Com pots passar-t'ho tan bé en tan poca estona? Com pots marxar amb mal de mandíbul·la de tant riure? No sé....no sé com expressar-ho. Com em fan sentir quan estic amb elles i amb ells...tot tan diferent a com ho vaig deixar..ha anat millorant tot. Laura, fa molt de temps que vas marxar...què et pensaves?! Sí....el temps vola, ara pertanyo a un altre lloc, però quan hi sóc, em sento com a casa, per com em fan sentir. Avui ha sigut especial. Quan el grup s'ha separat, quan quedàvem potser uns dels més propers, ens hem trobat amb els meus pares. Abraçades per aquí i les típiques frases de mare que fa temps que no veu als amics de tot la infància de la seva filla. Alguns més atrevits que d'altres, però....han sigut uns instants...màgics, que observava com si fos una espectadora, cada somriure de tots vosaltres, cada paraula, cada tot. És com si res hagués canviat, com si fóssim vilassarencs tots quatre. I agafar el cotxe i fer el recorregut, tots quatre, que solíem fer sempre per tornar a casa: sortir del centre, i tirar carrer envall, passada la fleca i la fruiteria, observant per la finestra els edificis, cada cop amb menys gent, i arribar a casa, aparcar i anar cap el portal. Se m'ha rmogut nosequè per dins....quant feia que no fèiem aquell trajecte plegats, com si tornéssim a casa després d'un sopar. I per uns moments, semblava que el cotxe s'hagués d'aturar allà, haguéssim d'entrar al portal, fer una ullada a la porta que dóna al jardí, agafar l'ascensor runyós de portes manuals i pitjar el botó amb el número 3. Però el cotxe ha passat de llarg. I de seguida enfilàvem l'autopista, deixant enrere tots els records que creia que mai més floririen. M'alegra saber que encara conservo records tan vius. Em sento orgullosa d'haver viscut en aquest poble, d'haver viscut tot el que he viscut en ell, de tots els amics que he fet i que conservo després de tants anys. Em sento afortunada de tenir-los....encara. Gràcies per ser com sou, tan..genials, gràcies per fer-me sentir així, de debò. Sou únics, està més que demostrat.
http://www.youtube.com/watch?v=SKYWOwWAguk
Ha sigut un dissabte molt normal, molt. Però ha tingut alguna cosa de commovedora. Bé, no es pot començar de millor manera el dia que cantant i ballant durant quatre hores. Al curs de monitors som tot dones, gairebé, moltes d'elles grans, amb ganes de parlar, passar-ho bé, i és clar, a vegades som cotorres, ens queixem, ens barallem i ens cridem entre nosaltres...però avui ha estat diferent. Motiu? La musique. Rrrrrrrrrreafirmo l'extraordinari poder d'unió que té en les persones, així com és capaç de crear una bombolla de pau i harmonia, de bon rotllo. Mai havia vist el grup tan bé des de que porto fent el curs. Semblàvem criatures, cantant, ballant i rient com boges. Jo la primera. Fins i tot les més tímides. No hi ha fronteres per la música, és capaç de fer sentir relaxat a tothom, absolutament tothom. Ha sigut.....bonic, molt bonic tot plegat. M'hagués agradat fotografiar les cares de moltes de nosaltres quan fèiem els balls i cantàvem.....simplement no es poden descriure. Perquè després diguin que és difícil ser feliç.
Després anar a reunir-se amb els caparros, el grup excursionista. Ha sigut poca estona però feia molt que no els veia, i m'ha encantat. En tan sols uns minuts ja m'he impregnat de la seva senzillesa i alegria, d'aquell to de veu tan de pagès que s'enganxa i d'aquella manera de fer tan natural i simple que creen una atmosfera de companyerisme brutal. Fa goig estar amb gent així, tan arrelada als valors tradicionals, de poble, que es fan estimar i fan que estimis encara més el lloc on ets.
No ho sé...ha sigut un dia en què m'he sentit com un ocell....he anat volant, allà on el vent em portava, a indrets no gaire usuals, aprofitant cada bona vibració que les persones de cada lloc m'oferien, i he marxat. No he notat el pas del temps, de tan absorta que he estat en el present...De fet, aquests dies m'estic adonant de moltes coses...i una d'elles és que el temps vola, aquest any ja faig 19 anys. És moltíssim.....quin pànic! Sento que els anys em trepitgen les soles de les sabates, i vull córrer i córrer perquè no m'atrapin!!!!!!!!!!!! Vull ser sempre un ocell, i sentir-me com m'he sentit avui....ni molt alegre ni depressiva, sinó lo just. Estar bé on estàs en aquell moment, no desitjar res més, sentir-te relaxada i en pau. Ara són les dues de la matinada i em sento en pau amb mi mateixa, després de donar-hi moltes voltes a molts temes i dubtar d'aquest fet, ja que he reflexionat sobre alguns aspectes que fins a dia d'avui no m'havia plantejat, però que estic disposada a començar de nou i a arreglar tot el que he fet malament. Tant en temes laborals com sentimentals. He passat de la confusió a la claretat en poques hores, i encara queda treure la pols a molts aspectes, perquè sóc així, necessito tenir les coses clares per avançar, i cada dia la tres a unes quantes, però de seguida altres s'omplen de pols. Jo ja m'entenc. No us hi esforceu, és complex. Tracta de buits i rencors i èpoques revolucionàries i ideals i fer sense pensar i dubtes i pors. Dos temes que em porten maldecaps, però me'n sortiré, n'estic segura. Com? Aquí teniu la resposta:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada