb els nens i nenes de jugar a bitlles, i és clar, ell o ella també voila jugar. Doncs havíem d'adaptar el joc a les seves capacitats. Després d'un muntatge de tubs i instruccions per tal d'adaptar el joc a ell, ens vam adonar que la lògica del nen discapacitat no era tirar les ampolles -les bitlles-, sinó passar la pilota per entre aquestes. I nosaltres, les que miràvem, només estàvem pendents de que tirés una bitlla per felicitar-lo. I ell, ja era feliç amb tirar la piloteta i que passés entremig. La nostra lògica no té res a veure amb la seva. És un altre món, el seu món. I hem de saber entrar-hi i intentar apropar-nos al seu funcionament.
http://www.youtube.com/watch?v=K0usZT3LGOQ

Un dia a la universitat vaig estar parlant amb 3 amics, debatent sobre el món, les persones, etc. No ho recordo molt bé. Total, un d'ells va dir una cosa que crec que se'm quedarà incrustada al cervell durant moltíssim temps: "és que jo faria manipular la genètica! Sí! Oitant! Faria que totes les criatures de 5 anys amb càncer terminal, o qualsevol discapacitat física o mental, desaparegués! Faria desaparèixer totes aquestes malalties!" Hauríem d'acceptar-ho com un fet natural, el fet que existeixen aquestes malalties, o bé són injustes i si poguéssim acabar amb elles, ho hauríem de fer? És complicat....però jo, opino com ell. Sempre dic, si tingués una vareta màgica, a part de repartir amor entre les persones, acabaria amb totes les injustícies tan brutals que hi ha, i potser aquesta seria una d'aquestes, no ho sé. Aaaaaaaaaaaaaah enserio quina ràbia! Per què no hi ha ningú que pugui donar una resposta a això?! És just que passi això? S'ha d'acceptar? Sóc cruel si vull eliminar totes aquestes malalties? Les estic rebutjant indirectament? No......només vull l'absència de dolor, no per ells, sinó pel seu voltant, la seva família. Però és que potser no pateixen! I només són imaginacions meves....però totes les rabietes que agafen perquè se senten diferents què? Potser actuen com si fossin criatures de 3 anys, però també tenen sentiments i són conscients de quan els estimen i quan no.

http://www.youtube.com/watch?v=TFAx0j0-4f4 (100% recomanable)

Una cosa bàsica per tractar amb aquest col·lectiu és saber usar bé la veu. No cridar-los sota cap concepte, parlar relaxadament. Però és que no només amb aquests nens i nenes, sinó que ho hauríem de fer amb tots, no cridar-los. Arrel d'això, ens vam posar a comentar, sobretot les que estan fent pràctiques a menajdors, sobre com de diferent és la realitat, en què la majoria de monitores de menjador escridassa els nens i els parla malament. Llavors...el cap se me'n va anar un altre cop a vivències personals. També aquell dia a la universitat, un dels 3 nois, amb el qual vam compartir la infància i l'amistat al mateix poble i escola -i ara ens tornàvem a retrobar a la universitat- va esmentar la nostra monitora de menjador, la Pepi. Quant feia que no sentia el seu nom? Els ulls se'm van obrir com dues taronges i no vaig poder evitar que els records m'avassellesin. No era una monitora com les altres. Aconseguia crear una diferència entre aquells que ens quedàvem al menjador i els que no. Ho ben asseguro, aquella dona ens va canviar les vides. Ens va marcar. Potser érem massa petits per adonar-nos-en i per valorar tot el que deia, però quan ara ho recordem, a tots se'ns posa un aire de tendresa que no podem amagar. La recordo perfectament. Era una dona gran, comparat amb l'estereotip de noies joves que solen ser monitores de menjador. La seva veu era melosa, però també aspra, denotava saviesa tota ella, tenia els cabells com una ovella, tal i com ella sempre deia. Vestia hippie, tot i que aleshores jo no en tenia ni idea d'aquests estils i és ara quan puc catalogar la seva manera de vestir. Somreia molt. La relació que tenia amb ella....no sé com descriure-la. En part l'estimava, en part l'odiava, crec que com la majoria. Ara, si em retrobés amb ella, l'admiraria. És una d'aquelles persones que són....bones. Era una boníssima persona, amb uns valors de la vida increïbles, sobretot de tolerància i respecte vers els altres. Recordo que molts cops estava ocupada atenent mares i les ajudava a resoldre els seus problemes, no necessàriament sobre el menjador dels seus fills. Sempre ajudava, a qui ho necessités. A mi, a 4t de primària, em va ajudar amb un problema amb una amiga que ens odiàvem bastant. No recordo molt bé la conversa, però recordo el lloc on ens vam ajuntar les 3 i la sensació que vaig sentir respecte tot el que em deia. 

Recordo, també, que bastant sovint ens explicava contes, no sé si inventats per ella o no, sobre gent d'altres cultures, on sempre hi havia algun missatge moralitzador. De fet, sempre ens donava lliçons morals. I per això l'odiava, ja que vam perdre moltes moltes hores de pati a causa de les seves xerrades sobre l'amor cap als altres, la tolerància per tothom, el respecte, etc. La titllava de "pesada!". Potser vam perdre hores de joc, però tot el que vam guanyar....llàstima que no n'érem conscients. Quan tens 10 anys, l'únic que vols és jugar. En resum....ens feia millors persones, ens inculcava valors bàsics per anar per la vida, a fer d'aquesta un lloc millor i més justa. Anava més enllà d'ensenyar-nos a agafar bé els coberts, ens ensenyava a ser conscients que molta gent passa gana i que no hem de queixar-nos del menjar que tenim davant (si escoltava l'expressió "què asco!" ens feia fora del menjador i aquell dia no dinàvem), a ser conscients que som uns privilegiats. Ens ensenyava a estimr-nos i, sobretot, a estimar els altres. I no us podeu imaginar el que passava quan algun nen o nena no tenia respecte cap a un altre i l'insultava per la seva religió o color o situació econòmica. Llavors sí que cridava i tremolava tota l'escola. Poso la mà al foc que cap de nosaltres oblidarà aquesta dona mai mai mai a la seva vida. Tots portem un trocet d'ella dins nostre, i potser ni ens n'adonem. N'estic segura. I em sento orgullosa d'haver-me creuat amb una persona com ella, i d'haver anat a la millor escola del món. 

En fi..tornem al punt d'inici, en què sento que un simple curs de monitors del lleure m'omple molt més que quatre classes del grau de ciències polítiques. Sento que tot el que ens ensenyen al curs és molt més important a al vida que no lo del grau, que és fred i buit...No sé com descriure-ho....joder. És que és impotència...i si cap grau m'omple? I si no vull estudiar a cap universitat? Què passa? Seré una perdedora la resta de l ameva vida i no trobaré feina? Així és com ens ho pinten! Quina ràbia! No he trobat res que m'agradi per estar-m'hi durant 4 anys, i no vull malgastar 4 anys de la meva vida, possiblement els millors. Necessito alguna cosa que senti que m'ompli, que tracti amb els éssers humans, que canvio coses, que ajudo, que ensenyo i aprenc alhora, però no vull fer magisteris ni treball social ni educació especial ni res d'això...Jo què sé, ja ho trobaré suposo. Suposo que el que aprenc al curs m'agrada perquè sé que només són un parell de sessions d'aquell tema, i després farem alguna cosa diferent. Em trobo com al setembre, odiant el que faig, i sense saber el rumb que prendre al timó. La diferència és que ara el vaixell no se m'està enfonsant, sinó que mantinc la calma i vaig gaudint de les vistes sabent que quan menys m'ho esperi, tornaré a encarrilar el vaixell cap a algun port. I és que a vegades no és pas dolent navegar sense rumb, sense rellotge, sense cap destí, sent simplement un ocell que va per lliure agafant el millor de tot el que viu.

http://www.youtube.com/watch?v=WM6TUvzb5WM&feature=fvst

vull estimar tots els racons de la ciutat

Jocs que ja ens sabem de memòria, jocs d'idiotes i de cecs, jocs interminables, jocs de perdonar i oblidar i estimar. Retrobaments per patir junts. Jocs que no tenen un punt i final. Jocs on s'ha s'improvitzar per sentir la seva essència. Volíem canviar el món...i el món ens va canviar a nosaltres.

Només recordem els llocs on hem estimat o patit.

"Yo siento que nunca puedo olvidar a alguien con quien he estado porque cada persona tiene sus propias características. Uno no puede reemplazar a nadie. Lo que se perdió, se perdió. Cuando termino una relación me lastima muchísimo. Nunca me recupero del todo. Por eso tengo mucho cuidado al involucrarme porque me duele mucho. Incluso cuando solo me acuesto con alguien, en realidad no hago eso, porque extrañaré las cosas de esa persona. Me obsesionan las cosas pequeñas.
Veo en todos ellos pequeños detalles, muy propios de cada uno, que me conmueven y que extraño, y que siempre extrañaré. Nadie se puede reemplazar porque todos están hechos de pequeños detalles específicos y preciosos."

http://www.youtube.com/watch?v=7z2vEwF0f2s

Conèixer-se és...simplement, deixar-se veure. Quan som joves creiem que a la nostra vida coneixerem moltíssima gent amb qui podrem connectar de manera espectacular. I els dies passen, i els anys també...i comproves que aquesta gent amb qui hi ha un autèntic feeling és ben escassa. Quan la trobis, no la deixis escapar.

(Antes del amanecer -1a part- i Antes del atardecer -2a part) Directa i emocional, no hi ha més.

tres dos un transformació!

Simplement, anem a destemps. I per calmar les pors ens clavem punyals que ens semblen flors però que en realitat són de foc. Ingenus...del foc a les flors només hi ha una metamorfosi. Potser ni això, potser és el mateix amb diferent nom i amb diferent forma. No hi ha separacions, és tot un cos sol, una fusió, una mescla de colors i sentiments i forces, que creix i decreix, com un cor que batega després de fer l'amor. I amb poques paraules i pocs gestos, pot canviar el rumb de tota passió. Sí.....remolins de passió i fugacitat que s'escolen entre allò que no diem i fem i allò que no fem i diem. Si tinguéssim una escala al nostre abast per poder sortir del remolí, a cas ho faríem? Què ens quedaria, sinó? Seríem focs apagats i flors pansides...potser.

http://www.youtube.com/watch?v=oBIxScJ5rlY&ob=av3e

A decir verdad, no sabemos lo que incita al hombre a recorrer el mundo. Curiosidad? Anhelo irrefrenable de aventura? Necesidad de ir de asombro en asombro? Tal vez la persona que ha dejado de asombrarse está vacía por dentro: tiene el corazón quemado.
El camino: he ahí lo que anhelan. Nada conservan en su interior por mucho tiempo, y como su naturaleza no soporta el vacío, siempre necesitan nuevo alimento, no pueden vivir sin absorber. El hecho que han descubierto y comprobado hoy mañana habrá dejado de fascinarlos. Tienen que partir hacia nuevos lugares y nuevos hechos. Absorben y expulsan con la misma facilidad.

clarianes

Què es pot fer en una situació en què trobes a faltar una persona, la vols veure, i parlar-hi, però quan la tens davant, l'únic que vols és passar d'ella? És tot insuportable, i n s u p o r t a b l e. No ho aguanto, i no sé què fer. Com si estigués submergida en un remolí negre i fosc i se m'emportés cap abaix, lentament però amargament. Però és curiós, només em sento així d'angoixada quan hi penso i em trobo sola, ja que quan faig altres coses i estic amb gent, i fins i tot parlo del tema, no és que m'immuti gaire, sóc jo, alegre, i faig la meva vida, tenint-ho tot molt clar. El problema està en quan se'm passa pel cap la possibilitat de perdre'l. No m'ho va deixar prou clar l'altre dia? Doncs? Què més vull? Em sento malvada i egoista, però per altra part em sento la víctima, indefensa i impotent.
Esperem que el malestar sigui conseqüència d'aquest dia gris i plujós i se'n vagi aviat, quan el vent bufi ben fort.
A vegades és odiós ser tan impulsiva i sentimental. I actuo com un terratrèmol: tot està en equilibri, tot clar, però de sobte, per algun petit fet, tot se sacseja i fa trontollar tot, per uns minuts, tot és negre, però al cap de poc, tot torna com abans, torno a ser jo, veig la part bona i positiva de les coses, ho tinc tot molt clar, recordo el que és i el que no, el que sóc i el que tinc, i tot torna a la calma. Al principi del post estava en ple terratrèmol, a mesura que he anat escribint, parant, mirant la tele, parlant amb la meva tieta, fins arribar a aquests moments, tot torna a la calma. I em sap greu ser així, perquè a vegades el meu terratrèmol causa danys a persones properes a mi...per dir coses que no hauries de dir.

El que està clar és que és insuportable sentir-te que depens d'una persona i que aquesta, està fent la seva vida com si res, ben feliç, al marge de tu, o això et sembla. Millor ser independent i fer la teva, com has fet aquests últims mesos.............. No sé si aconseguiré l'estabilitat en aquest merder, jo crec que sí, i sé que el temps acabarà de posar-ho tot al seu lloc. Però és que a vegades....m'entren uns rampells d'impaciència que no puc controlar. No vull pensar-hi més, no tinc ni ganes. Vinga va, amunt! Confio en mi. I en tu. Respiro fons, penso una mica amb el cap i veig que tot continua igual. Els meus sentiments no han canviat, només ha florit un de nou: la por. Si no hem canviat, si hem superat tot i més, res té perquè canviar. Que cadascú surti a buscar la seva felicitat sense oblidar la que ens proporciona estar un al cantó de l'altre. Endavant!!!!!!!!!!

Fàstig d'entrada. Fàstig de dia. Fàstig de futur laboral que tinc, o que no tinc gens clar. Fàstig de sentimentalismes.

clarianes. depen d'on bufi el vent.

i una lluna mig plena mig buida, ataronjada, de fons...

Sempre és el mateix: fa molt que no els veus, ara es presenta una oportunitat, t'ho muntes com pots, molts cops portes als teus pares de cul pel tema dels trens, et fa un pal immens, tens mil coses a fer, no saps ben bé què faràs ni on acabaràs, però tens ganes de veure'ls, moltes. I sempre, les ganes són més fortes que tot. Arribant a l'estació de destí, t'alegres d'haver-te decidit a venir, i quan marxes, maleeixes no haver-te quedat més estona. Marxes amb mil petites anècdotes, amb el cap i el cos sense cap malestar, tot lo dolent s'ha esvait, i reafirmes que tots ells són....l'hòstia.
Com pots passar-t'ho tan bé en tan poca estona? Com pots marxar amb mal de mandíbul·la de tant riure? No sé....no sé com expressar-ho. Com em fan sentir quan estic amb elles i amb ells...tot tan diferent a com ho vaig deixar..ha anat millorant tot. Laura, fa molt de temps que vas marxar...què et pensaves?! Sí....el temps vola, ara pertanyo a un altre lloc, però quan hi sóc, em sento com a casa, per com em fan sentir. Avui ha sigut especial. Quan el grup s'ha separat, quan quedàvem potser uns dels més propers, ens hem trobat amb els meus pares. Abraçades per aquí i les típiques frases de mare que fa temps que no veu als amics de tot la infància de la seva filla. Alguns més atrevits que d'altres, però....han sigut uns instants...màgics, que observava com si fos una espectadora, cada somriure de tots vosaltres, cada paraula, cada tot. És com si res hagués canviat, com si fóssim vilassarencs tots quatre. I agafar el cotxe i fer el recorregut, tots quatre, que solíem fer sempre per tornar a casa: sortir del centre, i tirar carrer envall, passada la fleca i la fruiteria, observant per la finestra els edificis, cada cop amb menys gent, i arribar a casa, aparcar i anar cap el portal. Se m'ha rmogut nosequè per dins....quant feia que no fèiem aquell trajecte plegats, com si tornéssim a casa després d'un sopar. I per uns moments, semblava que el cotxe s'hagués d'aturar allà, haguéssim d'entrar al portal, fer una ullada a la porta que dóna al jardí, agafar l'ascensor runyós de portes manuals i pitjar el botó amb el número 3. Però el cotxe ha passat de llarg. I de seguida enfilàvem l'autopista, deixant enrere tots els records que creia que mai més floririen. M'alegra saber que encara conservo records tan vius. Em sento orgullosa d'haver viscut en aquest poble, d'haver viscut tot el que he viscut en ell, de tots els amics que he fet i que conservo després de tants anys. Em sento afortunada de tenir-los....encara. Gràcies per ser com sou, tan..genials, gràcies per fer-me sentir així, de debò. Sou únics, està més que demostrat.

http://www.youtube.com/watch?v=SKYWOwWAguk

Ha sigut un dissabte molt normal, molt. Però ha tingut alguna cosa de commovedora. Bé, no es pot començar de millor manera el dia que cantant i ballant durant quatre hores. Al curs de monitors som tot dones, gairebé, moltes d'elles grans, amb ganes de parlar, passar-ho bé, i és clar, a vegades som cotorres, ens queixem, ens barallem i ens cridem entre nosaltres...però avui ha estat diferent. Motiu? La musique. Rrrrrrrrrreafirmo l'extraordinari poder d'unió que té en les persones, així com és capaç de crear una bombolla de pau i harmonia, de bon rotllo. Mai havia vist el grup tan bé des de que porto fent el curs. Semblàvem criatures, cantant, ballant i rient com boges. Jo la primera. Fins i tot les més tímides. No hi ha fronteres per la música, és capaç de fer sentir relaxat a tothom, absolutament tothom. Ha sigut.....bonic, molt bonic tot plegat. M'hagués agradat fotografiar les cares de moltes de nosaltres quan fèiem els balls i cantàvem.....simplement no es poden descriure. Perquè després diguin que és difícil ser feliç.

Després anar a reunir-se amb els caparros, el grup excursionista. Ha sigut poca estona però feia molt que no els veia, i m'ha encantat. En tan sols uns minuts ja m'he impregnat de la seva senzillesa i alegria, d'aquell to de veu tan de pagès que s'enganxa i d'aquella manera de fer tan natural i simple que creen una atmosfera de companyerisme brutal. Fa goig estar amb gent així, tan arrelada als valors tradicionals, de poble, que es fan estimar i fan que estimis encara més el lloc on ets.

No ho sé...ha sigut un dia en què m'he sentit com un ocell....he anat volant, allà on el vent em portava, a indrets no gaire usuals, aprofitant cada bona vibració que les persones de cada lloc m'oferien, i he marxat. No he notat el pas del temps, de tan absorta que he estat en el present...De fet, aquests dies m'estic adonant de moltes coses...i una d'elles és que el temps vola, aquest any ja faig 19 anys. És moltíssim.....quin pànic! Sento que els anys em trepitgen les soles de les sabates, i vull córrer i córrer perquè no m'atrapin!!!!!!!!!!!! Vull ser sempre un ocell, i sentir-me com m'he sentit avui....ni molt alegre ni depressiva, sinó lo just. Estar bé on estàs en aquell moment, no desitjar res més, sentir-te relaxada i en pau. Ara són les dues de la matinada i em sento en pau amb mi mateixa, després de donar-hi moltes voltes a molts temes i dubtar d'aquest fet, ja que he reflexionat sobre alguns aspectes que fins a dia d'avui no m'havia plantejat, però que estic disposada a començar de nou i a arreglar tot el que he fet malament. Tant en temes laborals com sentimentals. He passat de la confusió a la claretat en poques hores, i encara queda treure la pols a molts aspectes, perquè sóc així, necessito tenir les coses clares per avançar, i cada dia la tres a unes quantes, però de seguida altres s'omplen de pols. Jo ja m'entenc. No us hi esforceu, és complex. Tracta de buits i rencors i èpoques revolucionàries i ideals i fer sense pensar i dubtes i pors. Dos temes que em porten maldecaps, però me'n sortiré, n'estic segura. Com? Aquí teniu la resposta:

Gràcies per fer-m'ho veure, bé, per recordar-m'ho quan a vegades sembla que se'ns oblida. No et fallaré!

ja puc deixar de nedar a contracorrent?

Ho tinc clar, molt clar!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Som-hi......estic impacient.

Perquè amb el temps aprens a ser un pèl egoïsta, per poder assolir la felicitat. Aprens que les relacions humanes són complicades, però sempre, el temps ho acaba posant tot al seu lloc. Aprens que has de mirar per tu, que has de fer el teu propi camí, i a no tenir por de perdre els amics, perquè si els cuides, no marxaran, malgrat ells facin el seu camí, també. I si marxen, és perquè no mereixien estar al teu cantó. Aprens a mirar endavant, i aprens a no dependre tant dels altres, a decidir sobre el que sí, i sobre el que no. Aprens a trepitjar fort i a fer-te la teva pròpia vida. Aprens a seguir endavant malgrat tot el que passi. Aprens dels errors, que serveixen mooooooooooolt per a no cometre el mateix més endavant. Aprens a valorar-te i a valorar certes persones. Aprens, també, a no tenir en primer lloc aquell qui no et té a tu en el seu primer lloc. Aprens que després de la nit, sempre surt el sol. Aprens a caure, però sobretot a aixecar-te. Aprens la manera d'assolir els teus somnis. Aprens a saber qui cal mantenir al cantó, i qui no. Aprens que ets el que dónes. Aprens a estimar, a confiar, a ser sincer, amb tu i amb els altres. Aprens que viure intensament és la millor manera de caminar per aquest llarg camí. 

Tinc unes ganes boges de fer el que em surti d'allà baix, a fer-ho per mi, perquè em ve de gust, a ser un pèl egoïsta, a viatjar sola, a viure la meva vida. Per què? Perquè avui he sabut amb certesa el que porto intentant descobrir des de fa poc més d'un any.....i amb això puc continuar el meu camí tranquil·la, sense cap por. La por més gran que tenia, per fi s'ha esfumat rere les muntanyes amb una posta de sol espectacular. Saber que aquella persona et valora tant com tu la valores a ella, adonar-se, per fi, que la balança no està desequilibrada, sinó que forma una línia horitzontal, i que per les dues bandes s'està disposat a estar així durant molt, molt de temps. Sóc feliç. Afrontar cara a cara totes les pors que tens, buscar els orígens per poder véncer-les, buscar els motius de les nostres accions irracionals que ens provoquen malestar i dubtes, i per fi destapar-ho tot. Fer diana, ben endins. Crec que ara, cadascú pot fer la seva vida, perquè els dos sabem molt bé el que hi ha i el que no i el que som l'un per l'altre.

gràcies per aquest gran dia my friendddddddddd!

Per més que ho intenti, no puc. En la nostra relació no hi ha lloc per explicacions. Simplement, anem improvitzant, saltant obstàcles com podem. I si algun dia entenguéssim tot això, deixaria de ser igual i perdria la gràcia, oi?
Acabar una nit discutint durant tot el camí a casa, fent-nos mal, molts cops deixant anar barbaritats que a saber si de veritat les pensem, amb un nus a la gola i amb ràbia per fer entendre a l'altre el que un sent. Amb ganes de plorar i enviar-ho tot a la merda, amb ganes de marxar i allunyar-nos l'un de l'altre. Començar cridant i acabar parlant més decentment, seguit dels silencis. Hem aconseguit fer entendre una mica més a l'altre com ens sentim i quin és el nostre punt de vista? No ho sé, però almenys hem expressat els nostres sentiments, ens hem confiat coses que estaven ben al fons de nosaltres.
Després d'uns minuts ens quedem xerrant durant més d'una hora de....tantes coses que no les recordo, com si vinguéssim de prendre el cafè una tarda qualsevol.
I al matí següent comencem el dia amb plena energia, rient, xerrant, participant en pel·lícules de carreres i dispars entre els pompis que ens fa entrar a classe radiants. Seguir el matí jugant mentre escoltem de tant en tant la primera classe interessant de la carrera.
I el dia acaba radiant. Malgrat tot. No em puc imaginar ningú més amb qui tenir una relació així de peculiar, amb qui es barregin tantes coses i amb qui pugui saltar tants tants obstàcles. Som.....invencibles! En poques hores hem recuperat tot el temps que no hem passat junts durant les vacances. Trobava a faltar la connexió tan única que hi ha entre els dos. Et trobava a faltar. Trobava a faltar totes aquestes converses i riures i jocs. Trobava a faltar trobar-te a faltar.

Som algo raro...que més val no entendre-ho ni tractar d'explicar-ho amb paraules. Se'ns dóna millor ser valents i improvitzar. Ets el que em manca per tal que la imatge es vegi nítida. Ets, molt gran. Ets el meu millor amic. T'estim.

Per a mi, un amic és aquell que malgrat conegui tot de tu, lo bo i lo dolent, t'accepta i t'estima tal com ets. I després de les pedres amb què es troben continuen fent el camí plegats.

i obrirem una altra porta en direcció a la mentida...


ella tenia dues llunes en tota sa caraaaaaaaaa....les obria i les tancava......


Les endevines?

he sagrestat el sol!

Doncs vinga....a tornar a la rutina. Diumenge, aixecar-se tard, dinar, dutxar-se, fer la bossa, agafar el tren de les 19.02 i rumb Barcelona.
Què cert que és allò que diuen....lo bo dura poc! O potser és que se't fa curt, i en el fons és llarg. Sigui com sigui, de la llista que em vaig fer de tot el que havia de fer durant les vacances, no n'he fet ni la meitat, però he fet tantes altres coses que no m'havia proposat....molt molt molt millors. Tinc com un buit, per ser conscient que la rutina que portava fent durant aquests dies i que tant m'agradava s'ha acabat, però m'e'n vaig a la ciutat amb uns quants quilos de més, i no precisament de turrons i canalons, sinó de tot el que he après i tot el que m'he enriquit durant tots aquests dies. A més de roba i tàpers m'emporto tot de moments d'aquells que quan els recordes, no pots amagar el somriure d'orella a orella. Tot de petits moments feliços. Màgics.

I el millor de tot.....descobrir persones....increïbles, amb qui has estat pocs dies, però ha sigut tot tan intens i honest, que sembla com si la confiança existís des de sempre.

Trobar-les a faltar, tenir ganes de veure-les, abraçar-les, parlar, riure!!!!!!!!! Com certes persones es poden infiltrar tant en la teva vida en tan poc temps? Tan vulnerables som? Què coi, les relacions humanes són l'hòstia, i que no canvii mai! :) Sabeu? Us estimo, molt! Tenia ganes de dir-ho. I que consti que no ho dic a qualsevol.

Nits improvitzades que acaben resultant...fantastiquéeeeeeeeeee! 4 amics amb ideals, guitarres i sofàs, suficient.

http://www.youtube.com/watch?v=IGMabBGydC0&ob=av2e

alto volta!

http://www.youtube.com/watch?v=eu2iv-vMKT8

Imagina't que al final de la teva vida se'n fés un llibre de totes les teves vivències. Només depen de tu que sigui del tamany d'una revista de publicitat o del tamany d'un diccionari. Jo el vull omplir i fer que els lectors no puguin deixar el llibre de lo interessant que és, fer-los plorar, i riure, i sentir tot el que jo he sentit, i que tinguin ganes de somiar, i fer tot el que he fet jo i...que gaudeixin tant com ho he fet jo a l'escriure'l. Cada dia és un nou episodi, per què no fer-lo interessant?

Crec que és important tenir el control d'un mateix, del teu vaixell. Només tu ets el timoner, no hi ha ningú més. Si no agafes amb força el timó, estrellaràs el vaixell. Tant se val si és petit o gran, bonic o lleig, d'or o de paper, n'has d'estar enamorat, acceptar-lo, i no deixar-lo mai, seguir fins al final, amb l'únic objectiu d'arribar a l'horitzó. I xocaràs amb desenes d'icebergs! I passaràs per moltes tempestes, però es tracta de protegir-lo amb totes les teves forces i seguir i seguir...perquè cada dia surt el sol. Hi ha qui el mar sempre el veu embravat i negre, i d'altres que sempre el veuen brillant i preciós. Tot depen de com miris per les ulleres de llarga vista.

1. Coneixe't
  1.1 Saber quins són els teus defectes i les teves virtuts
            1.1.1potenciar les virtuts
            1.1.2 intentar corregir els defectes
2.Saber què volem, on volem anar, i amb qui
3. Valorar el que tenim, des del més petit al més gran
   3.1 Sobre com i per què estar enamorat de la vida
4. Tenir inquietuds, somnis, aspiracions
   4.1 Sobre com tenir els peus al terra però el cor volant
5. Aprofitar cada moment, cada oportunitat
6. Anar pel mar amb un vaixell petit...
  6.1 ...per poder fer grans coses
7. Arriscar-se caure i aixecar-se
   7.1 sobre les baixades i pujades de la muntanya russa
8. Estimar-se per poder estimar
   8.1 Sobre el que som el que donem
9. No fer el que no voldries que et fessin
  9.1 Sobre com hem d'actuar amb els altres i amb el món
10. Fer una mica més de cas al cor que al cap.
   10.1 Perquè la vida pot ser meravellosa
Epíleg. Somriure i riure fins a no poder més.

Aquests serien els capítols del meu llibre.

***

M'encanta descobrir personatges que valen la pena. Tot i que costi trobar-los, més que res, perquè no se'n parla. THOMAS SANKARA.

http://es.wikipedia.org/wiki/Thomas_Sankara

Revolucionari marxista que dirigí l'actual Burkina Faso durant el 1983-1987, amb ideals antiimperialistes, en contra el capitalisme monopolista i el neoliberalisme financer. Va portar a terme la reforma agrària per reduir la fam i impulsar l'autosuficiència, i les campanyes d'alfabetització del país, va dotar les dones amb ple drets (prohibint la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i la poligàmia, oferint llocs de treball dins el govern a dones, etc.), va rebutjar tota ajuda internacional del BM i l'FMI, va promoure la salut pública amb una campanya de vacunacions, va construir una extensa xarxa de carreteres i ferrocarrils, va plantar més de 10 milions d'arbres per evitar la desirtificació del Sahel, etc.

Com sempre, morí assassinat, amb aquestes paraules: "Malgrat els revolucionaris, com els individus, siguin assassinats, mai es podran matar els seus ideals".

• va reduir els sous de tots els funcionaris públics, inclús el seu propi, prohibí l'ús de xòfers del govern i els bitllets de primera classe d'avió.
• Es va redistribuir la terra dels terratinents feudals i es va entregar directament als camperols. La producció de blat augmentà en només 3 anys de 1700kg per hectàrea a 3800kg per hectàrea, fent del país autosuficient en menjar.
• Es va oposar a l'ajuda exterior, dient que "el que t'alimenta, et controla".
• va sostenir que els pobres i explotats no tenen l'obligació de retornar els diners als rics i explotadors. Va idear la creació de la unió de les nacions africanes per rebutjar la deuda externa.
• Es va negar a instal·lar un aparell d'aire acondicionat al seu despatx, per evitar luxes innecessaris.
• Obligà als funcionaris públics a destinar un mes de salari a projectes públics.
• Convertí una botiga d'aprovisionament de l'Exèrcit en un supermercat obert a tothom, el 1r en tot el país.

http://thomassankara.net/spip.php?article1094&lang=es