Simplement, anem a destemps. I per calmar les pors ens clavem punyals que ens semblen flors però que en realitat són de foc. Ingenus...del foc a les flors només hi ha una metamorfosi. Potser ni això, potser és el mateix amb diferent nom i amb diferent forma. No hi ha separacions, és tot un cos sol, una fusió, una mescla de colors i sentiments i forces, que creix i decreix, com un cor que batega després de fer l'amor. I amb poques paraules i pocs gestos, pot canviar el rumb de tota passió. Sí.....remolins de passió i fugacitat que s'escolen entre allò que no diem i fem i allò que no fem i diem. Si tinguéssim una escala al nostre abast per poder sortir del remolí, a cas ho faríem? Què ens quedaria, sinó? Seríem focs apagats i flors pansides...potser.
http://www.youtube.com/watch?v=oBIxScJ5rlY&ob=av3e
A decir verdad, no sabemos lo que incita al hombre a recorrer el mundo. Curiosidad? Anhelo irrefrenable de aventura? Necesidad de ir de asombro en asombro? Tal vez la persona que ha dejado de asombrarse está vacía por dentro: tiene el corazón quemado.
El camino: he ahí lo que anhelan. Nada conservan en su interior por mucho tiempo, y como su naturaleza no soporta el vacío, siempre necesitan nuevo alimento, no pueden vivir sin absorber. El hecho que han descubierto y comprobado hoy mañana habrá dejado de fascinarlos. Tienen que partir hacia nuevos lugares y nuevos hechos. Absorben y expulsan con la misma facilidad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada