Us imagineu un món sense religió? Sense déus imaginaris? Sense esglésies? Sense textos sagrats?
Us imagineu com seria la vida per a algú que nasqués en un món així? Segurament hi hauria altres factors als que aferrar-nos. O potser no. Malauradament, mai ho sabrem.
Qui va escriure la Bíblia? I l'Alcorà? Nosaltres. Cada text sagrat ha estat elaborat i manipulat al llarg dels anys per nosaltres, pels humans. A l'Alcorà no hi ha esmentat, en cap moment, que les dones hagin d'anar tapades de dalt a baix amb túniques i vels negres, com a l'Afganistan.
Som tan insegurs que necessitem creure que hi ha al´gu més poderós per sobre de nosaltres que ens fa ser com som? Què còmode...No confiem prou en nosaltres mateixos? No ho entenc. Necessitem algú que ens guii, que ens imposi les pautes de conducta, que les nostres accions quedin justificades? Necessitem actuar per a algú?
Per a mi, tot lo diví és una autèntica càrrega, res més. Dominació sobre la societat durant milers d'anys. I a sobre, dins els cercles religiosos, silencien els eclesiàstics més progressistes, com el pare Manel, un capellà de Barcelona que treballa amb gent amb problemes del seu barri ajudant-los econòmicament i organitzant festivals benèfics anuals. En el seu llibre ens diu que està a favor de l'ús de preservatius i que no li satisfà la idea d'arribar verge al matrimoni. Ja n'hi ha pocs d'aquests, i a sobre els silencien. Per tant...només fan que endarrerir-nos.
Islam: uns 1.200 milions de seguidors
Cristianisme: uns 2.100 milions de seguidors
Hinduisme: uns 800 milions
Budisme: uns 1.200 milions
Judaisme: uns 13 milions
[...]
Algú ha dit que quasi no queda població creient?
No tinc res en contra, és més, crec que cada regió hauria de tenir una base cultural sobre la seva religió. Al meu país, actualment, trobo que estem mancats d'això. Encara estem marcats pels 2.000 anys de cristiansime, com per exemple les festes que fem. És més, una possible segona carrera a estudiar m'agradaria que fos Història de la religió, però si us plau, arribar a guerres, matances, malinterpretacions, hipocresies i demés coses immorals i inhumanes justificant-se pels déus, no passa. No cola. Creure, fe...però d'aquí al que s'ha creat...és una vergonya. En la religió cristina mateixa. He estat en el Vaticà i m'avergonyeixo. També m'avergonyeixo del tracte a les dones musulmanes, i de moltes coses més. Com hem arribat a aquest extrem? Com tot, comencem molt bé les coses...però no sabem on frenar, on quedar-nos. Per què volem més?
Fragment d'un grandíssim llibre que vaig llegir fa algun temps el qual em va fer prendre, o almenys enfortir, la decisió d'estudiar aquesta ciència.
Soy profesor de historia de la religión. He consagrado mi vida en intentar comprender en qué momentos de su evolución el hombre se ha decidido a creer en una fuerza superior y a bautizarla como “Dios”. ¿Sabe usted que hace alrededor de cien mil años, cerca de Nazaret, unos Homo sapiens enterraron, probablemente por primera vez en la historia de la humanidad, los restos mortales de una mujer de una veintena de años? A sus pies reposaba también la de un niño de unos seis años. los que descubrieron esta sepultura encontraron asimismo alrededor de los dos esqueletos una gran cantidad de ocre rojo. En otra excavación, no lejos de allí, otro equipo de arqueólogos sacó a la luz una treintena de tumbas similares. Todos los cuerpos estaban dispuestos en posición fetal, recubiertos de ocre, y todas las tumbas se veían adornadas con objetos rituales. Tal vez ésas sean las muestras de religiosidad más antiguas que se han hallado.¿Podría decirse que al dolor que acompañaba la pérdida de un ser querido vino a sumarse una imperiosa necesidad de honrar la muerte? ¿Acaso fue en ese preciso instante cuando nació la creencia en otro mundo donde los difuntos seguirían existiendo?
Existen tantas teorías sobre este tema que sin duda jamás sabremos en qué momento de su evolución el hombre comenzó realmente a creer en un dios. Cómo, igual de fascinado que atemorizado por su entorno, empezó a divinizar una fuerza que lo superaba. Realmente era necesario que el hombre le diera un sentido al misterio del alba y del crepúsculo, al de las estrellas que se alzan en el cielo por encima de su cabeza, a la magia de los cambios de estación, de los paisajes que se metamorfosean, al igual que su cuerpo se transforma a lo largo del tiempo hasta obligarle a exhalar su último aliento de vida. Resulta tremendamente fascinante constatar que en los casi ciento sesenta países donde han sido descubiertas pinturas rupestres, todas ofrecen similitudes. El uso del omnipresente color rojo como un símbolo absoluto de contacto con los otros mundos. ¿Por qué los humanos representados en ellas, fuera cual fuera el lugar del mundo donde vivieran, están todos dibujados en la posición del orante, con los brazos levantados hacia el cielo, inmortalizados con el mismo gesto?
¿El primer hombre fue realmente aquel que se irguió para caminar a dos patas? ¿Aquel que decidió tallar la madera y la piedra para hacer herramientas? ¿El primero que lloró la muerte de un ser querido y tomó conciencia de que su propio fin era ineluctable? ¿El primero en creer en una fuerza que le era superior o, tal vez, el primero en expresar sus sentimientos? ¿Con qué palabras, qué gestos, qué ofrendas, el primer ser humano confesó que amaba? ¿Y a quién se dirigió, a sus padres, a su mujer, a su descendencia o a un dios?
Dels prehistòrics, passant per la mitologia grega i romana i arribant a les religions actuals. És cert que els nostres avantpassats tinguessin la necessitat de trobar explicacions als fenòmens que els envolten. Com es va originar aquella muntanya? Per què cau aigua del cel? Per què hi ha éssers que es mouen pel bosc i al riu? Crec que aquest era el motiu principal pel qual creien en algun ésser més poderós. Ara, però, tots sabem respondre a aquestes qüestions gràcies a la ciència. Qui no cregui en la ciència, no viu en aquest món. Però crec que necessitem treure d'algun lloc com comportar-nos, trobar l'ètica. No tinc la resposta, però sí la meva visió, i és que tot això ho trobarem en nosaltres mateixos. Sí, quan confiem en nosaltres mateixos. Quan ens enfrontem al que realment volem enlloc de pregar dos parenostres. Potser d'aquesta manera trobem, mica en mica, el bé i el mal, reflexionant sobre les nostres pròpies accions.
A l'edat de 9-10 anys la meva mare ens llegia a mi i a la meva germana cada nit, un capítol de la Bíblia (infantil). Ens encantava, ens ho crèiem tot. Almenys a mi, em fascinaven aquelles històries i creia que Jesús i Moisés eren uns grandíssims homes amb un bell cor. Puc dir que fins aquella època vaig creure completa i cegament en Déu. Fins que un dia (a 5è o 6è), suposo que a mesura que a classe ens anaven explicant la creació de l'Univers, l'evolució humana, etc., vaig despertar.
-Mamá, Déu no existeix, oi?
- Per què ho dius, això?
-Home...la Terra no es va crear en 7 dies, sinó que va haver-hi una explosió a l'univers i després, tot va anar evolucionant. Venim dels peixos!
- Sí, és cert tot això. Déu no va crear res d'això, però tot és qüestió de fe, res més. Creure o no creure.
Vam estar xerrant una estona més, però no recordo exactament com va continuar la conversa. Només recordo que em va afectar molt aquella confessió. Em va trencar una mica els esquemes tan idealitzats que tenia sobre cada personatge de la Bíblia. Em va fer ràbia que allò tan perfecte no pogués existir de debò. Fins no fa gaire, quan em preguntaven si creia en Déu o no, no sabia què respondre. En l'Església està clar que no, però en Déu, en alguna cosa que no es veu, que no fa mal, que és bo...per què no? Jo sempre he volgut creure més enllà del que no es veu...en les fades, en la màgia, en què els meus dibuixos preferits per les nits sortien i m'espiaven, etc. Sí...massa imaginació. Fins fa poc creia que hi havia alguna cosa...no sabia ben bé què, però alguna cosa que sempre estava amb mi, que m'ajudava a tirar endavant, que protegia de mi. Però vaig acabar descartant-ho tot. I ara, en el meu camí, només veig la Laura Marés i tot el que va amb ella: la família, els amics, i els seus somnis i objectius. No hi ha més. De fet, crec, en mi mateixa, en el meu esforç. Tot i que a vegades...m'és inevitable pensar que existeix un destí. Quan dic, "el temps tot ho posarà al seu lloc", és com dir: tu actua bé, fes el correcte, fes el que sentis, que el temps donarà els seus fruits. Però a vegades la vida ens prepara cops baixos que per molt bé que hagis fet les coses, no t'ho mereixes (quanta gent innocent mor en accidents de cotxe o perd a persones estimades? Quanta gent bona i sana ha tingut càncer?). O potser és que després d'aquella devallada, vindrà alguna cosa millor, ja que pitjor no pot anar. Veieu, ja estic tornant a creure en el destí...Però creure en el destí i en una mateixa, no crec que sigui incompatible.
