clarianes

Què es pot fer en una situació en què trobes a faltar una persona, la vols veure, i parlar-hi, però quan la tens davant, l'únic que vols és passar d'ella? És tot insuportable, i n s u p o r t a b l e. No ho aguanto, i no sé què fer. Com si estigués submergida en un remolí negre i fosc i se m'emportés cap abaix, lentament però amargament. Però és curiós, només em sento així d'angoixada quan hi penso i em trobo sola, ja que quan faig altres coses i estic amb gent, i fins i tot parlo del tema, no és que m'immuti gaire, sóc jo, alegre, i faig la meva vida, tenint-ho tot molt clar. El problema està en quan se'm passa pel cap la possibilitat de perdre'l. No m'ho va deixar prou clar l'altre dia? Doncs? Què més vull? Em sento malvada i egoista, però per altra part em sento la víctima, indefensa i impotent.
Esperem que el malestar sigui conseqüència d'aquest dia gris i plujós i se'n vagi aviat, quan el vent bufi ben fort.
A vegades és odiós ser tan impulsiva i sentimental. I actuo com un terratrèmol: tot està en equilibri, tot clar, però de sobte, per algun petit fet, tot se sacseja i fa trontollar tot, per uns minuts, tot és negre, però al cap de poc, tot torna com abans, torno a ser jo, veig la part bona i positiva de les coses, ho tinc tot molt clar, recordo el que és i el que no, el que sóc i el que tinc, i tot torna a la calma. Al principi del post estava en ple terratrèmol, a mesura que he anat escribint, parant, mirant la tele, parlant amb la meva tieta, fins arribar a aquests moments, tot torna a la calma. I em sap greu ser així, perquè a vegades el meu terratrèmol causa danys a persones properes a mi...per dir coses que no hauries de dir.

El que està clar és que és insuportable sentir-te que depens d'una persona i que aquesta, està fent la seva vida com si res, ben feliç, al marge de tu, o això et sembla. Millor ser independent i fer la teva, com has fet aquests últims mesos.............. No sé si aconseguiré l'estabilitat en aquest merder, jo crec que sí, i sé que el temps acabarà de posar-ho tot al seu lloc. Però és que a vegades....m'entren uns rampells d'impaciència que no puc controlar. No vull pensar-hi més, no tinc ni ganes. Vinga va, amunt! Confio en mi. I en tu. Respiro fons, penso una mica amb el cap i veig que tot continua igual. Els meus sentiments no han canviat, només ha florit un de nou: la por. Si no hem canviat, si hem superat tot i més, res té perquè canviar. Que cadascú surti a buscar la seva felicitat sense oblidar la que ens proporciona estar un al cantó de l'altre. Endavant!!!!!!!!!!

Fàstig d'entrada. Fàstig de dia. Fàstig de futur laboral que tinc, o que no tinc gens clar. Fàstig de sentimentalismes.

clarianes. depen d'on bufi el vent.