Quan mirem per la finestra, sigui quina sigui, sovint veiem el nostre reflexe. Ens mirem i remirem, fem cares, riem, juguem, imaginem com ens agradaria ser, etc. Però si enfoquem els ulls d'una altra manera, si mirem més profundament, veurem que hi ha molt més que el reflexe. Tot és qüestió de voler mirar més enllà, de voler meravellar-se amb el que costa de veure. Potser a vegades fa por saber què hi ha a l'altra banda, però gairebé sempre les vistes et deixen sense respiració.
Sempre em passa el mateix. Li deu passar a més gent, o és que sóc massa sentimental? Quan les coses s'acaben, per exemple una relació, un viatge, una etapa de la vida, etc., sempre recordo, durant molts dies posteriors, els aspectes positius. Aquests s'apoderen del meu pensament, em fan tornar a sentir lo bé que estava, em torno nostàlgica, ho trobo a faltar, em pregunto si he fet bé d'acabar amb allò (quan és voluntari), m'enyoro, i oblido tot lo dolent que va haver-hi. Fa por, perquè em faig un embolic. Però a mesura que vagi prenent decisions d'aquest tipus, la meva seguretat anirà creixent. I quan és inevitable, com el final d'un viatge o d'una etapa, què millor que quedar-se amb els bons moments? Vol dir que allò va valer la pena, però que el camí no s'atura.
"Vols això per dinar?" Sí, sí, m'agrada tot a mi. "Vols anar aquí o allà?" On preferiu vosaltres, m'és igual. "Què prefereixes, fer això o allò?" Tant me fa, les dues coses estan bé. "Quin dia voleu l'examen?" Tant és, el que vulguin els altres. No acostumo a queixar-me mai, ni a protestar, ni a mullar-me a l'hora d'escollir, ni dir realment el que vull fer o no. És cert que no tinc gairebé manies, m'adapto a tot i a tothom, i crec que això és boníssim: sóc simple, em preocupo per altres coses més importants (o que almenys per a mi ho són), i a les tonteries no hi dono importància. Normalment tot m'està bé, anar amb qui sigui, menjar de tot, vestir qualsevol cosa, xerrar amb tothom, anar on sigui. De fet, m'agraden tantes coses que vull fer-ho tot. Ara bé, aquest "conformisme" a vegades juga en contra meu. Falta de malícia, això és el que passa. Alçar més la veu per allò que vols i sobretot per allò que no vols. Em costa moltíssim dir un "no". "M'acompanyes allà?" Oitant. "Em deixes això?" Sí, té. "Per demà tot això de deures i un examen" Doncs es fa i punt, no hi ha més.
Però a vegades, una cosa és que et conformis i l'altra que et deixis portar encara que no et vingui gaire de gust. Bé, no és que no ho vulgui, és que em conformo amb massa poc, llavors em perdo moltes coses. Ser més dura davant situacions de la vida, dir que NO, encara que faci mal els altres. Sí, això últim és el que més odio en aquest món. Però és que després, sóc jo la que surto malparada molts cops. Aprendre a ser una mica més egoísta, a mirar més per mi.
En aquesta vida, per què no tractem de ser originals? Quin avorriment morir com a còpies, no? La vida pot ser fàcil, o menys, però també més rica i plena o bé buida. Quin és el factor que fa que la nostra vida prengui un rumb o un altre? Les nostres decisions, la nostra valentia i, sobretot, les nostres il·lusions i ganes per fer coses. Naixem d'una mare, ens criem, al cap de dos anys anem a una llar d'infants, on ens ensenyen els primers valors: els amics, el compartir, els modals, etc. Després passem a l'escola: fem més amics, enyorem la mama cada matí, aprenem més coses, som més grans, ens enfadem amb els companys. Més tard aprenem a llegir i a escriure, i a partir d'aquí ens eduquen amb la finalitat de treure bones notes, és a dir, de competir amb els companys. Un treu un 2, l'altre un 10, jo un 6. Si ets el del 2, no faràs res de bo a la vida, has de ser el que tegui un 10, per arribar lluny! I així contínuament....l'ESO, el batxillerat, la universitat. Ah, i cada etapa és un nou concurs de bellesa. Qui és la més guapa, la més popular, el que té més amics, el que va a més festes, el que lliga més. A aquesta edat, sincerament, no és gaire important qui tregui bones notes, sinó quin és el teu nivell de popularitat. Si no vesteixes com la majoria, si no escoltes la música de la majoria, si no penses com la majoria, en resum, si no actues com la majoria, ets un bitxu raro. Sempre amb presses, ens obliguen a triar el nostre futur professional als 17 anys. L'ay següent a estudiar una carrera, vinga, i en quatre anys ja estàs graduat. Ara? Si vols continuar estudiant....però necessites els diners, a posar-se a treballar! Si tens sort trobaràs alguna cosa relacionada amb el que has estudiat, però potser faràs algo totalment diferent. Treballes per mantenir-te, per independitzar-te, consumeixes, surts de festa, vas madurant, ja ets un adult. Tens por que se't passi l'edat, si no tens encara parella et comences a preocupar, si en tens, penses en tenir fills. Els tens, oblides la resta i només et dediques al benestar del teu primer fill. Estabilitzes tota la teva vida, al voltant dels....30-35-40 anys? Ara vius pels teus fills, i la llibertat, s'ha acabat, en gran mesura.
