No saber quina direcció prendre, ni què fer i què no. Em sento lligada a moltíssimes coses. No veus que fas tot sense pensar? Et guies per impulsos, per sentiments, pel cor....i no amb el cap. Així vius, al màxim, aquí allà, això allò, aquest aquell. Tot. Ho vols fer tot, ho vols tot. I pum. Xoques amb la realitat. No vas escollir bé perquè no vas pensar-ho bé. I si no vas aconseguir allò, perquè no vas marxar? Aleshores tenies diners, ara no. I ara vols marxar. I quà faràs listilla? Els diners no cauen del cel, saps? Treballar? Quan? Al matí? Ho deixo tot ja? Deixo el pis? Les classes? Deixo de viure a Barcelona? Però és que també m'agrada saps? A les tardes? Ja faig coses, cursos i tallers i històries. Renuncio? A què? A les classes, a viure a Barcelona, o a les activitats de la tarda? Treballo? De què? A on? Marxo? Sí, és una de les poques coses que tinc clara. Quan? I després què? Quan ho parlo amb els meus pares si no paro per casa? Haig de parar, aturar-me, i pensar una mica amb el cap. I si marxo per evadir-me? I si...i si....quina merda més fastigosa. Però per altra banda em sento egoïsta per preocupar-me tant i que m'afectin aquestes "tonteries". Tinc família, salut, amics, menjar i sostre....i m'enfonso per tan poca cosa...sempre igual. Fa fàstig tenir-ho tot, fem fàstig els humans, sempre volent allò que no tenim. Odio ser tan sentimental, per molts cops que digui que és la millor manera de viure. Merda de crisis existencials. I el que més em fot és veure que estic com al principi, com aquells dos primers mesos negres....i pensava que la cosa havia anat millorant, però l'únic que he fet és tapar la foscor amb parxes, és a dir, fent tot de coses que m'omplissin el buit que tenia a causa d'haver estat decepcionada amb la universitat i la carrera. Sempre tapant buits, inconscientment, per tapar el dolor. Però és que aquesta merda setmana no he tingut ganes de res, només de perdre'm pels carrers de Barcelona, com si alguna cantonada o algun desconegut em pogués donar la resposta a tot. No entenia aquest malestar, creia que era per motius sentimentals, que potser també, però no era la causa principal. Fins avui, que començo a parlar del tema amb la meva mare i exploto. I fins que no he explotat, no m'he adonat que es tractava d'això: d'estar perduda i no tenir les coses clares, i voler-ho fer tot però veure que és impossible. Avui divendres, pràcticament l'únic dia a la setmana que tinc lliure i relaxat per estar a casa, còmode, tranquil·la, sense horaris, per reflexionar amb mi mateixa i amb la meva mare. Sí, avui ho he vist bastant clar. I ja és alguna cosa. Bona nit.
http://www.youtube.com/watch?v=JS8m44KjGGU&feature=related
I'm not here
This isn't happening
I'm not here, I'm not here
Cançons que em fan tremolar...i fan també que el meu món tremoli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada