This town is colder now, I think it's sick of us
It's time to make a move.
Stop and stare
I think I'm moving but I go nowhere
You start to wonder why you are here not there...
Estic dins un globus que ja ha efectuat la seva sortida...i s'enlaira i s'enlaira i s'enlaira. Mentrestant, només puc fer que observar el paisatge que es dibuixa als meus peus, captant els últims instants fins que tot desaparegui sota els núvols. Com una espectadora.
Sento que ja no pertanyo, sento que haig de marxar, sento que no m'omple agafar la bici i fer camí cap a la universitat, sento que l'ambient d'aquesta és una merda i haig de marxar. Ja no tinc la mentalitat oberta per intentar fer que les classes, la gent, els profes i l'ambient m'agradi, no puc. Ja no miro la gent amb curiositat, sinó amb estranyesa, com si fossin tots uns desconeguts. No tinc ganes de formar part del mateix lloc que ells, de parlar-hi. Em sento estranya i sola aquí. Ostres! Però què fas? Ei...que no passa res...que a la vida hem d'anar rere allò que ens ompli, i si no és així, hem de canviar, anar a la recerca de coses noves que ens facin sentir còmode. Els canvis fan por, perquè són desconeguts i incerts, però al final, en treus la part bona. Crec que per fi estic convençuda, sí. Almenys ho he intentat!! Trobaré a faltar tots els racons que he descobert de Barcelona, i tots els que em quedaven, però ella segueix aquí, i això em tranquil·litza.
FINS UNA ALTRA!
Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó...
Cal que amb una esperança trenqui la tristor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada