acabem l'any amb poques energies

Escric perquè és l'últim dia de l'any i sento que ho haig de fer, no perquè realment tingui gaires ganes...
http://www.youtube.com/watch?v=M1D20sBhLV4

Recordo l'entrada que vaig fer ara fa un any just, plena de rememoracions, vivències, alegria, vitalitat...i és que el 2011 va ser un bon any, i aquest també, però no em surt resumir-lo d'igual manera. Suposo que el que compta és el dia a dia, i per molt bon any que hagi estat el 2012, si el 31 de desembre no estàs d'humor, no s'hi pot fer res.
Sigui com sigui, una de les coses més bèsties i importants d'aquest any i crec que de la meva vida...va ser viatjar a Xile i veure'ls a tots.

Deixar la carrera, començar-ne una altra, anar al concert de Bruce Springsteen, anar a viure en un pis d'estudiants, començar una vida paral·lela més que genial, prendre decisions importants amb una persona important, començar altres relacions, fer un camp de treball com a monitora, començar a fer de monitora real a l'esplai i totes les sensacions que això comporta, fer un voluntariat als boscos i enriquir-te moltíssim i conèixer gent increïble, trepitjar fort amb Activa 21 i fins i tot portar el meu propi projecte, etc. I continuar al cantó d'aquells que més estimo.

Us dec molt, moltíssim...sou gran part de la meva felicitat d'aquesta etapa. Sou l'únic motiu pel qual estic més que orgullosa d'haver fet Polítiques.

Al cap i a la fi és un dia més, però no sé perquè sempre tinc nostàlgia, per deixar moltes coses enrere, és com si posés punt i final i comencés a escriure en una nova pàgina del llibre, que portés com a títol de capítol "2013". Fins aquí el repàs! Poc profund però...sincer.

Ara fa un any em vaig proposar de fer una llista amb els llibres que llegiria aquest any, així que aquí la deixo (amb la seva respectiva nota):

• Guia literaria del amor (7)
• Alterperiodismo (8'5)
• Nietzsche en 90 minutos (5)
• L'alquimista (10)
• Relato de un náufrago (7)
• Los cínicos no sirven para este oficio (8'5)
• Cartes al meu fill (8'5)
• Una mochila para el universo (10)
• El libro de la mujer (9)
• KL. Reigh (7'5)
• La escuela ha muerto (8'5)
• El tono en la enseñanza (9'5)
• Pedagogía del compromiso (9'5)

Un desig? Continuar vivint com si no hi hagués demà. No canviar per ningú, ser fidel a mi mateixa i fer el meu camí, sense perdre els ideals. Valorar les petites coses. La resta, vindrà sol. 

"felices fiestas!"

Feia temps que no confirmava la satisfacció dels dimecres. Abans sempre em passaven coses bones aquest dia de la setmana o simplement m'agradava per al rutina que feia: les matèries, tenis, tardes lliures de classes, era el dia que baixava a Barcelona per estar amb ell, etc.
I avui, s'ha tornat a repetir. És més, crec que ha estat un dels millors dies d'ençà que porto vivint a Barcelona. És d'aquells dies que, malgrat demà tingui un examen important, me'n vaig al llit satisfeta i més que alegre.
Les dues petites proves han anat estupendament bé, he tingut una classe prou interessant i participativa i reflexiva a última hora, de camí a casa, pel metro, la relació amb l'home que toca música andina ha incrementat. I m'aturo aquí. M'explico. M'han passat una d'aquelles coses que creus que en una gran ciutat no passen mai. Des de fa bastant dies hi ha un músic que toca amb instruments indígenes (flautes de fusta, etc), mai m'he parat a escoltar-lo ni a tirar-li diners, però sempre m'alegra el dia quan escolto aquella melodia i me'l quedo mirant, fins que em somriu, i jo li torno el somriure. És com si el món s'aturés i tota la gentada del voltant s'esvaís. Ahir me'l vaig trobar al cap de bastant temps de no veure'l, i en creuar-nos les mirades va aixecar el braç i va saludar-me efusivament, tot deixant l'instrument amb una mà i un gran somriure dibuixat al rostre. Jo, tota sorpresa, vaig tornar-li el somriure i un tímid enlairament de mà. Avui, me'l torno a trobar i quan s'adona que passo per davant seu i el miro i somric, deixa l'instrument, em saluda i em diu si m'espera algú. I és que no m'he aturat, he seguit caminant amb el cap girat mirant-lo i somrient i he dit un si una mica cridant mentre m'allunyava. Només he pogut sentir que em desitjava bones festes. Tonta de mi per no aturar-me, a escoltar-lo, a xerrar amb ell, a tirar-li algo. Però la multitud m'arrossegava i m'havia agafat massa d'imprevist. Em feia vergonya. M'he imposat que a la pròxima em pararé, sí o sí. Em fa gràcia perquè no entenc el motiu pel qual s'hagi com "fixat" en mi, és com si m'hagués llegit el pensament, ja que sempre que m'el creuo penso que m'encanta aquesta música. Després de tot això, no m'he pogut treure el somriure de sobre fins ben passats uns minuts. Semblava atontada.

A més a més, justament avui hi havia uns ofertes increïbles de vols a Londres en els dies que tinc vacances al gener. Acte impulsiu, bitllet a la butxaca i ganes "a rebossar". Buscava un destí per aquelles dates, i m'ha vingut sol.

Per acabar el dia...la sorpresa més agradable de totes segurament...anar a la jornada de formació de voluntaris de la fundació on faig de voluntària. Una activitat que realitzen les educadores a cada final de trimestre. He arribat un pèl tard i m'he trobat, en una de les sales, una rotllana de 30 persones assagudes en cadires escoltant a una de les educadores. Han vingut els voluntaris de tots els dies de la setmana i de tots els àmbits. Ens han explicat una mica més a fons la nostra tasca, com podem tractar amb aquest tipus de col·lectiu infantil, per què són com son, etc. Tot tan pràctic! Tan real, tan tendre, tan útil! M'ha encantat, i també emocionat en moltes de les coses. Al final, després d'esatr compartint opinions en petits grups, hem passat a la part més emotiva: penjar tot de post-its a l'arbre de Nadal que havien dibuixat. Somnis, sensacions, paraules, il·lusions...tot això eren les fulles de l'arbre. Jo he escrit "Junts, podem arribar molt lluny" amb tot de persones de palets amb un gran cor. Més o menys així:

Quan ens aixecàvem per penjar el nostre post-it, havíem d'agafar un sobre que hi havia al mig i donar-ho a algun altre voluntari. Dins el sobre hi havia un regal fet per nens i nenes del centre, un calendari, una postal de nadal feta també per nens i nenes del centre i una revista de la fundació. 

30 persones que dediquen part del seu temps, de forma totalment voluntària, a ajudar i guiar i acompanyar a nens i nenes en risc d'exclusió social per tal que tinguin un millor futur, totes allà reunides, amb caràcters molt diferents, d'origen ben divers, però totes amb els mateixos valors. Veure aquell panorama t'omplia el cor...de confiança en la humanitat. Com ens han dit, les persones en si són la força més important de què disposem, els uns als altres. 

I després el pica pica: truites, pastissos, patates, crusanets, etc., i et poses a parlar amb tothom, tens el cor tan content que l'alegria surt sola i les inseguretats, vergonyes i pors desapareixen immediatament. I és quan coneixes gent que fins al moment només t'havies fet una idea plena de prejudicis mitjançant la observació de quan estaveu tots amb rotllana. I descobreixes gent de Panamà, gent d'Erasmus, gent gran, gent jove, gent que estudia, que treballa, que viu aquí, que viu allà, que pensa això i lo altre, etc etc etc. 

Semblava que era impossible trobar aquesta calidesa a la gran ciutat, però no, en absolut és així. I amb això, ja puc anar a dormir tranquil·la.

incrèdula?

Quan vaig escoltar per les notícies l'assassinat de 27 nens i professors d'una escola d'Estats Units, els ulls sí que se'm van obrir com unes taronges mentre llegia els titulars, però al cap de 3 minuts ja tornava a estar capficada en les meves coses, a l'ordinador o amb un llibre. I no hi vaig pensar més fins que no ho tornava a veure en unes altres notícies o algú feia algun comentari al facebook. Fins que va arribar un punt en què em sentia malament. No pel que havia passat a l'altra banda de l'atlàntic, sinó perquè no em sentia malament perquè aquest fet hagués passat. Em va fer ràbia, sí, però no sentia sentiments gaire més profunds dins meu, com altres moltíssims cops em passa amb altres temes. Així que em sentia malament per no sentir-me malament, perquè jo seria una futura mestra, una futura mare, i sóc una persona del món! I hi vaig estar pensant els dies següents...el motiu pel qual aquell disbarat no em removia per dins.
Primer, crec que és pel recel que tinc a aquest país. No m'agrada gairebé res d'aquest: ni la filosofia, ni la política (sobretot de seguretat), ni el model econòmic (que crec que ho és tot), ni les macrociutats, ni els modes de vida tan sedentaris, ni la dieta, ni el consumisme excessiu que impera, ni....res. Ja trobo de bojos permetre l'ús d'armes, llavors esperen que ens sobresaltem per aquests crims? Què generes en els pensaments de la gent venent això? Inseguretat, addicció, mal ús, prepotència...Tal i com mostra el documental de Bowling for Columbine, en què també es mostra la influència dels videojocs violents i com està de malalta la societat. Per tant, és més ràbia que altra cosa com a molt el que sento, però a causa d'un problema de fons, no del fet en concret.

Segon, només cal mirar la foto. Aquest crim no té res fora de lo normal, del que passa setmanalment a tot el món, però és clar, no ens ho enxufen tan directament als mitjans de comunicació. Ningú sap quants nens i nenes moren a països gairebé oblidats com els del Pròxim Orient o també d'Amèrica Llatina, en els centenars de guerres, o els milers de conflictes interns (explotació infantil, maltractament, guerrilles on segresten els infants...), i ningú diu res, on ningú fa res. Per favor, que Estats Units no és el centre del planeta.

I per últim...quan escolto fets tan descabellats, els sento tan llunyans, pel simple fet que no sóc conscient del tot, perquè ho trobo tan fora de sentit, que no m'entra al cap i em fa la sensació d'estar escoltant un relat de ciència ficció. De debò, sóc incapaç d'atribuir-li sentit algun, de posar-me a la pell dels assassins o de les víctimes, em queda gros. Així com sí que puc ser totalment conscient d'altres injustícies, potser perquè es cometen de manera més discreta i amagada i la gent no s'adona (o no se'n vol adonar) i pel que lluito i em crear impotència és pel fet que moltes d'aquestes injustícies (explotació fabril, contaminació medi ambient, consumisme, fam) tenen solució i que depenen de nosaltres, dels ciutadans, de la nostra consciència i els nostres hàbits. Potser la possibilitat de canvi és el que em fa moure i tenir ganes de lluitar. La que em remou per dins i em fa somiar en un món millor.

vitamins for the soul

FULL. Anhelava aquesta vitalitat que aquest cap de setmana s'ha tornat a apoderar de mi! Creure en mi, viure per mi. Pensar, riure, decidir, jugar, ballar, abraçar, parlar, estimar, compartir...No despreciem el valor d'aquests verbs. Espero que les piles em durin per tota la setmana, la última, i acabar bé l'any, passi el que passi. En dies com aquests, m'agradaria gravar-me o fer una radiografia del meu interior i veure-la quan estigués a nivells baixos de vitalitat...per recordar de tot el que sóc capaç, de qui sóc, i de què vull i què no.

I és que quan tens l'actitud predisposada, tot surt bé! Reps missatges encantadors de gent llunyana, la gent del carrer sembla més alegre, al poble fan tot d'activitats entretingudes, et trobes amb persones que tens ganes de veure, coincideixes al tren amb amics d'aquí i d'allà, tornes a casa amb algú que acabes de conèixer, mires pel·lícules esquisites, reps bones notícies de la uni, et donen coca gratis, etc! Els bons pensaments atrauen tot allò positiu, ja ho diuen. Si pogués congelar tot el que em passa per dins ara mateix... Només desitjo que l'endemà al despertar-me a les 7 del matí no vegi el cel gris i pesant, sinó que sigui capaç de descongelar aquesta energia.

Keep looking, don't settle. Stay hungry, stay foolish.

No person is a failure who is enjoying life. 
If you think adventurous is dangerous, try routine, it's lethal.

Sí sí, ja sé que fa no gaire vaig fer un escrit sobre aquesta peli, tot el que em va agradar, les reflexions més morals, blablabla. Però és que, hi tornaré, perquè avui l'he vista per segon cop, i alguna cosa m'ha penetrat molt més en l'ànima. És que...no podem quedar-nos indiferents després de mirar aquesta pel·lícula, no podem sortir del cine amb un somriure i continuar les nostres vides iguals. M'explico. La peli és com una lliçó...de què? Doncs d'algo tan bàsic com és de VIURE, una acció que se'ns ha oblidat per complet! Hauríem de viure més com el protagonista, el cuidador (no recordo el nom). I no val l'escusa de "si és una peli home!" No. Perquè això és una història real, i encara que no ho fos, conec una persona que el seu estil de vida s'assembla al d'aquest home. I és una de les persones qu més m'ha ensenyat, una de les que estic més orgullosa d'haver conegut, que només he vist durant 15 dies, però que estic segura que ens tornarem a creuar, perquè jo faré el possible, i perquè no hi ha dia que no pensi en ell. I quin és aquest mode de vida? Seguir endavant passi el que passi amb optimisme, humor, espontaneïtat, sinceritat, vitalitat. I fent les coses des del més profund d'un mateix, és igual si estan bé o malament, si errem o fem bé, és igual...l'important és que ho fem per nosaltres, no de cara als altres. I això, en la nostra societat, és gairebé impossible de trobar. Vivim més pels altres que per nosaltres mateixos. I quan dic pels altres faig referència a pares, amics, parella, professors, polítics, veïns, companys de feina...Tot el que ens envolta. I seguim i seguim molts cops sense preguntar què ens agrada i què se'ns dóna bé, i com voldríem viure la nostra vida, perquè altres ja s'han encarregat de fer-ho. I estem buits....molt buits. Sentim música i no ens recórre cada nota per dins i ens impulsa a ballar. Per vergonya. No ens atrevim a dir coses maques a la gent. Per vergonya. No ens atrevim a somiar a la nostra manera i expressar-ho. Per vergonya. No ens atrevim a posar-nos a córrer, a jugar, a divertir-nos...Per vergonya. Perquè no toca. I ens atrofiem d'una manera que no som conscients....i és que a mi a vegades se m'oblida i tot! I haig de fer tot l'esforç de pensar en tot això, de preguntar-me què vull realment! I no embotir-me en correccions. Tot això és humanitzar-nos....i és que estem totalment deshumanitzats, sense valors, sense somnis, sense energia, sense optimisme, sense res. No ens emocionem per les coses més maques de la vida! Per vergonya. Reprimim cada instint humanitzador perquè vivim en una era deshumanitzada i pensem que destacaríem massa. L'escrit de dos dies enrere intuïa tot això...parlava que em sentia una mica deshumanitzada...però els dissabtes tarda...revifo. Perquè estic en contacte amb el que de debò m'omple: els nens. Surto capaç de pujar a Caulès corrents, tinc ganes de parlar amb tothom, de córrer, saltar, ballar...de viure. De sentir. I si tothom trobés realment allò que l'humanitza...no em vingueu amb què és qüestió de caràcters ser més o menys extrovertit i expressar sentiments i ser més o menys motivat. Perquè no. Jo fa uns anys era la persona més antisocial, tímida i introvertida de la capa de la terra, i ara...sóc com sóc, el contrari. Sí, és esforç per véncer obstàcles i arribar a ser allò que et fa sentir bé i a saborejar el veritable sabor de la vida! Si només en tenim una, perquè quedar-se amb un gust agredolç, insípid? No ho sé....intenta trobar-li el gust més dolç, no? Viatja, somriure, fes riure, abraça, observa, escolta, plora, comparteix....mil accions...les millors coses..que ben mirat no són coses.
Falten universitats on s'ensenyi tot això....perquè està molt bé ensenyar matemàtiques i física i psicologia i filosofia i didàctica de la llengua catalana i literatura anglesa i clàssiques i enginyeria química!!!!!!!! Però....realment ens farà apreciar aquests 90 anys que tenim? Hi ha més en aquesta vida...i està en el contacte, amb la gent. Com va dir el meu ídol Ken Robinson, el pedagog especialista en creativitat..."aneu a una festa de professors universitaris...és penós, tots fan pena, perquè no saben ballar, són uns intel·lectuals patètics que tenen el cap ple però la resta del cos buida, sense ritme, sense sentit, sens vida! No saben moure's ni deixar-se anar més enllà de la intel·lectualitat, dels llibres, dels coneixements..." Hi ha 7 tipus d'intel·ligències...no només la cognitiva. Està l'emocional...i la motriu i creativa! On són? Quin lloc tenen a les escoles? Què fabriquem? Màquines o persones amb sentiments? Tots aquells que volen anar a l'Àfrica a ensenyar i educar als nens i nenes africans, no sé pas què els han d'ensenyar, millor que els deixem com estan, perquè són ells els que ens han de transmetre aquesta calidesa que nosaltres hem perdut en algun racó de la revolució industrial. Perquè potser no saben fer equacions ni han llegit la Ilíada, però hauran après a ballar cançons típiques, a fer dibuixos a les parets, a compartir el menjar, a apreciar la natura, els animals...Jo què sé! Mil coses! A xerrar, a saludar-se pel carrer, a anar sense presses....hi ha tant a aprendre!! i no m'ho invento, una persona molt propera ha estat un mes convivint en un país africà. Tampoc cal moure's d'aquí per intuir-ho. És curiós com en els viatges amb tren...2 de cada 3 cops que tinc contacte amb algú totalment desconegut és amb gent africana. Però no una sola pregunta i adéu, sinó converses de més de 15 minuts...parlant del que sigui! Dimarts passat em va tornar a passar, fent el transbord a Maçanet, esperant el tren i agafant un per anar a Sils. El vaig veure venir, al principi no tenia gens de ganes de parlar, vaig decidir no seguir res si em parlava. Però amb el que feia, se'm va escapar un somriure i ja vam tenir conversació fins baixar tots dos a Sils. I vaig entrar al cotxe amb un somriure d'orella a orella. Per què? Per sentir la proximitat humana! És simple! Intercanviar alguna paraula i somriure amb algú! No sé...deixar-nos de manies...que n'estem ben farcits. I començar a viure per nosaltres.

Feia molt que necessitava un escrit així. Feia molt que no em sentia viva.

Keep looking, don't settle. Stay hungry, stay foolish.

Per si no ha quedat clar.

bed of roses

Segur que tothom ha recollit pedres que li han cridat l'atenció mentre caminava per la platja, pel seu color, o el seu tacte, o la seva forma. Pedres que vas col·leccionant, que les fas teves i t'agraden per la seva particularitat. Pedres precioses. Al final de temporada d'estiu en tens un munt. I es corre el risc de no donar el valor suficient a cada pedra, de confondre qualitat per quantitat. Molts cops, doncs, crec que no arribem a apreciar la veritable bellesa de cada pedra, per individual. Ens limitem a agafar-les però no l'observem des del cor. Potser al principi ho vam fer, però amb el temps la nostra mirada perd força.

Fins que arriba un dia, sense res en especial, que amb petits detalls et fa valorar aquelles pedres que tens. I et sents afortunat per haver-te creuat, algun dia, amb aquelles pedres. 

El mateix passa amb les persones. Aquestes són com pedres precioses que et trobes pel camí i que pocs cops donem el valor que mereixen. Pensem que som prou independents com per volcar-nos de cor amb determinades persones. Sabem que són presents a les nostres vides però no som conscients que de debò els importem, que ens estimen, que ens valoren. Fins que petits detalls del dia a dia t'ho fan veure...i comproves que el magatzem de pedres precioses no té cap límit, que sempre està en constant augment. És igual l'ahir i el demà, només importa el que avui signifiquen per a tu i les ganes que tinguis d'escriure més capítols amb elles.

Un dels meus defectes és creure que no depenc absolutament de ningú. Ben bé no és un defecte, és més aviat una conseqüència. És cert que hem de saber brillar per nosaltres mateixos, però també ens poden ajudar a brillar els altres. I sí, hi ha dies, detalls, que et fan veure que estimes a certa gent molt, molt més del que pensaves. Són dies no gaire diferents a la resta, però potser tens la ment i el cor una mica més oberts. Un simple gest, una mirada, una frase encertada, una carícia en el moment indicat, poden fer rebrotar una confiança en l'altre que semblava mig enterrada, per haver cregut que no tenies temps pels altres, per estimar, per confiar, per escoltar cançons romàntiques, per mirar-se als ulls amb l'altre, per voler aturar el temps mentre regales una abraçada. Com quan surts d'una mala ratxa, d'un tunel gris, i llavors tot es veu amb molts coloraines, amb un cel blau i amb un sol que escalfa fins i tot els dies d'hivern més freds.

m'és igual si és l'hora d'anar a dormir

Potser sóc massa exigent. Exigent amb mi mateixa, amb el meu estil de vida. El meu automissatge és "viu la vida com si fos l'últim dia", que no significa trencar normes, fugir, fer grans disbarats, declarar-me al meu amor platònic, etc. No...és molt més simple. És gaudir dels petits detalls, apreciar el que tinc i valorar-ho, caminar amb alegria, vitalitat, fer el que realment em vingui de gust, apartar-me del que no m'agrada, regalar paraules maques quan brotin de dins meu, abraçar, plorar si estic trista, estimar, riure. Estar a gust amb mi, ser coherent amb el que penso i faig. És intentar col·leccionar moltíssims petits detalls i pensar per dins "no m'importaria morir ara mateix".
I les coses no van pas malament, vaig fent, acceptant el que em ve, intentant complir obligacions, seguint rutines, fent-me horaris i llistes de coses per fer en una tarda, metro amunt i avall, treballs en grup, algun passeig per la ciutat, classes...però m'ofego. Un estil de vida normal i corrent d'un estudiant universitari, monòton però normal. Però a mi m'ofega un pèl. No vull absolutament cap taca gris a la meva vida, cap símptoma de monotonia, de no estar fent realment allò que voldria. No surto tant per la ciutat, no sé quins llocs més descobrir, molts cops em fa pal agafar la bici, no faig esport pràcticament, no llegeixo llibres que realment em motivin i pel meu gust, ni pel·lícules, ni documentals, ni debato temes interessants, ni cap paisatge em treu la respiració, ni escric decentment des de dins, ni em paro a escoltar els músics del metro, ni parlo tant amb la gent de cor a cor. Fins i tot fa molt que no ploro! Sempre amb coses a fer. Mala organització? Potser una mica, però no ho és tot. Em saturo amb coses externes i m'oblido de fer el que realment m'agrada. Si ja no visc al 100% com m'agradaria (tocant de peus a terra), alguna cosa dins meu trontolla i em fa aturar i reflexionar una mica.

Tinc moltes ganes de viatjar, moltíssimes. Pel meu compte i al meu estil. No només pel fet de conèixer gent i indrets nous, sinó perquè el fet de viatjar implica en mi moltes coses més, implica tenir temps pel que realment m'agrada, pel realment important. Quan viatjo escric moltíssim, també llegeixo moltíssim, estic en contacte amb les persones, aprenc, m'enriqueixo, no hi ha rutines, també és quan més obro els ulls, quan més esport faig (amunt i avall als llocs), etc.
Però com sempre, per una banda hi ha la il·lusió, i per l'altra les limitacions. Temps, diners? "Aquest no és el moment", "Millor estalvio ara i ja faré algun viatge a l'estiu". Sempre igual, vivint en el futur. Fins a quin punt has d'estalviar com una boja per poder permetre't un viatge i també poder ajudar els pares en la matrícula de l'any vinent? Fins a quin punt sabem quin és el moment ideal per marxar i quin no ho és? És que arriba un punt...tens 1.000€ estalviats, dues setmanes lliures a la vista d'aquí un parell de mesos, moltes ganes, molts plans. Què falta? De totes maneres, viatjar no és sinònim de gastar diners, en absolut. És una escusa com una altra per tapar la por a lo desconegut. Hi ha dies que el meu subconscient comença a imaginar grans viatges, però de cop el conscient l'atura, agafa unes tisores i li talla les ales, en sec. I li diu: "primer acaba la carrera, després ja faràs el que vulguis". I quant més escolto aquesta veu interior, més ràbia i desconfiança l'hi tinc. No és qüestió d'abandonar res, sinó d'anar amb calma, no com si la vida fos una cursa per arribar a no sé on. Semblen paraules utòpiques, però crec en la més sinceritat que són tan reals. Que seríem tan feliços si arrisquéssim una mica més. Res, amb petites coses ja val. Molt menys del que ens imaginem. Molt menys.

Potser no he dit res de nou a altres escrits anteriors...però crec que feia massa temps que no ho (re)escribia i recordava, almenys a mi mateixa, el meu significat de la paraula viure. I només reflexionant-hi, ja trobes totes les solucions, totes les esperances per comprovar que segueixo sent jo mateixa.
Quan les espelmes d'un mateix s'apaguen, sigui pel que sigui, les hem d'encendre el més aviat possible. Sinó només serem brases, cendra.

WERTGONYA!

http://www.youtube.com/watch?v=mmSC6cSFcAs

Inconcebible ho trobo...com a futura mestra, com a catalana, com a ciutadana, com a persona amb dos dits de front, com a Laura. No cal dir res més.

and at once I knew I was not magnificent

http://www.youtube.com/watch?v=TWcyIpul8OE&feature=endscreen&NR=1

M'agradaria fer xiscar els dits i escurçar unes quantes centenes de quilòmetres en un no res. Hi ha sensacions que es modifiquen amb el temps..però que són tan sinceres, que mai acaben de canviar del tot. I el pitjor és quan sents aquell impuls de donar una abraçada, i el receptor només hi és present amb una foto de perfil. És increïble compartir sensacions semblants malgrat la distància. És...tendre.

res

Necessito més dies, més hores, més minuts, més segons! O marxaré per alguna porta corrents.

O potser no és exactament temps el que necessito, és alguna cosa tan profunda que ni sóc capaç d'entreveure-la. Però, almenys, la sento. I tard o d'hora l'exterioritzaré, n'estic segura.

tardes amb gust de xocolata

Per fi ha arribat el fred, el vent sec, la sensació de tenir el nas congelat i voler posar les mans a les butxaques. Per fi ve de gust passejar sota les llums i entrar dins una cafeteria, o bé crear el teu propi berenar amb bona companyia en un dia de pluja.
Malgrat triguis gairebé el doble per desplaçar-te, cada cop m'agrada més el bus que el metro: pots embadalir-te mirant per la finestra mentre escoltes riures i converses de l'altra gent i fas volar el cap qui sap on. Aquí la gent parla, conversa, riu, es queixa, es comunica, estem vius! Tot el contrari al metro. Aquí no em vénen ganes de llegir, estic massa ocupada mirant el va i ve de la gent, i si plou, encara més. I, si tornes d'una bona tarda, encara més. Submergir-te en un ambient familiar però alhora nou: facultat de biologia, una associació ecologista amb membres que coneixes i escoltar tot de punts de vista arrel d'un documental. És la universitat, és la meva universitat, i cada facultat és un món. Aquesta en concret està decorada en plan naturalista, amb tot de plantes que pugen de les parets, vitrines amb exposicions d'objectes naturals, etc. La de lletres és ben pintoresca, sembla el castell de Harry Potter, amb escales majestuoses que et porten a mil racons, ambient noucentista, aules enormes, olor a lletres i llibres, un pati central. Sobrietat. I la meva, bastant acollidora i femenina, aules decorades amb murals que sembla que entris a una classe de primària. Enmig de la natura. Mica en mica vaig palpant el món universitari: la gent, els llocs, les activitats, l'estil de vida. I m'agrada, molt. I entre els vidres mig entelats i el soroll del degoteig de la pluja per la finestra, una idea d'un nou projecte et ve al cap. Ara s'ha de conrear.

http://www.youtube.com/watch?v=RaDncGbTo9w

Tardes amb olor a pluja i amb gust de xocolata.

25N

Sé que ha sigut un dia important, un dia clau per a tots els catalans. He votat convençuda i amb il·lusió, després de molts dies escoltant tot d'opinions i acceptant-les i parlant el que jo creia i el que no creia bé. Però la mitja hora que he estat prop de les urnes, només s'olorava a perversió, intolerància, poc respecte, segregacions i derivats...M'ofegava. No pel fet de votar, sinó per haver enganxat els últims minuts i, per tant, les aglomeracions de cada partit polític a l'espera del recompte de vots. 4 o 5 grupets de gent gairebé en rotllana, mirant de reull als altres, nerviosos, ansiosos, il·lusionats. Fins aquí perfecte, fa goig la democràcia. Però acostar-te a un d'aquests grupets d'un partit X i venir-te ganes de vomitar i de plorar. Només paraules crítiques contra els altres partits, suposicions, insults, desprecis...Anomenar "gitanos" a una determinada gent que té el mateix dret a estar allà com ho estàs tu, sigui quina sigui la seva ideologia. Odi. Com hem arribat fins aquí? Tan cagats estem de nosaltres mateixos, tan atemorits, tan buits? Si miraves el panorama amb les ulleres de la humanitat, veies els murs invisibles que separaven cada grup, amb un cel negre i trons per tot arreu. Estúpida la metàfora però encara era més estúìd el comportament que es desprenia. Comportament dominat pel poder. Segurament en sé poquíssim de tot això de què parlo, però aquell ambient era irrespirable per a mi. Continuo pensant que la política és necessària, però està pervertida totalment. I continuo aferrada a la utopia que cal i s'ha de canviar. Començant des d'un mateix, des de baix. Cal tornar a humanitzar-nos.

Sincerament...em quedo amb la resta del dia, amb una petita però intensa experiènia d'intercanvi de valors, coneixements, opinions. Com ha dit ell: "un tipus de gent tan maca que no sabia que existia". Gent senzilla, compromesa, coherent, transparent, motivada, altruista. Adjectius que no trobarem a la gent que surti guanyadora en el dia d'avui a les eleccions. Canviar quantitat per qualitat. Som molt molt petitets i petitetes, fem coses humils, però que donen fruit i es multiplica. És esplai, cau, diga-li com vulguis, i avui nosaltres, enlloc de competir i segregar-nos, hem cooperat i ens hem unit. I us asseguro que l'aire que es respirava era pur, net, impregnat de pau i amor i compromís per fer un món millor. 

girasols

http://www.youtube.com/watch?v=EMsTSdHIJds&feature=fvst

La vida són una successió de moments, res més.La persona que tens al cantó, el sostre que et cobreix, la cançó que escoltes, aquell pensament que ara amteix passa pel teu cap, el que sents, la roba que portes, allò que tens davant els teus ulls. I allò que no veiem però sabem que tenim: la família, els amics, l'amor, l'amistat, la fe, els ideals. I tot depen de com els visquis. Res més. .













Res més

Arriba un dia que t'adones que la por més gran...és la por a perdre els ideals.

http://www.youtube.com/watch?v=balDMfU8Urc

la escuela ha muerto

Si los tiburones fueran personas”, preguntó al señor K. la hijita de su arrendadora, “¿se portarían mejor con los pececitos?” “Por supuesto”, dijo él. “Si los tiburones fueran personas harían construir en el mar unas cajas enormes para lo pececillos, con toda clase de alimentos  en su interior, tanto vegetales como animales. Se encargaría de que las cajas tuvieran siempre  agua fresca y adoptarían  toda clase de medidas sanitarias. Si por ejemplo un pececillo se lastimara su aleta, le pondrían inmediatamente un vendaje de modo que el pececillo no se les muriera a los tiburones antes de tiempo. 

