És curiós, sempre arribo a casa i vomito a la meva mare tot el que hem fet amb pèls i senyals, tot el que em rigut, totes les anècdotes, si alguna cosa no m'ha agradat...però ahir no podia. No podia parlar, no em sortia res. Potser el meu cap encara estava paint-ho tot.
El professor ens havia avisat, "serà una classe un pèl tostón, de llegir les diapositives i escoltar, amb no gaire activitats, només les que heu portat preparades vosaltres que les anirem fent intercaladament amb la teoria". La classe tractava sobre les discapacitats psíquiques dels nens i nenes (autisme, hiperactivitat, síndrome de down, síndrome d'angelman, de rett...) i com hem de treballar amb aquest col·lectiu quan ens hi trobem en un esplai, menjador, etc. En Marcos, el professor, potser va estar un parell d'hores parlant sense parar, només escoltant els nostres comentaris i intervencions, i de tant en tant deia "Perdoneu per tota la teoria eh, sé que es pot fer pesat". Però és que totes el vam contradir. Estàvem embadalides mirant la pantalla i escoltant-lo, fent comentaris de vivències personals del tema. Mai havia vist en les seves cares tanta admiració i interès per alguna cosa. M'incloc. Reconec que a vegades havia de desconnectar i intentar desfer el nus de la gola que sense poder evitar-ho em pujava cap als ulls. No sé...m'emocionaven les seves paraules, algunes de les crueltats que deia sobre gent que no sabia acceptar aquests col·lectius, exemples de casos reals de la seva filla, discapacitada mental, etc. El nostra obectiu? Fer que aquestes persones se sentin integrades dins el col·lectiu de nens i nenes sense cap discapacitat. Com ell deia, "vosaltres sou les persones extraordinàries que heu d'evitar la marginació d'aquests col·lectius, ensenyant-los les seves virtuts i talents, ensenyant també a la resta de nens i nenes "normals" que són com ells, etc. Com? Amb paciència, força i empenta. Molta, molta paciència. Anar al seu ritme, a poc a poc, estar-te quatre mesos per fer una figura de fang, corrent el risc que un dia al nen o nena li agafi una rabieta i et tiri totes les figures que heu fet al terra. I mossegar-te la llengua. I amagar la ràbia i la impotència i les llàgrimes. Tot el que deia....se'm feia com una muntanya amunt. De 20 persones que volen treballar amb aquest col·lectiu, només 4 o 5 tenen la força sufucient per fer-ho. Només la voluntat, no és suficient, i no tothom val per això.
És realment complicat. I et canvia bastant la vida. Tots hem pensat alguna vegada en la possibilitat de que el nostre fill o filla ens sortís amb alguna discapacitat, ja sigui mental, sensorial o motriu. Què faríem? El tindríem o no? Sabríem que no seria com la resta, que és un pèl diferent, llavors, estaríem disposats a volcar-nos i fer que aquestes diferències s'escurcin dia a dia? Tindríem la paciència i la força i l'empenta necessàries? Com deia en Marcos......és que....et canvia la vida, referint-se als valors i als costums i a la visió de la vida..."Un dia un pare em va dir que la seva filla va agafar una pedra i la va tirar contra una farola i la va trencar, i és clar, es va posar com una moto. El que donaria jo perquè la meva filla NOMÉS agafés una pedra, la tirés a una farola i la trenqués. Crec que la felicitaria."
Vam fer una activitat sobre com actuar amb un nen o nena amb paràlisi cerbral. Sí, aquelles persones que només es poden comunicar mitjançant moviments oculars. Ens vam haver d'imaginar que una dia estàvem fent una activitat amb els nens i nenes de jugar a bitlles, i és clar, ell o ella també voila jugar. Doncs havíem d'adaptar el joc a les seves capacitats. Després d'un muntatge de tubs i instruccions per tal d'adaptar el joc a ell, ens vam adonar que la lògica del nen discapacitat no era tirar les ampolles -les bitlles-, sinó passar la pilota per entre aquestes. I nosaltres, les que miràvem, només estàvem pendents de que tirés una bitlla per felicitar-lo. I ell, ja era feliç amb tirar la piloteta i que passés entremig. La nostra lògica no té res a veure amb la seva. És un altre món, el seu món. I hem de saber entrar-hi i intentar apropar-nos al seu funcionament.
http://www.youtube.com/watch?v=K0usZT3LGOQ
http://www.youtube.com/watch?v=K0usZT3LGOQ
Un dia a la universitat vaig estar parlant amb 3 amics, debatent sobre el món, les persones, etc. No ho recordo molt bé. Total, un d'ells va dir una cosa que crec que se'm quedarà incrustada al cervell durant moltíssim temps: "és que jo faria manipular la genètica! Sí! Oitant! Faria que totes les criatures de 5 anys amb càncer terminal, o qualsevol discapacitat física o mental, desaparegués! Faria desaparèixer totes aquestes malalties!" Hauríem d'acceptar-ho com un fet natural, el fet que existeixen aquestes malalties, o bé són injustes i si poguéssim acabar amb elles, ho hauríem de fer? És complicat....però jo, opino com ell. Sempre dic, si tingués una vareta màgica, a part de repartir amor entre les persones, acabaria amb totes les injustícies tan brutals que hi ha, i potser aquesta seria una d'aquestes, no ho sé. Aaaaaaaaaaaaaah enserio quina ràbia! Per què no hi ha ningú que pugui donar una resposta a això?! És just que passi això? S'ha d'acceptar? Sóc cruel si vull eliminar totes aquestes malalties? Les estic rebutjant indirectament? No......només vull l'absència de dolor, no per ells, sinó pel seu voltant, la seva família. Però és que potser no pateixen! I només són imaginacions meves....però totes les rabietes que agafen perquè se senten diferents què? Potser actuen com si fossin criatures de 3 anys, però també tenen sentiments i són conscients de quan els estimen i quan no.
http://www.youtube.com/watch?v=TFAx0j0-4f4 (100% recomanable)
Una cosa bàsica per tractar amb aquest col·lectiu és saber usar bé la veu. No cridar-los sota cap concepte, parlar relaxadament. Però és que no només amb aquests nens i nenes, sinó que ho hauríem de fer amb tots, no cridar-los. Arrel d'això, ens vam posar a comentar, sobretot les que estan fent pràctiques a menajdors, sobre com de diferent és la realitat, en què la majoria de monitores de menjador escridassa els nens i els parla malament. Llavors...el cap se me'n va anar un altre cop a vivències personals. També aquell dia a la universitat, un dels 3 nois, amb el qual vam compartir la infància i l'amistat al mateix poble i escola -i ara ens tornàvem a retrobar a la universitat- va esmentar la nostra monitora de menjador, la Pepi. Quant feia que no sentia el seu nom? Els ulls se'm van obrir com dues taronges i no vaig poder evitar que els records m'avassellesin. No era una monitora com les altres. Aconseguia crear una diferència entre aquells que ens quedàvem al menjador i els que no. Ho ben asseguro, aquella dona ens va canviar les vides. Ens va marcar. Potser érem massa petits per adonar-nos-en i per valorar tot el que deia, però quan ara ho recordem, a tots se'ns posa un aire de tendresa que no podem amagar. La recordo perfectament. Era una dona gran, comparat amb l'estereotip de noies joves que solen ser monitores de menjador. La seva veu era melosa, però també aspra, denotava saviesa tota ella, tenia els cabells com una ovella, tal i com ella sempre deia. Vestia hippie, tot i que aleshores jo no en tenia ni idea d'aquests estils i és ara quan puc catalogar la seva manera de vestir. Somreia molt. La relació que tenia amb ella....no sé com descriure-la. En part l'estimava, en part l'odiava, crec que com la majoria. Ara, si em retrobés amb ella, l'admiraria. És una d'aquelles persones que són....bones. Era una boníssima persona, amb uns valors de la vida increïbles, sobretot de tolerància i respecte vers els altres. Recordo que molts cops estava ocupada atenent mares i les ajudava a resoldre els seus problemes, no necessàriament sobre el menjador dels seus fills. Sempre ajudava, a qui ho necessités. A mi, a 4t de primària, em va ajudar amb un problema amb una amiga que ens odiàvem bastant. No recordo molt bé la conversa, però recordo el lloc on ens vam ajuntar les 3 i la sensació que vaig sentir respecte tot el que em deia.