Quan miro al meu voltant, això és el majoritàriament veig! No tan estrictament, però....a trets generals, molt generals, sí. Quan escolto o veig gent que no ha seguit aquest camí, els admiro, completament. Semblem xaiets que ens hagin ensenyat un modus vivendi únic. És realment això, viure? Seguir aquest cicle? éixer, educar-nos, competir, i morir? On queda l'aventura, la llibertat, i tots els seus sinònims? Per què quan em vaig plantejar prendre'm un any savàtic abans de començar la universitat tothom se'm va tirar a sobre???? "No és el que toca". Doncs no, a estudiar, i quan acabi la carrera, llavors ves-te'n on vulguis. I si trobo feina i no m'ho permet? Els diners, els diners, treballar per sobreviure.....es pot sobreviure amb molt poc a la butxaca.
http://viajes.101lugaresincreibles.com/2011/09/la-tierra-es-solo-un-pais/
Com aquest home...per a mi, una inspiració. Què et pot omplir més que viatjar, conèixer, aprendre i compartir arreu del món? La gent que fa la volta al món, o se'n va uns anys a l'Àfrica o es fa hippie, són uns éssers estranys per a la societat...doncs per mi són admirables. Lliberar l'esperit, alliberar-te del pes de la societat en què vivim, escapar-te, ser tu mateix, fer el que vols, omplir-te de coratge i saviesa....i tornar, al cap del temps, amb molts més coneixements i experiències que algú que tingui 4 carreres i 5 màsters. Fer el que t'agrada. No sona gens complicat. Però costa trencar amb lo establert, fer el teu propi camí, aliè a les mirades dels altres, ferm vers els dubtes i la por que t'envaeix el pensament abans de començar l'aventura.
Viatjar i treballar no és compatible??? A mi em sembla que sí que ho és...
http://viajes.101lugaresincreibles.com/2011/09/seis-opciones-para-trabajar-y-viajar-a-la-vez/
Què hi ha de dolent en crear una família quan et vingui de gust, allà on sigui? Són tan importants les llars d'infants? L'educació d'avui en dia? Potser sí....però em nego a seguir el camí recte, avorrit i que els altres volen. No és un atac de rebelió, simplement que a mesura que ens anem fent grans veiem que al món hi ha llocs i experiències increibles, i.....no me les vull perdre per res del món. Que hi ha temps per tot? Bé....viatjar és el que més m'agrada de tot, per què haig de parar algun dia de fer el que realment m'agrada? En aquest món....tot és possible...i a vegades sembla que ser diferents ens faci por. Us dic una cosa?? Que cadascú faci allò que més l'ompli, si és seguir el "camí establert", endavant, però si en algun moment del camí us sentiu buits, hi ha milers i milers de carreteres secundàries. Sí, aquelles que no ens ensenyen tant....sinó que les has d'anar descobrint pel teu compte. Per mi, són les millors. El que jo vull? Anar seguint el camí, l'autopista, però desviant-me cada dues passes, ara per aquí, ara per allà, tornant al camí principal, però només per tornar a marxar. No sé res, ni on vull anar, ni amb qui, ni quan, només sé que vull fer-ho. De moment, és suficient, no?
Maneres d'entendre la vida...que a vegades costa d'entendre, perquè surten de lo comú. I també costa d'emprendre.
O LO TOMAS, O LO DEJAS :)