Para que los pececillos no se entristecieran, se celebrarían algunas veces grandes fiestas acuáticas, pues los peces alegres son mucho más sabrosos que los tristes. Por supuesto, en las grandes cajas habría también escuelas. Por ellas los pececillos aprenderían a nadar hacia las fauces de los tiburones. Necesitarían, por ejemplo, aprender geografía, de modo que pudiesen encontrar  a los grandes tiburones  que andan perezosamente tumbados en alguna parte. La asignatura principal sería, naturalmente,  la educación moral del pececillo. Se les enseñaría que para un pececillo lo más grande y lo más bello es entregarse con alegría, y que todos deberían creer en los tiburones, sobre todo cuando éstos les dijeran que iban a proveer un bello futuro. A los pececillos se les haría creer que este futuro sólo estaría garantizado cuando aprendiesen a ser   obedientes. Los pececillos deberían guardarse muy bien  de toda inclinación vil, materialista, egoísta y marxista; y cuando alguno de ellos manifestase  tales desviaciones, los otros deberían inmediatamente denunciar el hecho a los tiburones.

»…Si los tiburones fueran personas, también habría entre ellos un arte, claro está. Habría hermosos cuadros a todo color de las dentaduras del tiburón, y sus fauces serían representadas como lugares de recreo donde se podría jugar y dar volteretas. Los teatros del fondo del mar llevaría a escena obras que mostraran heroicos pececillos nadando entusiásticamente en las fauces de los tiburones, y la música sería tan bella que a su son los pececillos se precipitarían fauces adentro, con la banda de música delante, llenos de ensueños y arrullados por los pensamientos más agradables. Tampoco faltaría religión. Ella enseñaría que la verdadera  vida del pececillo comienza verdaderamente en el vientre de los tiburones. Y si los tiburones fueran personas,  los pececillos dejarían de ser, como hasta ahora, iguales. Algunos obtendrían cargos y serían colocados encima de los otros. Se permitiría incluso que los mayores se comieran a los más pequeños. Eso sería delicioso para los tiburones, puesto que entonces tendría más a menudo bocados más grandes y apetitosos de engullir. Y los pececillos más importantes, los que tuvieran cargos, se cuidarían de ordenar a los demás. Y así habrían maestros, oficiales, ingenieros de construcción de cajas, etc. En pocas palabras, si los tiburones fueran personas, en el mar no habría más que cultura.

flying wing

http://www.youtube.com/watch?v=YxsBOgPsmlY

Tot cobra sentit quan inverteixes la perspectiva. Quan el primer a impressionar-te ets tu, no els altres. Quan fas les coses des de dins, amb sinceritat. Quan arribes fins al final i lluites i lluites i t'esforces, quan obres les portes del teu cor de bat a bat. És molt difícil tenir aquesta sensació, ja que permet l'entrada de qualsevol. Tothom qui vulgui pot entrar al teu centre, però alhora és molt més fàcil que tu entris al dels altres. I llavors el que experimentes és fascinant. Sents la humanitat, tota la humanitat dins teu. M'agradaria allargar més aquests moments, però és complicadíssim, és un treball intern enorme. És estar sempre donant el millor, sempre amunt, no pels altres, sinó per tu mateix, esquitxant tot el teu voltant. No ho sé...a vegades et trobes amb fets a la vida que són tan intensos, que t'obliguen a viure-ho intensament. I porto unes setmanes trobant-me amb un fet massa intens, massa humà, i m'hi he capficat de dalt a baix, i no marxa del meu cap, i alhora tinc ganes de plorar d'impotència i també d'alegria pel que aconsegueixo, ganes de somriure, ganes de seguir, ganes d'abandonar-ho...Fets que et fan aturar durant un moment, que t'obliguen a pensar molt, a prendre decisions, a buidar-te i a tornar-te a omplir. Deixar-s'hi la pell. Bff...és com trobar-te amb una altra cara de la humanitat que fins aleshores havia estat llunyana. Com si tot cobrés sentit. Coses que sempre són allà, però gairebé mai ens atrevim a endinsar-nos-hi. 

És difícil assaborir el gust de fer feliç els altres. Fer riure, donar un bon consell, donar una mostra d'afecte que revitalitzi la persona, i infinits exemples més. I crec que vertaderament t'omples quan ets inconscient d'aquest procés...llavors, de cop veus que l'altre és feliç en aquell precís instant, i tot el que sents són ganes de plorar, sigui qui sigui la persona.

El terme bonapersona està infravalorat. Ser bona persona és, com a mínim, aturar-te a ajudar una dona gran a qui li ha caigut la bossa de la compra malgrat tinguis pressa per agafar el tren, el metro o el que sigui. No és una qualitat, són fets en què per un moment oblides el teu ego, oblides tot, només per centrar-te en una altra persona i oferir-li el millor que tens dins sense res a canvi.

És tenir temps pels altres, sempre. 

Crec que una de les coses que més trobo a faltar és escoltar el so de les campanes tocant els quarts i les hores mentre camino pels carrerons del centre o pedalo cap a casa després d'una tarda intensa. 

Les tardes dels divendres i els dissabtes, no sé què tenen però...em fan fer escrits com aquests que ni jo acabo d'entendre.

where is...?

Sou diferents, però tinc una sensació molt semblant quan estic amb cada una de vosaltres. Em transmeteu alguna cosa...que ningú més fa. Connecto d'una manera massa especial amb les dues, que no puc explicar amb paraules. Maneres semblants de pensar i de fer, potser. El que sí sé és que tinc la mateixa cara de felicitat quan estic al vostre cantó. Enserio, no em cal res més, xerrar amb vosaltres és suficient per fer-me sentir feliç, per oblidar-me de qualsevol preocupació. M'he adonat que amb les dues he viscut experiències semblants i curioses...i és que fer alguna cosa juntes sempre és una agradable aventura, en què ens passen coses de tot tipus, coneixem indrets nous, gent nova, ens agafen atacs de riure per tonteries, podem formular la pregunta de..."where the hell is...?", ens parlem amb les mirades, sabem quan estem bé i quan no ho estem tant, ens sabem sorprendre de la manera més encantadora amb petits detalls...malgrat no ens veiem cada dia. Potser és que no he trobat ningú que es prengui la vida com ho fem nosaltres quan estem juntes. D'una manera tan...lliure? Simple? Flexible? No sabeu com em sento d'afortunada només en pensar que puc confiar en vosaltres sempre que vulgui. I saber també que compteu amb mi. Diuen que al llarg de la vida la gent va entrant i sortint de la teva, deixant petjades, i que només algunes d'elles, les quals es poden comptar amb els dits d'una mà, hi són permanentment. Diuen, també, que les persones s'han de deixar fluir, que no les podem retenir a menys que elles no vulguin, però alguna cosa per dins em diu que vosaltres dues sou dos dits de la meva mà. Dos peces que m'ajuden a brillar. Sou úniques.

INVICTUS

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.

En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.

Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.

Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.

No importa cuan estrecho sea el portal,
cuan cargada de castigos la sentencia, soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

100%

Hi ha dues maneres de prendre's la vida. La primera és voler que les agulles del rellotge no avancin, que vagin més lentes; mentre que la segona és voler que aquestes avancin. El poder de l'aquí i l'ara. Estar còmode i a gust, o no. Viure en el present o no. Acabem sempre parafrasejant el mateix. Quan estàs amb algú i vols que passi ràpid el temps o t'agradaria estar en un altre lloc, llavors és que algo va malement; si passa el contrari, gaudeix i segueix així.
Quan no donem importància al temps i ens és igual el pas i el ritme de les agulles...potser és que som una mica mediocres i falta intensitat a les nostres vides. Potser. Almenys a mi m'ho sembla.

M'hagués agradat que aquest cap de setmana les agulles haguessin anat mooolt lentes. Ha sigut esplèndid, massa curt, intens, inesperat, dolç, agradable. Fins aquest divendres no m'he adonat d'un fet molt important, i és que el tenis m'aporta alguna cosa que cap altra activitat em proporciona. Ni classes de repàs, ni anglès, ni esplai, ni voluntariat, ni classes a la uni...és una activitat només per a mi, per desconnectar, per rebre, per desafogar-me, per riure, per aprendre, per equivocar-me, per esplaiar-me, per no preocupar-me de les responsabilitats que tinc...i és que entre les activitats de Barcelona i l'esplai de Vidreres a vegades em saturo i ni penso en fer res per a mi. I l'esport és la clau...queda demostrat que m'omple d'una manera increïble, no puc viure sense ell, el necessito i em deixa com nova, de ment i de cos. També el trajecte en bici de casa a les pistes..em recorda molts moments...tornar a casa amb la cara vermella i la raqueta darrera l'esquena i passar per aquell tram sense llum...i mirar enlaire...i sents que et perds en la immensitat de la negror amb uns quants puntets brillants. És genial. Aquest moment és el millor dels divendres.

No ho sé...ja tocaven uns dies a tope, amb l'energia, l'optimisme i la vitalitat pels núvols, amb el sol dins meu. Xerrades infinites i íntimes amb la meva mare, nous sentiments a l'esplai, partits de volei com a monitora, sopars amb amics, tenis, riures i musicals amb la meva germana, festa, música, ballar, trobades sorpresa amb gent massa especial, mil bromes a la marxa envoltada de gent maquíssima...què més es pot demanar? Un boníssim finde que em deixa carregada al 100% i amb un concert per acabar-ho de rematar a Barcelona. La bellesa de la senzillesa. Aquests dies l'he palpat.

Gràcies a tots...

Holi

No hem de confondre el fet de trobar la pau i l'equilibri interior amb tenir una vida mediocre. És més, quan trobes aquesta pau, quan ens atrevim a aixecar la tapa de la nostra personalitat, és quan més intensament vivim, ja que ens coneixem molt més bé i ens sentim, d'alguna manera, més a prop de nosaltres mateixos, dels nostres somnis, de les nostres pors. Tot es torna més palpable, més viu. Viure havent fet aquesta mirada interior és un mode de vida, que no tothom està disposat a fer. A vegades morim sense coneixe'ns...què trist, no?

Vaig a dormir. Com m'encantaria que a partir de demà, tothom a qui em creués pel carrer estigués somrient. Les meves companyes, els veïns, la gent del carrer, la gent del metro, els músics del metro, els vigilants del metro, la gent de les botigues, els professors i professores, els estudiants, els treballadors, els nens i nenes, la gent gran, els jardiners, la policia, els cambrers, els oficinistes. Tothom tingués un somriure pintat a la cara. És tan potent el que pot arribar a fer, que com no estem acostumats, no en som prou conscients. Ens sentiríem millor nosaltres mateixos i als altres. Tant de bo...

No demano que sigui un somriure perfecte, amb uns llavis perfectes ni unes dents perfectes...només que sigui sincer. Pot semblar un discurs molt típic i poc profund, però no ho és, no estic despreciant el valor d'un somriure...sinó que escric tot això amb sentit, perquè en una ciutat veus de tot, com gent desconeguda que et regala somriures a canvi de res...i llavors creus en la humanitat i et recorre un sentiment que puja de baix i et crida "t'estimo món!". I llavors demanes desitjos. Desitjos que comencen per un mateix. 

La humanitat és com un engranatge, tots som una xarxa, per molt que actualment visquem individualment, però fins que cada peça no estigui neta i funcioni bé, l'engranatge no rutllarà. I aquesta neteja l'ha de fer un mateix. Només així serem feliços. 

forward the revolution

Són caòtics....els nostres modes de vida.
De nens ens diuen que els estranys són perillosos. D'adults ens animen a tancar les portes del cotxe quan parem en un semàfor, a lligar bicicletes, a protegir les nostres cases, a estar alerta quan caminem pel carrer a la nit. És cert que el món pot ser hostil, però aquesta cultura de la por no està acabant amb nosaltres? Ens sentim llunyans a tots els altres éssers humans, ens costa confiar en nosaltres i en els altres, a demanar i oferir ajuda, ens tanquem en clau en nosaltres mateixos. Passem de la gent, no ens interessa, així de clar, no tenim temps per això, anem massa estressats amb la nostra rutina. Ens posem de mala llet quan algun turista perdut ens para pel carrer, de camí a la feina, i ens entreté amb el seu mapa i les seves preguntes. Al metro anem amb el cap baix per evitar qualsevol contacte amb els altres, amb l'únic objectiu d'arribar a la parada. Regalar detalls, ser atent, pacient, estar de bon humor...coses que queden tan lluny actualment...on és la gent amable? Per què ningú s'atura a escoltar aquell encantador músic del metro de cada matí?

Ens diuen que per ser feliços hem d'unir-nos a 17 xarxes socials i anar sumant amics virtuals al Facebook. És una diversió artificial, una satisfacció superficial, massa atrafegat per subministrar una felicitat real. Però sempre és quantitat, i no qualitat, sempre són presses i mai lentitud, sempre és jo i mai els altres, sempre passem de puntetes, sense intensitat, sense passió. I els plaers de la vida estan en lo elemental, en la senzillesa de les coses, en la simplicitat de la rutina. La societat només ens dóna colors grisos per pintar les nostres vides, per què no vas a buscar tu els colors?

Una sortida a la natura amb els amics, una bona tarda familiar, un bon llibre al cantó del foc amb una manta, el sabor d'un bon menjar, d'un bon te, sentir l'aire tocant la cara a l'anar en bici, banyar-se en un riu, al mar, abraçar, riure, jugar amb nens, contemplar una posta de sol, sortir a córrer mentre surt el sol...tan difícil entendre que és això el que ens proporciona felicitat? Res d'això trobarem als anuncis, ni en un xat, ni en xarxes socials. Sortim de la mediocritat i artifciositat...Actualment la manera com sortim d'aquesta merda rutina és amb drogues. L'alcohol, el tabac, les drogues dures. Em fa pena...que volguem fugir de la realitat d'aquesta manera...perquè no és res més que això, estar en un altre estat, d'evasió, d'èxtasis. Però és efímer, i llavors xoquem altre cop al terra. O consumir. Consumir coses absurdes per omplir nosequin buit dins nostre, roba, aparells electrònics,complements, menjar, coses coses coses i més coses!

I prou...jo fa temps que no vull formar part d'aquest grup de gent, d'aquesta societat malalta. De fet no caic en els seus paranys, no segueixo la corrent, segueixo el que realment vull, qüestiono, penso. Però que encara tinc moltes coses a millorar, encara tinc incrustacions d'aquesta societat que em fan trontollar. Per què em sento malament si em passo una tarda tapada amb la manta, al llit, llegint, dormint, escoltant música, llegint, escribint? No he fet el que havia escrit a la llista "Dimarts": ni feina de la uni, ni he anat al gimnàs, ni...I QUÈ? No cal estar "activada" les 24 hores, no passa res per prendre's la vida amb calma, per fer coses simples...No és, en absolut, perdre el temps. Estar desconnectada de les xarxes socials té un gran pes per contribuir a aquest fet. Et comuniques amb qui realment et vols comunicar i viceversa, no passen absurditats per davant els meus ulls, aprofito molt més el temps, ja sigui dormint, llegint i activitats d'aquest estil. Últimament penso molt en la comunicació actual...facebook, whatsap, i un llarg etcètera. Com s'ha devaluat tant la comunicació? Diem tonteries, a tot hora, a tothom qui trobem. Mecanismes per no sentir-nos sols, per no fer una mirada interior, per estar "connectat" al món, per tenir la certesa que pertanyem a algun lloc. És molt trist...de debò m'entristeix veure un tant per cent elevadíssim de gent al metro, al carrer, a la classe, enganxat a alguna pantalla. Cap a on anem? Mai m'ho havia plantejat tan sèriament? Sempre ho he dit, però potser no m'ho acabava de creure. Ara m'ho crec, em crec que anem malament, diga-li que estic més radical, o més tancada, m'és completament igual...I noto que mica en mica em costa més trobar gent que pensi així, que realment sigui coherent amb el que pensa i fa. Sento que em quedo com sola...com si ningú compartís aquest punt de vista tan extremista. Però de debò ho és? Qui vol negar que l'alcohol és una droga per evadir-se d'aquest món? Qui vol privar-se de facebook i watsap? Qui no té la temptació de comprar nosequin capritx?
Crec que la meva radiaclitat no creix, sinó que el que creix és l'absurditat d'aquesta societat. Jo només em mantenc ferma, però la societat avança cap a no sé on, a tota direcció, i jo no vull pujar a aquest tren, de cap de les maneres. Estem molt malalts, adormits i fem un mal ús de tot, perquè així ens inciten.
Sincerament, estic decebuda i trista, em sap greu la direcció que pren tot, en moltes coses de les quals jo estic també immersa, però almenys lluito per sortir-ne, però sola no puc. Crec que és bastant simple la meva conclusió...estimem una mica més el nostre entorn: la natura, les persones i nosaltres mateixos. no ens cal res més per ser feliç. Sortim de l'espiral que ens té absorbits d'artificiositat, absurditat, envejes, mediocritat, inseguretats, infelicitat, pors. Com? Mirant cap a un mateix. Canvi de direcció, de perspectiva. Deixem de rebre tot d'estímuls i influències i sorolls de l'exterior, del que altres han ideat per tu per garantir el sistema més salvatge en el qual estem immersos. Siguem més bones persones (i amb l'adjectiu bo no em refereixo a les qualitats de la Madre Teresa de Calcuta)...aquesta és la crisi més important que hi ha ara.