Recordo, també, que bastant sovint ens explicava contes, no sé si inventats per ella o no, sobre gent d'altres cultures, on sempre hi havia algun missatge moralitzador. De fet, sempre ens donava lliçons morals. I per això l'odiava, ja que vam perdre moltes moltes hores de pati a causa de les seves xerrades sobre l'amor cap als altres, la tolerància per tothom, el respecte, etc. La titllava de "pesada!". Potser vam perdre hores de joc, però tot el que vam guanyar....llàstima que no n'érem conscients. Quan tens 10 anys, l'únic que vols és jugar. En resum....ens feia millors persones, ens inculcava valors bàsics per anar per la vida, a fer d'aquesta un lloc millor i més justa. Anava més enllà d'ensenyar-nos a agafar bé els coberts, ens ensenyava a ser conscients que molta gent passa gana i que no hem de queixar-nos del menjar que tenim davant (si escoltava l'expressió "què asco!" ens feia fora del menjador i aquell dia no dinàvem), a ser conscients que som uns privilegiats. Ens ensenyava a estimr-nos i, sobretot, a estimar els altres. I no us podeu imaginar el que passava quan algun nen o nena no tenia respecte cap a un altre i l'insultava per la seva religió o color o situació econòmica. Llavors sí que cridava i tremolava tota l'escola. Poso la mà al foc que cap de nosaltres oblidarà aquesta dona mai mai mai a la seva vida. Tots portem un trocet d'ella dins nostre, i potser ni ens n'adonem. N'estic segura. I em sento orgullosa d'haver-me creuat amb una persona com ella, i d'haver anat a la millor escola del món.
En fi..tornem al punt d'inici, en què sento que un simple curs de monitors del lleure m'omple molt més que quatre classes del grau de ciències polítiques. Sento que tot el que ens ensenyen al curs és molt més important a al vida que no lo del grau, que és fred i buit...No sé com descriure-ho....joder. És que és impotència...i si cap grau m'omple? I si no vull estudiar a cap universitat? Què passa? Seré una perdedora la resta de l ameva vida i no trobaré feina? Així és com ens ho pinten! Quina ràbia! No he trobat res que m'agradi per estar-m'hi durant 4 anys, i no vull malgastar 4 anys de la meva vida, possiblement els millors. Necessito alguna cosa que senti que m'ompli, que tracti amb els éssers humans, que canvio coses, que ajudo, que ensenyo i aprenc alhora, però no vull fer magisteris ni treball social ni educació especial ni res d'això...Jo què sé, ja ho trobaré suposo. Suposo que el que aprenc al curs m'agrada perquè sé que només són un parell de sessions d'aquell tema, i després farem alguna cosa diferent. Em trobo com al setembre, odiant el que faig, i sense saber el rumb que prendre al timó. La diferència és que ara el vaixell no se m'està enfonsant, sinó que mantinc la calma i vaig gaudint de les vistes sabent que quan menys m'ho esperi, tornaré a encarrilar el vaixell cap a algun port. I és que a vegades no és pas dolent navegar sense rumb, sense rellotge, sense cap destí, sent simplement un ocell que va per lliure agafant el millor de tot el que viu.
No pots dir "No he trobat res que m'agradi per estar-m'hi durant 4 anys" perquè només has provat una cosa. Recorda que això ho penses ara perquè no estàs a gust on estàs. Segur que hi ha alguna cosa que t'omple, malgrat la fredor de les classes universitàries. Només es tracta que tu ho facis més càlid.
ResponElimina