http://www.youtube.com/watch?v=KrU5fHLQztk&feature=related

IMPRESCINDIBLE VÍDEO. El que intento dir des de fa tres anys en aquest blog, que avui compleix 350 posts.

http://www.youtube.com/watch?v=ykfp1WvVqAY

DUBLÍN. ANY 2020

Era ell, no hi havia cap mena de dubte. A més, aquell rellotge del seu avi el delatava. El coneixia massa bé. Tenia la sang glaçada, els peus clavats a terra, el cor a punt de sortir-li del pit, les mans li suaven. Tenia dues opcions: fugir per la porta que hi havia darrera seu i esborrar aquells estranys segons, o quedar-se fins al final i acostar-s'hi. La cançó que van començar a tocar va fer que es decantés per la segona opció... http://www.youtube.com/watch?v=kjRo_CHSdt0 simplement perquè tenia els ulls encegats i les cames massa tremoloses per poder fer una fugida decent. Es va recolzar a la paret, a última fila, a una cantonada, i esperà...sense cap pensament clar sobre el futur imminent, però amb el cap ple de pensaments d'anys enrere.

hi ha una nit concreta...

i per un sol dia tot és diferent...

tenim dret a fer l'animal...

anar a contracorrent...

a significar coses que ens facin els dies més dolços...

No em trauré mai la punyetera mania de sobre, o diga-li defecte, o potser virtud, o potser obsessió, o potser sort, d'intentar anar amb peus de plom per no ferir certes persones, les més estimades, les més importants. Intentar no fer-les mal amb les meves accions, intentant fer-les felices....no m'ho proposo, em surt sol. La seva felicitat és també la meva felicitat. Dono i dono i dono i dono...i molts cops no m'acabo d'omplir, i llavors em sento mig buida, estranya, ferida, impotent, absurda. I qui em negui això és que no em coneix en absolut. A vegades...m'acabo oblidant de mi, del que realment vull, per estar tant atenta de cara als altres. Sempre ho penso...faci  l que faci ho faré malament. Sempre fas mal a A o a B, i més tard serà a C i després a D. I entrem en un joc absurd en què l'últim jugador sóc jo. Ja ho deia l'altre dia, no sé de què tinc ganes, em sento estranya, extremadament sensible a qualsevol reacció del meu voltant. Deu ser la setmana prèvia que sempre em fa posar així. Tot i que feia mesos que no em passava. Tot m'afecta per triplicat.

Ja m'he sentit així un munt de vegades, creia que ho havia "superat" i havia après a controlar-ho, a ser més conscient per no patir tant, a regular tot el que dono i rebo, sense que soni fred. Jo ja m'entenc.

I creus que és injust però no ho dius a ningú...

http://www.youtube.com/watch?v=lLJf9qJHR3E&feature=watch-vrec

I torno a sentir aquella sensació que em creix de dins i em diu..."és hora de descansar, d'agafar forces, de pensar només en tu, de donar-te només a tu, d'allunyar-te mentalment una mica del món, de no aguantar capritxades ni tonteries" De fet, trobava a faltar aquestes paraules. No puc agafar la bici i marxar sense rumb, tampoc m'agrada fugir, has de marxar quan estàs bé, no per evitar encarar les coses. Però almenys, a les poques xarxes socials a les que estic no em trobareu per un temps. Fora les coses absurdes. 

Escriure...com m'agrades.

el que porta el novembre...

• El hombre, cuando deja de soñar, muere. Los pragmáticos nos acusan de ser románticos porque queremos transformar el mundo y porque no nos adaptamos a esta realidad tan injusta.
• La gente hace un discurso de revolución pero tiene una práctica de inmovilización.
• Quien no cuestiona está muerto. Una persona es nueva cuando se entrega a la búsqueda y a la creación.
• Estar permanentemente abierto a aprender, a saber y a conocer. Una persona se mantiene así cuando no tiene miedo de amar, cuando no teme comenzar todo de nuevo.

Paulo Freire.

Amb continguts així és normal que les classes se'm passin més que volant. Aquests són fragments del llibre que he escollit -dins una llista- per a la matèria de sociologia de l'educació. En més d'una assignatura em passo l'hora i mitja tensa, sense parpadejar, demanant silenci a les del cantó, observant cada moviment de la professora, escoltant cada mot i cada silenci. I el meu cap és una autopista per on circulen a tota velocitat i en totes direccion mil i un pensaments, idees, somnis, dubtes, pors, utopies. Quan ens fan participar se'm fa un nus a la gola perquè vull dir tantes coses que no sé per on començar. Hauré d'aplicar el consell de l'Angel. I amb els comentaris dels altres -molts d'ells patètics i gens crítics ni pertinents, i no vull faltar el respecte a ningú, simplement que quan el silenci pot ser més bell, és millor callar- em vaig encenent...encara vull dir més coses, fer obrir els ulls, aportar coses noves que jo, des de fa molts mesos, porto gestionant i pensant...i mica en mica van sortint. Fins que arriba un dia en què hi ha comentaris tan penosos, que explotes. Pensava que aquest dia trigaria molt més a arribar, però posar-te a plorar enmig d'un debat, d'impotència i ràbia...no sabia que era capaç d'això. Suposo que no es planifica. Ràbia per veure futurs mestres tan babaus, tan adormits, tan poc crítics, tan convencionals...com es pot ser ja així amb 18 anys? Però encara és més trist que moltes no paressin de mirar el rellotge enmig d'aquell debat fascinant. Trist...penós. 

No entenc per què em va afectar tant, si m'he trobat en moltes situacions semblants, en molts debats, però mai havia arribat fins aquest extrem. És com si alguna cosa dins meu s'estigués coent...tinc moltes il·lusions i esperances, crec que l'educació és la clau de tot, i em vaig com emocionant i després al sentir comentaris d'alguns companys, se't cau tot a terra. I a sobre, convençuts que tenen la raó, tancats en banda. 

És difícil d'explicar, que algú senti empatia llegint això...però crec que aquesta carrera m'està tocant la fibra molt més del que em pensava...i no només en temes d'educació, sinò en molts d'altres. Estar tot un matí veient documentals i mig plorant... per la falta de sentit comú de molta gent, d'impotència. Suposo que quan veus que més t'acostes als somnis, més fràgils es tornen, més por t'entra al cos, més dolor se sent quan qualsevol amenaça pot interferir en ells. 

És el que té viure-ho tot tan intensament...però no ho canviaria per res del món. 

Sento que cada dia m'estic fent més sabia i més forta.

En part tinc ganes de descansar...i en part tinc ganes de lluitar més. En part tinc ganes de sortir a passejar i que em toqui el sol i en part tinc ganes de quedar-me tot el dia sota la manta mirant i llegint coses...Dia estrany...amb sentiments estranys, nous, potser per això espanten més. Sentiments que no sé com desxifrar, que vénen de totes bandes, de tots els àmbits. No sé de què tinc ganes. Potser de tot. Potser de res.

paisatges preferits

Quant feia que no veia un cel tan pur com el d'avui! Com el trobava a faltar...cels d'aquells que em desfan, sense cap núvol, d'un blau clar i net indescriptible, que passen dels colors més blavosos als ataronjats, amb una lluna brillant de fons, l'únic element que el distorsiona, d'aquells en què es marquen les siluetes de les muntanyes, d'aquells dignes de fotografiar una i altra vegada.
Enfi, sobren les paraules, només cal enfocar bé els ulls i obrir la ment, el cos, l'ànima i perdre't en la seva immensitat.

Tenir les mans i les galtes ben fredes mentre passeges pel carrer de la ciutat i contemples totes les llumetes, paradetes i botigues del carrer, que sembla que t'escalfin en només creuar-te amb elles. Benvingut Hivern, estic impacient per sentir tot el que la teva estació em provoca. I si pot ser, gaudir-ho en una bona companyia, com la d'ahir.

No woman no cry

Suposo que és inevitable fer comparacions d'èpoques passades i presents, de fet acostumo a fer-ho, però no amb l'objectiu de viure en el passat i empenedir-me o sentir-me malament, sinó més aviat per apreciar la diversitat, el pas del temps, aprendre, valorar, el que tenia i el que tinc i el que vindrà.
Fa un any, o uns mesos, cridava als 4 vents estar envoltada de noies, tenir un grup d'amigues a la uni, viure en un pis amb noies, sortir amb noies, etc etc. Ara, que tinc tot això, trobo a faltar d'una manera inesperada la part masculina de l'amistat. Trobo a faltar estar a la classe i riure a ple pulmó d'una tonteria d'algun tiu, xocar de mans, parlar de coses marranes o supèrflues, debatre qualsevol cosa! Parlar i riure sense pressions. Em sento més còmode amb ells, més deslliurada, més lliure. Tot i que l'altra part és que a vegades també em fan sentir incompresa i una mica sola. On queden aquelles abraçades d'en Pere? I els infinits riures amb en Fabi i en Julio i en Jose? I tots els debats i xarreres amb en Pol i l'Arià? I totes les picades de mans i mirades de complicitat amb tots ells? Riures, bromes, converses...Fins i tot l'any passat, amb en Miquel, la relació era diferent que amb les noies...parlant de música, o de la bici, o de coses sense importància... Ells em transmeten alguna cosa que les noies no fan, potser és la simplicitat. I ho comprovo els caps de setmana, a l'estar amb tots ells, que a part de ser nois, són els meus millors amics.
No em queixo del que tinc ara, tot al contrari, estic encantada, i m'estic enriquint d'una manera que mai abans havia fet, he trobat unes noies amb qui m'hi faig que són molt grans, i al pis no podria estar millor, riures i converses interessants no en falten.

Però a la classe, tot noies, hi ha vegades que m'agobio. Les típiques dominants que alcen la veu per tot, que han de ser només elles les que porten a terme iniciatives, les que imposen. Les típiques que encara no han parlat ni un segon a classe, les típiques que no paren de tocar-se el cabell a classe, les típiques que no paren de parlar a darrera teu, i un llarg etc. Fins i tot els comentaris que es fan quan ens toca debatre o parlar, m'acaben ofegant. Sempre volem parlar de nosaltres, de les nostres coses i experiències! "Doncs jo..." , "Doncs a mi...". I fora dels debats, els temes de conversa són d'elles mateixes, gairebé mai de les "coses", del món, de la realitat. Per sort encara mai hi ha hagut baralles o crítiques a les esquenes, o almenys que jo sàpiga, sinó sí que acabaríem ràpid. Però el que més em molesta/preocupa és la poca seguretat que tenim, les noies. Sí, m'agrada observar els comportaments de la gent. Sempre comparant els apunts que prenem amb els de les altres, sempre preguntant a la del cantó si tenim el mateix o no, sempre preguntant si s'havia de fer així o aixà, sempre dubtant de la feina d'una mateixa. Prou! Confieu en vosaltres, tireu endavant, coi! És com si ens sentíssim inferiors, potser per la psicologia evolutiva hem esdevingut així, pel que ens han fet creure al llarg de la història. Però és que hem d'anar més decidides...i si ens equivoquem, tornem a començar i aprenem, no? Tenim un potencial enorme, però sembla ser que no som conscients, gens ni mica...i això ha de canviar.

En fi, potser jo no em deslliuro de totes aquestes crítiques constructives, però a l'haver estat tant en contacte amb nois, potser alguna cosa se m'ha quedat! I que quedi clar, que no estic clamant per una discriminació de sexes, eus al contrari...els dos hem d'aprendre dels dos. Agafar simplicitat d'ells. I ells han d'agafar sensibilitat o empatia, per exemple. I només junts podem construir un món més ric humanament.

tot està per fer

Recordo que va arribar un punt en la meva vida en què vaig decidir que no compraria més roba, pel simple motiu que creia que no em calia. I que estalviaria per coses realment importants i que m'omplissin. La roba, aleshores, la pagava la mama, però igualment, no tenia l'absurda necessitat d'anar a qualsevol botiga i veure sempre el mateix tipus de roba i comprar per comprar, cada hivern un texà nou i cada estiu una samarreta nova. Doncs no, tiraria amb el que ja tenia, encara que em posés roba de 3 o 4 o 5 anys enrere. Està en bones condicions i em va bé. Recordo també quan vaig decidir que em mouria més en bici i no tant en cotxe, o quan menjaria més fruita i verdura. Recordo també quan vaig dir prou seguir la moda dels telèfons mòvils i mp3, em conformaria amb el que tenia, no volia res en excés, tot i que tampoc vaig arribar a tenir-ho mai. I recordo, també, quan vaig decidir que no aniria a més discoteques buides, amb gent buida, ni que trepitjaria cap centre comercial ni que em maquillaria per estar més maca, ni portaria bolso ni sabates d'arreglar. Idees que t'arribaven de totes bandes però amb les que no coincidies.

Petites decisions que vas prenent sobretot a l'etapa de l'adolescència, quan et reafirmes, quan vas adoptant una identitat, quan vas descobrint el que vols i el que no. En aquests darrers 4, 5 o 6 anys he pres consciència de com està el món i què puc fer jo per millorar-lo, per arreglar el que no m'agrada, m'he informat, he dubtat, he contrastat, i sóc on sóc per totes les influències d'amics, escola, mitjans, família i autoaprenentatge (llibres, documentals, xerrades, tallers). Ja de petita volia salvar els malalts de l'Àfrica, però amb els anys li dones forma a aquest gran objectiu, l'omples de sentit. Cada cop et sents més responsable de deixar un món en bon estat, ser ètica i sostenible, donar exemple, actuar per viure millor. És simple.
Crec que el menjar era l'únic tema que encara no m'havia replantejat ni qüestionat. La mama sempre havia cuinat i jo m'ho havia menjat tot. Però quan comences a viure sola i veus que has d'anar a comprar, a triar productes i llocs on comprar, a cuinar i a menjar allò que tu vols, tot canvia. Et planteges la qüestió de l'alimentació, que mai abans havia arribat. I de casualitat assisteixo a un taller de comprar bé per menjar millor, i un parell d'hores són suficient per trobar en les paraules de la ponent l'assimilació dels teus ideals, la plasmació. Triar bé el que menjo, comprar localment i de temporada, comprar productes variats i sans, sense impacte èticament irresponsable amb les persones ni amb el medi ambient. I és possible, totalment possible. Pot sonar molt hippie, però avui he comprat per primer cop en un petit supermercat ecològic i m'he sentit molt a gust. No estava afavorint a cap multinacional, són productes més que saludables i saps que el productor ha estat pagat degudament fent una feina digna. L'aire que es respira en aquest supermercat us asseguro que és totalment diferent al d'un Mercadona.
Per a mi aquesta és la opció correcta de viure, així és com vull viure, per sentir-me jo bé i per fer sentir bé a la resta del món. I amb aquesta premisa, és més que suficient.

Qui ha dit que no tenim res a fer per canviar el món? Què equivocat que estan tots els que pensen així! Tot està per fer, tot és possible! Només ens cal una empetna, una mica d'informació, fer una passa i sortir al carrer i moure's...i descobrir.

http://vimeo.com/10936890